Missatge del Sant Pare Francesc per a la Quaresma 2016

El que jo vull és amor, i no sacrificis!” (Mt 9,13)

Les obres de misericòrdia en el camí jubilar

 

  1. Maria, icona d’una Església que evangelitza perquè és evangelitzada

A la Butlla de convocació del Jubileu vaig convidar que “la Quaresma d’aquest any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu” (Misericordiae vultus, 17). Amb la invitació a escoltar la Paraula de Déu i a participar en la iniciativa “24 hores per al Senyor” vaig voler fer èmfasi en la primacia de l’escolta orant de la Paraula, especialment de la paraula profètica. La misericòrdia de Déu, en efecte, és un anunci al món: però cada cristià està cridat a experimentar en primera persona aquest anunci. Per això, en el temps de la Quaresma enviaré els Missioners de la Misericòrdia, a fi que siguin per a tots un signe concret de la proximitat i del perdó de Déu.

Maria, després d’haver acollit la Bona Notícia que li dirigeix l’arcàngel Gabriel, canta profèticament al Magnificat la misericòrdia amb la qual Déu l’ha escollida. La Verge de Natzaret, promesa amb Josep, es converteix així en la icona perfecta de l’Església que evangelitza, perquè va ser i continua essent evangelitzada per obra de l’Esperit Sant, que va fer fecund el seu ventre virginal. En la tradició profètica, en la seva etimologia, la misericòrdia està estretament vinculada, precisament amb les entranyes maternes (rahamim) i amb una bondat generosa, fidel i compassiva (hesed) que es té al si de les relacions conjugals i parentals.

  1. L’aliança de Déu amb els homes: una història de misericòrdia

El misteri de la misericòrdia divina es revela al llarg de la història de l’aliança entre Déu i el seu poble Israel. Déu, en efecte, es mostra sempre ric en misericòrdia, disposat a vessar en el seu poble, en cada circumstància, una tendresa i una compassió visceral, especialment en els moments més dramàtics, quan la infidelitat trenca el vincle del Pacte i és precís ratificar l’aliança de manera més estable en la justícia i la veritat. Aquí estem davant un autèntic drama d’amor, en el qual Déu desenvolupa el paper de pare i de marit traït, mentre Israel el de fill/filla i el d’esposa infidel. Són justament les imatges familiars –com en el cas d’Osees (cf. Os 1-2)- les que expressen fins a quin punt Déu desitja unir-se al seu poble.

Aquest drama d’amor assoleix el seu cim en el Fill fet home. En ell Déu vessa la seva il·limitada misericòrdia fins a tal punt que fa d’ell la “Misericòrdia encarnada” (Misericordiae vultus, 8).  En efecte, com a home, Jesús de Natzaret és fill d’Israel a tots els efectes. I ho és fins a tal punt que encarna l’escolta perfecta de Déu que el Shemà requereix a tot jueu, i que encara avui és el cor de l’aliança de Déu amb Israel: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces” (Dt 6,4-5). El Fill de Déu és l’Espòs que fa qualsevol cosa per guanyar-se l’amor de la seva Esposa, amb qui està unit amb un amor incondicional, que es fa visible en les núpcies eternes amb ella.

Aquest és el cor del kerygma apostòlic, en el qual la misericòrdia divina ocupa un lloc central i fonamental. És “la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat” (Exh. Ap. Evangelii gaudium, 36), el primer anunci que “sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i sempre hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi” (ibíd., 164). La Misericòrdia aleshores “expressa el comportament de Déu cap al pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per examinar-se, convertir-se i creure” (Misericordiae vultus, 21), restablint d’aquesta manera la relació amb ell. I, en Jesús crucificat, Déu vol atrapar el pecador fins i tot en la seva llunyania més extrema, justament allí on es va perdre i s’allunyà d’Ell. I això ho fa amb l’esperança de poder així, finalment, entendrir el cor endurit de la seva Esposa.

  1. Les obres de misericòrdia

La misericòrdia de Déu transforma el cor de l’home fent-lo experimentar un amor fidel, i el fa al seu torn capaç de misericòrdia. És sempre un miracle que la misericòrdia divina s’irradiï en la vida de cada un de nosaltres, impulsant-nos a estimar el proïsme i animant-nos a viure allò que la tradició de l’Església anomena les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Elles ens recorden que la nostra fe es tradueix en gestos concrets i quotidians, destinats a ajudar el nostre proïsme en el cos i en l’esperit, i sobre els quals serem jutjats: nodrir-lo, visitar-lo, consolar-lo i educar-lo. Per això, vaig expressar el meu desig que “el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà una manera per despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant del drama de la pobresa, i per entrar encara més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina” (ibíd., 15). En el pobre, en efecte, la carn de Crist “es fa de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida…, perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura” (ibíd.). És un misteri inaudit i escandalós la continuació en la història del sofriment de l’Anyell Innocent, esbarzer ardent d’amor gratuït davant el qual, com Moisès, només podem treure’ns les sandàlies (cf. Ex 3,5); més encara quan el pobre és el germà o la germana en Crist que pateixen a causa de la seva fe.

Davant aquest amor fort com la mort (cf. Ct. 8,6), el pobre més miserable és qui no accepta reconèixer-se com a tal. Creu que és ric, però en realitat és el més pobre dels pobres. Això és així perquè és esclau del pecat, que l’empeny a utilitzar la riquesa i el poder no per a servir Déu i els altres, sinó per a sufocar dins d’ell mateix l’íntima convicció que tampoc ell no és més que un pobre captaire. I quan més gran és el poder i la riquesa a la seva disposició, encara més gran pot arribar a ser aquest enganyós ofuscament. Arriba fins a tal punt que ni tan sols veu el pobre Llàtzer, que demana al portal de casa seva (cf. Lc 16,20-21), i que és figura de Crist que en els pobres demana la nostra conversió. Llàtzer és la possibilitat de conversió que Déu ens ofereix i que potser no veiem. I aquest ofuscament va acompanyat d’un superb deliri d’omnipotència, en el qual ressona sinistrament el demoníac “sereu com Déu” (Gn 3,5) que és l’arrel de tot pecat. Aquest deliri també pot assumir formes socials i polítiques, com han mostrat els totalitarismes del segle XX, i com mostren avui les ideologies del pensament únic i de la tecnociència, que pretenen fer que Déu sigui irrellevant i que l’home es redueixi a una massa per a utilitzar. I actualment també poden mostrar-lo les estructures de pecat vinculades a un model fals de desenvolupament, basat en la idolatria dels diners, com a conseqüència del qual les persones i les societats més riques es tornen indiferents al destí dels pobres, a qui tanquen les seves portes, negant-se fins i tot a mirar-los.

La Quaresma d’aquest Any Jubilar, doncs, és per a tots un temps favorable per a sortir a la fi de la nostra alienació existencial gràcies a l’escolta de la Paraula i a les obres de misericòrdia. Mitjançant les corporals toquem la carn de Crist en els germans i germanes que necessiten ser nodrits, vestits, allotjats, visitats, mentre que les espirituals toquen més directament la nostra condició de pecadors: aconsellar, ensenyar, perdonar, amonestar, resar. Per tant,  mai no hem de separar les obres corporals de les espirituals. Precisament tocant en el miserable la carn de Jesús crucificat el pecador podrà rebre com a do la consciència que ell mateix és un pobre captaire. A través d’aquest camí també els “superbs”, els “poderosos” i els “rics”, dels quals parla el Magnificat, tenen la possibilitat d’adonar-se que són immerescudament estimats per Crist crucificat, mort i ressuscitat per ells. Només en aquest amor hi ha la resposta a la set de felicitat i d’amor infinits que l’home –enganyant-se- creu poder omplir amb els ídols del saber, del poder i del posseir. Però sempre queda el perill que, a causa d’un tancar-se cada vegada més hermèticament a Crist, que en el pobre continua cridant a la porta del seu cor, els superbs, els rics i els poderosos acabin per condemnar-se a si mateixos a caure en l’etern abisme de solitud que és l’infern. Heus ací, doncs, que ressonen de nou per a ells, de la mateixa manera que per a tots nosaltres, les punyents paraules d’Abraham: “Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin” (Lc 16,29). Aquesta escolta activa ens prepararà de la millor manera possible per a celebrar la victòria definitiva sobre el pecat i sobre la mort de l’Espòs ja ressuscitat, que desitja purificar la seva Esposa promesa, a l’espera de la seva vinguda.

No perdem aquest temps de Quaresma favorable per a la conversió. Ho demanem per la intercessió materna de la Verge Maria, que fou la primera que, enfront de la grandesa de la misericòrdia divina que va rebre gratuïtament, va confessar la seva pròpia petitesa (cf. Lc 1,48), reconeixent-se com la humil esclava del Senyor (cf. Lc 1,38).

 

Vaticà, 4 d’octubre de 2015

Festa de Sant Francesc d’Assís

 

Francesc

 

This entry was posted in . Bookmark the permalink.