La vida contemplativa

image (Diumenge, 30/05/2010)

Julien Green, un novel·lista cristià de primera línia, es feia aquesta pregunta: «¿Quantes persones hi ha entre nosaltres que hagin experimentat el sentiment de la presència de Déu?» A l’home d’avui, amb prou feines li queda temps per a tastar la pregària i la presència de Déu en la seva vida.

Tanmateix hi ha homes i dones que se senten cridats a dedicar tota la seva vida a la pregària, al treball i a la comunitat en el si d’un monestir contemplatiu. Són nois i noies que han pres aquesta decisió per tota la vida i que són molt feliços. En el si dels nostres monestirs hi ha pau, joia i estimació.

Els nois i les noies que Déu crida a la vocació contemplativa són persones que estimen la vida, són solidàries amb els germans i estan compromeses en la transformació del món. La vida contemplativa en un monestir no és de cap manera una evasió del món, un desentendre’s de la societat, perquè la vida contemplativa és expressió de l’amor a Déu i no es pot estimar autènticament Déu sense estimar la humanitat.

La vida contemplativa realitza plenament les persones perquè Déu omple meravellosament tots els nostres anhels. Vaig conèixer una noia en el cor de la qual Déu anava treballant, i em deia que notava un canvi en la seva vida ja que començava a agradar-li el que abans li desagradava i perdia gust per moltes coses que abans la satisfeien. Va entrar en un monestir contemplatiu i després d’uns anys em va escriure comunicant-me que feia la seva professió i que «era felicíssima».

Heu visitat mai una comunitat contemplativa? És una bona experiència, interpel·la i suscita moltes preguntes. Com per exemple: Quin valor donem a Déu en la nostra vida? ¿Quina relació creiem que existeix entre Déu i la creació, entre Déu i la vida? ¿Quin lloc ocupa la pregària i el silenci en la nostra vida personal i familiar?

La resposta a aquestes preguntes incideix en la valoració eclesial que fem de les vocacions contemplatives i dels nostres monestirs, que són certament signes de la presència de Déu enmig del món, de la transcendència de la nostra vida humana, de la importància i de la necessitat del silenci i de retrobar la pròpia identitat.

Els contemplatius i les contemplatives són molt útils per a l’Església i per a la humanitat. Encara que sembli una paradoxa, des del monestir estan més a prop de les necessitats eclesials i de les inquietuds, tristeses i sofriments dels homes, els seus germans. No són ni indiferents ni egoistes, perquè el seu amor participa de la universalitat de l’amor de Jesucrist. Viuen amb els ulls posats en Ell i amb el cor obert a les necessitats dels germans, un cor que, fent-se pregària, fa que aquesta sigui més apostòlica i converteixi la seva vida en redempció.

Aquests germans nostres, fills i filles de famílies dels nostres pobles i ciutats, ens fan un gran obsequi: ens ajuden a valorar més el silenci i la pregària enmig d’una cultura del soroll. La mare Teresa de Calcuta deia que «necessitem trobar Déu i no podem trobar-lo en el soroll i en la inquietud. Déu és amic del silenci». Déu parla en el silenci

Moltes gràcies, contemplatius i contemplatives perquè interpel·leu la nostra vida que sovint s’omple de neguits i angoixes que no existirien si visquéssim aquell “sólo Dios basta” de Santa Teresa d’Àvila.

 

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO

This entry was posted in . Bookmark the permalink.