Homilia del Cardenal en la Cena del Senyor

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Cena del Senyor. Catedral de Barcelona, 2 d’abril de 2015.

Ens hem aplegat per celebrar el Sopar de Jesús, commemorant el sopar pasqual que Jesús va celebrar aquell primer Dijous Sant al Cenacle de Jerusalem. Amb aquesta celebració comencem el Triduo pasqual que inclou tres dies sants: el Divendres de la Passió del Senyor; el dissabte en la sepultura de Jesús i el tercer dia, el diumenge de la resurrecció del Senyor.

A l’inici del Sant Sopar, l’Evangeli que hem escoltat ens diu que Jesús sabent que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare, Ell que sempre havia estimat als seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. El Senyor ens manifesta el seu amor immens amb l’Eucaristia, la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció. Són aquests grans misteris que celebrem aquests tres dies sants.

Aquesta observació de l’evangelista ens prepara per captar aquest gran amor de Jesús en tot el que va fer aquell vespre celebrant el sopar pasqual dels jueus en el Cenacle de Jerusalem. El Senyor els estimà i ens estima fins a l’extrem. Ja no ens deixà només la seva Paraula, sinó també el seu Cos i la seva Sang que el Divendres Sant immolaria cruentament en el Calvari. Instituí el sagrament de l’Eucaristia i el sagrament de l’Orde, instituint el sacerdoci ministerial perquè totes les comunitats cristianes del món poguessin fer en memòria seva el que Ell feu aquell Dijous Sant: l’Eucaristia. Jesús va dedicir instituir l’Eucaristia, Memorial de la Nova Aliança, en el sopar pasqual celebrat amb els seus Apòstols en el Cenacle de Jerusalem. Déu, com hem escoltat en la primera lectura, va alliberar el seu poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte i ho feu amb un sopar on les famílies havien de menjar un anyell i la seva sang alliberà al poble d’Israel de la mort dels seus primogènits aquella nit.

Jesús és el veritable anyell pasqual. Ell immolant-se en la creu carregà tots els nostres pecats i ens ha alliberat de l’esclavitud del pecat i de la mort. La seva sang ens ha redimit, ens ha retornat l’autèntica imatge de Déu que el pecat havia esborrat o desfigurat en nosaltres i ens ha donat el do de ser fills i filles de Déu.

Aquella primera nit pasqual dels jueus a Egipte, havien de menjar l’anyell drets, cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà i se l’havien de menjar a corre-cuita: aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquell poble inicià un llarg pelegrinatge pel desert alliberats per Déu de l’esclavitud d’Egipte, camí cap a la terra promesa.

Aquesta és l’actitud amb la que hem de menjar el Cos de Crist i de beure la Sang de Crist, com a pelegrins per a aquest món, en una terra de desert, fent camí cap a la casa del Pare, cap a la Jerusalem celestial. Com els pelegrins, hem de tenir el nostre cor buit de les coses d’aquest món i ple de Déu que ens ha salvat i ens espera per donar-nos en el cel la plenitud de la felicitat. L’Eucaristia que celebrem i rebem ens ha de donar l’autèntica llibertat de tot tipus d’esclavitud que hi ha encara segurament en la nostra vida.

A la segona lectura, l’Apòstol Pau ens recorda la tradició que ell havia rebut i que ve del Senyor Jesús, del que va fer aquella nit que havia de ser entregat. Aquella nit al Cenacle Jesús prengué el pa, i dient l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu Cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial”. Igualment prengué el calze –ens diu Sant Pau- i Jesús digué: “Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial

Segurament que cap de nosaltres no hauria pogut imaginar aquestes manifestacions de l’amor del Senyor. Tanmateix ell ens ho hauria anunciat en dir-nos que el meu cos és verdader menjar i la seva sang és verdadera beguda, i qui menja el meu cos i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Això que havia anunciat ho va complir aquell primer Dijous Sant instituint l’Eucaristia. Aquest gran amor del Senyor demana una correspondència per part nostre, la resposta del nostre amor a Ell i als germans.

El Senyor va preparar els seus Apòstols abans de participar en la primera Eucaristia, amb el ritus del rentament dels peus. Jesús, el Mestre i Senyor, va rentar els peus a tots els Dotze, malgrat l’oposició de Pere. I Jesús fa la seva catequesi d’aquest ritus del rentament dels peus. Ens diu això: “¿Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu ‘Mestre’ i ‘Senyor’, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat un exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. Això vol dir que ens hem d’ajudar mútuament, que ens hem de servir els uns als altres, perquè el nostre Mestre i Senyor ho ha fet constantment i ha donat la vida per a tots.

El Papa Francesc ens diu que el rentament dels peus té el mateix significat de l’Eucaristia amb una perspectiva diferent. Jesús –com un servent- renta els peus a Simó Pere i als altres onze deixebles. Amb aquest gest profètic expressa el sentit de la seva vida i de la seva passió, com servei a Déu i als germans. El mateix succeeix en el bany del nostre baptisme, quan la gràcia de Déu ens neteja del pecat i ens revestim de Crist. I succeeix també cada vegada que celebrem el memorial del Senyor en l’Eucaristia: entrem en comunió amb Crist per obeir el seu manament d’estimar-nos els uns als altres com ell ens ha estimat. Si ens acostem a la comunió sense estar sincerament disposats a rentar-nos els peus els uns als altres, no reconeixem el Cos del Senyor.

Aquella nit santa en el Cenacle, Jesús, amb una mirada infinita que traspassa muntanyes i fronteres, i abraça totes les generacions que vindrien al món, després d’instituir l’Eucaristia digué: “Feu això en memòria meva”. Els apòstols, els seus successors els bisbes i els seus cooperadors, els preveres, reben la potestat de presidir la comunitat i repetir “en la persona de Crist”, aquell Sant Sopar, per tal que puguem obeir el manament del Senyor: “Feu això en memòria meva”.

Jesús nos lo ha dado todo. Espera que correspondamos compartiendo nuestros pocos o muchos bienes con los que tienen menos o no tienen nada. No podemos amar a Dios si no amamos a los hermanos y no compartimos nuestros bienes con los pobres en quienes está Jesús muy presente. La comunión del Cuerpo y la Sangre de Cristo nos conduce a la comunión de amor hacia todos los hermanos, hacia los amigos y hacia los enemigos. Sin sacerdotes no hay Eucaristía. Hoy pidamos al Señor por las vocaciones sacerdotales, para que todas las comunidades cristianas del mundo dispongan de un sacerdote para la celebración de la Eucaristía.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.