Pàgina d'inici > Noticies > L’alegria de l’amor

Síntesi del Vaticà de ‘l’Alegria de l’amor’

Després de l’Exhortació apostòlica post-sinodal sobre l’amor a la família: ‘l’Alegria de l’amor’, el Vaticà presenta un resum amb els capítols més rellevants presentats pel Papa Francesc

Amb una breu nota del Papa Francisco els Bisbes van rebre el text de l’Exhortació apostòlica “Amoris laetitia”. La nota diu: Vaticà 8 abril 2016 Estimat: Invocant la protecció de la Sagrada Família de Natzaret, m’he complagut d’enviar-te la meva Exhortació “Amoris laetitia” per al bé de totes les famílies i de totes les persones, joves i grans, confiades a el teu ministeri pastoral. Units en el Senyor Jesús, amb Maria i Josep, li demano que no us oblideu de resar per mi. Franciscus.

‘Amoris laetitia’, sobre l’amor a la família (síntesi)

Amoris laetitia (L’alegria de l’amor), l’exhortació apostòlica post-sinodal sobre l’amor a la família, amb data no casual del 19 de març, Solemnitat de Sant Josep, recull els resultats de dos Sínodes sobre la família convocats per Papa Francisco al 2014 i al 2015, les Relacions conclusives són llargament citades, al costat dels documents i ensenyaments de les seves Predecessors i a les nombroses catequesi sobre la família del mateix Papa Francisco. Encara, com ja ha passat en altres documents magisterials, el Papa fa ús també de les contribucions de diverses Conferències episcopals del món (Kenya, Austràlia, Argentina…) i de citacions de personalitats significatives com Martin Luther King o Eric Fromm. És particular una citació de la pel·lícula La festa de Babette, que el Papa recorda per explicar el concepte de gratuïtat.

Premissa

L’exhortació apostòlica impressiona per la seva amplitud i articulació. Aquesta es subdivideix en nou capítols i més de 300 paràgrafs. S’obre amb set paràgrafs introductius que posen en plena llum la consciència de la complexitat del tema i l’aprofundiment que requereix. S’afirma que les intervencions dels Pares en el Sínode han compost un “preciós poliedre” (Al 4) que ha de ser preservat. En aquest sentit, el Papa escriu que “no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals han de ser resoltes amb intervencions del magisteri”. Per tant, per algunes qüestions “a cada país o regió s’han de buscar solucions més inculturades, atentes a la tradicions i als desafiaments locals. De fet, “les cultures són molt diverses entre si i tot principi general (…) té necessitat de ser inculturat, si vol ser observat i aplicat” “(A 3). Aquest principi d’inculturació resulta veritablement important fins i tot en la manera de plantejar i comprendre els problemes que, més enllà de les qüestions dogmàtiques ben definides del Magisteri de l’Església, no pot ser “globalitzat”.

Però sobretot el Papa afirma immediatament i amb claredat que cal sortir de l’estèril contraposició entre l’ansietat de canvi i l’aplicació pura i simple de normes abstractes. Escriu: “els debats que es donen en els mitjans de comunicació, en les publicacions i encara entre ministres de l’Església, van des d’un desig desenfrenat de canviar tot sense suficient reflexió o fonamentació, fins l’actitud de pretendre resoldre tot aplicant normatives generals o extraient conclusions excessives d’algunes reflexions teològiques “(A 2).

Capítol primer: “A la llum de la Paraula”

Posades aquestes premisses, el Papa articula la seva reflexió a partir de la Sagrada Escriptura en el primer capítol, que es desenvolupa com una meditació sobre el Salm 128, característic de la litúrgia nupcial tant jueva com cristiana. La Bíblia “està poblada de famílies, de generacions, d’històries d’amor i de crisis familiars” (AL 8) ia partir d’aquesta dada es pot meditar com la família no és un ideal abstracte sinó un “treball ‘artesanal'” (A 16) que s’expressa amb tendresa (aL 28) però que s’ha confrontat també amb el pecat des de l’inici, quan la relació d’amor es transforma en domini (cfr. a 19). Llavors la Paraula de Déu “no es mostra com un seqüència de tesi abstractes, sinó com una companya de viatge també per a les famílies que estan en crisi o enmig d’algun dolor, i els mostra la meta del camí” (A 22).

Capítol segon: “La realitat i els desafiaments de la família”

A partir del terreny bíblic en el segon capítol el Papa considera la situació actual de les famílies, posant “els peus a terra” (Al 6), recorrent àmpliament a les Relacions conclusives dels dos Sínodes i afrontant nombrosos desafiaments, des del fenomen migratori a les negociacions ideològiques de la diferència de sexes (ideologia del gender); des de la cultura del que provisori a la mentalitat antinatalista i l’impacte de la biotecnologia en el camp de la procreació; de la manca de casa i de treball a la pornografia i l’abús de menors; de l’atenció a les persones amb discapacitat, al respecte de la gent gran; de la desconstrucció jurídica de la família, a la violència contra les dones. El Papa insisteix sobre el concret, que és una propietat fonamental de la Exhortació. I són les coses concretes i el realisme que posen una substancial diferència entre teoria d’interpretació de la realitat i “ideologies”.

Citant la Familiars consortio Francisco afirma que “és sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè” les exigències i crides de l’Esperit ressonen també en els esdeveniments mateixos de la història “, a través dels quals” l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda de l’inesgotable misteri del matrimoni i de la família “. (A 31) Per tant, sense escoltar la realitat no és possible comprendre les exigències del present ni els anomenats de l’Esperit. El Papa nota que l’individualisme exagerat fa difícil avui el lliurament a una altra persona de manera generosa (Cfr. A 33). Aquesta és una interessant fotografia de la situació: “es tem la soledat, es desitja un espai de protecció i de fidelitat, però al mateix temps creix la por de ser atrapat per una relació que pugui postergar l’assoliment de les aspiracions personals” (A 34).

La humilitat del realisme ajuda a no presentar “un ideal teològic del matrimoni massa abstracte, gairebé artificialment construït, llunyà de la situació concreta i de les possibilitats efectives de les famílies reals” (A 36). L’idealisme s’allunya de considerar al matrimoni tal com és, això és “un camí dinàmic de creixement i realització”. Per això no cal tampoc creure que les famílies se sostenen “només insistint sobre qüestions doctrinals, bioètiques i morals, sense motivar l’obertura a la gràcia” (A 37). Convidant a una certa “autocrítica” d’una presentació no adequada de la realitat matrimonial i familiar, el Papa insisteix que cal donar espai a la formació de la consciència dels fidels: “Estem cridats a ser-les consciències no a pretendre substituir-les” ( A 37). Jesús proposava un ideal exigent però “no perdia mai la propera compassió amb les persones més fràgils com la samaritana o la dona adúltera” (A 38).

Capítol tercer: “La mirada posada en Jesús: la vocació de la família”

El tercer capítol està dedicat a alguns elements essencials de l’ensenyament de l’Església a prop del matrimoni i la família. La presència d’aquest capítol és important perquè il·lustra de manera sintètica en 30 paràgrafs la vocació de la família segons l’Evangeli, així com va ser entesa per l’Església en el temps, sobretot sobre el tema de la indissolubilitat, de la sacramentalitat del matrimoni, de la transmissió de la vida i de l’educació dels fills. Són àmpliament citades la Gaudium et spes del Vaticà II, la Humanae vitae de Pau VI, la Familiars consortio de Joan Pau II.

La mirada és àmplia i inclou també les “situacions imperfectes”. Llegim de fet: ” ‘El discerniment de la presència de les’ seminaris Verbi ” en altres cultures (cf. Ad gentes, 11) pot ser aplicat també a la realitat matrimonial i familiar. Fora del veritable matrimoni natural també hi ha elements positius presents en les formes matrimonials d’altres tradicions religioses ‘, encara que tampoc falten les ombres “(A 77). La reflexió inclou també a les “famílies ferides” davant de les quals el Papa afirma -citant la Relatio finalistes del Sínode 2015- “sempre cal recordar un principi general:” Sàpiguen els pastors que, per amor a la veritat, estan obligats a discernir bé les situacions “(Familiars consortio, 84). El grau de responsabilitat no és igual en tots els casos, i pot haver factors que limiten la capacitat de decisió. Per tant, al mateix temps que la doctrina s’ha d’expressar amb claredat, cal evitar els judicis que no tenen en compte la complexitat de les diverses situacions, i cal estar atents a la manera en què les persones viuen i pateixen a causa de la seva condició “(A 79).

Capítol quart: “L’amor en el matrimoni”

El quart capítol tracta de l’amor en el matrimoni, i ho il·lustra a partir del “himne a l’amor” de sant Pau a 1Co 13,4-7. El capítol és una veritable i pròpia exegesi atenta, puntual, inspirada i poètica del text paulí. Podríem dir que es tracta d’una col·lecció de fragments d’un discurs amorós que està atent a descriure l’amor humà en termes absolutament concrets. Un es queda impressionat per la capacitat d’introspecció psicològica que segella aquesta exegesi. L’aprofundiment psicològica entra en el món de les emocions dels cònjuges -positives i negatives- i en la dimensió eròtica de l’amor. Es tracta d’una contribució extremament rica i preciosa per a la vida cristiana dels cònjuges, que no té fins ara parangó en precedents documents papals.

A la seva manera aquest capítol constitueix un tractat dins el desenvolupament més ampli, plenament conscient de la quotidianitat de l’amor que és enemiga de tot idealisme: “no cal llançar sobre dues persones limitades escriu el Pontífex el gran pes d’haver de reproduir de manera perfecta la unió que hi ha entre Crist i la seva Església, perquè el matrimoni com a signe implica “un procés dinàmic, que avança gradualment amb la progressiva integració dels dons de Déu” “(A 122). Però d’altra banda el Papa insisteix de manera forta i decidida sobre el fet que “en la naturalesa mateixa de l’amor conjugal hi ha l’obertura al que és definitiu” (A 123), pròpiament a l’interior d’aquesta “combinació d’alegries i de fatigues, de tensions i de repòs, de sofriments i d’alliberament, de satisfaccions i de recerques, de fastidis i de plaers “(A 126) és, precisament, el matrimoni.

El capítol es conclou amb una reflexió molt important sobre la “transformació de l’amor” perquè “la prolongació de la vida fa que es produeixi alguna cosa que no era comú en altres temps: la relació íntima i la pertinença mútua s’han de conservar per quatre, cinc o sis dècades, i això es converteix en una necessitat de tornar a triar-se una i altra vegada “(a 163). L’aspecte físic canvia i l’atracció amorosa no disminueix però canvia: el desig sexual amb el temps es pot transformar en desig d’intimitat i “complicitat”. “No podem esperar tenir els mateixos sentiments durant tota la vida. En canvi, sí podem tenir un projecte comú estable, comprometre’ns a estimar-nos i a viure units fins que la mort ens separi, i viure sempre una rica intimitat “(A 163).

Capítol cinquè: “L’amor que es torna fecund”

El capítol cinquè està tot concentrat sobre la fecunditat i la generativitat de l’amor. Es parla de manera espiritual i psicològicament profunda de rebre una vida nova, de l’espera pròpia de l’embaràs, de l’amor de mare i de pare. Però també de la fecunditat ampliada, de l’adopció, de l’acceptació de la contribució de les famílies per promoure la “cultura de la trobada”, de la vida de la família en sentit ampli, amb la presència dels oncles, cosins, parents de parents, amics. Amoris laetitia no pren en consideració la família “mononuclear”, perquè és ben conscient de la família com àmplia xarxa de relacions. La mateixa mística del sagrament del matrimoni té un profund caràcter social (cfr. A 186). I a l’intern d’aquesta dimensió el Papa subratlla en particular tant el paper específic de la relació entre joves i gent gran, com la relació entre germans i germanes com a pràctica de creixement en relació amb els altres.

Capítol sisè: “Algunes perspectives pastorals”

En el sisè capítol el Papa afronta algunes vies pastorals que orienten per construir famílies sòlides i fecundes segons el pla de Déu. En aquesta part l’Exhortació fa un llarg recurs a les Relacions conclusives dels dos Sínodes i a les catequesis del Papa Francesc i de Joan Pau II. Es confirma que les famílies són subjecte i no només objecte d’evangelització. El Papa assenyala que “als ministres ordenats els sol faltar formació adequada per tractar els complexos problemes actuals de les famílies” (A 202). Si per una banda cal millorar la formació psico-afectiva dels seminaristes i involucrar més a les famílies en la formació al ministeri (cfr. A 203), per una altra “pot ser útil (…) també l’experiència de la llarga tradició oriental dels sacerdots casats “(cfr. A 239).

Després el Papa afronta el tema de guiar els nuvis en el camí de la preparació al matrimoni, d’acompanyar als esposos en els primers anys de vida matrimonial (inclòs el tema de la paternitat responsable), però també en algunes situacions complexes i en particular en les crisis, sabent que “cada crisi amaga una bona notícia que cal saber escoltar afinant l’oïda del cor” (a 232). S’analitzen algunes causes de crisi, entre les quals una maduració afectiva retardada (cfr. A 239).

Entre altres coses es parla també de l’acompanyament de les persones abandonades, separades i divorciades i se subratlla la importància de la recent reforma dels procediments per al reconeixement dels casos de nul·litat matrimonial. Es posa en relleu el patiment dels fills en les situacions de conflicte i es conclou: “El divorci és un mal, i és molt preocupant el creixement del nombre de divorcis. Per això, sens dubte, la nostra tasca pastoral més important pel que fa a les famílies, és enfortir l’amor i ajudar a curar les ferides, de manera que puguem prevenir l’avanç d’aquest drama de la nostra època “(A 246).

Es toquen després les situacions de matrimonis mixtos i d’aquells amb disparitat de culte, i les situacions de les famílies que tenen al seu interior persones amb tendència homosexual, confirmant el respecte en relació a ells i el rebuig de tota injusta discriminació i de tota forma d’agressió o violència. Pastoralment preciosa és la part final del capítol; “Quan la mort planta el seu agulló”, sobre el tema de la pèrdua de les persones estimades i la viudetat.

Capítol setè: “Reforçar l’educació dels fills”

El setè capítol esta tot dedicat a l’educació dels fills: la seva formació ètica, el valor de la sanció com a estímul, el pacient realisme, l’educació sexual, la transmissió de la fe, i més en general, la vida familiar com a context educatiu . És interessant la saviesa pràctica que transparenta en cada paràgraf i sobretot l’atenció a la gradualitat i als petits passos “que es puguin entendre, acceptats i valorats” (A 271).

Hi ha un paràgraf particularment significatiu i pedagògicament fonamental en el qual Francisco afirma clarament que “l’obsessió no és educativa, i no es pot tenir un control de totes les situacions per les que podria arribar a passar un fill (…) Si un pare està obsessionat per saber on està el seu fill i per controlar tots els seus moviments, mira només dominar el seu espai. D’aquesta manera no ho educarà, no ho enfortirà, no ho prepararà per fer front als canvis. El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt d’amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de cultiu de l’autèntica autonomia “(A 261).

Notable és la secció dedicada a l’educació sexual titulada molt expressivament: “Si a l’educació sexual”. Es sosté la seva necessitat i se’ns pregunta “si les nostres institucions educatives han assumit aquest repte (…) en una època en què es tendeix a banalitzar i a empobrir la sexualitat”. Ella ha de realitzar-se “en el quadre d’una educació a l’amor, a la recíproca donació” (A 280). Es posa en guàrdia de l’expressió “sexe segur”, perquè transmet “una actitud negativa cap a la finalitat procreativa natural de la sexualitat, com si un possible fill fos un enemic del qual cal protegir-se. Així es promou l’agressivitat narcisista en lloc de l’acollida “(A 283).

Capítol vuitè: “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”

El capítol vuitè constitueix una invitació a la misericòrdia i al discerniment pastoral davant de situacions que no responen plenament a allò que el Senyor proposa. El Papa que escriu fa servir tres verbs molt importants: “acompanyar, discernir i integrar” que són fonamentals per afrontar situacions de fragilitat, complexes o irregulars. Llavors el Papa presenta la necessària gradualitat en la pastoral, la importància del discerniment, les normes i circumstàncies atenuants en el discerniment pastoral i en fi, la que ell defineix la “lògica de la misericòrdia pastoral”.

El capítol vuitè és molt delicat. Per llegir-lo s’ha de recordar que “sovint, la tasca de l’Església s’assembla a la d’un hospital de campanya” (A 291). Aquí el Pontífex assumeix el que ha estat fruit de les reflexions del Sínode sobre temàtiques controvertides. Es confirma què és el matrimoni cristià i s’agrega que “altres formes d’unió contradiuen radicalment aquest ideal, però algunes ho fan almenys de manera parcial i anàleg”. L’Església per tant “no deixa de valorar els elements constructius en aquelles situacions que no corresponen encara o ja no corresponen més al seu ensenyament sobre el matrimoni” (A 292).

En relació al “discerniment” sobre les situacions “irregulars” Papa observa que “cal evitar els judicis que no tenen en compte la complexitat de les diverses situacions, i cal estar atents a la manera en què les persones viuen i pateixen a causa de la seva condició “(A 296). I continua: “Es tracta d’integrar tots, s’ha d’ajudar a cadascú a trobar la seva pròpia manera de participar en la comunitat eclesial, perquè se senti objecte d’una misericòrdia” immerescuda, incondicional i gratuïta” (A 297). Encara: “Els divorciats en nova unió, per exemple, poden trobar-se en situacions molt diferents, que no han de ser catalogades o tancades en afirmacions massa rígides sense deixar lloc a un adequat discerniment personal i pastoral” (A 298).

En aquesta línia, acollint les observacions de molts pares sinodals, el Papa afirma que “els batejats que s’han divorciat i s’han tornat a casar civilment han de ser més integrats en la comunitat cristiana en les diverses formes possibles, evitant qualsevol ocasió d’escàndol” . “La seva participació pot expressar-se en diferents serveis eclesials (…) Ells no només no han de sentir-excomunicats, sinó que poden viure i madurar com a membres vius de l’Església (…) Aquesta integració és també necessària per a la cura i l’educació cristiana dels seus fills, que han de ser considerats els més importants “(A 299).

Més en general el Papa fa una afirmació extremament important per comprendre l’orientació i el sentit de l’Exhortació: “Si es té en compte la innombrable diversitat de situacions concretes (…) pot comprendre que no hauria d’esperar del Sínode o d’aquesta Exhortació una nova normativa general de tipus canònica, aplicable a tots els casos. Només cal un nou alè a un responsable discerniment personal i pastoral dels casos particulars, que hauria de reconèixer que, ja que “el grau de responsabilitat no és igual en tots els casos”, les conseqüències o efectes d’una norma no necessàriament han de ser sempre les mateixes “(A 300). El Papa desenvolupa de manera profunda exigències i característiques del camí d’acompanyament i discerniment en diàleg profund entre fidels i pastors. Amb aquesta finalitat crida a la reflexió de l’Església “sobre els condicionaments i circumstàncies atenuants” en el que reguarda a la imputabilitat i la responsabilitat de les accions i, recolzant-se en Sant Tomàs d’Aquino, s’atura sobre la relació entre “les normes i el discerniment “afirmant:” És veritat que les normes generals presenten un bé que mai s’ha de desatendre ni descuidar, però en la seva formulació no poden abastar absolutament totes les situacions particulars. Alhora, cal dir que, precisament per aquesta raó, allò que forma part d’un discerniment pràctic davant d’una situació particular no pot ser elevat a la categoria d’una norma “(A 304).

En l’última secció del capítol: “la lògica de la misericòrdia pastoral”, Papa Francesc, per evitar equívocs, reafirma amb força: “Comprendre les situacions excepcionals mai implica amagar la llum de l’ideal més ple ni proposar menys que el que Jesús ofereix a l’ ésser humà. Avui, més important que una pastoral dels fracassos és l’esforç pastoral per consolidar els matrimonis i així prevenir les ruptures “(A 307). Però el sentit general del capítol i de l’esperit que el Papa vol imprimir a la pastoral de l’Església està bé resumit en les paraules finals: “Convido els fidels que estan vivint situacions complexes, a que s’apropin amb confiança a conversar amb els seus pastors o amb laics que viuen lliurats al Senyor. No sempre trobaran en ells una confirmació de les seves pròpies idees o desitjos, però segurament rebran una llum que els permeti comprendre millor el que els passa i podran descobrir un camí de maduració personal. I invito els pastors a escoltar amb afecte i serenitat, amb el desig sincer d’entrar al cor del drama de les persones i de comprendre el seu punt de vista, per ajudar-los a viure millor i a reconèixer el seu propi lloc en l’Església “(A 312). Sobre la “lògica de la misericòrdia pastoral” Papa Francesc afirma amb força: “A vegades ens costa molt donar lloc a la pastoral a l’amor incondicional de Déu. Posem tantes condicions a la misericòrdia que la buidem de sentit concret i de significació real, i aquesta és la pitjor manera de liquar l’Evangeli “(A 311).

Capítol novè: “Espiritualitat conjugal i familiar”

El novè capítol està dedicat a l’espiritualitat conjugal i familiar, “feta de milers de gestos reals i concrets” (A 315). Amb claredat es diu que “els que tenen profunds desitjos espirituals no han de sentir que la família els allunya del creixement en la vida de l’Esperit, sinó que és un camí que el Senyor fa servir per portar-los a cims de la unió mística” (A 316) . Tot, “els moments de goig, el descans o la festa, i fins i tot la sexualitat, s’experimenten com una participació en la vida plena de la seva Resurrecció” (A 317). Es parla llavors de l’oració a la llum de la Pasqua, de l’espiritualitat de l’amor exclusiu i lliure en el desafiament i l’anhel d’envellir i gastar junts, reflectint la fidelitat de Déu (cfr. A 319). I, en fi, de l’espiritualitat “de la cura, de la consolació i l’estímul”. “Tota la vida de la família és un” pasturatge “misericordiós. Cada un, amb cura, pinta i escriu en la vida de l’altre “(A 322), escriu el Papa. És una profunda “experiència espiritual contemplar a cada ésser estimat amb els ulls de Déu i reconèixer Crist en ell” (A 323).

En el paràgraf conclusiu el Papa afirma: “cap família és una realitat perfecta i confeccionada d’una vegada per sempre, sinó que requereix una progressiva maduració de la seva capacitat d’estimar(…). Tots estem cridats a mantenir viva la tensió cap a un més enllà de nosaltres mateixos i dels nostres límits, i cada família ha de viure en aquest estímul constant. Caminem famílies, seguim caminant!(…) No desesperem pels nostres límits, però tampoc renunciem a buscar la plenitud d’amor i de comunió que se’ns ha promès “(A 325).

L’exhortació apostòlica es conclou amb una Oració a la Sagrada Família (AL 325)

Com és possible comprendre amb un ràpid examen dels seus continguts, l’exhortació apostòlica Amoris laetitia vol confirmar amb força no l’ideal de la família, sinó la seva realitat rica i complexa. Hi ha en les seves pàgines una mirada oberta, profundament positiva, que es nodreix no d’abstraccions o projeccions ideals, sinó d’una atenció pastoral a la realitat. El document és una lectura densa de suggeriments espirituals i de saviesa pràctica, útil a cada parella humana o a persones que desitgen construir una família. Es veu sobretot que és fruit d’una experiència concreta amb persones que saben per experiència què és la família i el viure junts per molts anys. L’exhortació parla de fet el llenguatge de l’experiència.

Font: NEWS.VA

T'interessarà ...

El més llegit