Carta dominical | «La santedat, un camí d’amor»

Ja ha començat el curs als diferents centres de formació de l’arxidiòcesi. He tingut el goig de participar en molts dels seus actes d’inauguració. I precisament aquest diumenge voldria tenir un record pel sant a qui devem el nom del nostre Ateneu Universitari.

Qui va ser sant Pacià? Un home famós per la seva vida i per la seva paraula, documentat com el segon bisbe de Barcelona. Es creu que va morir sobre l’any 390. Se’l considera Pare de l’Església d’Occident. Va ser venerat des del segle VI com a sant i les seves relíquies es conserven a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona.

En el prefaci de la Missa dels sants, es diu que ells són intercessors nostres i exemples per a les nostres vides. Per tant, si sant Pacià és patró del nostre Ateneu no ho és només perquè l’imitem en l’estudi de la teologia i de les ciències humanes, que cal fer-ho, sinó també, i de manera especial, perquè l’imitem en la seva santedat. ¿De què serveix un gran teòleg, un gran professional, si la seva vida no reflecteix la grandesa de Déu, la seva santedat? El Senyor ens diu a tots: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mt 5,48).

La santedat és descobrir i assaborir que Déu ens estima amb un amor personal, irrepetible, únic i, consegüentment, comporta la nostra decisió d’estimar-lo amb un amor gran i personal. Quan treballem o estudiem, si ho fem des del cor, podem descobrir i viure aquest amor únic i personal de Déu. El Senyor vol viure una gran aventura d’amor amb tots nosaltres, però cal que ens deixem estimar, que no hi posem obstacles, que no dubtem d’Ell, encara que la nostra vida tingui aspectes tèrbols i de molta fragilitat.

El beat Charles de Foucauld té una pregària preciosa, que m’agradaria que féssim nostra. En ella, fa que Déu ens digui: «Conec la teva misèria, les lluites i tribulacions de la teva ànima, la debilitat i les xacres del teu cos; conec la teva covardia, els teus pecats i les teves febleses. Malgrat tot et dic: dóna’m el teu cor, estima’m tal com ets.»

Abandona’t a les mans del Senyor. No tinguis por. Ens cansarem més nosaltres de pecar que Déu de perdonar-nos. El papa Francesc ens ho repeteix molt sovint: «Déu no es cansa de perdonar». Acollim amb goig el seu perdó i la seva misericòrdia. Submergim-nos en l’oceà del seu amor. Donem-li el nostre cor avui i sempre.

Benvolguts germans i germanes, que la nostra habitació, que la nostra llar, siguin també un espai i una ocasió de centrar la nostra vida més i més en l’amor. La nostra vida no tindrà sentit si no estimem amb totes les forces i amb tot el cor el Senyor. Des de l’amor a Déu, des del cor de Déu, podrem viure estimant. Amb la nostra pregària i sacrifici, amb la nostra vida lliurada per amor, contribuirem a la salvació del món.

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.