Carta dominical | «La festa de la solidaritat»

Estem a les portes de celebrar el Nadal. Per als cristians, aquesta celebració és la commemoració del naixement del Fill de Déu a Betlem. Sant Pau ho diu a la carta als Gàlates: «Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills» (Ga 4,4-5). Déu en Jesucrist no només s’ha fet solidari compartint la nostra condició humana, sinó que, a més, ens ha regalat una plenitud existencial que supera totes les nostres expectatives. Cap obsequi, per meravellós, esplèndid o sorprenent que sigui, pot igualar aquest regal de Déu.

Nadal és la festa de la solidaritat, perquè és la manifestació d’un Déu solidari amb el món. Sant Pau ho expressa amb unes paraules plenes de sentit en la seva carta a Titus: «Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tothom» (Tt 2,11). Nadal inclou un misteri de fe, però també inclou un missatge profundament humà.

El fet que en Crist s’hagi manifestat la humanitat i la benignitat de Déu ens ha de fer més humans, però no solament els dies de Nadal, perquè la vocació de la persona humana és sobretot l’amor, l’amor rebut i l’amor ofert. Només en aquesta experiència l’home pot trobar el sentit més profund de la seva vida.

El papa Francesc sovint ens recorda la seva predilecció per una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer. La prefereix a una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats, per l’enquistament en visions ideològiques o en el discurs de: «sempre s’ha fet així», i per la por a les noves iniciatives evangelitzadores. L’Església no es redueix a una missió religiosa arraconada en un àmbit privat de la realitat. Sortir al carrer vol dir també intervenir en els àmbits seculars on es genera el pensament i la cultura, vol dir fer-se present allà on la gent viu les seves alegries i els seus patiments.

L’Església en sortida que entre tots fem possible, irromp en un context marcat pel relativisme contemporani. Un dels perills d’aquest relativisme ideològic és la indiferència davant del patiment del proïsme. En canvi, l’empatia és una característica de l’esser humà que ens pot ser de gran ajuda. És aquesta capacitat la que ens permet desenvolupar institucions o realitzar activitats vertaderament col·lectives.

Nadal ens recorda que Déu és amic de l’home. Aquest Déu i aquest home són els qui s’han manifestat de manera concreta i històrica en Crist. Aquesta és la llum de Nadal. Aquesta és la llum que brillà a la ciutat de David fa més de dos mil anys: «Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor» (Lc 2,11).

Per això, l’Advent i el Nadal són una invitació a fer-nos tots més humans, més solidaris amb els qui pateixen fam i set, amb els malalts i els pobres, amb els qui estan sols aquí i arreu del món. Encarnem-nos en el nostre món tal com ho va fer el Fill de Déu ara fa uns dos mil anys.

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.