Homilia del Cardenal en les ordenacions diaconals

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en l’ordenació dels diaques Melcior i Marc, en la Basílica de la Sagrada Família, Barcelona 22 de març de 2015.

La nostra és una celebració joiosa. Estem molt contents perquè avui diumenge, el Senyor ens ha convidat a celebrar el seu sopar, a participar sacramentalment de la seva mort i de la seva resurrecció. Ho fem aquí, en aquesta bellíssima Basílica de la Sagrada Família que ens ajuda a entreveure d’alguna manera la Jerusalem celestial vers la qual tots hi fem camí.

Amb aquesta celebració de l’Eucaristia volem recordar al patriarca Sant Josep, espòs de la Verge Maria, i a l’associació de Devots de Sant Josep que va tenir a finals del segle XIX la iniciativa de la construcció d’aquest temple dedicat a la Sagrada Família.

Estem també molt contents perquè en aquesta celebració dos seminaristes de la nostra arxidiòcesi seran ordenats diaques de l’Església, avui justament que l’Església del nostre país celebra el Dia del Seminari.

Els nostres germans Melcior i Marc ens ajuden a considerar la nostra vida com un do de Déu que Ell ens concedeix per tal que realitzem la vocació que ens dóna. Per a nosaltres cristians la vida és vocació, és per dedicar-la al que Déu vol que realitzem en aquest món encaminant-nos cap a la Jerusalem celestial.

El Dia del Seminari dedicat a les vocacions sacerdotals ens ajuda a pensar en aquesta vocació i també en les altres vocacions. Cada noi cristià ha de pensar algun cop a la vida si Déu el crida per ser sacerdot, religiós o casat. Escoltant què vol Déu d’un mateix i acceptant-ho és com som plenament feliços ja que realitzem en la nostra vida allò que Déu des de tota l’eternitat ha pensat per a cadascú.

Aquestes tres grans vocacions –la matrimonial, la sacerdotal, i la religiosa- són per a la nostra realització personal i cristiana, però són també per a l’Església, per als germans. Els cristians vivim per a Déu i per als germans. Aquest amor cristià ens fa generosos i ens ajuda a respondre generosament a la vocació que Déu ens dóna i a viure-la amb la mateixa generositat.

En aquesta celebració fem el mateix que Jesús va fer en el Cenacle aquell primer Dijous Sant instituint l’Eucaristia. Ells ens va dir: “Feu això en memòria meva”. I també farem el mateix que feren els Apòstols en l’Església apostòlica, ordenant els primers diaques de l’Església a Jerusalem.

Els Apòstols escolliren set homes de bona reputació, plens de l’Esperit i de seny i després d’haver pregat, els imposaren les mans (Ac 6, 1-8). Per la pregària que estem fent l’assemblea i per la imposició de les meves mans, successor dels Apòstols, invocant l’Esperit Sant, aquests germans nostres esdevindran diaques de l’Església de Jesucrist que viu i actua en la nostra Església metropolitana de Barcelona.

L’ordenació de diaques és una manifestació de l’amor de Déu a la nostra Església diocesana de Barcelona, ja que es tracta d’un servei que els diaques realitzen en bé de l’Església. El senyor estima aquesta Església de Barcelona i li fa aquest do d’aquestes vocacions i ordenacions. Tanmateix és també una manifestació de l’amor de Déu als nostres germans Marc i Melcior perquè els ha cridat de manera immerescuda, per confiar-los un ministeri molt preuat, el diaconat ara i més endavant el sacerdoci. I és una benedicció especial de Déu per a les seves famílies que han tingut cura de la seva vida humana i cristiana.

Com aquells grecs de l’evangeli que hem escoltat que volien veure Jesús, avui també hi ha moltes persones que directa o indirectament, conscient o inconscientment volen veure i conèixer Jesús perquè cerquen sentit a la seva vida i no el troben fora del Senyor. I als diaques i als cristians, com feren els apòstols Felip i Andreu, hem d’ajudar perquè aquests germans nostres trobin a Jesús i puguin tenir amb ell un encontre personal per tal que esdevinguin cristians. A tots els cristians, com exigència de la nostra vocació baptismal, ens correspon ser evangelitzadors, anunciar Jesús als nostres germans i això ho hem de fer sempre i arreu. El Papa Francesc ens recorda que “ser deixeble és tenir la disposició permanent per portar a altres persones l’amor de Jesús i això es realitza espontàniament en qualsevol lloc: al carrer, a la plaça, en el treball, en el camí” (EG 127). Amb aquesta actitud evangelitzadora ens hem d’acostar als germans que potser cerquen però no han aconseguit encara la Bona Nova de l’Evangeli de Jesús. I en aquests germans nostres els hi hem d’oferir aquest anunci fonamental, tal com ho diu el Papa Francesc amb aquestes paraules: “l’amor personal de Déu que es va fer home, es lliurà per nosaltres i és viu oferint la seva salvació i la seva amistat” (EG128).

Volem veure Jesús és la pregunta que el món fa a l’Església i aquesta amb la seva vida i el seu missatge, amb el seu amor i la seva misericòrdia ha de mostrar Jesús al nostre món. A tots com Església ens correspon aquesta joiosa responsabilitat.

Jesús a todos los que nos acercamos a Él nos dice las palabras del Evangelio que hemos escuchado, que nos proporcionan la vida eterna y nos hacen felices ya en este mundo y plenamente en el otro eterno. El camino de la felicidad que nos ofrece el Señor está hecho de cruz, muerte y resurrección, quizás porque nuestra vida por la herencia del pecado, está hecha también de cruz, muerte y resurrección.

Todos entendemos la imagen del grano de trigo sembrado que si muere da fruto. San Pablo entendió muy bien el misterio de la cruz como fuente de sabiduría y de vida cristiana. Se dirigió a los cristianos de Corinto con estas palabras: “Mientras que los judíos piden prodigios, y los griegos quieren sabiduría, nosotros predicamos un Mesías crucificado, escándalo para los judíos y necedad para las otras naciones, pero para los que han recibido la vocación, un Mesías que es poder y sabiduría de Dios”.

La cruz es signo de la identidad cristiana. Es abominada por muchos, pero continua atrayendo miles y miles de creyentes que se postran para adorar a aquel que, sin dejar de ser Dios, quiso salvar a los hombres por su inmolación en el Calvario. La Sangre de Cristo, derramada en la Cruz, se convirtió en el signo definitivo del amor fiel y eterno de Dios a todos nosotros.

Si el grano de trigo no muere no da fruto. Alegoría trasparente de la divina fecundidad de la cruz. En el programa de la salvación que Jesús nos ofrece no hay más camino que el de sacrificio voluntario que consiste en amar a Dios y a los hermanos, olvidándonos de nosotros mismos; significa servir y seguir al único Salvador por la Cruz a la Vida. ¡Cuántas veces hemos saboreado la alegoría del grano de trigo al celebrar la muerte de auténticos servidores y seguidores de Jesús!

El Papa Francisco nos dice que “la Cruz de Cristo, abrazada con amor, nunca conduce a la tristeza, sino a la alegría, a la alegría de ser salvados y de hacer un poquito eso que ha hecho Jesús aquel día de su muerte”

Maria i Josep entengueren aquesta saviesa divina que ens ha predicat el seu Fill i lliuraren tota la seva vida quotidiana a estimar Déu i els germans i així han col·laborat moltíssim per tal que tots com aquells grecs que pujaren a Jerusalem, hàgim pogut veure, conèixer, estimar, i seguir Jesús el nostre Salvador.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.