Pàgina d'inici > Noticies

«Què espera de nosaltres el Senyor» (Miquees 6,6-8)

El Moviment d’Estudiants Cristians de l’Índia (SCMI), en ocasió del cente­nari de la seva fundació, fou invitat a preparar els materials per a la Set­mana de Pregària per a la Unitat dels Cristians 2013. Tot seguit associà a l’encàrrec rebut la Federació Universitària Catòlica de tota l’Índia i el Consell Nacional de les Es­glésies de […]

El Moviment d’Estudiants Cristians de l’Índia (SCMI), en ocasió del cente­nari de la seva fundació, fou invitat a preparar els materials per a la Set­mana de Pregària per a la Unitat dels Cristians 2013. Tot seguit associà a l’encàrrec rebut la Federació Universitària Catòlica de tota l’Índia i el Consell Nacional de les Es­glésies de l’Índia. En havent iniciat el procés preparatori i, per tant, en havent refle­xionat sobre la rellevància de la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians, es féu evident que, en un context de greu injus­tícia a l’Índia i a l’Església pel que concerneix els anomenats intocables, la recerca de la unitat visible no podia fer-se sense desmantellar el sistema de castes i aconseguir així la contribució a la unitat dels més pobres entre els po­bres.

Les comunitats d’intocables a l’Índia han estat foragitades de les castes. Són el poble pitjor tractat pel sistema de castes, una rígida estratificació social basada sobre nocions de puresa i d’impuresa rituals. D’acord amb el sistema establert, hi ha castes més altes i castes més baixes. Les comunitats d’intocables són considerades les més impures i les més contaminants; per això hom les situà fora del sistema i les qualificà d’intocables, Dàlits.Els Dàlits són marginats socialment, subrepresentats políticament, explotats econòmicament i sotmesos culturalment. Ho són un 80% dels cristians de l’Índia.

A desgrat dels grans avenços aconseguits durant la passada centúria, les Es­glésies de l’Índia mantenen les divisions doctrinals heretades d’Europa i d’arreu. La divisió dels cristians de l’Índia, a l’interior de les seves Esglésies i entre elles, creix encara més a causa del sistema de castes. El sistema de castes, com també l’apartheid, el racisme i el nacionalisme, comporten reptes molt forts per a la unitat dels cristians a l’Índia i, doncs, per al testimoniatge moral i eclesial de l’Església com a cos únic de Crist. El problema de les castes, puix que divideix l’Església, és doctrinalment molt espinós. En aquest context la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians ens invita enguany a apro­fundir el text bíblic prou conegut de Mi 6,6-8 per focalitzar l’atenció d’aquesta manera sobre la pregunta, com a tema principal, “què espera el Senyor de nosal­tres?” L’experiència dels Dàlits és la cruïlla de la qual han emergit, per això, les reflexions bíbliques i teològiques.

Miquees fou un del dotze profetes menors de l’Antic Testament que profe­titzà a Judà aproximadament durant els anys 737-660 abans de Crist. Era origi­nari de Morèixet, al sud-oest de Jerusalem, i profetitzà durant els regnats de Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà (Mi 1,1). Visqué en les mateixes condi­cions polítiques, econòmiques, morals i religioses que el seu contemporani Isaïes i, amb ell, fou testimoni de la destrucció de Samaria i de la invasió del Reialme del Sud pel rei d’Assíria, l’any 701 abans de Crist. El dolor amb el qual el profeta plora el destí del seu poble dóna el to del seu llibre. La seva indignació s’adreça als caps i sacer­dots (2,1-5), que han traït el poble.

El llibre de Miquees pertany a la tradició literària de la profecia. Al cor del seu missatge hi ha l’oracle del judici. El llibre està dividit en tres parts, que van de la jornada del judici en general (c. 1-3), a la proclamació de la salvació (c. 4-5) i tot seguit al judici en concret i a la celebració de la salvació (c. 6-7). En la primera part, Miquees critica durament els detectors del poder, tant civil com reli­giós, per­què n’abusen; roben als pobres: “arranquen la pell del meu po­ble”(3,2) i “vaticinen per diners”(3,11). En la segona part del llibre, Miquees exhorta el poble a pelegrinar vers “la muntanya del Senyor… ell ens ensenyarà els seus camins i nosaltres seguirem les seves rutes”(4,2). En la tercera part revela que el judici del Senyor crida també a la salvació; hem de tenir fe i espe­rança en el Senyor que “perdona les culpes i passa per alt les infide­litats”(7,18). Aquesta esperança s’orienta vers el Messies que serà “la pau”(5,4) i que vindrà de Betlem (5,1) per portar la salvació “d’un cap a l’altre de la terra”(5,3). Miquees invita finalment totes les nacions del món a unir-se a aquest pelegrinatge, per participar de la justícia i la pau que són la seva salva­ció.

L’enèrgica crida de Miquees a favor de la justícia i la pau se centra en els capítols 6,1 – 7,7, triats en bona part com a tema de la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians d’enguany. Miquees situa la justícia i la pau en la història de les relacions entre Déu i la humanitat per insistir en la necessitat d’una forta re­ferència ètica. A l’igual d’altres profetes del temps de la monar­quia a Israel, Miquees recorda al poble que Déu l’ha alliberat de l’esclavitud d’Egipte i mit­jançant l’aliança l’ha cridat a viure en una societat edificada sobre la dignitat, l’equitat i la justícia. No és separable la fe en Déu, per tant, de la santedat personal i de la recerca de la justícia social. Més que dels actes de culte, les oblacions i els holocaustos (6,7), l’alliberament de l’esclavitud i de les servituds diàries que Déu ofereix, demana que “practiquem la justícia, esti­mem la bondat i ens comportem humilment amb Déu”(6,8).

De moltes maneres, la situació del poble de Déu en temps de Miquees és compa­rable a la situació de la comunitat Dàlit de l’Índia. Els Dàlits s’han d’enfrontar contra l’opressió i la injustícia dels qui els neguen els drets i la dignitat. Miquees comparava la cobdícia dels qui explotaven els pobres a la d’aquells que “devoren la carn del meu poble, li arrenquen la pell del cos i la carn dels os­sos”(3,3). En refusar els actes rituals i els sacrificis buits de qual­sevol referència a la justícia, Miquees manifesta el desig de Déu: que la justícia se situï al cor de la nostra religió i dels nostres actes rituals. El seu missatge és profètic; no es pot legitimar la discriminació contra els Dàlits a partir de criteris religiosos i nocions de puresa ritual i de contaminació. La fe només té sentit si s’atenen les exigències de la justícia. En l’actual situació dels Dàlits, la insis­tència de Miquees sobre la dimensió moral de la nostra fe demana que ens preguntem: què ens demana en realitat Déu, que li oferim mers sacrificis o que caminem amb Ell en justícia i pau?

El camí del deixeble de Crist és el camí de la justícia, la misericòrdia i la hu­mi­litat. La metàfora de la “marxa” ha estat escollida per unir els vuit dies de la pregària i convertir-los en una acció viva, mentalment i permanentment, atès el dinamisme que caracteritza el deixeble de Crist. D’altra banda, el tema de la de­sena assemblea del Consell Mundial de les Esglésies, que se celebrarà a Busan, Corea, l’any 2013, -“Déu de vida, conduïu-nos vers la justícia i la pau”-, ressona amb la imatge del Déu trinitari que acompanya la humanitat i invita tots els pobles a caminar junts, present en la seva història.

Déu ens demana avui que avancem pel camí de la justícia, la misericòrdia i la hu­militat. El deixeble ha de progressar, per això, pel camí estret del regne de Déu, no per les autopistes dels imperis actuals. Fer camí dreturer, suposa du­resa en la lluita, isolament en la protesta i el risc dels qui resisteixen “les potències i autori­tats que dominen aquest món”(Ef 6,12). Això especialment és veritat quan, a qui aixeca la veu per la justícia, se’l desqualifica com agitador i pertorbador de la pau. En circumstàncies com aquestes, s’ha de tenir clar que la pau i la unitat són ge­nuïnes quan es fonamenten sobre la justícia.

Amb la mirada posada sobre la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cris­tians i les comunitats Dàlit de l’Índia, aquest camí dels deixebles és me­tafòricament ‘un camí compassat a so de tambors Dàlit’. Algunes comunitats Dàlit són conegudes, en efecte, per percudir professionalment i ritualment els tambors en els pobles de l’Índia. La percussió del tambor Dàlit no és solament invocació de la presència divina, pretén també possibilitar i assegurar el pas de la comunitat en temps de prova i alhora protegir-la del mal. Actualment la percussió dels tambors Dàlit s’ha recuperat com a celebració de la seva cultura i identitat. Per consegüent, quan parlem d’un ‘caminar de deixebles a so de tambors Dàlit’, ens referim al camí dels deixebles que constantment fan memòria de la presència de Déu amb els més marginats. També s’ajusta al perfil de deixeble que reconeix l’esforç perseverant dels Dàlits en la seva lluita contra el mal per tal de contribuir al benestar de la comunitat d’ampli ventall. Evoquem una forma de deixeble que considera la cul­tura i la identitat Dàlit com a llocs inesperats de l’experiència de la presència de Crist (cf. Mt,25,40). Un perfil de deixeble que portarà a la solidaritat i a formes d’unitat dels cris­tians lliures de qualsevol discriminació i exclusió.

Una de les dedicacions professionals atribuïdes a alguna de les comunitats Dàlit de l’Índia fa referència a la fabricació de sandàlies. Com a mitjà de subsis­tència de les comunitats Dàlit, aquesta dedicació simbolitza l’experiència dels qui forgen junts una existència dotada de sentit, de resistència i d’esperança, enmig de condi­cions de vida degradants i inhumanes. És d’esperar que gràcies a aquestes refle­xions diàries, el do de l’experiència Dàlit, de supervivència enmig de la lluita, sigui per a nosaltres com les sandàlies que ens calcem per seguir la senda del dret, acom­plint el que Déu espera de nosal­tres en el nostre context social. “Qualsevol sem­blança amb un prejudici de casta en les relacions entre cristians, – deia el papa anterior Joan- Pau II1 -, és un contrasigne de l’autèntica solidaritat humana, una amenaça a l’espiritualitat genuïna i un obstacle seriós a la missió evangelitzadora de l’Església”. Que el nostre Déu, de justícia, unitat i pau, ens capaciti per esde­venir signes autèntics de solidaritat humana, forts per fer el que Ell espera de nosal­tres.

Textos de la setmana de la Pregària per la Unitat dels Cristians

T'interessarà ...

El més llegit