Pàgina d'inici > Noticies > Any de la Misericòrdia

Peus calçats, cor nu

Des de la clausura i la pregària, les saleses de Barcelona viuen aquest Any de la Misericòrdia responent de manera concreta a allò que predica el Papa Francesc

La seva vida és l’oració. Resen pels que no resen. Resen pels que ningú es recorda de demanar. Resen per la diòcesi però també per tota la humanitat: pels vius i pels difunts. Donen a la societat la seva vida, el seu esforç, la seva pregària i el seu dolor. I encara que no aportin res visible o tangible, són com la saba per als arbres o l’oxigen per als humans. Així són les saleses, una comunitat de monges de clausura que es caracteritzen per ser rialleres i senzilles, per posar l’oració al centre de les seves vides i per fer de manera extraordinària les coses ordinàries del dia a dia. Situades al barri d’Horta, la seva localització -a mig camí entre la ciutat de Barcelona i el Tibidabo- és l’analogia de les seves intencions: ser intermediàries entre la societat i el Senyor.

Sona el timbre. Una veu dolça i càlida, personificada per la germana externa, rep l’hoste a la porteria amb la mateixa humilitat i hospitalitat amb què el Pare acull el Fill pròdig. Només a la germana externa se li permet servir fora del monestir, de manera que pugui oferir un testimoni de la vida espiritual de les seves germanes i exterioritzar la vida contemplativa que ella també comparteix, ja que participa activament de la vida comunitària. Amb tota admiració i amabilitat, la germana externa assenyala una porta alta de fusta, les claus de la qual custòdia en el seu hàbit negre. És el límit que separa les saleses de l’exterior i la porta d’entrada a una realitat religiosa plena de silenci i humilitat.

La flexibilitat del cor

A l’altre costat de la porta, la mare Maria Belén, superiora de la comunitat i originària de Madrid, recorre, acompanyada per la seva assistenta -una germana que l’ajuda en el seu dia a dia-, el llarg passadís que separa la porteria de les estades del convent. Amb el seu caminar tranquil i un somriure permanent a la cara, la Mare entra al seu despatx, ple de llibres sobre l’origen de la congregació. Mirant alguns d’ells es descobreix la història de les saleses: fundades per sant Francesc de Sales i santa Joana de Chantal en 1610, les saleses -que prenen el nom del seu fundador- no arriben a Espanya fins 1749, i a Barcelona s’instal·len l’any 1874 al passeig de Sant Joan. No és fins 67 anys després que les contemplatives es traslladen al convent actual, situat al passeig de la Vall d’Hebron, on ofereixen un lloc de pau a tots aquells que vulguin trobar-se amb Déu. Encara que a Espanya són conegudes com a saleses, a nivell internacional se les anomena Visitandines, ja que estan sota l’advocació de la Mare de Déu de la Visitació. A totes elles, el Senyor els mostra un camí en el qual el centre de la vida és l’amor: “Peus calçats però cor nu”, com bé va deixar escrit sant Francesc de Sales. “No hi ha visitandina -o salesa- que no hagi de ser caritativa, dolça o humil”, afirma la Mare Maria Belén. I amb raó, ja que aquest és el carisma de la congregació: volen ser el rostre misericordiós de Déu.

En silenci, perquè l’ànima pugui estar amb Déu, la mare superiora i la seva assistenta es posen en marxa per ajudar a les seves germanes, que, després de la missa de les 8 h i l’esmorzar, se’n van a les seves oficines a treballar: la cuina, la infermeria, la sagristia o el rober són algunes de les estances on passen el matí cadascuna de les germanes. Tot i el silenci que regna en el seu dia a dia -excepte en la recreació i l’obediència, que tenen lloc després del dinar i sopar-, les germanes mai se senten soles. A hores d’ara, són 17 monges -molt internacionals, per cert- les que formen la comunitat, quatre de les quals són novícies provinents de Burundi (Àfrica) que estan de missió a Barcelona: petites missioneres, es fan dir. Però, en breu, la comunitat quedarà rebaixada a 15 monges, ja que la Mare i una germana es traslladaran a Guinea Equatorial per donar origen a la primera comunitat de Visitandines en aquest país africà. Aquest canvi és una de les mostres de la flexibilitat del cor que demanava Francesc de Sales a les seves filles, que les obliga a no aferrar-se a res, ni tan sols a la creu i al rosari que, amb assiduïtat, prenen entre les seves mans en parlar. Perquè, cada 31 de desembre, per començar un nou any seguint els desitjos del seu fundador, les saleses canvien de cel·la, d’ofici, de lloc en el cor i de lloc al refectori.

Vivint l’Any de la Misericòrdia en clausura

Sona la campana. Són les dotze en punt i totes elles detenen el treball que estan realitzant per resar l’Àngelus: “L’Àngel del Senyor va anunciar a Maria i va concebre per obra de l’Esperit Sant. Déu vos salve Maria…” Les seves veus, a l’uníson, ressonen en totes les dependències del monestir i arriben fins al claustre, al centre del qual s’erigeix ​​la imatge de la Mare de Déu. En acabar la pregària, totes elles tornen -en absolut silenci- al que estaven fent: algunes preparen els objectes litúrgics per a la santa missa; altres segueixen cosint els hàbits; i un bon grup s’encarrega de la cuina i de netejar. Les germanes van rotant en les tasques i fins i tot la mare fa broma amb que són pluritasca. Una de les tasques que s’ha afegit recentment, concretament des de desembre, és la rebosteria: les saleses s’han llançat a l’elaboració de magdalenes de xocolata, roques de xocolata amb neules, polvorons d’ametlles, pastes fines i fins i tot melmelada casolana. Una rebosteria artesana exquisida que es pot adquirir al monestir de la Visitació de Santa Maria de Barcelona i que inclou una oració pels quals degustaran aquests productes, ja que, com recita la Mare, les saleses tenen “les mans a la feina però el cor en Déu”.

Amb les seves tasques diàries, les Visitandines posen en pràctica nombroses obres de misericòrdia: preparant el menjar diari i elaborant els seus dolços, donen de menjar al famolenc; arreglant els seus hàbits, les germanes practiquen l’obra de vestir el despullat; ensenyant castellà a les novícies, ensenyen a qui no sap; la germana infermera té cura dels malalts; acollint a totes aquelles persones que volen un lloc d’oració, acullen el pelegrí, i escoltant-les, consolen a qui està trist. A més, en aquest Any de la Misericòrdia, han decidit respondre de manera concreta al que predica el Papa Francesc: han contractat un ex reclús com a treballador de manteniment i han cedit una casa deshabitada a una família necessitada. I tot això ho porten a terme des de la clausura -“des de la nostra petitesa”-, ja que només poden sortir a l’exterior per anar al metge o a votar.

Això sí, l’obra de misericòrdia per excel·lència que professen les saleses és pregar Déu pels vius i els difunts. Deu minuts després de la campana que anuncia l’Àngelus, les germanes es posen camí del cor per resar l’Hora Sexta. A l’església és on passen la major part del seu temps: allà on demanen per tots els seus benefactors, per tota Barcelona, ​​per les autoritats civils i eclesiàstiques, pels difunts i per totes les persones que les truquen expressament per demanar-los oracions: “¿si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”

T'interessarà ...

El més llegit