Com l’Església s’apropa als joves?

 

Faig una senzilla evocació del que en aquest moment em suggereix el tema sense deixar de fer referència a la reflexió sinodal. La meva comunitat cristiana ha fet uns dies de recés a partir d’aquest document i, per tant, algunes idees les hem pogut interioritzar en la llar del silenci, la pregària i el compartir fratern.

Per començar, proposo una pregunta d’anada i tornada: ¿Amb quines actituds els joves miren l’Església i com l’Església s’apropa als joves?. Els mateixos joves estan invitats a donar possibles senyals de llum a les preguntes plantejades. Són ells els protagonistes i no simples espectadors. Els hi hauríem de preguntar als mateixos joves: ¿Què en pensen? ¿Com ho veuen? Però tot i que no hem fet aquest debat, m’atreveixo a escriure unes pautes de reflexió. Hem de dir que amb motiu de la preparació del Sínode es proposaren preguntes semblants als joves: ¿Què en pensen de l’Església? ¿Es senten escoltats? ¿Senten que l’Església compta amb ells?

Les respostes són diverses. En molts casos dependrà del context sociocultural i de l’experiència religiosa del jove, ja que existeixen múltiples universos juvenils: “moltes joventuts” (CV 68 ss). “Per a molts joves Déu, la religió i l’Església són paraules buides” (CV 39). Imaginem mirades d’indiferència: no els importa l’Església, no els diu res. Més aviat és un destorb per les seves pretensions. Segurament molts d’ells se senten  llunyats d’un cert model d’Església i somien en una alternativa diferent que no acaba d’arribar. Altres la miren amb un cert menyspreu. També en trobem que la veuen com una estructura de poder amb una organització jeràrquica molt tancada en ella mateixa. I una minoria, m’atreviria a dir, com una comunitat de creients al servei de la persona humana que segueixen Jesús. Cito textualment els números 40-41 de l’Exhortació Apostòlica CRIST VIU que projecten molta llum sobre les preguntes que ens ocupen:

“En el Sínode es va reconèixer «que un nombre consistent de joves, per raons molt distintes, no demanen res a l’Església perquè no ja consideren significativa per a la seva existència. Alguns, fins i tot, demanen expressament que els deixin en pau, ja que senten la seva presencia com a molesta i fins i tot irritant. Aquesta petició sovint no neix pas d’un menyspreu acrític i impulsiu, sinó que enfonsa les arrels també en raons serioses i comprensibles: els escàndols sexuals i econòmics; la manca de preparació dels ministres ordenats que no saben copsar adequadament la sensibilitat dels joves; la poca cura en la preparació de l ‘homilia i en l’explicació de la Paraula de Déu; el paper passiu assignat als joves dins la comunitat cristiana; la dificultat de I’ Església per a donar raó de les seves posicions doctrinals i ètiques a la societat contemporània»” (CV 40)

  • una part de joves no demanen res a l’Església ja que no és significativa per a ells.
  • alguns demanen que els deixin en pau: la seva presència és molesta i fins hi tot irritant.

I tot seguit l’Exhortació CV assenyala possibles causes. D’entre elles en subratllo una: “el paper passiu assignat als joves dins de la comunitat cristiana”.

En el número 41 de CV, el Papa reconeix que hi ha joves que gaudeixen de l’Església quan aquesta es manifesta amb coherència i humilitat però que també els agradaria que els escoltessin més. Hi ha un desig de sentir-se escoltats. Els joves volen aportar la seva experiència, la novetat i el sentit de la seva vida, volen transmetre el seu testimoni. En aquest sentit és necessari fomentar llocs de trobada per compartir, dialogar i celebrar l’alegria de la fe. Per sentir que no estan sols i experimentar que formen part d’una gran família anomenada Església. Demanen a l’Església que no visqui obsessionada per dos o tres temes i que no condemni el món. Reclamen una Església valenta, creïble, senzilla, humil que els ajudi a recuperar la frescor de l’Evangeli. Una comunitat cristiana convertida en un museu no és una font d’atracció pels somnis dels joves, ni per ningú. Per tant caldrà replantejar-se coses, i no tancar-se amb el “sempre s’ha fet així”. Estar oberts al vent de l’Esperit, obrir-se a nous plantejaments, i deixar-se sorprendre.

“Si bé hi ha joves que gaudeixen quan veuen una Església que es manifesta humilment segura dels seus dons i també capa d’exercir una crítica lleial i fraterna, altres joves reclamen una Església que escolti més, que no es passi la vida condemnant el món. No volen veure una Església callada i tímida, però tampoc que estigui sempre en guerra per dos o tres temes que l’obsessionen. Per a ser creïble davant els joves, a vegades necessita recuperar la humilitat i senzillament escoltar, reconèixer en el que diuen els altres alguna llum que l ‘ajudi a descobrir millor l ‘Evangeli. Una Església a la defensiva, que perd la humilitat, que deixa d’escoltar, que no permet que la qüestionin, perd la joventut i es converteix en un museu. Com podrà acollir d’aquesta manera els somnis dels joves? Encara que tingui la veritat de l’Evangeli, això no vol pas dir que l’hagi comprès plenament; més aviat ha de créixer sempre en la comprensió d’aquest tresor inesgotable”. (CV 41)

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Lluís Agustí Parrot

Germà marista, professor d’Eclesiologia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB), mestre, educador i monitor de lleure. Actualment és superior de la comunitat marista de Llinars del Vallès i imparteix classes a l’escola Maristes Champagnat de Badalona.

T'interessarà ...