Pàgina d'inici > Noticies > Arquebisbe Omella

Una llum resplendeix en la foscor i el silenci

Mons. Joan Josep Omella reflexiona, aquest Dissabte Sant, sobre l'esperança en un context de desolació i soledat

Dissabte Sant és sinònim de desolació, foscor, soledat i silenci. Però en aquest dia tan tenebrós hi ha una llum que es manté encesa: és la llum de la Maria de Natzaret, la confiança en Déu la impedeix caure en la desesperació. Aquesta situació es pot trobar actualment en “el cor del món”, diu Mons. Omella, que ho exemplifica amb el desconsol, el calvari d’una malaltia, el dolor de les víctimes del terrorisme, el patiment de la fam, el suplici de l’emigrant… “Quanta desolació, quant dissabte Sant en les nostres ciutats, als nostres pobles!”.

Però davant de tanta foscor sempre una llum roman encesa: la de l’esperança. I l’Església, tot i en els moments difícils, sempre resplendeix perquè “els cristians estem cridats a posar aquesta llum de l’esperança en el món del dolor i de la desesperació”.

Text íntegre de la reflexió

En aquell primer Dissabte Sant de la història només hi va haver desolació, foscor, soledat i silenci. Una petita llum, però, havia quedat encesa, sense apagar-se; era la llum d’una dona: Maria de Natzaret, amb la llum de la seva fe, de la seva inextingible confiança. Ella guardava en el silenci del seu cor totes les paraules, des d’aquelles primeres que un dia, avui tan llunyà, li digué l’àngel de l’Anunciació: “Per Déu res és impossible”. La seva confiança en el poder de Déu, en la seva misericòrdia i en la seva fidelitat, la impedien caure en la desesperació. No entenia bé el que havia passat, però seguia esperant.

Dissabte Sant ha estat sempre com el resum fosc i silenciós del sofriment acumulat sobre el cor del món: el desconsol dels que han perdut un ésser estimat, l’aflicció dels orfes i de les viudes; el calvari prolongat d’una llarga i penosa malaltia; el dolor de les víctimes del terrorisme, estès per la violència terrorista en tots els carrers, en totes les places; el sofriment innombrable de la fam, de milions de famolencs encara; les angoixes de tants éssers humans menyspreats, exclosos, maltractats; el suplici d’haver de viure lluny de la família, com a emigrant, sense rebre la calor humana de l’hospitalitat. Quanta desolació, quanta foscor, quant Dissabte Sant en les nostres ciutats, als nostres pobles!

Però sempre queda una llum encesa: l’esperança. L’Església, com l’apòstol Joan, al costat de Santa Maria de l’Esperança, guarda encesa aquesta llum a través dels temps, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure. Els cristians estem cridats a posar aquesta llum de l’esperança en el món del dolor i de la desesperació; a posar la mà al front del que pateix; a fer un lloc al nostre cor, a casa nostra, perquè tot ésser humà, especialment els més pobres, puguin sentir-se acollits.

La beata Teresa de Calcuta va aportar admirablement una mica d’aquesta llum en el món del sofriment dels més pobres. Deia sovint aquesta frase, que desitjaria poguéssim fer-la nostra cada un de nosaltres: “Algunes persones diuen que veuen en mi a Déu i no m’estranya, perquè jo veig a Déu en tota persona”. A l’Església i al món hi ha milers de Tereses desconegudes que fan més lleu i suportable el llarg Dissabte Sant del món.

Verge Santa Maria: mantingues encesa la nostra llum, la nostra fe, la nostra esperança, la inesgotable tendresa de la caritat, enmig de la nit del món, la foscor de la qual Crist ha dissipat amb la victòria de la seva resurrecció.

Germans, que Déu us beneeixi a tots.

T'interessarà ...

El més llegit