Pàgina d'inici > Noticies

Pregó a la Congregació de la Puríssima Sang de Reus

Pregó de la Setmana Santa, organitzat per la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus Pronunciat a la sala Higini Anglès del Palau Bofarull de Reus (c. Llovera,15), el divendres dia 11 d’abril de 2014, a les 20 hores Benvolguts, Introducció i agraïment             Moltes gràcies, benvolgut Clavari de la […]

Pregó de la Setmana Santa, organitzat per la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus

Pronunciat a la sala Higini Anglès del Palau Bofarull de Reus (c. Llovera,15), el divendres dia 11 d’abril de 2014, a les 20 hores

Benvolguts,

  1. Introducció i agraïment

            Moltes gràcies, benvolgut Clavari de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist per haver-me invitat a pronunciar el Pregó de Setmana Santa de Reus. Preparar aquestes paraules i pronunciar-les aquí, en aquesta seu modernista d’aquesta estimada ciutat, és per a mi motiu d’una gran satisfacció pels entranyables records que tinc dels set anys que vaig ser Pastor d’aquesta Església metropolitana i primada, molt antiga i moderna alhora, que enfonsa les seves arrels a l’inici mateix del cristianisme i que vol viure amb desigs i projectes de futur. Quan un pastor d’aquesta arxidiòcesi arriba per primera vegada a Reus, sap molt bé que en la vida cristiana dels reusencs i reusenques hi està sempre molt present el Crist de la Sang i la Mare de Déu de Misericòrdia.

            Em correspon fer el Pregó de Setmana Santa. Es tracta d’anunciar els esdeveniments cabdals i preuats d’aquesta Setmana Gran a la qual els cristians i en indrets d’arrels cristianes donem el nom de Santa, perquè els fets que s’hi celebren són sants pels personatges i també pels fruits que ens han obtingut. 

            La Setmana Santa la vivim cada any i ha marcat una antiquíssima tradició que fem viva els qui la celebrem any rere any. La Setmana Santa forma part de la història  i del present de cada poble i de cada ciutat, també de la ciutat de Reus. Cap Setmana Santa, malgrat tenir unes mateixes celebracions centrals, és idèntica a les que se celebren en altres indrets.

            Això significa que els fets religiosos de la Setmana Santa han arrelat profundament en cada poble i en cada ciutat i s’han viscut intensament donant origen a diverses tradicions humanes, religioses i culturals que marquen aquelles diferències entre les Setmanes Santes.

La Setmana Santa és tan antiga com els mateixos màrtirs de la nostra redempció, que es remunten al segle primer de l’era cristiana; és la que va viure el mateix Jesús. La Setmana Santa ens condueix als orígens del cristianisme, a les nostres arrels cristianes. Les celebracions religioses d’aquests dies sants formen part de la nostra identitat tant pels continguts dels misteris de la redempció de Jesucrist, com també per les formes i les maneres de celebrar-los. Per adonar-se’n n’hi ha prou d’anar als museus i contemplar les escultures i les pintures que fan referència a aquests dies sants, i de sortir als carrers durant aquests dies i veure les processons i els seus passos.

  1. La Sang de  Crist, centre de la Setmana Santa

La Setmana Santa incideix d’una manera o altra en tots els reusencs i les reusenques, creients i no creients, perquè, essent un fet religiós, és també un fet social que forma part de la història, identitat i cultura de la nostra estimada ciutat de Reus.

Tanmateix, la participació en les celebracions de Setmana Santa és diversa: va des de participar a les celebracions litúrgiques, passa per assistir a les manifestacions de pietat popular, fins gaudir de les expressions culturals, folklòriques o fins i tot gastronòmiques que es viuen aquests dies.

Voldria fer referència a Crist com el protagonista de les celebracions de la Setmana Santa. Aquests dies sants estem cridats a viure en una profunda unió amb el Senyor, cercant de tenir en nosaltres els mateixos sentiments de Crist –com ens invita a fer sant Pau–, el qual, “essent Déu, s’abaixà per nosaltres i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”.

Aquesta donació total de Crist al designi de Déu Pare per la salvació del món queda profundament significada en la seva Puríssima Sang, immolada en el Calvari on ell assumí la mort i oferí la vida per la salvació del món.

Això es viu d’una manera especial en les manifestacions religioses dels dies de la Setmana Santa en els carrers i les places d’aquesta ciutat, i és quelcom molt significatiu en el clima d’una cultura laïcista com és la predominant en les societats europees occidentals.

Què ens demana la Setmana Santa? Ens demana acompanyar el Crist en el seu pas del món al Pare, en la seva Pasqua. Aquest és el tema central de tota la vida cristiana. Els cristians hem de professar amb sinceritat i goig la nostra fe. Sempre, però especialment en la celebració del tríduum pasqual, que culmina en la Vetlla Pasqual i en la celebració del Diumenge de Pasqua, la festa de les festes, la festa cristiana primera i principal de tot l’any.

  1. Crist, figura central de la Setmana Santa

Tanmateix, ens cal anar pas a pas. La Setmana Santa és un camí, un itinerari; és un fer camí amb Jesucrist com bons cirineus.

3.1. Amb el diumenge de Rams comença la Setmana Santa. Els cristians acompanyem Jesús que va pujar a Jerusalem. Jesús va fer aquest camí cap a Jerusalem acompanyat dels seus deixebles. Avui som nosaltres, els cristians, els qui hem d’acompanyar-lo. I mentre caminaven des de molt lluny anava explicant-los en què consistia anar a aquella ciutat santa: “Llavors començà a ensenyar-los que calia que el Fill de l’home patís molt i fos rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels escribes, fos mort i, després de tres dies, ressuscités. I els ho deia ben clarament”.

   Em sembla que el Diumenge de Rams, com a pòrtic de la Setmana Santa, es podria qualificar com el dia de molts practicants ocasionals. Són moltes les famílies que aquest dia, per beneir la palma, porten els nens i les nenes a aquest ritus, encara que potser després no entren a l’església per a la celebració de la missa. Caldria pensar si acollim prou bé aquests practicants ocasionals, o del llindar i de l’atri de l’Església. Són com “prosèlits de la porta”, que poden ser en la seva vida millors que els qui som habituals a les celebracions. En tot cas, són batejats, són membres de l’Església i cal acollir-los amb amor i comprensió. Venen a la meva memòria aquells anys de la postguerra, i els més grans recordem que per a donar solemnitat a la benedicció dels rams, els infants estrenaven vestit que era per a tota la primavera i estiu, i sempre que Rams arribava aviat el constipat era gairebé segur.

3.2. Un altre moment d’aquest itinerari és el Dijous Sant. A mesura que anaven caminant cap a Jerusalem, el Senyor reiterà la mateixa catequesi sobre la seva mort i la seva resurrecció i, davant les reaccions d’incomprensió per part dels deixebles – fins i tot de Pere–, Jesús els donà aquests ensenyaments que són cabdals per a la vida cristiana, que significa seguir Jesús en el camí cap a Jerusalem. Els digué: “Si algú vol ser el primer, es farà el darrer i el servidor de tots”. I també: “El qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres serà el vostre servent, i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres, serà esclau de tots; com també el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en rescat per una multitud”.

Això és el que commemorem el Dijous Sant, en la significativa cerimònia del lavatori dels peus, que ha d’inspirar l’esperit d’humilitat i de servei de tots els cristians, i en especial dels cristians cridats a exercir un especial ministeri de servei en les comunitats eclesials. Crist ens dóna com a testament seu el manament de l’amor, institueix l’Eucaristia, constitueix el sacerdoci ministerial i ens dóna exemple d’esperit d’humilitat i de servei. Estem cridats a celebrar i a viure en tots els actes de la nostra vida aquest esperit eucarístic, propi del Dijous Sant.

El Dijous Sant és el dia de les emocions contingudes. No té el dramatisme del Divendres, ni la joiosa expectació del Dissabte. Ni, menys encara, l’esclat joiós de la Vetlla i del seu solemne Pregó Pasqual. El Dijous, amb el manament de l’amor, el sacerdoci i l’Eucaristia, és com el dia a dia de la vida cristiana, un dia a dia fet d’actes de servei, d’estones de silenci i de pregària silenciosa. Dijous Sant és tot ell una sobretaula amb Jesucrist, com tingueren els apòstols allà en el Cenacle de Jerusalem.

           3.3. El Divendres Sant ens centrem en el misteri de la Creu. Sant Pau va entendre molt bé el misteri de la creu com a font de saviesa i de vida cristiana. Es dirigeix als cristians de Corint amb aquestes paraules: “Mentre que els jueus demanen prodigis i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions; però, per als qui han rebut la vocació, un Messies que és poder i saviesa de Déu”.

La creu és signe de la identitat cristiana. És abominada per molts, però continua atraient milers i milers de creients que –sobretot el Divendres Sant– es postren per adorar Aquell que, sense deixar de ser Déu, va voler salvar els homes per la seva immolació al Calvari. La Sang de Crist, vessada a la Creu, es va convertir en el signe definitiu de l’amor fidel de Déu a tots nosaltres.

Aquí té la seva font la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus, una associació de fidels que, amb els seus prop de cinc-cents congregants, és una de les entitats més antigues de la ciutat, havent-se trobat proves de la seva existència ja l’any 1555, sense que se sàpiga amb certesa l’any concret de la seva fundació. També és considerada l’entitat degana de la Setmana Santa de Reus, tenint des de sempre un protagonisme considerable en el seu desenvolupament.

L’esdeveniment principal i emblemàtic –en el qual vaig participar jo mateix alguns anys– de la Reial Congregació dins de la Setmana Santa de Reus és l’acte anomenat de les Tres Gràcies. El Sant Crist de la Sang, obra de l’escultor Modest Gené, constitueix una imatge de gran veneració i devoció per als congregants i els reusencs i les reusenques en general. La Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist és la institució que cohesiona en els reusencs l’expressió d’uns sentiments d’espiritualitat en què s’agermanen la devoció, l’art, la música i la poesia, que la converteixen en un veritable referent de la Setmana Santa a la ciutat.

    La seu d’aquesta Reial Congregació és, com saben, en el temple de la Puríssima Sang de Reus, que fa també les funcions de temple parroquial. La processó de l’Agonia, coneguda també com la Processó de les Dotze o del Migdia, acompanya el trasllat de la imatge del Sant Crist des de l’esmentada església de la Sang fins a l’església prioral de Sant Pere. L’itinerari comença a la plaça de la Sang i segueix pels carrers de l’Hospital i de Sant Pere Apòstol, Raval de Robuster i Fossar Vell, per acabar a la plaça de Sant Pere. Un recorregut acompanyat per moltes persones que esperen el seu pas.

Un cop arribada la processó a la Prioral, amb el toc de silenci dels armats, la imatge del Sant Crist és col·locada a l’altar major. Tot seguit comença la funció de l’Agonia o de les Set Paraules, en la qual els set rectors de les set parròquies de Reus prediquen sobre les paraules de Jesucrist durant la seva llarga agonia a la creu.

Després s’inicia l’anomenada processó de les Tres Gràcies, que és el retorn del Sant Crist al seu temple, que segueix a la inversa el mateix recorregut ja indicat. L’arribada de la processó a la plaça de la Sang és a les tres de la tarda, coincidint amb l’hora de la mort de Jesucrist, clavat a la Creu.

En aquella hora, la plaça de la Sang és plena de gom a gom. Des de l’any 1907, si més no oficialment, perquè la tradició sembla que ja havia començar abans, el poble cristià de Reus, a les tres de la tarda del Divendres Sant, demana ”les tres gràcies”. Aquest fet és el moment àlgid de la pietat popular de la Setmana Santa reusenca. S’escolta el cant de l’himne Vexilla Regis, magníficament interpretat per l’Escolania i Capella de Cantors de la Sang. Acte seguit, la gent demana “les tres gràcies” al Sant Crist quan la seva imatge es gira cap al poble, abans que entri en el temple. Puc dir ben sincerament que vaig viure sempre aquells moments com un reusenc amb molta devoció i emoció. Em sentia un reusenc més i una de les tres gràcies que demanava al Senyor en creu era per als reusencs i reusenques.

  Com un signe de comunió en la fe i de germanor entre els cristians de Reus i els de la meva diòcesi de Barcelona, us puc dir que aquesta tradició també és ben present i ben viva en la tradició barcelonina de la Setmana Santa; les tres gràcies són demanades pels cristians reunits a la plaça de la Catedral en el moment just que les campanes de la catedral toquen les tres de la tarda –considerada tradicionalment l’hora de la mort del Senyor. Aquestes tres gràcies són invocades davant el Sant Crist de Lepant, que l’Associació de Portants ha tret de la catedral per posar-lo a la veneració del poble de Déu.

3.4. Dissabte Sant, prop del sepulcre del Senyor amb silenci i esperança. Perquè el camí de Jesús cap a Jerusalem no va acabar en el Calvari. Jesús morí en creu però ressuscità. El calvari no va ser l’últim acte de l’obra del Senyor. La creu i la mort de Jesús van portar a la seva resurrecció . Aquesta sí que fou el coronament de la seva obra. Sant Pau parla de la tradició viva de la resurrecció que ell rebé després de la seva conversió a les portes de Damasc. La fe en la resurrecció de Jesús no és una espècie d’apèndix, sinó el cor mateix de la fe cristiana. Per això Pau ens diu: “Si el Crist no hagués ressuscitat, seria sense objecte la nostra predicació, ho seria també la vostra fe.”

La resurrecció del Crist marca la història de la humanitat i és principi i font de la nostra futura resurrecció. Com afirma també sant Pau, “Crist ha ressuscitat d’entre els morts com a primícia dels qui han mort, perquè així com per Adam tots moren, també tots reviuran en el Crist”. Aquí rau la Bona Notícia de la Pasqua cristiana que el poble cristià celebra vetllant la nit del Dissabte i en l’esclat de joia del Diumenge de Pasqua. Els nostres germans d’Orient expressen aquesta joia amb la salutació tradicional: “Crist ha ressuscitat!”; a la qual segueix la resposta: “Veritablement ha ressuscitat!”  

  1. Fer-ho tot per amor a tots: tres figures que ens poden ajudar

Acabat aquest recorregut per l’itinerari de la Setmana Santa, em queda parlar-vos d’un triple compromís cristià en aquesta hora que porta a l’evangelització i a la transformació d’aquest món. Em referiré a tres figures que poden ser inspiradores d’aquest compromís i que poden ser com un recordatori de les meves paraules:

1. Gaudí o el compromís de l’evangelització; 2. Maria Rosa Molas i Vallvé o la solidaritat cristiana amb els qui més pateixen; 3. el Papa Francesc o la joia de la fe.

4.1. Em plau molt parlar d’Antoni Gaudí aquí a Reus, on sabem que fou batejat concretament a la prioral de Sant Pere. Gaudí el podem veure com un exemple de fidelitat a l’imperatiu cristià d’evangelitzar, de donar testimoni com a laic cristià exercint la professió d’arquitecte. La Setmana Santa és una ocasió en què les expressions de la fe cristiana surten al carrer, ocupen l’espai públic. Penso que això és molt important.

Vivim actualment, sobretot als països de l’Europa Occidental, en unes societats  marcades profundament pel laïcisme, és a dir, per una concepció segons la qual la religió ha de quedar circumscrita en el fur intern de les persones, en la seva consciència, i no ha de fer-se present enmig de la convivència social. Aquesta concepció cultural i també política laïcista està lluny de la realitat de la nostra societat, que està integrada per persones creients i no creients que són sociables per naturalesa i viuen i actuen en el si d’una convivència social, i ho fan realitzant totes les seves dimensions, també la dimensió religiosa.

Les celebracions religioses públiques dels cristians mereixen el respecte de la societat, de l’administració i dels ciutadans perquè són una expressió de la fe dels cristians que viuen, treballen i es comprometen al servei del bé comú de la societat i de tots els seus membres. En aquest sentit, n’hi ha prou de pensar per uns moments què seria de la nostra ciutat de Reus, com de qualsevol ciutat o poble del nostre Occident europeu, sense les parròquies, les comunitats religioses, les escoles, els hospitals i les residències per a les persones ancianes que promou l’Església. Seria una ciutat molt pobra ens els camps de l’espiritualitat, de l’atenció als malalts i als pobres, de l’ensenyament, de la cultura, etc. Hi hauria un gran buit.

Gaudí va ser un gran exemple en aquest sentit. Ell coronava amb la creu de quatre braços o amb un signe religiós tots els edificis que dissenyava; va construir la Sagrada Família traient a fora els retaules perquè fossin un missatge de la fe cristiana, sobretot a les tres façanes –del Naixement, de la Passió i de la Glòria–; va posar les inscripcions de Sanctus, Sanctus, Sanctus en les seves torres perquè els qui les contemplessin elevessin la mirada cap al cel i lloessin Déu. Aquí a Reus em plau dir paraules d’acció de gràcies a Déu perquè l’esclat mundial de la Sagrada Família em sembla que és un signe de transcendència i d’espiritualitat cristiana enmig d’unes societats profundament secularitzades.

Em plau dir aquí, que Gaudí, quan el P. Manyanet retirà la comunitat de l’escola de Cambrils, l’any 1895, intercedí perquè fos traslladada a Reus i encara perdura amb vitalitat l’escola en aquesta ciutat.

Una de les fotografies més conegudes de Gaudí és aquella que el mostra, ja gran i amb tot el cabell blanc, portant un ciri en el moment en què els membres del Cercle Artístic de Sant Lluc sortien de la catedral de Barcelona per participar en la processó del Corpus. Gaudí ens invita a donar testimoniatge de la fe amb les obres i les paraules, i participant també en les manifestacions de la fe cristiana en els espais públics en celebracions com les de la Setmana Santa. L’Estat laic no va contra això perquè sap molt bé que la societat no és ni pot ser laica.

Desitjo manifestar en aquesta estimada ciutat, que la solidesa de Gaudí com a cristià exemplar es va construir a les classes del Col·legi dels Pares Escolapis, potser resant l’”Ofici Parvo” a la Mare de Déu. Gaudí és fill espiritual de la vida cristiana d’aquesta ciutat de Reus. 

4.2. També em plau recordar avui aquí, a la seva ciutat natal, santa Maria Rosa Molas i Vallvé, nascuda l’any 1815, que morí a Tortosa l’any 1876. El 1841 ingressà a la Corporació de la Caritat de Reus, on atengué els malalts de l’Hospital i més tard dirigí el Col·legi de la Casa de Caritat. Amb tota raó ha de ser considerada no només com a filla sinó també com a gran benefactora de la ciutat de Reus, entre altres fets perquè l’any 1843, quan, davant d’un pronunciament a la ciutat de Joan Prim i Milans del Bosch, la ciutat fou bombardejada pel general Zurbano, el bombardeig cessà a precs precisament de Maria Rosa Molas i Vallvé.

La història de la caritat a l’Església és un dels seus capítols més consoladors, i per cert una realitat ben poc historiada, com reconeix l’obra recent de l’historiador Juan Maria Laboa, titulada La historia de la caridad en la Iglesia (Ediciones Paulinas).

El 1849 santa Maria Rosa Molas fou destinada a Tortosa, al Raval de Jesús, on dugué a terme una transformació radical. El 1851 assumí la direcció d’una escola pública a Tortosa i el 1852 es féu càrrec de l’hospital de la Santa Creu. L’any 1857 fundà, en aquella mateixa ciutat, les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació, amb la finalitat d’estimar i fer estimar Jesucrist i servir-lo en els pobres i en l’educació cristiana. Vaig viure durant uns anys l’esperit i el carisma d’aquesta santa reusenca quan vaig servir com a Pastor diocesà l’Església de Tortosa.

Si Gaudí ens parla d’evangelització, Maria Rosa Molas ens parla de solidaritat. Dos aspectes complementaris. El Papa Francesc en la seva exhortació La joia de l’Evangeli, de 24 de novembre de 2013, dedica el capítol quart a “la dimensió social de l’evangelització”, precisament perquè, si la dimensió social no està degudament explicitada, sempre es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la missió evangelitzadora (cf. N. 176). Això ho veiem reflectit en la nostra estimada Congregació de la Sang. Com tantes associacions, té en el seu ADN –com ara es diu– la caritat cristiana envers els més necessitats dels temps presents. Els estatuts de la Germandat o Confraria que donaria pas a la Reial Congregació de la Puríssima Sang assenyalen que aquells cristians estaven constituïts per a socórrer i emparar donzelles pobres, hostatjar necessitats i acompanyar els enterraments. Amb motiu de la crisi econòmica hi ha moltíssimes persones i famílies que sofreixen les seves conseqüències. Les Càritas diocesanes, les parròquies i altres institucions eclesials estan fent un esforç per ajudar repartint menjar, cercant treball, retornant l’autoestima i mantenint l’esperança.

4.3. El Sant Pare Francesc, una crida a viure la coherència i la joia de la fe

            El missatge que ens plantegen les dues figures esmentades té com una síntesi en el nostre Papa Francesc, la personalitat del qual ha suscitat tant d’interès i admiració en el món d’avui, tant entre creients com també entre no-creients.

           Recordo amb emoció aquell 13 de març de 2013, quan en la Capella Sixtina els cardenals elegírem el Cardenal Bergoglio com a Bisbe de Roma i Successor de Pere. Ens va sorprendre positivament escollint el nom de Francesc i també va sorprendre al món en sortir a la lògia per a beneir el poble.

Recordo aquell vespre que després de sopar el Papa amb els cardenals ens va dir: “Que Dios les perdone lo que han hecho conmigo”. Un any després, en la Visita ad limina, en l’encontre que tinguérem els bisbes de Catalunya amb el Papa Francesc, li vaig dir glossant aquelles paraules: “Papa Francisco, seguro que Dios nos ha perdonado, porque hicimos algo bueno, por todo el bien que está haciendo a la Iglesia”. El Papa ha obert una primavera a l’Església i, m’atreviria a dir, al món. Ja venen i vindran els fruits de l’estiu.

En aquest encontre, el Papa ens digué moltes coses. Com ha escrit el Pastor d’aquesta Església, el germà Jaume, “el Papa ens va dir que volia una Església en veritable estat de missió permanent, bolcada amb els més allunyats de la fe –és a dir, l’objectiu de l’evangelització– i particularment preocupada pels pobres i pels nens”.

            El segon moment amb el Sant Pare va ser el Dimecres de Cendra. Tots els bisbes de Catalunya varem viure aquest signe penitencial al costat del Sant Pare a la basílica de Santa Sabina. Emotiu fou quan el Papa ens imposà la cendra als Cardenals. Allí varem escoltar-li aquestes paraules, que jo voldria traslladar aquí com a cloenda del meu pregó de Setmana Santa: “Quan les dificultats i els sofriments dels nostres germans ens interpel·len, només llavors, podem iniciar el nostre camí de conversió cap a la Pasqua”. Mai, però encara menys en aquest temps de crisi, els cristians no podem oblidar el sofriment. Julià, anomenat l’Apòstata perquè volia restaurar el paganisme, deia que dels cristians admirava sobretot les seves xarxes de caritat i de servei als més desvalguts, el que avui fa l’Església per mitjà sobretot de Càritas. I deia que la nova religió que ell volia imposar calia que això, i només això, ho imités. Així ens recordava un compromís sempre primari per a nosaltres, com ens han recordat tant Benet XVI com el Papa Francesc. 

Maria al peu de la creu del seu Fill, Maria rebent la primera aparició de Jesús ressuscitat. La Mare de Déu de Misericòrdia ens conduirà a viure la Setmana Santa i a gaudir durant la vida del consol i companyia del Senyor mort i ressuscitat. El missatge de misericòrdia propugnat pel Papa Francesc és avui molt actual i molt necessari.

            Aquí, amables oients, acaba el meu pregó. Desitjo a tots els reusencs i a totes les reusenques, i a tots els qui m’escoltin, una Setmana Santa que veritablement ho sigui, i que, plena de fe i de pietat, culmini en una santa i joiosa Pasqua, que ja des d’ara desitjo per a tots! Moltes gràcies!

 

T'interessarà ...

El més llegit