Pàgina d'inici > Noticies

Llavaneres recorda el seu fill el Cardenal Vives i Tutó, en el centenari del seu traspàs

El bisbe Sebastià Taltavull va presidir el dissabte 7 de setembre la missa en memòria del cardenal Vives i Tutó a la seva parròquia nadiua de Sant Andreu de Llavaneres en el centenari del seu traspàs “Un home religiós, amb la mirada posada en el Senyor i el seu cor obert i encarnat en la […]

El bisbe Sebastià Taltavull va presidir el dissabte 7 de setembre la missa en memòria del cardenal Vives i Tutó a la seva parròquia nadiua de Sant Andreu de Llavaneres en el centenari del seu traspàs

“Un home religiós, amb la mirada posada en el Senyor i el seu cor obert i encarnat en la realitat del seu poble i el seu país. Mai va renunciar a les seves arrels, el seu amor a Catalunya i a les seves més legítimes aspiracions. En aquest sentit i des del si de l’Església en les seves més altes instàncies va afavorir pastoralment l’Església a Catalunya”

“Avui, a cent anys de la seva mort, també el Senyor ens demana per la nostra fidelitat. Fidelitat a Déu i fidelitat a la terra i al país des d’aquelles actituds evangèliques que han de ser resposta al moment que vivim”

 Homilia de Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, en els centenari de la mort del Card. Josep de Calasanç Vives i Tutó

Llavaneres, 7 de setembre de 2013

Avui fa 100 anys de la mort del cardenal Josep de Calasanç Vives i Tutó. Per això en fem memòria, no sols com el record que un poble rendeix a un dels seus fills, sinó memòria agraïda en l’Eucaristia i en la pregària, unint la seva persona, cridada ja a viure a la casa del Pare, a l’ofrena de Jesús, mort i ressuscitat, esperança i vida nostra. La seva vocació franciscana, d’austeritat, senzillesa, saviesa i agudesa espiritual va configurar profundament el servei que l’Església li demanava. Tant al llarg de la seva vida, en les múltiples ocasions i destinacions per raó de la seva vocació religiosa (present a Llavaneres, a Mataró, a Guatemala, a Califòrnia, a França, a Equador, a Catalunya, i finalment a Roma on seria proclamat cardenal) com en la seva presència al costat de dos gran papes, Lleó XIII i sant Pius Xè., on les qüestions com les dimensions socials, sagramental -sobretot eucarística- i mariana de la fe cristiana, van ser aprofundides i promogudes al llarg d’aquests dos pontificats.

Un home religiós, amb la mirada posada en el Senyor i el seu cor obert i encarnat en la realitat del seu poble i el seu país. Mai va renunciar a les seves arrels, el seu amor a Catalunya i a les seves més legítimes aspiracions. En aquest sentit i des del si de l’Església en les seves més altes instàncies va afavorir pastoralment l’Església a Catalunya. Sabem el que significà per a ell l’amor a la pròpia terra, a la pròpia cultura i a la pròpia llengua, mitjà necessari per a la transmissió de les tradicions populars i, sobretot, de la fe cristiana. En aquest sentit, tots ho sabem i valorem, el que va fer per aconseguir que les classes del Catecisme a les escoles s’impartissin en la llengua catalana i fent front a les imposicions del moment que ho obligava d’una altra manera. Igualment, la seva decisiva influència en mantenir a la diòcesi a una diòcesi catalana, la de Vic, al bisbe doctor Torres i Bages. Entre molts altres, són dos botons de mostra que posen de relleu la seva fidelitat al Senyor i al poble que li ha estat confiat, sempre per a guiar-lo i servir-lo.

Avui, a cent anys de la seva mort, també el Senyor ens demana per la nostra fidelitat. Fidelitat a Déu i fidelitat a la terra i al país des d’aquelles actituds evangèliques que han de ser resposta al moment que vivim, un moment –tots ho sabem i ens preocupa- que necessita d’actituds valentes i austeres que ens capacitin per a viure més i més la solidaritat amb els germans més necessitats. Fixem-nos que ens ha dit avui Jesús:

«Ningú de vosaltres pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té» (Lc 14,33). La frase és seva, està escrita a l’Evangeli i l’Església la proclama en aquest diumenge arreu del món. Què fort! Tanmateix, tot escoltant-la amb el cor, ens hem de demanar: ¿com ressona? ¿ens sorprèn aquesta radicalitat de Jesús? ¿per què ho diu així i quina sensibilitat el mou?

«La doctrina social de l’Església, considerant el privilegi que l’Evangeli concedeix als pobres, no es cansa de confirmar que «els més afavorits han derenunciara algun dels seus drets per posar amb més gran liberalitat els seus béns al servei dels altres» i que una afirmació excessiva d’igualtat «pot donar lloc a un individualisme on cadascú reivindiqui els seus drets sense fer-se responsable del bé comú».

Ho he escrit aquests dies en els mitjans de comunicació referint-me a la necssitat d’unes retallades «voluntàries». Jesús ens vol lliures de tot lligam i la raó no rau només en el bé personal, sinó en la realització del bé comú. És veritat que existeix un dret a posseir per al legítim desenvolupament de l’activitat humana personal i familiar, però sempre orientat cap a la seva funció social. L’Església exhorta a reconèixer la funció social de qualsevol forma de possessió privada en clara referència a les exigències imprescindibles del bé comú.

Diu el Concili Vaticà II que «l’home no ha de tenir les coses exteriors que legítimament posseeix com a exclusivament seves, sinó també com a comuns, en el sentit que no només siguin profitoses per a ell, sinó també per als altres». Es parla molt de retallades i es pateixen les seves conseqüències. Són retallades «forçoses», expressió de la crisi econòmica que patim. Però des de l’Evangeli, també hi cap la possibilitat i com a mitjà de solució, que els cristians afavorits pensem en retallades «voluntàries». Tota aquella acció de generositat, de privació, que una persona fa per a beneficiar als altres que pateixen: subscripcions a Caritas i reducció voluntària d’una part del sou, i tot gest de caritat o altruista en benefici dels qui s’ho passen malament.

Potser no ens resulta fàcil respondre a aquesta exigència evangèlica, com tampoc haver d’encaixar aquesta altra afirmació: «Qui no porta la seva creu i em segueix –diu Jesús– no pot ser deixeble meu» (Lc 14,27). Es tracta, doncs, de la coherència de la nostra condició de deixebles, del seguiment incondicional de Jesús com a fet que orienta de forma decisiva tota la vida. La resposta creient exigeix als més afavorits certes renúncies, i convida a tots a noves accions de solidaritat envers aquelles situacions greus de pobresa que demanen actuar amb urgència, qui sap si «retallant» voluntàriament part del que un té. Es tracta de posar Jesús com a primer amor i a totes aquelles persones amb les quals s’identifica. Ho és això el que Jesús ens demana? Què responem?Pensem que la pregària en torn a la Paraula de Déu és sempre diàleg o hi ha d’haver resposta a la proposta que se’ns fa, sempre fruit d’un gest de conversió.

Que l’exemple del cardenal Vives i Tutó, com els de tants pastors que han servit i serveixen l’Església amb l’esperit de l’Evangeli, ens doni una mirada àmplia i profunda de la realitat que veu on hi ha necessitat i, per amor, actua en conseqüència, no una mirada esquifida que s’enfonsa en ella mateixa, es deprimeix, es torna ineficaç, i no evangelitza. Que els Senyor ens doni aquest cor obert a Ell i al món a qui en nom seu ens demana que estimem i servim.

+ Sebastià Taltavull,  

Bisbe auxiliar de Barcelona

T'interessarà ...

El més llegit