Pàgina d'inici > Noticies

Missatge del Papa Benet XVI per a la XLIX Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

XLIX Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions 29 d’abril de 2012 – IV Diumenge de Pasqua Tema: Les vocacions, do de la caritat de Déu Benvolguts germans i germanes, La XLIX Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, que se celebrarà el 29 d’abril de 2012, quart diumenge de Pasqua, ens invita a reflexionar […]

XLIX Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

29 d’abril de 2012 – IV Diumenge de Pasqua

Tema: Les vocacions, do de la caritat de Déu

Benvolguts germans i germanes,

La XLIX Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, que se celebrarà el 29 d’abril de 2012, quart diumenge de Pasqua, ens invita a reflexionar sobre el tema: Les vocacions, do de la caritat de Déu.

La font de qualsevol do perfecte és Déu Amor —Deus caritas est―: «el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (1Jn 4,16). La Sagrada Escriptura narra la història d’aquest vincle originari entre Déu i la humanitat, que precedeix la creació mateixa. Sant Pau, en escriure als cristians de la ciutat d’Efes, eleva un himne de gratitud i lloança al Pare, el qual, amb benevolència infinita, disposa al llarg dels segles la realització del seu pla universal de salvació, que és un designi d’amor. En el Fill Jesús ―afirma l’Apòstol― «ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls» (Ef 1,4). Som estimats per Déu fins i tot abans de venir a l’existència. Mogut exclusivament pel seu amor incondicional, ell ens «ha creat del no-res» (cf. 2Ma 7,28) per portar-nos a la comunió plena amb ell.

Ple de gran estupor davant l’obra de la providència de Déu, el Salmista exclama: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo em dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?”» (Sl 8,4-5). La veritat profunda de la nostra existència està, doncs, tancada en aquest sorprenent misteri: qualsevol criatura, en particular qualsevol persona humana, és fruit d’un pensament i d’un acte d’amor de Déu, amor immens, fidel, etern (cf. Jr 31,3). El descobriment d’aquesta realitat és el que canvia veritablement la nostra vida en el més profund. En una cèlebre pàgina de les Confessions, sant Agustí expressa amb gran intensitat el seu descobriment de Déu, summa bellesa i amor, un Déu que havia estat sempre a prop seu, i al qual al final va obrir la ment i el cor perquè fossin transformats: «Tard us vaig estimar, Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vós éreu dintre meu i jo a fora, i així per fora us cercava; i, deforme com era, em llançava sobre aquestes coses belles que vós vau crear. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny vostre aquelles coses que, si no estiguessin en vós, no existirien. Em vau cridar i vau clamar, i vau trencar la meva sordesa; vau brillar i vau resplendir, i vau guarir la meva ceguesa; vau difondre el vostre perfum, i el vaig aspirar, i ara us anhelo; vaig assaborir-vos, i ara sento fam i set de vós; em vau tocar, i vaig desitjar amb ànsia la pau que procedeix de vós» (X, 27,38). Amb aquestes imatges, el Sant d’Hipona intentava descriure el misteri inefable de l’encontre amb Déu, amb un amor que transforma tota l’existència.

Es tracta d’un amor sense reserves que ens precedeix, ens sosté i ens crida durant el camí de la vida i té la seva arrel en la gratuïtat absoluta de Déu. Referint-se en concret al ministeri sacerdotal, el meu predecessor, el beat Joan Pau II, afirmava que «qualsevol gest ministerial, al mateix temps que porta a estimar i servir l’Església, ajuda a madurar cada vegada més en l’amor i en el servei a Jesucrist, cap, pastor i espòs de l’Església; en un amor que es configura sempre com a resposta a l’amor precedent, lliure i gratuït, de Déu en Crist» (exhortació apostòlica Pastores dabo vobis, 25). En efecte, tota vocació específica neix de la iniciativa de Déu; és el do de la caritat de Déu. Ell és qui fa el «primer pas» i no com a conseqüència d’una bondat particular que troba en nosaltres, sinó en virtut de la presència del seu amor mateix, que «donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors» (Rm 5,5).

En tot moment, en l’origen de la crida divina es troba la iniciativa de l’amor infinit de Déu, que es manifesta plenament en Jesucrist. Com vaig escriure en la meva primera encíclica Deus caritas est, «de fet, Déu és visible de moltes maneres. En la història d’amor que ens narra la Bíblia, ell surt al nostre encontre, mira d’atreure’ns, arribant fins a l’Últim Sopar, fins al Cor traspassat a la creu, fins a les aparicions del Ressuscitat i les grans obres mitjançant les quals ell, per l’acció dels Apòstols, ha guiat el caminar de l’Església naixent. El Senyor tampoc ha estat absent en la història successiva de l’Església: sempre ve al nostre encontre a través dels homes en els quals ell es reflecteix; mitjançant la seva Paraula, en els sagraments, especialment l’eucaristia» (n. 17).

L’amor de Déu roman per sempre, és fidel a ell mateix, a la «promesa feta per a mil generacions» (Sl 105,8). Cal, per tant, tornar a anunciar, especialment a les noves generacions, la bellesa captivadora d’aquest amor diví, que precedeix i acompanya: és l’entrellat secret, és la motivació que mai no falla, ni tan sols en les circumstàncies més difícils.

Estimats germans i germanes, hem d’obrir la nostra vida a aquest amor; cada dia Jesucrist ens crida a la perfecció de l’amor del Pare (cf. Mt 5,48). La grandesa de la vida cristiana consisteix en efecte a estimar «com» ho fa Déu; es tracta d’un amor que es manifesta en el do total d’ell mateix fidel i fecund. Sant Joan de la Creu, responent a la priora del monestir de Segòvia, afligida per la dramàtica situació de suspensió en què es trobava el Sant en aquells anys, la invita a actuar d’acord amb Déu: «No penseu una altra cosa sinó que tot ho ordena Déu. I on no hi ha amor, poseu-hi amor, i en traureu amor» (Epistolari, 26).

En aquest terreny oblatiu, a l’obertura a l’amor de Déu i com a fruit d’aquest amor, neixen i creixen totes les vocacions. I bevent d’aquesta font mitjançant la pregària, amb el tracte freqüent amb la Paraula i amb els sagraments, especialment amb l’eucaristia, serà possible viure l’amor al proïsme en què s’aprèn a descobrir el rostre de Crist Senyor (cf. Mt 25,31-46). Per a expressar el vincle indissoluble que hi ha entre aquests «dos amors» ―l’amor a Déu i l’amor al proïsme― que brollen de la mateixa font divina i que s’hi orienten, el Papa sant Gregori Magne fa servir l’exemple de la planta petita: «En el terreny del nostre cor, [Déu] ha plantat primer l’arrel de l’amor a ell i després s’ha desenvolupat, com un calze, l’amor fratern» (Moralium Libri, sive expositio in Librum B. Job, Ll. VII, cap. 24, 28; PL 75, 780D).

Aquestes dues expressions de l’únic amor diví han de ser viscudes amb especial intensitat i puresa de cor pels qui s’han decidit a emprendre un camí de discerniment vocacional vers el ministeri sacerdotal i la vida consagrada; constitueixen el seu element determinant. En efecte, l’amor a Déu, del qual els preveres i els religiosos es converteixen en imatges visibles ―encara que sempre imperfectes― és la motivació de la resposta a la crida d’especial consagració al Senyor a través de l’ordenació presbiteral o la professió dels consells evangèlics. La força de la resposta de sant Pere al Mestre diví: «Tu saps que t’estimo» (Jn 21,15), és el secret d’una existència lliurada i viscuda en plenitud i, per això, plena d’alegria profunda.

L’altra expressió concreta de l’amor, l’amor al proïsme, sobretot envers els més necessitats i els que pateixen, és l’impuls decisiu que fa del sacerdot i de la persona consagrada algú que suscita comunió entre la gent i que és un sembrador d’esperança. La relació dels consagrats, especialment del sacerdot, amb la comunitat cristiana és vital i arriba a ser part fonamental del seu horitzó afectiu. Pel que fa a això, al sant Rector d’Ars li agradava repetir: «El sacerdot no és sacerdot per a ell mateix; ho és per a vosaltres» (Le curé d’Ars. Sa pensée – Son cœur, Foi Vivante, 1966, p. 100).

Estimats germans en l’episcopat, estimats preveres, diaques, consagrats i consagrades, catequistes, agents de pastoral i tots els qui us dediqueu a l’educació de les noves generacions, us exhorto amb viva sol·licitud a prestar atenció a tots els qui a les comunitats parroquials, les associacions i els moviments adverteixen la manifestació dels signes d’una crida al sacerdoci o a una especial consagració. És important que es creïn en l’Església les condicions favorables perquè puguin aflorar tants en resposta generosa a la crida de l’amor de Déu.

Serà tasca de la pastoral vocacional oferir punts d’orientació per a un camí fructuós. Un element central ha de ser l’amor a la paraula de Déu, a través d’una familiaritat creixent amb la Sagrada Escriptura i d’una pregària personal i comunitària atenta i constant, per a ser capaços de sentir la crida divina enmig de tantes veus que omplen la vida diària. Però, sobretot, que l’eucaristia sigui el «centre vital» de qualsevol camí vocacional: és aquí on l’amor de Déu ens toca en el sacrifici de Crist, expressió perfecta de l’amor, i és aquí on aprenem una vegada i una altra a viure la «gran mesura» de l’amor de Déu. Paraula, pregària i eucaristia són el tresor preciós per a comprendre la bellesa d’una vida totalment gastada pel Regne.

Desitjo que les Esglésies locals, en tots els seus estaments, siguin un «lloc» de discerniment atent i de verificació vocacional profunda, oferint als joves un acompanyament espiritual savi i vigorós. D’aquesta manera, la comunitat cristiana es converteix ella mateixa en manifestació de la caritat de Déu que custodia en ella qualsevol crida. Aquesta dinàmica, que respon a les instàncies del manament nou de Jesús, es pot dur a terme de manera eloqüent i singular a les famílies cristianes, l’amor de les quals és expressió de l’amor de Crist que es va lliurar a ell mateix per la seva Església (cf. Ef 5,32). A les famílies, «comunitat de vida i d’amor» (Gaudium et spes, 48), les noves generacions poden tenir una experiència admirable d’aquest amor oblatiu. Elles, efectivament, no sols són el lloc privilegiat de la formació humana i cristiana, sinó que poden convertir-se en «el seminari primer i millor de la vocació a la vida de consagració pel regne de Déu» (exhortació apostòlica Familiaris consortio, 53), fent descobrir, precisament en el si de la llar, la bellesa i la importància del sacerdoci i de la vida consagrada. Els pastors i tots els fidels laics han de col·laborar sempre perquè dins l’Església es multipliquin aquestes «cases i escoles de comunió» seguint el model de la Sagrada Família de Natzaret, reflex harmoniós a la terra de la vida de la Santíssima Trinitat.

Amb aquests desitjos, imparteixo de cor la benedicció apostòlica a vosaltres, venerables germans en l’episcopat, als sacerdots, als diaques, als religiosos, a les religioses i a tots els fidels laics, en particular als joves que amb cor dòcil es posen a l’escolta de la veu de Déu, disposats a acollir-la amb adhesió generosa i fidel.

Benedictus pp. XVI

Vaticà, 18 d’octubre de 2011

T'interessarà ...

El més llegit