Carta dominical | «Cercant el nostre mar»

Acabem d’iniciar el mes de setembre. Deixem enrere les setmanes en què molts de vosaltres heu gaudit d’uns dies de descans. Mentre tots recuperem l’activitat habitual, voldria compartir amb vosaltres una paràbola senzilla del monjo benedictí Mamerto Menapace, que dona llum a qüestions molt importants. Narra la història d’un riu que desitjava trobar-se amb el mar. Diu així:

Com tots els rius, també s’havia posat en moviment buscant el mar. No el coneixia. Simplement l’intuïa, com un destí. El mar llunyà i encara no conegut atrau els rius. I responent a aquesta profunda i misteriosa atracció, s’arrosseguen i obren solcs que esdevenen el seu propi llit.

Però hi ha rius que renuncien a arribar al mar. N’hi ha que hi renuncien perquè no els arriba el cabal i acaben morint entre la sorra. D’altres, en canvi, abandonen i es converteixen en llacunes. Cansats d’avançar i vèncer obstacles, prefereixen construir el seu propi oceà en el buit d’alguna fondalada; i s’hi queden, enganyats, creient haver-hi arribat quan en realitat simplement s’han aturat.

Però hi ha un altre tipus de riu que tampoc arriba al mar. A aquests ni els falta cabal, ni han abandonat l’anhel pel mar. Al contrari. Allà on la llera s’estreny i l’aigua corre més apassionadament, han acceptat un dic que els frena. Les seves aigües tumultuoses, en no poder seguir el seu curs normal, s’arremolinen acorralades i acumulen tota la seva energia. S’assemblen a les llacunes.

En sentir-se contingudes pel dic que s’interposa en el seu camí instintiu, el seu ímpetu i la seva potència s’acumulen cada vegada més. La seva força, fins i tot, pot arribar a ser perillosa, si el dic cedeix. Llavors tot el cabal alliberat de cop es converteix en una allau de pedres, fang i aigua, que arrasa tot el que troba.

Però si el dic resisteix, perquè està assentat sobre la roca, llavors la força acumulada es canalitza a través de la turbina i es converteix en llum, en energia, en calor. El cabal es canalitza per les sèquies i rega els solcs, i creix per les vinyes cap al vi, pels camps de blat cap al pa, per les oliveres cap a l’oli que il·lumina, suavitza o ungeix. Gràcies a la seva força acumulada, entra a cada casa per l’humil servei d’abeurar, refrescar o rentar.

I nosaltres, quin tipus de riu som? Què busquem? Cap a on ens mou el riu de la nostra vida? Quins són els dics que intenten frenar o obstaculitzar el nostre camí cap a la trobada amb Déu? Els dics poden ser també una bona oportunitat per recuperar la vitalitat i la força perdudes en tantes ocupacions i distraccions.

Benvolguts germans, ara que estem iniciant un nou curs us animo a dedicar un temps a programar-lo, a prioritzar allò que realment és principal i deixar la resta de coses en segon lloc. Recordem el consell de Jesús: «Busqueu primer el Regne de Déu i feu el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més» (cf. Mt 6,33).

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.