Carta de l’Arquebisbe als preveres i diaques de l’Església Arxidiocesana de Barcelona

Només l’Amor salva

 

Benvolguts germans preveres i diaques,

Sigui la Pau amb tots vosaltres.

Us envio la meva salutació afectuosa i paraules d’ànim en aquest començament de curs pastoral. Les meves primeres paraules són de gratitud pel que sou i pel que feu al servei de l’Evangeli en aquesta comunitat, tan estimada i entranyable, que és l’Església que pelegrina a Barcelona. Permeteu-me que us doni les gràcies amb les mateixes paraules de Sant Pau:

«Sempre hem de donar gràcies a Déu per vosaltres, germans. És just que ho fem, perquè la vostra fe va creixent i l’amor que us teniu augmenta en tots i en cadascú. Davant les altres Esglésies de Déu, ens sentim orgullosos de vosaltres per la perseverança i la fe amb què suporteu les persecucions i tribulacions» (2 Te 1,3-4).

Certament, el clergat d’aquesta diòcesi, pel que he pogut comprovar durant aquest temps amb vosaltres, és un clergat sa, que estima Jesucrist i l’Església i que es lliura generosament al poble de Déu, en el qual està inserit i al qual serveix humilment i valentament. Com m’alegra veure els preveres i diaques identificats amb la gent, participant dels seus goigs i sofriments! Com m’omple d’alegria la vostra participació assídua i formal en els recessos espirituals programats al llarg de l’any! Com em consola la vostra participació en les reunions d’arxiprestat, on programeu i reviseu el treball pastoral conjunt i en les quals dediqueu un temps de qualitat a la formació permanent! Que bonic és veure que seguiu al peu del canó, tractant d’ajudar a conèixer i estimar el preciós i incomparable rostre de Nostre Senyor Jesucrist, «Camí, Veritat i Vida» per als homes de tots els temps! Us animo a seguir per aquest camí i amb aquest esperit.

Us convido, també, a demanar al Senyor que ens concedeixi tenir una «mirada plena de tendresa i amor» cap al món, la societat, la parròquia, l’arxiprestat, el presbiteri…; sense aquesta mirada d’amor és impossible evangelitzar, és impossible transmetre esperança. I la nostra societat està absolutament necessitada d’esperança i nosaltres estem cridats a ser «testimonis d’esperança», testimonis d’un Déu, Pare misericordiós, que ho transcendeix tot, que ho penetra tot, que ho renova tot.

Aquesta senzilla carta que us envio no té altra pretensió que reforçar la comunió, renovar l’entusiasme pastoral i missioner i informar d’aquelles coses que em semblen importants per tenir en compte al llarg de l’any pastoral. Iniciem aquest nou curs després d’haver aprovat i presentat el nou Pla Pastoral en aquella preciosa celebració que va tenir lloc a la Basílica de Santa Maria del Mar, el passat dia 28 d’abril. Iniciem el curs amb un nou organigrama diocesà i amb el nomenament dels nous vicaris episcopals, dels responsables de delegacions i de secretariats, i també dels sacerdots i dels diaques amb missió pastoral a les parròquies. Gràcies a tots per la vostra disponibilitat i acceptació de les responsabilitats que se us han confiat.

Vull compartir amb vosaltres les següents reflexions. Ho faig amb senzillesa, com si fos una conversa d’amic a amic, perquè penso que és així com segurament parlaria el Senyor amb cada un de nosaltres, així ho feia amb els seus apòstols.

PLA PASTORAL

Tots estem ocupats en la tasca d’anar aplicant el nou Pla Pastoral Diocesà, que no pretén altra cosa que evangelitzar en el món d’avui, seguint els ensenyaments de l’Evangeli i del Magisteri de l’Església, tenint molt en compte la realitat de la nostra societat i seguint, especialment, l’Exhortació Apostòlica del papa Francesc, Evangelii gaudium.

Tirar endavant la missió que ens ha estat confiada en aquest temps implica, com deien fa uns anys els bisbes francesos: reconèixer les noves condicions en què hem de viure i anunciar l’Evangeli; assumir l’actual situació com a deixebles i com a ciutadans, i acceptar situar-nos com a catòlics en l’actual context sociocultural i institucional. Estem cridats a passar «d’allò heretat a allò proposat». Això ens obliga a valorar la novetat de la fe i de l’experiència cristiana. Hem d’acollir el do de Déu en condicions noves i retrobar contemporàniament el gest inicial de l’evangelització. Aquest és el temps de la proposta senzilla i decidida de l’Evangeli de Crist (cf. Proponer la Fe hoy. De lo heredado a lo propuesto. Edit. Sal Terrae, 2005).

Si la transmissió de la fe és important, també ho és l’acollida que es faci a les persones que venen a demanar els sagraments o altres ajudes o serveis. Cal tenir una actitud de vigilància contemplativa per percebre les empremtes de Déu en cada persona que ve a nosaltres; cal ajudar les persones que s’acosten a les nostres catequesis perquè puguin donar passos concrets, encara que ens semblin petits, cap a un canvi de vida, cap a una obertura senzilla i cordial al Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Un veritable pastor, apòstol de l’Evangeli, no pot perdre mai l’esperança, ja que les persones, totes les persones, en qualsevol edat i circumstància, són sempre susceptibles de canviar de vida. El bon lladre va canviar a l’últim moment. Qui som nosaltres per tancar a ningú les portes de la salvació? Això no vol dir que hàgim d’«accedir a tot el que demanin» aquells que s’acosten a rebre els sagraments. L’Església té unes regles de joc que cal complir, però hi ha moltes formes de presentar-les i facilitar que s’entenguin i es duguin a la pràctica.

Animeu els pares, a través de la catequesi familiar, de les homilies, del diàleg personal amb ells, a prendre’s seriosament l’educació cristiana dels seus fills. Animeu-los perquè ajudin els seus fills a créixer en la fe, perquè els ensenyin a resar, a conèixer Jesucrist i la Mare de Déu, a ser generosos i treballadors, a participar en la missa de diumenge a la parròquia, a sentir l’alegria de ser cristians i membres de l’Església. Acolliu, escolteu, estigueu amatents, regaleu temps als pares i a les mares que s’acosten a les parròquies.

Feliciteu les famílies que celebren algun sagrament, doneu-los ànims en la decisió que han pres, encara que aparentment sembli una decisió rutinària, per costum. Ajudeu-los que aquesta celebració pugui ser un esdeveniment de fe, un motiu d’alegria i una ocasió de reunir-se i unir-se més tota la família; demaneu-ho confiadament al Senyor perquè així sigui. La pregària i el dejuni del pastor i de la comunitat, tan important com l’acció, pot fer molt per millorar i transformar la vida i els costums del poble de Déu.

No descuideu les famílies que passen per alguna dificultat o problema. Són temps difícils i exigents per a la vida familiar. Estigueu prop d’elles, de tots els que pateixen; que la comunitat cristiana empari aquestes famílies. Només l’amor és capaç de salvar, de canviar el cor de l’ésser humà, de generar processos de santedat. I estiguem tots molt atents a acollir aquells que, procedents d’altres països i cultures, s’apropen a les nostres parròquies, al nostre país.

CURS D’ACOMPANYAMENT ESPIRITUAL

En les diverses trobades que he tingut amb els sacerdots ordenats en els últims anys hi ha un tema que apareix amb freqüència i que és saber acompanyar espiritualment i humanament les persones amb qui ens relacionem, especialment els joves.

Certament, és un tema molt important i que estarà segurament present en el Sínode dels Bisbes: Els joves, la fe i el discerniment vocacional, que tindrà lloc a Roma el mes d’octubre. Nosaltres hem de saber acompanyar i deixar-nos acompanyar. Tot un repte. Però molts diuen: «No sé com fer-ho, no estic preparat per a això.»

Els bisbes de Catalunya hem pensat que estaria bé oferir un Curs de discerniment i acompanyament espiritual als sacerdots que ho desitgin, especialment a aquells que van ser ordenats els últims anys.

El calendari lectiu d’aquest curs és de dos anys, amb classes de dilluns a dijous durant dues setmanes els mesos d’octubre, de febrer i de maig.

Els encarregats de coordinar i acompanyar aquest curs són els delegats per a la formació i acompanyament del clergat de la nostra arxidiòcesi de Barcelona: Mn. Salvador Bacardit Fígols i Mn. Xavier M. Vicens Pedret, DP.

Crec que és quelcom en què hem d’invertir esforços, perquè avui en dia l’evangelització passa gairebé necessàriament per saber estar prop de les persones, saber-les acompanyar i ajudar-les perquè es trobin amb el Senyor, que és més íntim a nosaltres mateixos del que moltes vegades pensem. Avui assistim a una creixent demanda d’escolta per part d’aquells que s’apropen a les nostres parròquies.

Aquest curs està obert a preveres de les altres diòcesis amb seu a Catalunya. És una iniciativa proposada i refermada per tots els bisbes. Creiem que ajudarà a revitalitzar la nostra missió pastoral, animarà els seglars a trobar la seva vocació i redundarà en el seu creixement humà i espiritual.

Us animo a fer aquest curs o ajudar que d’altres puguin realitzar-lo, oferint-vos a substituir-los en les parròquies els dies que dura aquesta formació, ja que és en règim d’internat.

PASTORAL AMB JOVES

Un altre camp important de la nostra acció pastoral és el treball amb els joves. Ells són el futur de la societat i de l’Església. Però constatem amb dolor que una gran majoria d’ells «passen» de l’Església, de la religió. No obstant això, segueix sent veritat allò que bellament deia Sant Agustí, fruit de la seva experiència personal: «Ens vas crear, Senyor, per a Tu i el nostre cor està inquiet fins que descansi en Tu» (Confessions I,1,1). Els joves d’avui també tenen fam de Déu, encara que no sàpiguen com formular-ho, perquè tenen fam i set de plenitud, de totalitat, d’absolut, tot i que ells s’aferrin a realitats efímeres. Per això, germans, hem de saber estar prop d’ells, per poder-los ajudar a trobar l’Absolut de les seves vides, l’Amic fidel, Aquell que ens ha estimat fins a l’extrem, Jesucrist Salvador del món.

Hem de confessar humilment que no sabem molt bé com actuar amb els joves, però aquesta confessió no hauria de portar-nos a culpabilitzar-nos de tots els fracassos recollits, sinó que hauria d’impulsar en nosaltres el desig de buscar com encertar en el camí de renovar la pastoral amb joves. Cal constatar la realitat evitant caure en la nostàlgia d’altres temps o en el desconcert. Fins i tot, convé adoptar una mirada positiva, creient, i una actitud de simpatia, d’esperança i de misericòrdia, cap a aquest món i cap a aquest moment. Aquest món i aquesta època que Déu estima tan ardentment. «Els moments difícils poden resultar els més evangèlics», deia Santa Teresa de Calcuta. És important estar atents, sobretot, als nous trets culturals que marquen la nostra societat i que venen a modificar considerablement tot allò relacionat amb la religió. D’aquesta manera evitarem anar a cegues. Aquests trets representen alhora amenaces i possibilitats per al desvetllament i la transmissió de la fe. Ells esbossen ja el perfil de l’Església del nou segle.

Els bisbes de Canadà han afrontat aquest tema en una pastoral titulada Proposar avui la fe als joves: una força per viure. Hi indiquen, entre d’altres elements a tenir en compte en la pastoral amb els joves, la conveniència d’organitzar peregrinacions i trobades puntuals amb ells, com a camí per viure l’experiència de l’amistat i de la fe. El Secretariat Diocesà de Pastoral amb Joves fa anys que treballa en aquest sentit. Un nodrit grup de sacerdots, seminaristes i seglars estan compromesos en aquest àmbit de la pastoral. Programen reunions periòdiques, accions conjuntes, s’experimenten mètodes de nova evangelització i crec, sincerament, que alguna cosa s’està movent. I això em fa pensar en les paraules del profeta Isaïes quan diu: «Faré una cosa nova, que ja comença a despuntar. No us n’adoneu?» (Is 43,19). Donem suport a les iniciatives i accions que es duen a terme des del Secretariat Diocesà de Pastoral amb Joves. Demanem al Senyor una mirada confiada per veure el treball que es fa. Demanem també la virtut de la humilitat per saber reconèixer i acceptar que el granet de mostassa donarà el seu fruit amb l’ajuda del Senyor, perquè l’obra no és totalment nostra, som mers «humils treballadors a la vinya del Senyor».

Animo tots els sacerdots i tots els diaques a potenciar i facilitar les activitats que organitza el Secretariat Diocesà de Pastoral amb Joves. Sabeu perfectament que, en temps d’inclemència, cal que estiguem units i potenciem allò que sembla que es mou o allò que és susceptible de congregar aquells que estan dispersos.

Un possible camí eficaç en el camp de la pastoral juvenil pot ser ajudar els joves a entrar en moviments i grups organitzats com, per exemple, els Moviments d’Acció Catòlica, ja que en ells s’assegura la formació, la feina, l’ajuda als més pobres, la revisió de vida a la llum de l’Evangeli i, a més, que no depenguin exclusivament del sacerdot o de l’agent de pastoral que estigui en aquell moment a la parròquia o al grup cristià. El Concili Vaticà II, en el Decret sobre l’Apostolat Seglar, diu concretament: «Des de fa alguns decennis en moltes nacions els seglars, consagrats cada vegada més a l’apostolat, es van reunir en diverses formes d’acció i d’associacions, les quals, tenint una unió molt estreta amb la jerarquia, perseguien i persegueixen finalitats pròpiament apostòliques. Entre aquestes o altres institucions semblants més antigues cal esmentar, sobretot, les que, tot i seguir diversos mètodes d’acció, van donar fruits ubèrrims per al Regne de Crist i van rebre dels Summes Pontífexs el nom d’Acció Catòlica […]. Les organitzacions en què, segons el parer de la jerarquia, es trobin reunides simultàniament totes aquestes notes han de considerar-se Acció Catòlica, encara que per exigències de llocs i nacions prenguin diverses formes i denominacions» (Apostolicam actuositatem, 20). Fixem-nos que l’Acció Catòlica és un gran paraigua obert on caben moltes experiències i organismes de sensibilitat molt diferent.

Donem suport als moviments organitzats, nosaltres estem de pas, però els moviments duren molt més que nosaltres. No recelem d’aquests grups o moviments. La xarxa ha d’estar oberta a acollir i a acompanyar tothom. Busquem, per damunt de tot, viure i potenciar la comunió i l’eclesialitat amb un sentit sempre missioner.

Dono gràcies al Senyor perquè el nostre presbiteri viu realment en una dinàmica de respecte i comunió. Dono gràcies al Senyor per això i per cada un de vosaltres, que ho feu possible amb el vostre esforç diari en viure la fraternitat. Tots junts podem seguir creixent en comunió. No ens podem aturar, ja que llavors ens instal·lem en la mediocritat, un dels pitjors mals que pot passar a qui està cridat per vocació a viure i a ser testimoni i mestre de santedat enmig del món.

PASTORAL VOCACIONAL

Gràcies a Déu anem prenent consciència de la necessitat de sembrar la llavor vocacional al cor dels joves, la crida al ministeri presbiteral. Això no vol dir que es menyspreïn o s’oblidin les altres crides a la vida laical, a la vida consagrada o a la vida diaconal. No podem deixar de banda aquestes altres crides, hem de potenciar-les i, sobretot, hem d’ensenyar a valorar-les en el si de les nostres comunitats cristianes. Però aquells que hem sentit la crida del Senyor al ministeri presbiteral i hem consagrat tota la nostra vida a aquest ministeri, no podem deixar d’animar nens i joves perquè serveixin el Senyor per aquest camí. M’alegra molt veure que en la gran majoria de les parròquies es prega insistentment per aquesta intenció. Sí, ens ho va deixar dit el Senyor: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats» (Mt 9,37-38).

Vull felicitar aquells que s’ocupen d’aquest camp de l’acció pastoral. Molts preveres envien adolescents a les convivències vocacionals i als campaments d’estiu que organitza el Seminari Menor. Alguns d’ells es van plantejant seriosament la vocació i van entrant al nostre Seminari Menor en família i al Seminari Major. Molts acompanyeu joves i adults i els ajudeu a discernir la seva vocació. És imprescindible que aquests adolescents, que aquests joves ens vegin joiosos en el nostre ministeri; cal que descobreixin que els estimem i que els valorem per l’opció que han pres; cal que els acompanyem en el seu procés vocacional. Benvolguts preveres i diaques, cuideu aquest camp del nostre ministeri sacerdotal: animeu altres persones perquè puguin prendre el relleu en la nostra acció evangelitzadora i missionera.

DÉU I L’HOME, REFERÈNCIES ESSENCIALS DELS MINISTRES ORDENATS

Hi ha molts més temes que m’agradaria tractar en aquesta carta i que probablement us hauria agradat que s’haguessin tractat, però no vull allargar-me ni vull exhaurir tots els temes. El que sí voldria és deixar constància clara que per a un pastor, segons el cor de Déu, tots els temes de pastoral, tots els temes que toquen el cor de l’home són fonamentals i essencials i no s’han de descuidar de cap manera. Però, òbviament, no es pot exposar tot en aquesta carta, la qual no pretén altra cosa que mantenir una petita trobada amb cada un de vosaltres, els meus immediats col·laboradors, els preveres i diaques, que es gasten i es desgasten per servir la comunitat cristiana a la qual han estat enviats.

Que el meu record i gratitud vagi a tots i a cada un dels sacerdots i diaques, aquells que esteu en actiu en una tasca pastoral i aquells que, arribats a l’edat d’un merescut repòs, romaneu orants, humils testimonis de la saviesa que regalen els anys de vida. Tots sou al cor d’aquesta Església que pelegrina a Barcelona. Tots sou necessaris i valorats, encara que, de vegades, no sapiguem com expressar aquest agraïment. Gràcies pel que sou, el que feu i el que heu fet al llarg de la vostra vida, per Jesucrist i pel seu Evangeli del Regne.

No oblideu que hem estat presos d’entre els homes i estem destinats a oficiar a favor dels homes davant de Déu (cf. He 5,1). L’home i Déu, Déu i l’home, són les dues referències essencials de la nostra vocació. Això ens fa estar atents, molt atents, de manera contemplativa, a la situació per la qual travessa l’home dels nostres dies, diferent d’altres temps, amb els seus encerts i els seus errors, però necessitat sempre d’una llum que doni sentit a la seva existència, enmig de la precarietat i de la manca de raó de tantes propostes que li són adreçades. Propostes i crides que no sempre el porten a una major i millor realització de si mateix, més aviat el deixen buit, aïllat, sol. Però això, també ens fa estar molt atents a allò que Déu demana a l’home d’aquest temps, atents a la seva Paraula, atents al seu pla de salvació.

El ministre ordenat és l’home de Déu, l’home que viu la seva existència davant de Déu, un Déu que és Amor, un misteriós Amor de tres Persones. No és un enigma, sinó Algú amb qui viure, de qui viure, per a qui viure, davant qui viure. Algú, la presència del qual em persegueix, m’envolta, m’afecta, m’implica, em sedueix.

Davant la ràpida secularització de la nostra societat, convé recordar les belles paraules que el papa Benet XVI va pronunciar en el seu viatge a Barcelona, el 7 de novembre de 2010, amb motiu de la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família. Deia: «L’únic Crist funda l’única Església; Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Refermats en aquesta fe, busquem junts mostrar al món el rostre de Déu, que és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Aquesta és la gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia. En aquest sentit, penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autèntica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu, ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb aquell que és la Veritat i la Bellesa mateixa.»

El ministre ordenat és l’home de la Paraula. Això exigeix de nosaltres acudir diàriament a l’escola de l’Evangeli, de les santes Escriptures, com a veritables deixebles de Déu; estar en contacte quotidià amb Ell, escoltar-lo, prestar-li molta atenció, estar atents a totes les insinuacions del seu Esperit, que ens habita per dins, que ens impregna, que ens traspua d’una manera especial des que ens van ungir amb el sant Crisma. Necessitem passar llargues estones als peus del Mestre. No deixeu, no deixem de cap manera el tracte diari i personal amb l’Amat. (cf. La trobada i l’anunci de Jesucrist, primera orientació del Pla Pastoral Diocesà Sortim!).

El ministre ordenat per ser home de Déu, home del Mestre, del Bon Pastor, és també l’home de la caritat pastoral. Això exigeix de nosaltres beure la Caritat immensa de Déu al peu de la creu, a l’Eucaristia, en presència d’aquest amor sense mesura, d’aquest amor més enllà de tot amor, en què la vida, la nostra existència, ha trobat terra ferma, roca, fonament. Com posseir una autèntica caritat pastoral, sense beure diàriament la copa que el Bon Pastor ha preparat a taula, davant dels nostres enemics, on ens dona per beure la seva mateixa sang/vida vessada? Com ser sacerdots i diaques sense aquesta copa, sense aquesta taula, a la rutina d’una celebració precipitada? Com ser sacerdots que donen la vida per les ovelles, fugint de tota complicació, de tot sofriment, sense ser al mateix temps víctimes? Només essent sacerdots amb Crist, víctimes amb Crist i altar de la presència de Jesucrist, on altres puguin adorar el Déu Viu, només així arribem a ser homes de la caritat pastoral. I tot això viscut sense gaire aparat, en la senzillesa i la humilitat pròpies de la condició cristiana.

El sacerdot de Jesucrist, de la seva Església, així com el diaca, és l’home de la comunitat. Per poder ser servidors de la comunitat no se’ns exigeix posseir habilitats i recursos socials, ja que el sacerdot no és simplement un presentador d’activitats comunitàries; el sacerdot reuneix, presideix, camina i serveix a la comunitat que Déu li ha encomanat, amb les persones, famílies i grups que el Pare reuneix a l’Església, mitjançant l’Evangeli del seu Fill Jesucrist, amb el vincle d’amor i unitat de l’Esperit Sant. No es pot ser l’home de la Comunitat amb una mirada purament humana sobre la gent, mirada sociològica, sense percebre la fondària de misteri que hi ha a la vida de tots els batejats. Tampoc n’hi ha prou amb una mirada psicològica, afectiva, que busca aquells que ens cauen bé i prescindeix dels altres. Som veritables homes de la comunitat quan mirem la nostra gent, aquells que passen per la nostra vida, amb els ulls de la fe, amb la mirada de Déu. Això implica estar familiaritzats vitalment, existencialment, cordialment, amb la Santa Trinitat, vivificadora i invisible: d’ella en venim, en ella vivim, ens penetra, ens envolta, ens transcendeix.

És per tot això que a l’inici del proper Advent proposarem que durant aquest curs accentuem i treballem en les nostres comunitats, sobretot, la quarta orientació del Pla Pastoral Diocesà: La fraternitat.

Cap al Santuari celeste de l’alegria trinitària pelegrinem. Som veritables homes de la comunitat quan som fidels a aquesta gran comunitat que és l’Església universal, i estem units a Pere, a qui Déu ha posat al capdavant, «dolç Crist a la terra». No podem fer dels sagraments i de l’atenció a la comunitat el que vulguem, inventant fórmules, pregàries eucarístiques, absolució col·lectiva dels pecats…, ja que no som amos, sinó servidors. El nostre ministeri és un servei en la fidelitat a la fe de l’Església. En totes les nostres actuacions s’ha de reconèixer la fe de l’Església. «Aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe de l’Església», diem després de la professió de fe, abans de conferir el baptisme. Us demano que sigui sempre així, i que no caminem per camins aliens a la comunió i a la fe que ens ve a través de l’Església, la nostra mare.

Ser homes així, ser homes de Déu, en aquesta cultura de la banalitat, del plaer immediat i del pragmatisme sense preguntes, exigeix que els preveres i diaques d’avui, de la nova evangelització, siguem homes de silenci, «homes que besen el nom de Déu abans de pronunciar-lo». El silenci obert que escolta, que respecta, que espera, que confia, que roman, que suporta el pes per ajudar els altres, és un lloc profundament humà i humanitzador, una dimensió espiritual, sapiencial, de tot home, de tota dona. Els ministres ordenats tenim una necessitat especial de silenci, com atri obert a la trobada amb Déu. Necessitem aquest silenci per llegir la vida i per llegir Déu, per meditar, per reflexionar i no deixar-nos portar per l’última teoria o l’última emoció, o l’últim cansament o fracàs. Necessitem aquest silenci per parlar amb Déu, per escoltar-lo i respondre-li, per estimar el Senyor i deixar-nos guarir i estimar per Ell. A la jornada de qualsevol prevere, per ser-ho, hi ha d’haver hores sagrades de silenci davant d’Ell.

Voldria acabar aquesta carta tenint present que en les properes setmanes es realitzaran les consultes pertinents als preveres i diaques de cada arxiprestat i als consells pastorals arxiprestals, perquè pugui nomenar els nous arxiprestes. Aquestes consultes són molt importants per tal d’avançar en el camí sinodal amb què volem amarar el nostre treball pastoral. Els preveres que nomeni, juntament amb els vicaris episcopals de cada zona pastoral, hauran de col·laborar activament en l’execució del nou Pla Pastoral. També caldrà la seva col·laboració a l’hora de determinar les reestructuracions arxiprestals i les agrupacions pastorals que siguin necessàries per afrontar el futur de la nostra diòcesi. Per això, us animo a participar ben conscientment en aquest procés tan important per al nostre futur.

Suplico la força i la potència formidable de l’Esperit del Senyor sobre les vostres persones, les vostres famílies, les vostres comunitats, els vostres treballs i tasques. Beneeixo la gent gran, els malalts i aquells que pateixen. Beneeixo tots els laics i membres de la vida consagrada que, juntament amb vosaltres, treballen en la bonica tasca d’estendre l’Evangeli del Regne de Déu a la nostra arxidiòcesi. Que cadascuna de les nostres comunitats cristianes sigui capaç d’irradiar evangèlicament l’amor de Déu, el nostre Pare, a tots els homes i dones del nostre temps.

Siguem, en aquests moments de la nostra història concreta, homes de comunió, veritables pacificadors. Busquem allò que uneix i desterrem tot allò que enfronta.

I que la memòria i el dolç consol de Santa Maria, Mare de Déu de la Mercè, patrona de l’arxidiòcesi de Barcelona, ens portin a la plena comunió d’amor i de vida, amb el Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant.

Barcelona, 24 de setembre de 2018

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

This entry was posted in . Bookmark the permalink.