Pàgina d'inici > Noticies

Paraules del Cardenal a Polònia

Discurs del Cardenal Arquebisbe de Barcelona en rebre el Doctorat Honoris Causa a la Pontifícia Facultat de Teologia de Varsòvia La presència de l’Església i dels cristians a la societat És per a mi un immens honor que aquesta prestigiosa Pontifícia Facultat de Teologia de Varsòvia m’atorgui el Doctorat Honoris Causa. Agraeixo al gran canceller, […]

Discurs del Cardenal Arquebisbe de Barcelona en rebre el Doctorat Honoris Causa a la Pontifícia Facultat de Teologia de Varsòvia

La presència de l’Església i dels cristians a la societat

És per a mi un immens honor que aquesta prestigiosa Pontifícia Facultat de Teologia de Varsòvia m’atorgui el Doctorat Honoris Causa. Agraeixo al gran canceller, Sa Eminència el Cardenal Kazimierz Nycz, arquebisbe metropolità de Varsòvia, al rector magnífic d’aquesta Pontifícia Facultat, Excel·lentíssim Professor Krzysztof Pawlina, i a la Comissió de Govern que hagin acordat concedir aquesta distinció.

Les meves relacions amb l’arxidiòcesi i ciutat de Varsòvia obeeixen a la meva amistat amb Sa Eminència el Cardenal Józef Glemp per haver cursat estudis els dos gairebé els mateixos anys a l’Institut in utroque Iure, de la Pontifícia Universitat Lateranense, coincidint amb la celebració del Concili Vaticà II, del qual aquest any celebrem el 50 aniversari de l’obertura.

Vull agrair també a Sa Excel·lència Mons. Tadeusz Pikus, bisbe auxiliar de Varsòvia, el seu benèvol discurs de laudatio, fruit de la seva bondat i del fet de pertànyer tots dos al mateix Col·legi Episcopal.

Però el meu agraïment en majúscula es dirigeix ​​a aquesta terra i a aquesta nació polonesa per haver donat un fill predilecte, el beat Joan Pau II. Ell, amb el bagatge humanista, espiritual, intel·lectual i eclesial que havia rebut en aquestes terres fecundades per la fe cristiana, el sofriment i la tenacitat, ha servit amb fecunditat i generositat llargs anys de la seva vida a tota l’Església estesa d’Orient a Occident i el món sencer com a Bisbe de Roma i successor de Sant Pere. Gràcies, estimat Joan Pau II, pel teu ric i ampli magisteri, per la teva proximitat a tots els països del món, pel teu zel apostòlic i pel teu servei a la pau i a la justícia en el món.

La greu crisi econòmica que estem vivint, en el fons, és una crisi de valors i antropològica. Està en joc el desenvolupament de la persona humana que en l’encíclica Populorum progressio, de Pau VI, l’hem d’entendre com el desenvolupament de tots els homes i de tot l’home i d’un desenvolupament integral.

Benet XVI, en la seva encíclica social, relaciona directament el desenvolupament així entès amb la presència pública de l’Església en la societat. Ho fa amb aquestes paraules: “La religió cristiana i les altres religions poden contribuir al desenvolupament només si Déu té un lloc en l’esfera pública, amb referència a la dimensió cultural, social, econòmica i, en particular, política. La doctrina social de l’Església ha nascut per a reivindicar aquesta ‘carta de ciutadania’ de la religió cristiana. La negació del dret a professar públicament la pròpia religió i a treballar perquè les veritats de la fe inspirin també la vida pública, té conseqüències negatives sobre el veritable desenvolupament “.

L’Església present a la societat

En el fons es tracta de la presència de la religió i més en concret de l’Església en la societat. Primàriament no es ventilen les relacions religió-Estat, Església-Estat, sinó unes anteriors, més àmplies i més importants, és a dir, les relacions religió-societat, Església-societat. I considero que hem de donar preeminència a aquestes relacions per sobre de les altres, sense oblidar que tenen també la seva importància.

En aquest marc es comprèn que la dimensió pública de la religió, o si es vol de l’Església, és molt important. Atès que la convivència de les persones en la societat és quelcom connatural a la persona humana i tenint en compte que la presència de la religió és també una realitat que no pot ser viscuda, ni individualment ni col·lectivament, fora de la societat, és normal que la religió tingui una presència pública en la convivència social.

La Declaració Universal dels Drets Humans estableix un elenc de drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a la llibertat religiosa, en els termes en què ho fa l’art. 18 de la mateixa Declaració. Aquest dret no es refereix només al culte i a les creences personals en públic o en privat, sol o associat amb altres. Inclou també l’exercici creatiu de la fe i la vida religiosa, la seva manifestació pública i la seva difusió, mitjançant l’exercici del dret a la lliure reunió, expressió i associació que es recull en els articles 19 i 202.

És molt necessari distingir el que és la laïcitat de l’Estat i el que és una societat laica. No es pot ignorar que la laïcitat de l’Estat està al servei d’una societat plural en l’àmbit religiós.

Per contra, una societat laica implicaria la negació social del fet religiós o, almenys, del dret a viure la fe en les seves dimensions públiques, la qual cosa seria precisament quelcom contrari a la laïcitat de l’Estat.

L’Església no pot pretendre imposar a d’altres la seva pròpia veritat. La rellevància social i pública de la fe cristiana ha d’evitar una pretensió d’hegemonia cultural que es donaria si no es reconegués que la veritat es proposa i no s’imposa, com recordava Joan Pau II. Però això no significa que l’Església no hagi oferir-la a la societat, en la totalitat del que significa ser l’anunci de l’Evangeli.

Cal oferir tota la riquesa que conté l’humanisme cristià, capaç d’interessar moltes persones – especialment els joves – i de voler viure’l amb il·lusió i alegria. La presentació del missatge de Jesús amb tota claredat i fidelitat és la tasca prioritària de l’Església en la nostra societat.

Certament, el ple reconeixement del veritable àmbit del religiós és completament vital per a una adequada i fecunda presència pública de l’Església en la societat. El religiós va més enllà dels actes típics de la predicació i del culte, repercuteix i s’expressa per la seva pròpia naturalesa en la vivència moral i humana, que es fa efectiva en els camps de l’educació, del servei social, de la vida, del matrimoni i la família i de la cultura. Tot això “pressuposa una acceptació, no retallada jurídicament, de la seva significació pública”. Cal parlar d’una esfera pública plural qualificada religiosament, en la qual les religions tenen un paper de subjecte públic, clarament separat de les institucions de l’Estat i, a la vegada, present a la societat civil. L’Estat té una amplíssima gamma d’actuacions d’impuls i promoció positiva del bé comú, i la vida religiosa de les persones i de les comunitats religioses és part integrant d’aquest bé comú.

Servei de l’Església a la societat

L’Església presta a la societat un servei molt important i de gran magnitud en l’ordre prepolític de les idees i valors morals, de les imatges globals de l’home i de la vida. El cardenal Jubany va parlar de la important funció nutrícia de l’Església en la societat. Les societats democràtiques tenen el risc de buidar-se èticament, de perdre la força indispensable d’unes concepcions sobre la vida humana i d’uns valors morals que inspirin.

Per això, la societat democràtica necessita grups socials, religiosos i culturals que s’ocupin d’una irrigació espiritual i ètica dels ciutadans, perquè després ells, en el lliure exercici dels seus drets i la seva participació política, transmetin a l’Estat el reflex d’aquestes sensibilitats morals i exigeixin als qui aspiren al poder polític o l’exerceixen, el respecte, la protecció i la promoció d’aquesta saba espiritual sense la qual no pot existir una societat lliure ni una ciutadania responsable. Les institucions polítiques han de saber que aquells grups, també els religiosos, són els que han de desenvolupar l’important paper d’enriquir culturalment, espiritualment, moralment la societat sencera en un marc de lliure i respectuosa expressió de les seves idees.

Per adonar-se del servei que presta l’Església, només cal pensar que seria d’una ciutat, per exemple Varsòvia o Barcelona, ​​sense la presència i actuació de les parròquies, comunitats religioses, associacions i institucions eclesials en el camp de l’espiritualitat, de les relacions interpersonals, de la pobresa i marginació, de l’atenció a la gent gran i als malalts, de l’educació i l’ensenyament, de la cultura, etc. Serien unes ciutats pobres, molt pobres, deshumanitzades, amb greus problemes socials. Aquesta simple constatació contribueix clarament que els cristians tinguem la deguda autoestima, molt necessària a tota persona i institució.

La presència de l’Església en la societat i les relacions de la jerarquia amb les autoritats civils han de ser de diàleg lleial i de col·laboració constructiva des de la pròpia identitat. L’Església vol contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en la societat i que incideixen en l’autèntica realització de la persona humana i de la convivència social.

Així, no hauria d’incomodar ningú la veu profètica de l’Església sobre la vida familiar, social i política, també quan va contra corrent d’estats d’opinió àmpliament difosos. El nostre conformisme privaria la societat d’una vella saviesa que hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història. El diàleg demana sentit de la identitat i, alhora, acceptació de l’altre amb voluntat de convivència.

Significat autèntic de la laïcitat

Avui a diversos països hi ha un debat molt viu sobre la laïcitat. El concepte de laïcitat no és quelcom estrany i aliè a la tradició cristiana. Benet XVI ha subratllat la seva inequívoca matriu cristiana. El seu fonament es troba en aquella famosa sentència de Jesús: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Després del seu viatge a París, de novembre de 2008, el Papa, comentant aquesta màxima evangèlica, ha afirmat: “Si en les monedes romanes estava impresa l’efígie del Cèsar i per això se li havien de donar, al cor de l’home hi ha l’empremta del Creador, únic Senyor de la vida. L’autèntica laïcitat no és la supressió de la dimensió espiritual, sinó reconèixer que aquesta, radicalment, és garant de la nostra llibertat i de l’autonomia de les realitats terrenals”. Aquella norma establerta pel Senyor ha entrat a formar part del patrimoni de la humanitat pel que fa a la configuració de les societats democràtiques.

En parlar de laïcitat cal insistir en dos aspectes que considero fonamentals. El primer consisteix en l’assumpció crítica de la modernitat per part dels cristians. Això demana donar importància al nexe veritat-llibertat i reconèixer que la llibertat està cridada a valorar i servir la veritat. I, en segon lloc, la modernitat ha estat concebuda sovint com a laica, en el sentit de considerar la religió com un fet merament privat. Cal, per tant, pensar de nou en el significat del terme laic, que, d’una banda, reconegui Déu i la seva llei moral, Crist i la seva Església, en el lloc que li correspon en la vida humana, individual i social, i que, d’altra banda, afirmi i respecti la legítima autonomia de les realitats temporals que tenen les seves lleis i valors propis que l’home ha de descobrir i ordenar”.

Laïcitat i laïcisme

L’Estat no pot ignorar que el fet religiós existeix en la societat. Pretendre que l’Estat laic hagi d’actuar com si aquest fet religiós, fins i tot com a cos social organitzat, no existís, equival a situar-se al marge de la realitat. El problema fonamental del laïcisme que exclou de l’àmbit públic la dimensió religiosa consisteix en el fet que es tracta d’una concepció de la vida social que pensa i vol organitzar una societat que no existeix, que no és la societat real. La fe o la increença són objecte d’una opció que els ciutadans han de realitzar en la societat, especialment en una societat culturalment pluralista amb relació al fet religiós. L’Estat és laic, però la societat no és laica.

El principi de la mútua independència i autonomia de l’Església i la comunitat política no significa en absolut una laïcitat o aconfessionalitat de l’Estat que pretengui reduir la religió a l’esfera purament individual i privada, desposseint-la de tot influx o rellevància social. Això és laïcisme. L’Estat ha de promoure un clima social serè i una legislació adequada que permeti a cada persona i a cada religió viure lliurement la seva fe, expressar-la en els àmbits de la vida pública i disposar dels mitjans i espais suficients per poder aportar a la convivència social les seves riqueses espirituals, morals i cíviques. La laïcitat significa l’actuació estatal de reconeixement, garantia i promoció jurídiques de la religió.

En el fons hi juga la concepció i valoració que es té de la religió. Si aquesta és valorada negativament, la laïcitat es converteix en laïcisme. Si, per contra, la presència de l’Església és concebuda positivament, com una possibilitat d’enriquiment per a l’edificació comuna de la societat civil, la laïcitat té el seu significat autèntic de respecte i de col·laboració amb aquesta aportació al bé de les persones i de la societat. En aquest últim sentit, la presència de l’Església no és percebuda com una ingerència, sinó com una possibilitat d’enriquiment de la convivència social.

Joan Pau II, en el seu discurs als bisbes francesos amb motiu del centenari de la llei de 1905 de separació de l’Església i de l’Estat, va afirmar que “unes relacions i unes col·laboracions de confiança entre l’Església i l’Estat només poden tenir efectes positius per construir junts allò que el Papa Pius XII ja deia ‘la legítima i sana laïcitat’, que no sigui un tipus de laïcisme ideològic o de separació hostil entre les institucions civils i les confessions religioses”.

La reivindicació de la laïcitat no pot esdevenir un motiu per a l’abandonament de la moralitat. I, no obstant això, hi ha lleis en països europeus que no només contradiuen la moral cristiana, sinó que atempten contra l’ètica natural. La laïcitat no pot identificar-se amb el relativisme moral o el positivisme ètic dictat per les lleis o el pragmatisme més bast.

Presència dels cristians en el món

He dit sovint que són molts els cristians laics que assumeixen responsabilitats en l’àmbit intraeclesial però que hi ha un dèficit de la seva presència en el món secular. Aquesta constatació la va fer el beat Joan Pau II en la seva exhortació apostòlica Christifideles laici, fruit d’una proposta aprovada pel Sínode dels Bisbes de 1987. El món secular és l’àmbit que els és propi, ja que el Concili Vaticà II va dir que la característica secular és pròpia i peculiar dels laics.

Aquesta presència dels cristians en el món, inclosa la política, no s’ha d’entendre com una simple cadena de transmissió dels criteris de la jerarquia. En realitat, al laic cristià li correspon molt més que això: escoltats els principis que cal seguir en el pla temporal assenyalats pel magisteri, li correspon decidir, des de la realitat on viu immers, guiat per la seva consciència responsable.

L’Església ha de prioritzar l’evangelització de les persones. Cal orientar el treball eclesial cap a la formació autèntica i sòlida dels cristians perquè visquin la seva vida cristiana amb fidelitat a l’Església i amb generositat, i perquè manifestin la seva fe amb el testimoni de la vida i de la paraula enmig de la societat, sigui quina sigui la realitat cultural, social i política.

Quan l’Evangeli és acollit per les persones, la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb els necessitats.

Arrels cristianes de la nostra identitat

La identitat d’Europa és incomprensible sense el cristianisme. Però la concepció cristiana no radica només en uns orígens judeocristians més o menys llunyans, com alguns voldrien fer creure, sinó que s’assenta en el centre de la Il·lustració i arriba per diverses vies fins al nostre temps, culminant en la màxima expressió que significa la Declaració Universal dels Drets Humans, que hauria estat impossible sense el fonament cristià. Les arrels cristianes de Polònia, com d’Europa, són vives i vitals, han donat fruits preciosíssims en el passat, els donen avui i hauran de donar-los encara més en el futur.

Si volem ser coherents amb la nostra pròpia identitat, aquesta realitat històrica i present del nostre país té unes conseqüències i alhora unes exigències. Es tracta, en primer lloc, de conèixer i valorar aquesta identitat. Això vol dir que és absolutament necessari tenir un coneixement adequat dels continguts del cristianisme que han impregnat la nostra cultura i la nostra identitat. Sense aquest coneixement no sabríem qui som, d’on venim i on anem. Aquesta és una raó, a més d’altres també molt importants, que demana que els alumnes rebin classe de religió catòlica. Sense el coneixement dels continguts de la fe, de la Bíblia, de la història sagrada, de la moral i ètica cristianes i de l’Església no es pot entendre gairebé res de la història i cultura dels nostres països.

Si un no coneix ni valora qui és ell mateix, no pot acollir ni dialogar amb un altre que sap molt bé qui és. Com és obvi, això té conseqüències molt importants avui a causa de la realitat sempre creixent de l’emigració, de la immigració i de la mobilitat humana.

El cardenal Ratzinger, l’actual Benet XVI, l’any 2002 es preguntava si en el nostre temps hi ha una identitat d’Europa que tingui futur i a la qual puguem donar suport des de dins, i responia que per als pares de la unificació europea posteriors a la devastació de la Segona Guerra Mundial -Adenauer, Schumann i De Gasperi- estava clar que aquest fonament existia i que descansa en l’herència cristiana de tot el que el cristianisme havia fet en el nostre continent. Si el substrat religiós d’Europa, malgrat la seva evolució i el seu pluralisme actual, fos marginat en el seu paper inspirador de l’ètica i en la seva eficàcia social, es negaria aquella rica herència del passat europeu, incidiria molt negativament en el futur digne de l’home europeu creient o no creient i, alhora, es correria el risc de construir una casa comuna tancada en si mateixa, oblidant la seva solidaritat amb els altres pobles del món.

El llavors cardenal Ratzinger, en una conferència sobre Europa, es referia a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i es preguntava si, partint de la tradició humanista europea, no hauria estat necessari ancorar en aquesta Carta Déu i la responsabilitat davant d’Ell. El cardenal considerava que hi ha una cosa que no hauria de faltar: el respecte a allò que és sagrat per a d’altres, i el respecte al sagrat en general, a Déu, un respecte perfectament exigible fins i tot a aquell que no està disposat a creure en Déu. On es trenca aquest respecte una cosa essencial s’enfonsa en una societat. El purpurat continuava afirmant: “Si no ho fem, no només negarem la identitat d’Europa, sinó que deixarem de fer als altres un servei al qual tenen dret. L’absoluta profanitat que s’ha construït a Occident és profundíssimament aliena a les cultures del món. Aquestes cultures es fonamenten en la convicció que un món sense Déu no té futur”.

Tots tenim present el debat sobre si cal incloure o no les arrels cristianes en la Constitució europea. A propòsit d’això, vull esmentar unes observacions que vaig escriure l’any 2003 en un treball sobre “Les esglésies i les comunitats religioses en la futura Constitució europea”, concretament sobre si cal explicitar o no el nom de Déu en aquesta Constitució. Ho faig com un homenatge a la ciència constitucional d’aquest estimat poble polonès i el seu respecte per la llibertat religiosa. Reproduïa aquest text constitucional: “Compartim la preocupació pel present i el futur de la nostra pàtria […], el poble polonès, tots els ciutadans de la República, els que creuen en Déu, font de veritat, justícia, bé i bellesa, així com els que no comparteixen aquesta fe i refereixen aquests valors universals a altres fonts…” I més endavant la mateixa Constitució polonesa diu: “Amb sentit de responsabilitat davant Déu o davant la pròpia consciència, establim aquesta Constitució de la República Polonesa”.

Com es veu, la Constitució esmenta que els seus valors són compartits per dues concepcions: una que troba la seva font en Déu i una altra que no. Considero que aquesta redacció és plenament respectuosa amb la realitat socioreligiosa de la Unió Europea i amb la concepció aconfessional i laica de l’Estat. Aquesta solució, a més de ser realista, contribuiria a intensificar els camins del diàleg i de la col·laboració entre tots els ciutadans, creients i no creients, de la Unió Europea.

La presència pública de l’Església en la societat és per evangelitzar comunicant la bona nova de l’Evangeli a tots els pobles, que es realitza, també, amb el seu discurs ètic sobre economia i política, és a dir, proclamant els principis ètics de riquíssim contingut que presenta l’encíclica Caritas in veritate. Em ve a la memòria el que ens ha dit Benet XVI en la seva encíclica Déu és amor. El Papa cita l’emperador Julià l’Apòstata, mort l’any 363. Ho fa per il·lustrar que per a l’Església dels primers segles era essencial exercir la caritat organitzada. Un cop emperador, Julià va decidir restaurar el paganisme, l’antiga religió romana, però també va voler reformar-lo. “En aquesta perspectiva -diu el Papa- es va inspirar àmpliament en el cristianisme […]. I escrivia en una de les seves cartes que l’únic aspecte que l’impressionava del cristianisme era l’activitat caritativa de l’Església. Els sacerdots del paganisme havien d’emular i superar-la. D’aquesta manera, l’emperador confirma que la caritat era una característica determinant de la comunitat cristiana, de l’Església”. L’Església continua oferint a la societat, amb generositat i constància, el testimoniatge de la caritat i el Papa ens diu en l’encíclica Caritas in veritate que “el compromís pel bé comú, quan està inspirat en la caritat, té un valor superior al compromís merament secular i polític”.

Varsòvia, 6 de novembre de 2012

Lluís Cardenal Martínez Sistach

Arquebisbe Metropolità de Barcelona

T'interessarà ...

El més llegit