Pàgina d'inici > Noticies > Solidaritat

Només als més necessitats

En plena Barcelona, ​​el Cottolengo porta més de 80 anys acollint discapacitats físics i psíquics, confiant en la providència i la caritat

La família del Cottolengo va néixer a Barcelona l’any 1932 amb un centenar de nens malalts. Des de llavors s’han fundat diferents cases a València, Madrid, Santiago de Compostel·la, Les Hurdes, Alacant, Buenaventura (Colòmbia), Lisboa i Pompayan (Colòmbia). En elles les Germanes Servidores de Jesús viuen amb malalts incurables, generalment pobres o que no poden econòmicament permetre’s pagar altres centres.

A les cases, els malalts són el més importants, però també els treballadors professionals i molts voluntaris que lliuren la seva vida, el seu temps, les seves oracions o donatius perquè la gran família del Cottolengo segueixi sent un lloc de trobada amb Déu. La intuïció d’aquestes cases d’acollida, on traspua alegria i ambient familiar, la va tenir el P. Jacint Alegre sj (1874-1930) després de visitar l’obra de Sant Josep Benet Cottolengo a Torí. Va quedar molt impressionat per la caritat i la confiança en la providència de Déu, que va voler que els malalts que ell visitava a Barcelona poguessin tenir un lloc així. No va arribar a veure l’obra començada, però tant el seu superior jesuïta, el P. Guim, com el Sr. Rómulo Zaragoza van complir els desitjos del P. Alegre per fundar el Cottolengo.

Seguint aquesta intuïció, en la festivitat de Crist Rei de 1939, neix la Congregació de les Germanes Servidores de Jesús amb la fundadora Dolores Permanyer i Volart i el suport del P. Guim. Ara a la casa hi ha 23 germanes i 162 malalts acollits que segueixen vivint confiats en la providència.

“Estimar a Déu i als pobrets per amor de Déu, però amor d’obres, no de paraules”

Llocs com aquest mai estaran en les portades dels diaris perquè la malaltia és una cosa que incomoda, però quan algú entra al Cottolengo troba que hi ha alguna cosa diferent, com diu la Gna. Belén, superiora de la comunitat de Barcelona: “Hi ha quelcom que t’agafa fins a tal punt que costa viure sense el Cottolengo”. Pot ser que sigui l’alegria, l’esperança o les ganes de lluitar que transmeten els malalts, que fan de la casa un lloc contracultural, un exemple viu de l’Evangeli.

Enfront de la tendència natural d’emmagatzemar i buscar com tenir sempre més seguretats, el Cottolengo viu gràcies a la providència. Ni les germanes demanen, ni la casa té ajudes de subvencions. “Si els lliris del camp creixen, i els ocells tenen el que necessiten, com no ens ajudarà Déu?” declara la Gna. Superiora. “És una experiència i no una explicació, però la providència ens ajuda sempre. Els malalts tenen el que necessiten, i quan cal alguna cosa no sé com però arriba una donació o una aportació”.

L’experiència que transmeten a la casa és que creure en Déu és creure en la providència i que les casualitats són els miracles que Déu no vol signar. És una experiència de confiança que transmeten amb una alegria inexplicable, ja que on molts hi veuen la malaltia, el dolor, la soledat i el sense sentit, els que hi viuen ensenyen que l’alegria, la il·lusió i l’esperança són més forts i punt d’unió per a aquesta gran y feliç família.

T'interessarà ...

El més llegit