Homilia del Cardenal Sistach en la missa d’acció de gràcies per la Beatificació de Álvaro del Portillo

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la missa d’acció de gràcies per la Beatificació de Álvaro del Portillo. Basílica de Santa Maria del Mar. Barcelona, 24 d’octubre de 2014

Ens hem aplegat en aquesta bellíssima i històrica Basílica de Santa Maria del Mar per donar gràcies a Déu per la Beatificació de Álvaro del Portillo, que es va celebrar el proppassat 27 de setembre, presidida pel Cardenal Angelo Amato, Prefecte de la Congregació pels Sants. Amb goig donem gràcies a Déu amb l’Eucaristia que és l’acció de gràcies per antonomàsia. Ens unim sacramentalment a Jesucrist mort i ressuscitat, tal com ho feia el nostre estimat germà Beat Àlvaro.

La proclamació d’un Beat no és per a glòria d’ell. És fonamentalment per posar en relleu la santedat de Déu i l’eficàcia infinita dels mèrits de Jesucrist mort i ressuscitat. I ho és també per a la nostra santedat, per tal que nosaltres tinguem testimonis de vida cristiana i santa que puguem imitar.

No podem oblidar que tots els cristians hem rebut la vocació a la santedat. El baptisme ens fa fills i filles de Déu i hem de ser sants com ho és el nostre Pare del cel. Ens cal prendre major consciència que la santedat és la primera i fonamental vocació de tots els batejats, no només dels religiosos i sacerdots, sinó també dels laics. Les canonitzacions i beatificacions de persones coetànies nostres, que hem conegut i tractat, ens poden ajudar a ser més conscients que el Senyor també ens cridi a nosaltres que peregrinem per aquest món a assolir amb el seu ajut la perfecció de l’amor, ja que en això consisteix la santedat.

El Papa Francesc, en el seu missatge amb motiu de la Beatificació de Álvaro del Portillo, glossa tres actituds cristianes i evangèliques que manifestava el Beat amb jaculatòries: “Gràcies, perdó, ajuda’m més”. Són tres actituds que manifesten la seva relació amb Déu, el seu tracte constant amb Jesucrist i la consciència que tenia de la seva condició de pecador redimit i santificat per la mort i la resurrecció del Senyor.

Penso que aquestes tres paraules haurien de brollar constantment del nostre cor i dels nostres llavis. Donar gràcies a Déu pels dons que ens ha lliurat, la fe, el baptisme, la filiació divina, el ser membres de l’Església, i molts d’altres com la vida, la salut, l’amistat, la vocació matrimonial, sacerdotal o consagrada. Potser ho considerem com quelcom que ens correspon, com quelcom que és natural. Tanmateix si pensem una mica, veurem que tot això és do, és gràcia, és manifestació de l’amor que Déu ens té a tots.

Aquesta actitud del Beat Álvaro harmonitza amb l’actitud de Jesús que donava gràcies al Pare i és també una expressió de la nostra fe cristiana que ens diu que vivim en les mans de Déu i que té comptats fins i tot els cabells del nostre cap. Posa en relleu creure en la providència amorosa de Déu que fa ploure sobre justos i injustos. A mida que ens coneixem més a nosaltres mateixos, tenim més motius per donar gràcies a Déu perquè fem com Maria, reconeixem les meravelles que ha fet en nosaltres el Totpoderós. El Papa Francesc comenta en l’esmentat missatge, que donar gràcies a Déu “és la reacció immediata i espontània que l’ànima sent davant de la bondat de Déu… El seu amor sempre arriba abans”.

El nostre Beat repetia sovint la paraula perdó perquè era conscient de la seva condició de pecador, redimit per Jesucrist. Pecat i perdó són paraules que surten en gairebé totes les pàgines de la Bíblia i sempre van juntes, perquè l’amor de Déu és misericordiós i es manifesta també  en el perdó dels nostres pecats. El Papa Francesc, comentant en el seu missatge aquesta paraula en llavis del nostre Beat, diu “que es veia davant de Déu amb les mans buides, incapaç de respondre a tanta generositat. Però la confessió de la pobresa humana no era fruit de la desesperança… És obrir-se a la seva misericòrdia, al seu amor”.

Davant d’aquesta actitud dels sants i beats de considerar-se pecadors i amb les mans buides, ens podem preguntar si realment era autèntica aquesta actitud ja que estan beatificats i canonitzats. Certament que era autèntica. Ells estaven més a prop de Déu i es veien en ell com en un mirall i podien contemplar els seus mancaments, la seva falta de resposta a l’amor etern, infinit i gratuït de Déu; en una paraula, es veien pecadors.

Hauríem d’acostar-nos més a Déu Amor i prendre major consciència dels nostres pecats per demanar-ne perdó i per confiar encara més en la misericòrdia de Déu i de l’Església. Això ens fa més humils i ens apropa a tots els homes i dones de la humanitat sentint-nos pecadors com tots ells, participant de l’amor i del perdó de Déu.

La tercera invocació del Beat, “ajuda’m més”, és una manifestació de confiança en l’ajut del Senyor. Aquest ajut és constant en les pàgines de l’Evangeli. Nosaltres portem el tresor de la fe i de la vida de fills i filles de Déu en gerres de terrissa. Som dèbils. Amb el nostre esforç únicament no podem viure la joia de vida cristiana. Necessitem de la gràcia de Déu. Hem de demanar per rebre. Jesús ens ho recorda moltes vegades. “Ajuda’m més, Senyor”. Ajudeu-nos més, Senyor, aquesta és una invocació que tots necessitem.

El Papa Francesc ens diu que “en el del nou beat bategava l’afany de portar la Bona Nova a tots els cors. Així va recórrer molts països fomentant projectes d’evangelització”. Portava en el seu cor el desig d’evangelitzar perquè estimava Jesucrist que donà la vida per a la salvació de tota la humanitat i estimava totes les persones i volia oferir-les-hi el tresor més important, l’encontre personal amb Jesucrist.

En l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, Francesc ens proposa el programa pastoral per a tota l’Església amb aquestes paraules: “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual” (EG, n. 27). I el criteri que el Papa dóna per realitzar-ho és la dimensió missionera i evangelitzadora de l’Església, perquè com ens digué el Beat Pau VI, l’Església existeix per evangelitzar, aquesta és la seva missió essencial. Francesc ens diu que “la joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat dels deixebles és una joia missionera” (N. 21).

Com a Bisbe, Álvaro del Portillo era un successor dels Apòstols i un pastor de l’Església. Ell, exercint el seu ministeri episcopal en la Prelatura va fer-ho d’acord amb el que ens ha dit Jesús en l’Evangeli que hem escoltat, propi del bon pastor, que coneix les seves ovelles i les ovelles coneixen la seva veu i té cura de totes elles, donant la seva vida pel ramat que Déu li va confiar, imitant també a Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, amb el qual va estar molt unit. Aquest servei eclesial de bon pastor ve també assenyalat en la lectura del profeta Ezequiel. Ell ens diu, parlant del bon pastor, “jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta… les pasturaré totes amb justícia”.

Acabo amb les paraules finals del missatge del Papa Francesc: “El beat Álvaro del Portillo ens envia un missatge molt clar, ens diu que ens fiem del Senyor, que és el nostre germà, el nostre amic que mai no ens defrauda i que sempre està al costat nostre. Ens anima a no tenir por d’anar a contracorrent i de sofrir per anunciar l’Evangeli. Ens ensenya, també, que en la senzillesa i quotidianitat de la nostra vida podem trobar un camí segur de santedat”. Posem-ho tot en la intercessió de la Mare de Déu i mare nostra.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.