Carta dominical | La Shekinàh

El P. Pierre Delfieux, fundador de les Comunitats Monàstiques de Jerusalem a París, narra en un dels seus llibres el que li va dir un rabí jueu que anava tots els dijous a l’Església de Saint Gervais, a l’hora de l’adoració de l’Eucaristia:

«Romania en silenci davant del Santíssim. Una nit, veient que feia una hora que estava dret, recolzat sobre el seu bastó, amb la mirada fixa sobre l’hòstia consagrada, em vaig apropar i li vaig dir: Abraham, què mira tan fixament? Va apropar un dit als llavis, com a signe de recolliment i de silenci; després, mostrant-me amb la mà la custòdia, em va dir senzillament, de manera admirable: “Miro la Shekinàh” (la Presència).»

La Bíblia presenta Déu com l’amic dels homes i ens dóna signes de la seva presència fidel, que manifesta la seva proximitat. Adam, el pare dels humans, va viure la familiaritat d’una presència molt propera de Déu, amb qui conversava a l’hora de la brisa (Gn 2,8). Noè va sentir la proximitat amorosa de Déu quan el va convidar a construir l’arca que el salvaria del diluvi (Gn 6,14 i s.). Abraham va rebre a casa seva, a prop de Mambré, el mateix Déu, que pren la forma de tres visitants, anunci i representació del gran misteri de la Trinitat (Gn 18,1-15). Jacob, a Betel, va descobrir la presència de Déu, una presència que l’embolcalla i l’enforteix (cf. Gn 28,17). Però és en l’Èxode on es palpa la presència de Déu, una presència més permanent i sentida per tot el poble:

«Cada vegada que Moisès sortia del campament per anar a la tenda, tot el poble s’aixecava; tothom es quedava dret a l’entrada de la seva pròpia tenda i seguia Moisès amb la mirada fins que el veien entrar a la tenda. Tan bon punt Moisès hi entrava, la columna de núvol baixava i es quedava a l’entrada de la tenda: era el moment en què el Senyor parlava amb Moisès. Quan el poble veia que la columna de núvol es quedava a l’entrada de la tenda, tothom es prosternava a l’entrada de la seva pròpia tenda. El Senyor parlava a Moisès cara a cara, com un home parla amb un altre. Després Moisès se’n tornava al campament, però el seu ajudant, el jove Josuè, fill de Nun, no es movia de la tenda del trobament.» (Ex 33,8-11)

Davant d’aquesta presència, misteriosament representada per l’arca, el poble respon amb actitud d’adoració. Quina altra cosa pot fer la criatura davant el creador? «Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat» (Ex 3,5); i es prosternà adorant. Així feia el poble jueu davant la tenda del trobament.

Amb l’Encarnació del Fill de Déu, amb el naixement de Jesús a Betlem, la presència de Déu enmig del seu poble pren altres dimensions. Déu mateix habita enmig del seu poble a través de la seva Paraula encarnada, i així ho expressa l’evangelista sant Joan: «La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14). La tenda, l’arca de l’Aliança, símbols de la presència de Déu, han estat reemplaçats pel mateix Fill de Déu. I quan puja al cel ens deixa aquesta promesa: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). On està present el Senyor? En la seva Paraula, en el pobre, el germà, i de manera especial en l’Eucaristia: «Preneu i mengeu-ne, això és el meu cos». En l’Eucaristia és present el Senyor. És la gran presència del Senyor. Davant aquesta presència només podem callar i adorar; dir com el jueu de París: callo i adoro la Shekinàh.

Que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Descarrega’t aquesta carta dominical en format àudio *.mp3

This entry was posted in . Bookmark the permalink.