Pàgina d'inici > Noticies

Llum del món: una conversa amb Benet XVI

Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach, en les conferències col·loqui “Benet XVI, el Papa escriptor. Itinerari pels llibres del pontífex”, en el Museu Diocesà de la Pia Almoina, 10 de març de 2011 La tarda del dia 19 d’abril de 2005 va ser elegit Papa el Cardenal Joseph Ratzinger. El Cardenal acceptà […]

Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en les conferències col·loqui “Benet XVI, el Papa escriptor. Itinerari pels llibres del pontífex”,

en el Museu Diocesà de la Pia Almoina, 10 de març de 2011

La tarda del dia 19 d’abril de 2005 va ser elegit Papa el Cardenal Joseph Ratzinger. El Cardenal acceptà l’elecció del Col·legi Cardenalici “en esperit d’obediència” i prenia el nom de Benet XVI, no sense sorpresa per molts dels observadors. El nom de Benet li evocava “no anteposar res a Crist”, que és la quintaessència de la espiritualitat benedictina, contingut que havia conformat no només el monacat llatí sinó també el sentit més profund de l’experiència cristiana de la vida, sobretot a Occident. El nom el vinculava al gran “leitmotiv” de la pau, que havia caracteritzat la trajectòria de l’última Papa “Benet”, Benet XV.

En la seva primera aparició en la “lògia” de “Sant Pere” , el Papa es va presentar al món com “un senzill i humil treballador en la vinya del Senyor”. Molts recordaven la figura modesta i gairebé imperceptible del Cardenal Ratzinger, creuant la plaça de Sant Pere des del Borgo Pio fins al vell “Palazzo” del Sant Ofici, amb una dolleta i boina negra i la cartera de documents a la mà. Sempre havia estat un senzill i humil treballador en la vinya del Senyor.

Cal posar en relleu que el seu gran missatge, el seu magisteri – les tres encícliques i les seves dos exhortacions post-sinodals sobre l’Eucaristia i la Paraula de Déu – s’han situat en la perspectiva espiritual i pastoral de les virtuts teologals de la caritat i de l’esperança. Aquesta és una perspectiva en la qual es troben els més profunds i crucials interrogants de l’home amb la resposta lluminosa i joiosa de la Paraula de Déu, que és Crist, el Fill de Déu fet home, mort i ressuscitat per nosaltres, per tal que tinguem vida abundant, feliç i eterna.

 La concessió d’una entrevista per part del Sant Pare al periodista Peter Seewald, ve a coincidir amb els cinc anys de pontificat del nostre estimat Sant Pare Benet XVI. Els catòlics de tot el món estimem el successor de Pere, però els de la nostra estimada arxidiòcesi encara més perquè Benet XVI ens ha visitat recentment per dedicar la Basílica de la Sagrada Família i visitar l’Obra Benèfico Social del Nen Déu.

Aquesta visita apostòlica ha estat un autèntic esdeveniment històric per a la ciutat, per a l’arxidiòcesi i per Catalunya. El Papa ha vingut, s’ha acostat a tots nosaltres. L’hem vist proper, senzill i afectuós. Va trencar en diverses ocasions el protocol per acostar-se als infants, als ancians i als discapacitats.

Llegint el llibre “Llum del món”, hom té la sensació de tenir el Papa Benet XVI al nostre costat, com si fóssim cadascun de nosaltres els qui li haguéssim fet l’entrevista. El Papa contesta totes les preguntes amb un llenguatge clar que vol fer-se entendre per tots. S’ha dit del Papa que és un intel·lectual que l’entenen els senzills. No és freqüent que un Papa concedeixi entrevistes i aquest cop, Benet XVI ho ha fet manifestant-se com un comunicador de primer ordre. Assoleix ser ell mateix, profund i transparent com apareix també en els seus discursos i en les seves homilies.

Benet XVI va contestar les preguntes de Seewald els dies 26-31 de juliol de 2010, a Castellgandolfo. El Papa va fer poquíssimes correccions al text que li presentà l’entrevistador en alemany per precisar el seu pensament amb més exactitud, sobre el riquíssim i variat contingut de la conversa mantinguda i publicada. Concretament els temes són aquests: el canvi radical i no cercat de l’últim període de la seva vida; el terrible escàndol dels abusos sexuals comesos per eclesiàstics; la crisis econòmica global i ambiental; la dolorosa realitat causada per la droga i el turisme sexual; la irreversibilitat del compromís ecumènic assumit per l’Església Catòlica i la seva relació amb l’hebraisme;  la relació de conflicte i amistat amb l’Islam i les altres religions; els viatges; la sexualitat; els problemes del govern; les realitats últimes oblidades però que marquen el destí final de tots els éssers humans i del món.

Benet XVI parla d’ell mateix, del seu ministeri i del seu pensament. Per conèixer millor la personalitat del Papa és bo escoltar el que ell mateix diu: “No us preocupeu de demà, cada dia té el seu propi afany. L’afany d’un dia és suficient per a l’home, no pot suportar-ne més. Per tant, procuro concentrar-me a treballar l’afany d’avui i deixar l’altre per demà” (p. 81). I ens diu, “Jo em vaig dir, simplement, sóc qui sóc. No intento ser un altre. El que puc donar, ho dono, i el que no puc donar, tampoc no intento donar-ho. No procuro fer de mi allò que no sóc. He estat escollit i faig el que puc” (p. 122-123).

Els temes de la conversa mantinguda pel Sant Pare amb el periodista que li feu l’entrevista són molts i diversos. Tanmateix podem descobrir fàcilment que el tema central i de fons és el de Déu. És ben conegut que la primera prioritat del Papa en el seu pontificat és portar els homes d’avui a l’accés a Déu. Aquest fou el tema central de les paraules de Benet XVI a Santiago i a Barcelona. El tema de Déu és d’una importància cabdal en les nostres societats de l’occident europeu, en les quals un gran nombre de persones viuen com si Déu no existís, amb totes les conseqüències negatives i doloroses que això té per al bé de les persones i de la societat.

En les respostes dóna contingut i claus que permetin a l’home d’avui reconèixer i assaborir la presència de Déu que es manifesta de moltes maneres. I alhora Benet XVI posa en relleu també en el llibre “Llum del món” la importància que té l’home i la seva realització integral per a l’Església, és a dir, l’home com a tal i l’home en la seva relació amb Déu, tema que va tractar també el Papa en el seu recent viatge al nostre país.

El Papa ens ha dit que “és una tragèdia que Europa, sobretot en el segle XIX, s’afermés i divulgués la convicció que Déu és l’antagonista de l’home i l’enemic de la seva llibertat”. No és pas així, ja que la glòria de Déu és també la glòria de l’home.

Un capítol molt important està dedicat a la dictadura del relativisme. El periodista fa referència a un llibre de Huxley, “Un món feliç”, que pronosticava l’any 1932 que l’aspecte característic de la modernitat seria la falsedat. El Papa manifesta que el concepte de veritat ha caigut avui sota sospita. Una gran part de la filosofia actual insisteix a afirmar que l’home no té la capacitat de la veritat, i per tant de l’ètica. Tanmateix això no és pas així: l’home és capaç de la veritat. S’està estenent una nova intolerància que vol imposar a tothom criteris interioritzats de pensament. En realitat aquest procés condueix a una nova religió que fingeix ser universal perquè és racional, més encara, perquè és la raó en si mateixa, que ho sap tot i, per tant, estableix l’espai que a partir d’ara ha de ser determinat per a tothom.

El Papa ens diu que ser cristià no ha d’esdevenir una mena d’estrat arcaic paral·lelament a la modernitat. És important que intentem viure i pensar el cristianisme de tal manera que integri la modernitat bona i correcta i se separi i distingeixi d’allò que esdevé una contrareligió. Mirant tot el món, s’aprecia que el cristianisme en aquests moments està desplegant alhora una creativitat completament nova. No ocupa pas el primer lloc dins l’opinió mundial, però representa la força vital, sense la qual també les altres coses no romandrien. El Papa conclou dient que “em sento molt optimista que el cristianisme estigui davant d’una dinàmica renovada” (p. 72).

El Papa ens invita “a tots els cristians a reviure la trobada personal i comunitària amb Crist, Paraula de la Vida que s’ha fet visible… Participar de la vida de Déu és l’alegria completa i comunicar aquesta alegria és un do i un treball imprescindible per a l’Església”.

Un dels esdeveniments més destacats del pontificat del nostre Papa, li diu el periodista, és el seu llibre sobre Jesús de Natzaret. Acaba de sortir el segon volum d’aquesta obra sobre Jesús. I el Papa contesta que “no és cap llibre de Magisteri… sinó un llibre que m’havia proposat des de fa molt de temps com la meva última gran obra… Conscientment no he volgut fer-ne cap acte de Magisteri, sinó entrar en la discussió teològica i intentar presentar una exegesi, que no segueixi cap historicisme positivista, sinó que incorpori també la fe com a element de la interpretació” (p. 175). I ens diu que “jo vaig voler escriure el llibre per ajudar els homes” (p. 175).

Quan el cardenal Ratzinger a ser elegit Papa pocs potser es podien pensar que havia d’interessar-li tant la doctrina social de l’Església. Tanmateix el temps social de Benet XVI ha coincidit amb la gestió neoliberal de la globalització capitalista i els dolorosos efectes que ha produït. El Papa dirà que “és el ser humà com a tal el qui està en joc als nostres dies”. En aquest sentit no és estrany que alguns diguin que la “Caritas in veritate” ha de ser interpretada com una encíclica teològica més que social. És ben plausible perquè és el mateix. En el pensament de Benet XVI és el mateix; per a ell, dir antropologia és dir Déu i dir Déu, és dir veritat, justícia i llibertat: dir, humanitat en fraternitat.

Ell mateix ens diu que el Papa té l’obligació de defensar per tot arreu els drets humans com a conseqüència interior de la seva fe en la condició de l’home com a imatge i semblança de Déu, i de la seva vocació divina. “Té l’obligació de lluitar per la pau, en contra de la violència i de les amenaces de guerra. Té l’obligació de treballar per la conservació de la naturalesa, d’oposar-se a la destrucció de la creació” (p. 34).

Benet XVI ha advertit a la societat que el relativisme, l’individualisme i una certa modalitat de positivisme són el resultat d’una equivocada noció de la veritat i que les conseqüències personals, socials, polítiques, econòmiques i medioambientals d’aquest posicionament epistemològic són imprevisibles. Aquesta reiterada crida del Papa advertint sobre tot això d’una manera rigorosa amb la seva argumentació, ha fet que el Papa Benet XVI sigui reconegut, en tots els foros de pensament, com un dels intel·lectuals més importants del nostre temps.

La dictadura del relativisme que mencionà el Cardenal en la seva homilia en la missa Pro eligendo Pontifice, constitueix l’escenari en el que resulta necessària pel segle XXI una empresa equivalent a la que realitzà la tradició benedictina quan s’hagué de reconstruir una civilització cristiana sobre les runes de la cultura clàssica.

És molt significativa una sorprenent novetat respecte a la tradició dels documents papals: les primeres cites de la seva primera encíclica fan referència a la Il·lustració, a Descartes i a Nietzsche, a Plató i a Aristòtil. D’aquesta manera, la veritat, paraula condemnada pel nihilisme, recupera la seva dignitat. Aquest projecte és fa més concret en l’encíclica Spe salvi. El cristianisme no aconsegueix que el seu missatge sigui performatiu perquè ha viscut l’esperança de manera individualista i, per això, reduccionista. Com a reacció la cultura moderna posà la seva esperança en el progrés, en la democràcia, en la llibertat política. El cristià ha d’aportar quelcom propi i insubstituïble, solidari amb el seu temps, però convençut de la pròpia identitat: l’ampliació de la raó, un diàleg obert i constructiu, la dignitat de la persona humana, la lògica del do, el servei desinteressat a la llum d’un Déu Trinitat que és també el Creador; és freqüent en l’encíclica sobre l’esperança l’al·lusió al goig de ser cristià i a la fe com “servei a l’alegria”, així com la presència del Ressuscitat.

La conversa acaba amb una penúltima pregunta sobre si podem salvar encara aquest planeta, el nostre, amb les nostres pròpies forces. El Papa respon que l’home “només pot ser salvat si en el seu cor creixen les forces morals; forces que només poden provenir de l’encontre amb Déu…: En aquest sentit necessitem d’Ell que ens ajuda a ser el que nosaltres mateixos no podem; i necessitem a Crist, que ens reuneix en una comunitat la qual anomenem Església” (p. 189).

I el periodista acaba la conversa amb Benet XVI fent-li la gran pregunta sobre perquè vingué Jesús al món. El Papa contesta: “Ell va venir perquè coneguem la veritat. Perquè puguem tocar Déu. Perquè trobem la vida, la vida real, la que ja no està sotmesa a la mort” (p. 189).

Heus ací la gran veritat que la fe ofereix a la raó i que dóna ple sentit a la nostra vida. Gràcies Sant Pare Benet XVI per totes les respostes que trobem a “Llum del món” i el vostre lúcid i sòlid magisteri.

Barcelona, 10 de març de 2011

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona

T'interessarà ...

El més llegit