La Puríssima, estrella de l’esperança

image

(Diumenge, 5/12/2010)

En el cor de l’Advent pren un relleu especial la figura de santa Maria, la Mare de Déu, gràvida de la Paraula, que ella acollí en el seu cor de verge i que en el seu si maternal es va fer carn. Des d’aleshores Déu és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres.

Déu atorgà a Maria un paper molt important en la història de la salvació. Aquella noia de Natzaret fou escollida per Déu i rebé una missió cabdal: ser la mare del Fill de Déu que s’encarnà en les seves entranyes virginals per obra de l’Esperit Sant. I tot això per a la salvació de la humanitat. Déu, creador de l’home i de la dona, en la plenitud del temps, assumí la naturalesa humana creada per ell i demanà la col·laboració de Maria.

Tot en santa Maria està en funció de la seva missió de ser la mare de Jesucrist. Maria, d’una manera única, ha estat la primera a beneficiar-se de la victòria sobre el pecat obtinguda pel Crist. Així s’entén millor la veritat de la fe cristiana sobre la Immaculada Concepció, entre nosaltres més coneguda popularment com la festa de la Puríssima.

Maria és anomenada així perquè, des del primer instant de la seva existència, fou preservada de tota màcula de pecat original i enriquida amb la plenitud de la gràcia des del primer moment de la seva concepció. Aquesta veritat fou proclamada com a dogma de fe pel Papa Pius IX l’any 1854, fonamentant-se en les afirmacions de les Sagrades Escriptures sobre Maria i en la fe de l’Església sobre aquest misteri marià.

Poc després de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció, la Mare de Déu s’aparegué en diverses ocasions a una noia senzilla i pobra a la gruta de Lourdes. I es presentà com la Immaculada Concepció. Els pelegrins que visiten aquest santuari poden veure gravades aquestes paraules en la imatge de la Mare de Déu de Lourdes que presideix l’esplanada de la gruta.

La festa de la Puríssima, situada al bell mig de l’Advent, ens prepara també per a la propera celebració del Nadal. En aquest any dedicat al poeta Joan Maragall i Gorina, que fou un gran intèrpret del sentit de les festes cristianes, voldria remarcar quelcom del que ens diu sobre la festa de la Puríssima com a pròleg del Nadal. En el poema “Nadal”, escrit l’any 1895, diu que “neix l’hivern cantant les glòries/ d’una verge amb manto blau/ que al sentí’s plena de gràcia/ baixa els ulls, junta les mans/ i es posa a adorar Déu/ en son ventre virginal…/ Caieu fulles; caieu fulles,/ que ja s’acosta Nadal”.

A “La nit de la Puríssima”, el poeta s’encanta davant el cel blau d’aquella nit, i veu en la Noia de Natzaret la que ens acosta i ens fa familiar Déu mateix. “Aquesta nit és bé una nit divina./ La Puríssima, del cel/ va baixant per aquest blau que ella il·lumina,/ deixant més resplendors en cada estel”.

Benet XVI acaba la seva encíclica sobre l’esperança dient que Jesucrist és certament la llum per antonomàsia, el sol que brilla sobre totes les tenebres de la història. Però afegeix que per arribar fins a ell necessitem també llums properes, persones que donen llum reflectint la llum de Crist. Maria és una d’aquestes llums. Ella és una estrella d’esperança. Ella que amb .la seva acceptació va obrir la porta del nostre món a Déu mateix, perquè en ella el Fill de Déu es va fer carn, es va fer un de nosaltres i, com diu l’Evangeli de Sant Joan, “va plantar la seva tenda entre nosaltres”.

 

Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO

This entry was posted in . Bookmark the permalink.