Pàgina d'inici > Noticies

Papa Francesc: “La fe és un do preciós de Déu”

Text complet del Missatge del Papa Francesc per a la 87 Jornada Missionera Mundial (20 d’octubre) Estimats germans i germanes: Aquest any celebrem la Jornada Mundial de les Missions mentre es clausura l’Any de la Fe, ocasió important per enfortir la nostra amistat amb el Senyor i el nostre camí com a Església que anuncia […]

Text complet del Missatge del Papa Francesc

per a la 87 Jornada Missionera Mundial (20 d’octubre)

Estimats germans i germanes:

Aquest any celebrem la Jornada Mundial de les Missions mentre es clausura l’Any de la Fe, ocasió important per enfortir la nostra amistat amb el Senyor i el nostre camí com a Església que anuncia l’Evangeli amb valentia. En aquesta prospectiva, voldria proposar algunes reflexions.

1. La fe és un do preciós de Déu, que obre la nostra ment perquè el puguem conèixer i estimar, Ell vol relacionar-se amb nosaltres per fer-nos partícips de la seva mateixa vida i fer que la nostra estigui més plena de significat, que sigui més bona, més bella. Déu ens estima. Però la fe necessita ser acollida, és a dir, necessita la nostra resposta personal, el coratge de posar la nostra confiança en Déu, de viure el seu amor, agraïts per la seva infinita misericòrdia. És un do que no es reserva només a uns pocs, sinó que s’ofereix a tots generosament. Tothom hauria de poder experimentar l’alegria de ser estimats per Déu, el goig de la salvació. I és un do que no es pot conservar per un mateix, sinó que ha de ser compartit. Si volem guardar-lo només per a nosaltres mateixos, ens convertirem en cristians aïllats, estèrils i malalts. L’anunci de l’Evangeli és part del ser deixebles de Crist i és un compromís constant que anima tota la vida de l’Església. «L’impuls missioner és un senyal clar de la maduresa d’una comunitat eclesial» (Benet XVI, Exhort. Ap. Verbum Domini, 95). Tota comunitat és “adulta”, quan professa la fe, la celebració amb alegria en la litúrgia, viu la caritat i proclama la Paraula de Déu sense descans, sortint del propi ambient per portar-la també a les “perifèria”, especialment a aquelles persones que encara no han tingut l’oportunitat de conèixer a Crist. La força de la nostra fe, a nivell personal i comunitari, també es mesura per la capacitat de comunicar-la als altres, de difondre-la, de viure-la en la caritat, de donar testimoni a les persones que trobem i que comparteixen amb nosaltres el camí de la vida.

2. L’Any de la fe, a cinquanta anys de distància de l’inici del Concili Vaticà II, és un estímul perquè tota l’Església rebi una consciència renovada de la seva presència en el món contemporani, de la seva missió entre els pobles i les nacions. Fer missió no és només una qüestió de territoris geogràfics, sinó de pobles, de cultures i individus independents, precisament perquè els “confins” de la fe no només travessen llocs i tradicions humanes, sinó el cor de cada home i cada dona. El Concili Vaticà II va destacar de manera especial com la tasca missionera, la tasca d’ampliar els límits de la fe és un compromís de tot batejat i de totes les comunitats cristianes: «Vivint el Poble de Déu en comunitats, sobretot diocesanes i parroquials, en les que d’alguna manera es fa visible, a elles pertany també donar testimoni de Crist davant de les gents» (Decr. Ad gentes, 37). Per tant, es demana i es convida a tota comunitat a fer propi el mandat confiat per Jesús als Apòstols de ser els seus «testimonis a Jerusalem, a tot Judea i Samaria, i fins als confins de la terra» (Ac 1,8), no com un aspecte secundari de la vida cristiana, sinó com un aspecte essencial: tots som enviats pels senders del món per a caminar amb els nostres germans, professant i donant testimoni de la nostra fe en Crist i convertint-nos en anunciadors del seu Evangeli. Convido els bisbes, els sacerdots, els consells presbiterals i pastorals, a cada persona i grup responsables a l’Església a donar relleu a la dimensió missionera en els programes pastorals i formatius, sentint que el mateix compromís apostòlic no està complet si no conté el propòsit de “donar testimoni de Crist davant les nacions”, a tots els pobles. Ser missioner no és només una dimensió programàtica en la vida cristiana, sinó també una dimensió paradigmàtica que afecta tots els aspectes de la vida cristiana.

3. Sovint, l’obra d’evangelització troba obstacles no només fora, sinó dins la comunitat eclesial. A vegades el fervor, l’alegria, el coratge, l’esperança d’anunciar a tots el missatge de Crist i ajudar a la gent del nostre temps a trobar-lo són febles i, en ocasions, encara es pensa que portar la veritat de l’Evangeli és violentar la llibertat. Referent a això, Pau VI fa servir paraules il·luminadores: «Seria… un error imposar qualsevol cosa a la consciència dels nostres germans. Però proposar a aquesta consciència la veritat evangèlica i la salvació oferta per Jesucrist, amb plena claredat i amb absolut respecte cap a les opcions lliures que després pugui fer… és un homenatge a aquesta llibertat» (Exhort, Ap Evangelii nuntiandi, 80). Sempre hem de tenir el valor i l’alegria de proposar, amb respecte, la trobada amb Crist, de fer-nos heralds del seu Evangeli, Jesús ha vingut entre nosaltres per mostrar-nos el camí de la salvació, i ens ha confiat la missió de donar-lo a conèixer tots, a l’altre de la terra. Amb freqüència, veiem que el que es destaca i es proposa és la violència, la mentida, l’error. És urgent fer que resplendeixi en el nostre temps la vida bona de l’Evangeli amb l’anunci i el testimoni, i això des de l’interior mateix de l’Església. Perquè, en aquesta perspectiva, és important no oblidar un principi fonamental de tot evangelitzador: no es pot anunciar Crist sense l’Església. Evangelitzar no és un acte aïllat, individual, privat, sinó que és sempre eclesial. Pau VI escrivia que «quan el més humil predicador, catequista o Pastor, al lloc més apartat, predica l’Evangeli, reuneix la seva petita comunitat o administra un sagrament, tot i que es troba sol, exerceix un acte d’Església», no actua «per una missió que ell s’atribueix o per inspiració personal, sinó en unió amb la missió de l’Església i en el seu nom» (ibíd., 60). I això dóna força a la missió i fa sentir a cada missioner i evangelitzador que mai està sol, que forma part d’un sol cos animat per l’Esperit Sant.

4. En la nostra època, la mobilitat generalitzada i la facilitat de comunicació a través dels nous mitjans de comunicació han barrejat entre si els pobles, el coneixement, les experiències. Per motius de treball, famílies senceres es traslladen d’un continent a un altre, els intercanvis professionals i culturals, així com el turisme i altres fenòmens anàlegs empenyen un gran moviment de persones. A vegades és difícil, fins i tot per a les comunitats parroquials, conèixer de forma segura i profunda els que estan de pas o els que viuen de forma permanent en el territori. A més, en àrees cada vegada més grans de les regions tradicionalment cristianes creix el nombre dels que són aliens a la fe, indiferents a la dimensió religiosa o animats per altres creences. Per tant, no és estrany que alguns batejats escullin estils de vida que els allunyen de la fe, convertint-los en necessitats d’una “nova evangelització”. A això se suma el fet que a una gran part de la humanitat encara no li ha arribat la bona notícia de Jesucrist. I que vivim en una època de crisi que afecta moltes àrees de la vida, no només l’economia, les finances, la seguretat alimentària, el medi ambient, sinó també la del sentit profund de la vida i els valors fonamentals que l’animen. La convivència humana està marcada per tensions i conflictes que causen inseguretat i fatiga per trobar el camí cap a una pau estable. En aquesta situació tan complexa, on l’horitzó del present i del futur sembla estar cobert per núvols amenaçadors, es fa encara més urgent el portar amb valentia a totes les realitats, l’Evangeli de Crist, que és anunci d’esperança, reconciliació, comunió; anunci de la proximitat de Déu, de la seva misericòrdia, de la seva salvació; anunci que el poder de l’amor de Déu és capaç de vèncer les tenebres del mal i conduir cap al camí del bé. L’home del nostre temps necessita una llum forta que il·lumini el seu camí i que només la trobada amb Crist pot donar-li. Portem a aquest món, a través del nostre testimoni, amb amor, l’esperança que se’ns dóna per la fe. La naturalesa missionera de l’Església no és proselitista, sinó testimoni de vida que il·lumina el camí, que porta esperança i amor. L’Església -ho repeteixo un cop més- no és una organització assistencial, una empresa, una ONG, sinó que és una comunitat de persones, animades per l’Esperit Sant, que han viscut i viuen la meravella de la trobada amb Jesucrist i volen compartir aquesta experiència de profunda alegria, compartir el missatge de salvació que el Senyor ens ha donat. És l’Esperit Sant qui guia l’Església en aquest camí.

5. Voldria animar a tots a ser portadors de la bona notícia de Crist, i estic agraït especialment als missioners i missioneres, als preveres fidei donum, als religiosos i religioses i als fidels laics -cada vegada més nombrosos- que, acollint la crida del Senyor, deixen la seva pàtria per servir l’Evangeli en terres i cultures diferents de les seves. Però també m’agradaria subratllar que les mateixes esglésies joves estan treballant generosament en l’enviament de missioners a les esglésies que es troben en dificultat -no és estrany que es tracti d’Esglésies d’antiga cristiandat- portant la frescor i l’entusiasme amb què aquestes viuen la fe que renova la vida i dóna esperança. Viure en aquest alè universal, responent al mandat de Jesús «Aneu, doncs, i feu deixebles de totes les nacions» (Mt 28,19) és una riquesa per a cadascuna de les esglésies particulars, per a cada comunitat, i donar missioners i missioneres mai és una pèrdua sinó un guany. Faig una crida a tots aquells que senten la crida a respondre amb generositat a la veu de l’Esperit Sant, segons el seu estat de vida, i a no tenir por de ser generosos amb el Senyor. Convido també els bisbes, les famílies religioses, les comunitats i totes les agregacions cristianes a sostenir, amb visió de futur i discerniment atent, l’anomenada missionera ad gentes i a ajudar a les esglésies que necessiten sacerdots, religiosos i religioses i laics per enfortir la comunitat cristiana. I aquesta atenció ha d’estar també present entre les esglésies que formen part d’una mateixa Conferència Episcopal o d’una Regió: és important que les esglésies més riques en vocacions ajudin amb generositat a les que pateixen per la seva escassetat. Alhora exhorto els missioners i les missioneres, especialment els sacerdots fidei donum i als laics, a viure amb alegria el seu preciós servei a les esglésies a les que són destinats, i a portar la seva alegria i la seva experiència a les esglésies de les quals procedeixen, recordant com Pau i Bernabé, al final del seu primer viatge missioner «explicaren tot el que Déu havia fet a través d’ells i com havia obert la porta de la fe als pagans» (Ac 14,27). Ells poden arribar a ser un camí cap a una mena de “restitució” de la fe, portant la frescor de les Esglésies joves, de manera que les Esglésies d’antiga cristiandat redescobreixin l’entusiasme i l’alegria de compartir la fe en un intercanvi que enriqueix mútuament en el camí de seguiment del Senyor.

La sol·licitud per totes les Esglésies, que el Bisbe de Roma comparteix amb els seus germans en l’episcopat, troba una actuació important en el compromís de les Obres Missionals Pontifícies, que tenen com a propòsit animar i aprofundir la consciència missionera de cada batejat i de cada comunitat, ja sigui reclamant la necessitat d’una formació missionera més profunda de tot el Poble de Déu, ja sigui alimentant la sensibilitat de les comunitats cristianes a oferir la seva ajuda per a afavorir la difusió de l’Evangeli al món. Finalment, em refereixo als cristians que, en diverses parts del món, es troben en dificultats per professar obertament la seva fe i veure reconegut el dret a viure-la amb dignitat. Ells són els nostres germans i germanes, testimonis valents -encara més nombrosos que els màrtirs dels primers segles- que suporten amb perseverança apostòlica les diverses formes de persecució actuals. Molts també arrisquen la seva vida per romandre fidels a l’Evangeli de Crist. Desitjo assegurar-los que em sento proper a l’oració a les persones, a les famílies i a les comunitats que pateixen violència i intolerància, i els repeteixo les paraules consoladores de Jesús: «Confieu, jo he vençut el món» (Jn 16,33).

Benet XVI exhortava: «Que la Paraula del Senyor segueixi avançant i sigui glorificada» (2 Ts 3, 1): que aquest Any de la fe faci cada vegada més forta la relació amb Crist, el Senyor, perquè només en ell tenim la certesa per mirar al futur i la garantia d’un amor autèntic i durador» (Carta Ap Porta fidei, 15). Aquest és el meu desig per a la Jornada Mundial de les Missions d’enguany. Beneeixo de cor als missioners i missioneres, i a tots els que acompanyen i donen suport a aquest compromís fonamental de l’Església perquè l’anunci de l’Evangeli pugui ressonar en tots els racons de la terra, i nosaltres, ministres de l’Evangeli i missioners, experimentarem “la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar” (Pau VI, Exhort. Ap Evangelii nuntiandi, 80).

Vaticà, 19 maig de 2013, Solemnitat de Pentecosta

FRANCESC

T'interessarà ...

El més llegit