Pàgina d'inici > Noticies

Nou rector a Vilassar de Mar

El proppassat diumenge 25 Mn. Toni Roman, fins abans de l’estiu Delegat diocesà de Pastoral de Joventut, prengué possessió com a nou rector de la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar, en una celebració de l’eucaristia presidida pel Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martinez Sistach. Mn. Roman, en el seu parlament adjunt, […]

El proppassat diumenge 25 Mn. Toni Roman, fins abans de l’estiu Delegat diocesà de Pastoral de Joventut, prengué possessió com a nou rector de la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar, en una celebració de l’eucaristia presidida pel Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martinez Sistach.

Mn. Roman, en el seu parlament adjunt, es mostrà il·lusionat per la seva nova tasca i es posa al servei de la comunitat parroquial de Vilassar.

Paraules de Mn. Toni Roman

Benvolgut Sr. Cardenal, benvolguts companys de presbiteri;  benvolguts Sr. Alcalde i regidors de l’Ajuntament; benvolguda comunitat cristiana i vilatans de Vilassar de Mar.

En primer lloc em presento, i espero no fer-me excessivament llarg en aquesta intervenció. Sóc fill de Barcelona; m’acompanyen els pares, el Benito i la Gràcia, que van emigrar de ben joves des de l’Aragó fins a Catalunya tot buscant un futur millor; m’acompanyen també la meva germana, la Imma i la meva neboda, Berta; també heu volgut ser aquí en aquest moment joves i més grans que ens hem anat coneixent i estimant al llarg del meu camí com a capellà. Us ho agraeixo!

A l’Eucaristia, en la nostra celebració comunitària de la fe, acollim la Paraula de Déu com a Paraula que és viva, i que ens dóna Vida. I és ben bé així: la Paraula de Déu ens diu coses noves segons en quin moment ens arriba, segons amb quina predisposició l’acollim.

Avui a mi, les lectures d’aquesta missa m’arriben en un moment de canvi d’etapa, un moment d’agafar tot el que tens i anar a servir l’Església de Jesús des d’una altra comunitat parroquial, des d’avui, la de Vilassar de Mar. I aquest Evangeli que acabem d’escoltar és com si Jesús me l’adrecés directament a mi:

             “Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui”…  i ara t’envio a Vilassar, a treballar-hi!!

És el bisbe diocesà i el seu equip de govern qui planifica la distribució dels capellans en els diversos serveis i missions que té una diòcesi. Però és el Senyor mateix qui ens espera i ens esperona per mirar de fer present la seva Bona Notícia i la seva Eucaristia entre els homes i dones de cada temps i de cada comunitat.

Els capellans som cridats i escollits entre el Poble de Déu per al servei ministerial en l’Església; al servei d’una Església diocesana concreta, amb el seu Bisbe com a cap i pastor.

I som enviats a presidir i acompanyar les comunitats cristianes, mirant de discernir en tot moment al si de la comunitat segons els criteris de l’Evangeli.

Quan els capellans ens traslladem de parròquia, acostumem a portar a sobre un munt de caixes: llibres, papers, la roba,  alguns mobles… Però aquests dies en que m’ha tocat fer aquest exercici se’m posava de manifest amb més claredat que sobretot portem el “tresor de l’Evangeli”; sense dubte, és allò de més ric que duem amb nosaltres allà on ens toca anar.

I precisament la paràbola que explica Jesús del tresor que troba el pagès amagat en un camp ha estat molt important en la meva crida a la vocació de capellà. Als inicis de la meva joventut, convulsa i apassionant alhora com correspon a aquesta etapa de la vida, la proposta de l’Evangeli de Jesús va aparèixer davant meu amb tota la seva novetat i radicalitat, gràcies a alguns capellans i companys de camí que, des de la discreció però també amb fermesa van saber encarnar la bona notícia com una proposta real per a viure, i em van saber convidar a descobrir-la.

I és encara així que ho visc.  Els capellans no tenim massa res més que el tresor de l’Evangeli, i una amistat fonda amb Jesús. Portem la seva Paraula i seu Pa en l’Eucaristia, i mirem de convidar-hi tothom a la taula del seu Regne, sense excepcions.

Després, cadascú també és veritat que venim amb les nostres capacitats i limitacions; també amb les algunes manies, dèries i aficions… som, us ho ben asseguro,  molt humans.

Ja m’ajudareu, doncs, a que per damunt de tot sobresurti en mi i entre vosaltres l’Evangeli de Jesús, i que la resti quedi el més discret i amagat possible. Ja mirarem d’ajudar-nos-hi tots. De fet, per viure les Benaurances, ens necessitem en comunitat, i necessitem sobretot els pobres, els escollits de Déu.

Vinc de servir a l’Església diocesana els darrers set anys dedicat especialment a la Pastoral amb Joves des de la Delegació de Joventut. Aquest temps i aquest servei m’han ajudat a tenir una visió més ampla de la nostra Església, Poble de Déu, presidida pels seus pastors, ajudats dels seus preveres i formada per tots els laics i laiques, religiosos i religioses;  infants, joves i adults. La  celebració de la Jornada Mundial de la Joventut a casa nostra aquest mes d’agost passat n’ha sigut la màxima expressió i una experiència realment bonica viscuda amb milers i milers de joves vinguts d’arreu del món, convocats pel qui és vincle de comunió de tota l’Església catòlica, el Sant Pare. Alguns joves de la nostra parròquia de Sant Joan i de l’Arxiprestat de La Cisa han pogut ser també testimonis.

He pogut descobrir, doncs, la pluralitat i riquesa de carismes i realitats que caminem  intentant seguir les petjades del  mestre de Natzaret. Tot i aquesta riquesa, he anat constatant que el treball d’evangelització amb els joves, si més no en la nostra secularitzada Europa és difícil i costós. Ens cal seguir apostant amb renovada intensitat per crear espais d’acollida a la nostra Església, on els joves es puguin sentir protagonistes i valorats en fer aquesta opció creient,  sovint tan desprestigiada entre els seus companys.

Jo seguiré apostant i treballant per aquesta Església que vol i que sap ser també jove entre els joves; és una certa “passió evangelitzadora”  amb la que he caminat sempre.  De fet, també el Sr. Cardenal em va nomenar ara fa dos anys Consiliari diocesà del Moviment Cristià de Joves; tasca que compartiré amb la de rector de Sant Joan de Vilassar i que us demano que també vosaltres valoreu i sostingueu.

I després d’aquests set anys, ara el Senyor em torna a enviar a un altre tros de la seva vinya a treballar. I cal posar-se de nou en camí, fer les maletes i,  d’alguna manera, desarrelar-se per tornar a començar. Des d’Abraham, el nostre pare en la fe, els cristians som un poble itinerant, sempre en camí, a la recerca del Senyor allà on Ell es vol fer present, atents a les seves crides; amb disposició constant a la conversió de cor, com ens indica la Paraula de Déu d’aquest diumenge. Jo, de moment, he dit que sí, a l’amo de la Vinya, al Sr. Arquebisbe i a l’església diocesana, que hi vull anar a treballar a Vilassar de Mar; com ho va fer el segon fill de la paràbola de Jesús; però espero no actuar com ell, que al final no hi va,  sinó fer com el primer fill, que sí respon a la crida del pare i es posa a treballar en la seva vinya.

Una nova etapa, doncs, amb els cristians i no cristians de Vilassar de Mar i de l’arxiprestat de La Cisa. Estic content d’estar amb vosaltres, de veritat; tot i que, us sóc sincer, sempre fa respecte arribar a un lloc nou i començar sense conèixer res. Quan el Sr. Arquebisbe m’ho va proposar em va dir que m’hi trobaria a gust i ben acollit i que era un nou repte pastoral per a mi. Hi faig, doncs, confiança.

Agraeixo ja d’entrada la primera acollida que m’heu dispensat alguns membres de la parròquia: Mn. Alfons, la comunitat de religioses Franciscanes, la Montse i alguns més que ja aquests dies m’heu ajudat a aterrar i situar-me. Gràcies també a tots els que heu col·laborat en la preparació d’aquesta Eucaristia i el pica-pica que podrem compartir tot seguit a la plaça mentre ens saludem.

I res més,… donem gràcies al bon Déu perquè ens acompanya en tots els moments de la nostra vida i demanem-li junts que ens faci comprendre de nou cada dia com ens estima, i que ens ajudi a estimar-nos més i millor entre nosaltres. Serà així que llavors, altres podran dir allò de “mireu-los com s’estimen”, i potser vindran a fer camí amb nosaltres i a seure també ells a la Taula del Regne de Déu.

T'interessarà ...

El més llegit