Discurs de Mons. Joan Josep Omella al Parlament de Catalunya

DISCURS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

6 DE JUNY DE 2016

Benvolguts parlamentaris:

És una satisfacció per a mi poder compartir amb vostès una estona aquesta tarda al Parlament de Catalunya pel seu significat: és el lloc d’exercici de la democràcia i de la voluntat popular, l’edifici que recull tants moments de la història de Catalunya i el lloc privilegiat on avui un arquebisbe de la diòcesi de Barcelona té l’oportunitat de trobar-se amb homes i dones tan experimentats en la política i tan units a aquesta terra per les seves idees, les seves conviccions i sobretot per l’amor i entrega generosa a la gent.

Voldria començar amb una salutació a tots i cada un de vostès! Són, o han estat, els responsables legítims que s’ocupen cada dia de la construcció de la Ciutat de l’Home segons el dret i la justícia. Per això, a manera de salutació, vull fer meves les paraules de Benet XVI: “La ciutat de l’home no es promou només amb relacions de drets i deures sinó, abans i més encara, amb relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió”.

Desafortunadament, la política a casa nostra se’ns presenta amb massa freqüència com una lluita entre interessos contraposats. Moltes vegades les frases cridaneres i els eslògans donen peu a un sensacionalisme recollit per la societat i ampliat pels mitjans de comunicació.

Aquest voler estar cada dia en els mitjans, ens condueix moltes vegades a un comunicar sense sentit. El que prima avui dia són les frases cridaneres, els atacs extrems, la manca d’assossec, l’absència moltes vegades de la reflexió. La urgència s’imposa a la mirada sensata, assossegada, que cerca el bé a mitjà i llarg termini, i no la resposta a curt termini.

Sóc conscient de les grans dificultats que comporta, a nivell polític, la construcció d’una societat més justa, més equitativa i més lliure. Vostès estan cridats a actuar com a garants de la llibertat humana. Ho deia Pau VI: “Només si és lliure, el desenvolupament pot ser integralment humà, només en un règim de llibertat responsable pot créixer de manera adequada”.

Ara bé, una llibertat que no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà cap a l’amor, cap al bé. Una llibertat que respecta la veritat.

L’Església convida els actors polítics a comprometre’s a treballar pel bé de la persona humana, protegint especialment els més febles i vulnerables, buscant sempre la consecució del bé comú des d’una consciència moral formada a la llum del missatge de Jesucrist.

Vostès són uns privilegiats, exerceixen una altíssima vocació. Sí, així ho ha manifestat el papa Francesc en Evangelii Gaudium: “La política, tan denigrada, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busquen el bé comú … (prego al Senyor que ens regali més polítics a qui els faci mal de veritat la societat, el poble, la vida dels pobles)” (EG 205).

 Les benaurances del polític

 1.    Feliç el polític que té un coneixement elevat i una consciència profunda del seu paper.

El Concili Vaticà II va definir la política “art noble i difícil” (Gaudium et spes, 75). A més de trenta anys de distància i en ple fenomen de la globalització, aquesta afirmació es confirma en considerar que, davant de la debilitat i fragilitat dels mecanismes econòmics de dimensions planetàries, només es pot respondre amb la força de la política, és a dir, amb una arquitectura política global que sigui forta i estigui fundada en valors globalment compartits.

 2.    Feliç el polític que és un testimoni creïble.

Actualment els escàndols en el món polític, lligats a l’elevat cost de les eleccions, es multipliquen i fan perdre credibilitat als seus protagonistes. Per donar la volta a aquesta situació cal una resposta sòlida que impliqui una reforma i purificació, per tal de restituir la figura del polític.

 3.    Feliç el polític que treballa pel bé comú i no per l’interès propi.

Per viure aquesta benaurança, cal que el polític miri la seva consciència i es pregunti:

Estic treballant per al poble o per a mi?

Estic treballant per la pàtria, per la cultura?

Estic treballant per honrar la moralitat?

Estic treballant pel bé de la humanitat?

 4.    Feliç el polític que és fidel i coherent.

Que actua amb coherència entre la seva fe i el seu compromís polític.

Que actua amb coherència entre les seves paraules i les seves accions.

Que actua amb coherència honrant i respectant les promeses electorals.

 5.    Feliç el polític que promou i defensa la comunió, recolzant-se en Jesús.

I això, perquè la divisió és autodestrucció. A França es diu: “Els catòlics francesos no s’han posat mai drets alhora, tret del moment de l’Evangeli”. Em sembla que aquesta dita també es pot aplicar als catòlics d’altres països!

 6.    Feliç el polític que està compromès a fer un canvi radical.

I ho fa lluitant contra la perversió intel·lectual,

sense dir bo a allò que és dolent,

sense relegar la religió a l’àmbit privat,

prenent les seves decisions d’acord amb la seva fe,

tenint una carta magna: l’Evangeli.

7.    Feliç el polític que sap escoltar.

Que sap escoltar el poble, abans, durant i després de les eleccions.

Que sap escoltar la seva consciència.

Que sap escoltar Déu en la pregària.

Llavors, la seva activitat brindarà certesa, seguretat i eficàcia.

 8.    Feliç el polític que no té por.

Que no té por de defensar la veritat. Com bé diu Joan Pau II,  “La veritat no necessita vots!”.

Que té por de si mateix, conscient de les seves febleses. El vintè president dels Estats Units, James Garlfield, Solia dir: “Garlfield té por de Garlfield”.

Que tem, no tant el judici dels mitjans de comunicació, com el judici al qual haurà de respondre davant de Déu al final de la seva vida. 

François-Xavier Card. Nguyên Van Thuân

Tots nosaltres estem cridats a deixar-nos guiar per la nostra consciència més profunda i a formar-la rectament. Això ens faculta per caminar amb llibertat respecte dels lobbies, les pressions dels mitjans de comunicació, o fins i tot les exigències, de vegades poc ètiques, que poden provenir d’alguns dirigents dels partits polítics.

La fidelitat a la nostra consciència rectament formada, que cerca la veritat i el bé comú, hauria d’ajudar també a transformar el partit polític al qual pertanyem. Estem cridats a unir els nostres principis, els nostres valors, la nostra pròpia preferència política per construir una societat on per sobre de tot prevalguin la veritat, l’amor i la dignitat de tota persona humana. Aquesta activitat requereix posar a la persona en el centre del nostre pensament i de les nostres accions. Les exigències de l’amor no contradiuen les de la raó.

M’agradaria recordar-los una frase de Benet XVI en la seva encíclica Caritas in Veritate: “El desenvolupament és impossible sense homes rectes, sense operadors econòmics i agents polítics que sentin fortament en la seva consciència la crida al bé comú. Es necessita tant la preparació professional com la coherència moral.”

Nosaltres els bisbes i tot el poble de Déu tenim la responsabilitat d’ajudar les persones a assolir una formació de la consciència recta i responsable per, d’aquesta manera, contribuir al fet que les decisions, entre les quals hi ha també les decisions polítiques, siguin preses lliurement a la llum de la consciència i buscant sempre el bé comú.

En aquest sentit es va pronunciar Benet XVI a Deus Caritas Est: “L’Església… vol contribuir a la formació de les consciències en la política i contribuir que creixi la percepció de les veritables exigències de la justícia i, al mateix temps, la disponibilitat per actuar d’acord amb aquesta, tot i que això estigui en contradicció amb els interessos personals… l’Església no pot ni ha d’emprendre per compte propi l’empresa política de fer la societat més justa possible. No pot, ni ha de substituir l’Estat, però tampoc no pot, ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia (28).

Per això l’Església convida els catòlics que s’involucrin activament en la vida política: participant en els diferents partits polítics, treballant en la funció pública, participant activament en iniciatives socials. Tot això a la llum de l’Evangeli i sostinguts per l’oració personal per discernir els camins de Déu.

Com pot l’Església contribuir a edificar una societat més justa?

El papa Francesc ens recorda a EG que per avançar en la construcció d’un poble en pau, justícia i fraternitat, hi ha quatre principis que brollen dels grans postulats de la Doctrina Social de l’Església (EG 221).

Aquests principis o punts de la Doctrina Social de l’Església són: la dignitat de la persona humana, la subsidiarietat, el bé comú i la solidaritat.

Primer: La dignitat de la persona humana

La dignitat de la persona humana és el fonament de tota societat. Això comporta respectar tota persona humana en totes les etapes de la vida, des de la concepció fins a la mort natural. Així com també oposar-nos a la tortura, la guerra injusta, els atacs indiscriminats, el racisme, el tràfic de persones, el maltractament de la dona, la desprotecció dels infants. Sense oblidar també l’exigència de lluitar contra la pobresa i tots els sofriments que se’n deriven.

Aquest respecte a la dignitat de les persones exigeix també que ens oposem a una cultura de l’èxit que comporta una dinàmica d’utilitzar l’ésser humà com un objecte, com un instrument, en lloc de considerar-lo com un fi en si mateix, portador d’una gran dignitat: és imatge de Déu i germà nostre.

Segon: Subsidiarietat

L’Estat està al servei de la persona i no la persona al servei de l’Estat. L’Estat està cridat a intervenir quan la dignitat de la persona està en risc.

La persona és un ésser relacional, que es desenvolupa en la relació amb els altres. Aquest desenvolupament s’inicia en la família com a primera i fonamental cèl·lula de la societat, lloc de relació entre els esposos i d’aquests amb els fills.

Per tant, la protecció de la persona, que és un deure de l’Estat, es concreta en la defensa i protecció de la família. Cal una bona i ferma política de suport a les famílies. Aquest és un tema molt pendent en les nostres polítiques. No deixem que les ideologies emergents s’imposin en detriment de la família i, per tant, de la societat.

Molts estats a Europa estan apostant per la defensa i suport de la família, fet que ens alegra enormement. Tots som conscients, per exemple, de la gran tasca que han fet les famílies per reduir l’impacte de la crisi econòmica en la nostra societat.

I no podem oblidar que la família és la primera instància responsable de l’educació dels fills. Correspon a l’Estat, a la societat, a l’escola i als mestres col·laborar amb els pares en aquesta tasca.

El principi de subsidiarietat estableix un contrapunt a les tendències totalitàries dels estats i permet un just equilibri entre l’esfera pública i la privada; reclama a l’Estat l’estima i el suport a les organitzacions intermèdies i el foment de la seva participació en la vida social. Però això mai serà un pretext per descarregar sobre elles les seves obligacions eludint les responsabilitats que, com a l’Estat, li són pròpies. 

Tercer: El bé comú

Parlar del bé comú és parlar del desenvolupament i la plenitud de tota persona humana.

Per bé comú entenem: “Promoure el desenvolupament de tot ésser humà en totes les seves dimensions i de tal manera que cap persona quedi exclosa d’aquest desenvolupament integral”.

L’índole social i relacional de l’ésser humà comporta que el desenvolupament de la persona humana i el creixement de la societat estiguin mútuament condicionats.

Les nostres polítiques han de perseguir el bé comú, és a dir, posar els mitjans perquè tota persona i tota associació de persones puguin assolir la perfecció i la plenitud a la qual estan cridades.

És, doncs, necessari que es faciliti a les persones tot el que necessiten per viure una vida veritablement humana, com l’aliment, el vestit, l’habitatge, el dret a la lliure elecció d’estat i a fundar una família, a l’educació, al treball, a la bona fama, al respecte, a una informació adequada, a obrar d’acord amb la norma recta de la seva consciència, a la protecció de la vida privada i a la justa llibertat també en matèria religiosa.

Una de les conseqüències de promoure el bé comú és no només el dret al treball, sinó a una feina que dignifiqui la persona, que li permeti arribar a ser el que està cridada a ser, que la faculti per crear una família i sostenir uns fills. Avui és més que mai necessari assegurar un treball digne.

El treball, com diu el papa Francesc “ha de ser l’àmbit d’un múltiple desenvolupament personal, on es posen en joc moltes dimensions de la vida: la creativitat, la projecció del futur, el desenvolupament de capacitats, l’exercici dels valors, la comunicació amb els altres….; i aquest dret es fa avui sagnant en els nostres joves a l’atur.

¿És possible apostar per un altre model econòmic? Hem crescut fomentant activitats que potenciaven l’especulació financera, tals com el sector de la construcció i de les finances, cosa que ens han portat a un model de creixement econòmic fonamentat únicament en la maximització del benefici. ¿És possible apostar per un model que posi el centre en la persona i no únicament en la maximització del benefici?

No es pot deslligar l’ésser humà de la creació. No es pot promoure la dignitat humana sense la defensa “de la nostra casa comuna”.

No podem tapar-nos els ulls ni les orelles davant l’esdevenir del nostre planeta. És un ésser viu al qual hem de cuidar i protegir. El papa Francesc no deixa de posar el dit a la nafra quan ens alerta del profund “deute ecològic” que estem assumint (51). Evitem, si us plau, tota temptació de mirar cap a una altra banda.

Cal plantejar estils de vida alternatius perquè les necessitats del present no posin en perill la capacitat de les futures generacions. Tenim l’obligació moral de protegir el planeta en què vivim, de respectar la creació de Déu i d’assegurar un ambient confortable i segur per als humans, especialment per a tots els nens i nenes en les etapes més vulnerables del seu desenvolupament. Avui més que mai, és urgent avançar cap a una conversió ecològica. ¿Quines de les propostes que el mercat ens presenta com a necessitats a satisfer, són realment necessitats?

El nostre model econòmic està basat en una economia de mercat orientada al creixement sense límits, però ¿realment podem créixer sense límits? Sabem que el nostre planeta té límits i que, per tant, si no actuem amb consciència, podem arribar a esgotar-lo. El nostre planeta és un ésser viu que hem de cuidar. I, llavors, per què no reaccionem? Preferim no mirar? Preferim enganyar-nos?

Quart: La solidaritat (la fraternitat)

El ritme de vida que portem, les preocupacions que ens amenacen, una recerca desmesurada del plaer ens poden portar a caure en la indiferència.

No sucumbim a la dictadura de la indiferència. No, per favor. Apostem per la misericòrdia. Sí, la misericòrdia és apropar el nostre cor, el nostre jo més profund, a la misèria que ens envolta. La misericòrdia ens allunya de tota indiferència.

El Papa ens ha convidat a viure l’Any de la Misericòrdia, és a dir, ens està cridant a recuperar un tret que ens defineix com a éssers humans creats a imatge de Déu: a ser compassius, a viure atents a les necessitats dels nostres germans.

¿Som conscients de com gairebé tot en nosaltres és un do? ¿Som conscients que gairebé tot del que som ens ha estat regalat? I si ens ha estat regalat, vol dir que no en som amos sinó administradors. ¿Com volem administrar el que hem rebut? Amb quina finalitat?

Per què no li ho preguntem al Creador? L’oració més significativa de tots els cristians és el Parenostre. I fixin-se que no diu “Pare meu”, sinó “Pare nostre”. Si tenim un únic i mateix pare, vol dir, en conseqüència, que tots som germans.

D’aquí neix l’ideal cristià de la fraternitat, que provoca com a resposta la solidaritat. “Què és del teu germà?”, li pregunta Déu a Caín… “Potser sóc jo responsable del meu germà?” Avui, aquesta tarda, Déu ens pregunta a cada un de nosaltres: Què és del teu germà? Vius atent a ell?

Estimar el proïsme té dimensions globals! Requereix que ens pensem com una sola família humana, amb independència de les diferències racials, de les diferències nacionals, de les diferències ideològiques o econòmiques, pensant que hem de tenir cura de tots els nostres germans, siguin on siguin. La solidaritat implica també l’acollida del foraster: des de l’immigrant que busca feina, fins als veïns propers que busquen una ocupació o oportunitat. Aquesta acollida és la que ens hauria de fer sempre “portadors de l’evangeli”, i com a tals “constructors de la pau buscant la justícia en aquest món danyat per la violència” i els conflictes.

En el marc d’aquesta crida a la solidaritat, hem d’anteposar la nostra opció preferencial pels pobres, ja que ells, en ser els més febles i vulnerables de la nostra societat, mereixen ser objecte d’una atenció preferent. Sí, els nostres germans més fràgils necessiten una resposta conjunta per part de la política, la societat i l’Església.

I, en aquest sentit, els convido a no oblidar mai que, com ens recorda sant Joan de la Creu: “Al final de la vida serem jutjats en l’amor”.

I quan em vagi d’aquí: ¿De debò podré dir-me que he posat tot el que estava de la meva part per ajudar a fer un món millor i més just? ¿Podré dir que he regalat els meus dons per facilitar la vida dels meus germans?

 EN RESUM

Aquests quatre principis que emanen de la Doctrina Social de l’Església i que dignifiquen la persona humana, estan per sobre dels colors polítics (encaixen tant en la dreta, com en el centre o l’esquerra) i dels corrents de pensament (conservadors, liberals, progressistes).

Aquests principis no pertanyen a cap partit polític particular, sinó que són comuns a tots els homes i les dones del planeta.

La meva proposta avui, des del més profund i humil del meu cor, és que entre tots construïm un món i una societat on la vida i la dignitat humanes siguin respectades i on prevalguin la justícia i la pau.

L’Església també participa activament per aconseguir aquest objectiu. L’Església és de tothom i per a tothom.

Per tot això, desitjo que continuï el diàleg amb els líders polítics i que puguem trobar junts la manera de contribuir al bé comú de la nostra societat. I tot això, arrelats en la nostra cultura, servint de tal manera que els valors de l’Evangeli, sobre els quals s’ha edificat aquesta societat, siguin font de felicitat per a tots els homes i les dones.

L’Església no busca privilegis sinó que dóna la mà per contribuir a la construcció d’una societat més lliure, autèntica, democràtica, justa i en pau. Tots junts podem més que per separat. És important no excloure ningú, cap institució, en aquesta tasca tan digna i bonica.

Vostès, com a persones que han tingut part activa en la vida pública i des de la gran experiència adquirida, poden ajudar els que estan exercint càrrecs públics en aquests moments.

I una pregunta que ens hem de fer tots és la aquesta: ¿què hem fet malament perquè els joves tinguin recels i, encara més, rebutgin els partits polítics que han tingut més incidència en la vida pública – i el mateix diria de l’Església, que tant ha fet per la societat i pels pobres–, i vulguin mantenir-se al marge dels partits polítics i de l’Església o busquin alternatives que no sabem on poden portar-nos?

Fem un examen de consciència, busquem què caldria corregir en la nostra manera d’actuar, mirem a llarg termini (més enllà de les eleccions!), tractem de fugir d’una recerca desmesurada del poder i dels diners i mirem de posar-nos en la via del servei als més pobres i desprotegits, demanant sempre l’ajuda de Déu, que no abandona mai el seu poble.

Moltes gràcies per la seva atenció. Que Déu els beneeixi a tots.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.