Carta dominical | «Com dos germans»

La història explica que hi havia dos germans que s’estimaven amb tota l’ànima. Tots dos eren agricultors. Un es va casar i l’altre va romandre solter. Van decidir seguir repartint tota la collita a mitges.

Una nit, el germà solter va somiar: «No és just! El meu germà té dona i fills i rep la mateixa proporció de collita que jo que estic sol. Aniré a les nits al seu magatzem de blat i hi afegiré alguns sacs sense que ell se n’adoni.»

Al seu torn, el germà casat va somiar també una nit: «No és just! Jo tinc dona i fills i el meu futur estarà assegurat amb ells. Al meu germà, que està sol, qui l’ajudarà? Aniré a les nits al seu magatzem de blat i hi afegiré alguns sacs sense que se n’adoni».

Així ho van fer tots dos germans. I, oh, sorpresa!, tots dos es van trobar pel camí, la mateixa nit, portant sacs l’un per l’altre. Es van mirar, van comprendre el que passava i es van abraçar amb una abraçada de germà, encara més forta, i per sempre.

Quina narració popular més bonica, que ens convida a sortir dels nostres egoismes per pensar més en els altres. Quan hi ha generositat, quan un s’oblida de si mateix i pensa en l’altre per fer-lo feliç, s’arriba a la felicitat que neix de l’amor i de la fraternitat. La sospita, l’enveja i l’avarícia són corcs que empobreixen la nostra vida i ens fan patir molt.

L’amor no és només un sentiment, sinó que s’ha d’entendre en el sentit que té el verb estimar en hebreu (leehov), que significa fer el bé. Com deia sant Ignasi de Loiola, «l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules». Així pot mostrar tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de lliurar-se, sense mesurar, sense reclamar pagaments, simplement pel gust de donar i de servir.

S’explica que, en una ocasió, la germana petita de sant Tomàs d’Aquino li va preguntar: «¿Tomàs, què haig de fer per ser santa?» Ella esperava una resposta molt profunda i complicada, però el sant li va respondre: «Germana, per ser santa n’hi ha prou estimant». Sí, estimant! Però estimant amb totes les forces i amb tota la voluntat. És a dir, que no és suficient amb un estimaria. La persona que estima pot fer meravelles; però qui es queda amb l’estimaria és només un somiador o un idealista.

Jesús, el nostre Déu i Senyor, ens va ensenyar a viure pensant més en els altres que en nosaltres mateixos, perquè «essent ric es va fer pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa», ens diu sant Pau.

Que bonic seria si tots ens estiméssim com els dos germans de la nostra història: pensant en l’altre per fer-lo feliç.

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.

This entry was posted in . Bookmark the permalink.