El dret al treball

image

(Diumenge, 8/05/2011)

La beatificació de Joan Pau II diumenge passat ens porta a la memòria que el pontífex polonès, en la seva joventut, treballà durant uns anys com a obrer en una fàbrica del seu país. Es va dir que era el primer Sant Pare obrer dels temps moderns. Una vegada elegit Papa, també va fer molt pel món del treball, sobretot amb les seves encícliques socials, que varen representar un veritable rellançament de l’anomenada doctrina social de l’Església.  

Joan Pau II va parlar del dret al treball sobretot en la seva encíclica  Laborem exercens, que va representar una molt valuosa aportació a la doctrina social cristiana des de la perspectiva personalista, tan característica del pensament filosòfic del Papa polonès. En aquest document considera el treball com un dret fonamental i un bé per a la persona. El treball és necessari per formar i mantenir una família, per tenir dret a la propietat, per contribuir al bé comú de la família humana.

La consideració de les implicacions morals que la qüestió del treball comporta en la vida social va portar Joan Pau II a qualificar la desocupació com una “veritable calamitat social”, sobretot amb relació a les generacions joves. Malauradament, no cal insistir en l’actualitat d’aquesta doctrina, perquè la crisi econòmica la tenim ben bé davant dels ulls. L’alta taxa de desocupació que pateix la nostra societat, les dificultats per accedir a una formació adequada i al mercat de treball constitueixen, sobretot per a molts joves, un fort obstacle en el camí de la seva realització humana i professional.

“La privació de feina a causa de l’atur –escrivia Joan Pau II en l’encíclica sobre el treball- és quasi sempre, per a qui n’és víctima, un atemptat a la seva dignitat i una amenaça contra l’equilibri de la vida. A més del dany personalment sofert, molts altres perills se’n deriven per a la seva família.”

En efecte, la persona que està desocupada o infraocupada corre el risc de quedar marginada de la societat i d’esdevenir una víctima de l’exclusió social. Aquest és un drama que colpeix en general entre nosaltres els joves, especialment l’anomenada generació ni-ni, que ni estudia ni treballa. A més dels joves colpeix les dones, els treballadors menys especialitzats, els discapacitats, els immigrants i totes aquelles persones que troben més dificultats a l’hora de cercar una col·locació en el món laboral.

I el Papa Benet XVI, en la seva encíclica a la vegada teològica i profundament social que ha titulat Caritas in veritate –la caritat en la veritat- denuncia l’atur com una de les conseqüències més greus de la crisi econòmica actual. “La desocupació –diu- provoca noves formes d’irrellevància econòmica i el fet d’estar sense feina durant molt de temps, o la dependència perllongada de l’assistència pública o privada, debilita la llibertat i la creativitat de la persona i de les seves relacions familiars i socials, amb greus danys en el pla psicològic i espiritual. El primer capital que s’ha de salvaguardar i valorar és l’home en la seva integritat.”

Voldria acabar amb una crida a l’esperança. Com hem dit els bisbes catalans en la nostra recent carta pastoral Al servei del nostre poble, “comptant amb l’ajuda de Déu, podem creure en la capacitat de reacció i de regeneració de la nostra societat catalana per afrontar la crisi”. Però no tot hauria de continuar igual després de la crisi. Si el rerefons de la crisi econòmica és una crisi moral profunda, ens caldrà aprofundir, per damunt de les necessàries solucions tècniques, en la revalorització de virtuts com l’austeritat, l’esforç, la justícia i la solidaritat.  

Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO

This entry was posted in . Bookmark the permalink.