Pàgina d'inici > Noticies > Església de Barcelona

Lesbos, de l'horror a la incertesa

Un pare i un fill fan una xerrada sobre els fets que s'estan vivint al camp de refugiats sirians, a partir de l'experiència que van viure de primera mà

L’entitat ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura) va organitzar al Casal Loiola una xerrada al voltant del testimoni d’un pare i un fill, el Rafel i Guillem Simó, els quals han visitat l’Illa de Lesbos. Aquests van explicar la seva estada amb tot detall i van transmetre, de primera mà, el testimoni de tots aquells refugiats que han patit i pateixen les coseqüències de la guerra de Síria. 

Testimoni de Lesbos 

“La idea d’anar a Lesbos va sorgir de manera sobtada “diuen; però això no surt d’un impuls, d’un moment d’espontaneïtat. En Rafel i Guillem tenen arrelat al seu interior, el viure i servir als altres. La historia passada d’en Rafel, així ho confirma.
Pare i fill, i de fet, tota la família, prenen l’opció d’agafar-se una setmana i anar a Lesbos a donar un cop de mà. El seu interior els crida que han de fer alguna cosa, que aquella situació que estan vivint els refugiats és extrema i calen mans per ajudar a totes les persones que van arribant a Europa fugint del conflicte i de l’horror de la guerra i la persecució. Persones que el que volen es recuperar el que era una vida digna.

La vella Europa que obria els braços i s’inflava el pit amb un acolliment massiu de refugiats es torna en la trista realitat d’aquesta Europa que tanca fronteres i tramita ordres d’expulsió. Però, en Guillem i Rafel només volen ajudar; “acompanyar i servir” com molts d’altres voluntaris anònims que senten la crida de l’ajuda humanitària. Arriben a l’illa de Lesbos (a 9km de la costa turca) i es troben que pràcticament ja no arriben llanxes i bots doncs el govern grec i els guarda-costes ara intercepten a les embarcacions abans que toquin terra.

Les platges són a besar de les armilles i bots que han fet servir els refugiats. Vaixells d’un sol trajecte. Viatges cap a la llibertat que ensorren les economies dels que poden pagar “el passatge”. La permissivitat a què les màfies facin negoci.
L’ajuda al Camp de Registre dels refugiats que arriben, es concreta en organitzar la roba i material que arriba dels països del “primer” mon. També tasques de repartir sopa calenta i distribuir roba seca. I també la d’escoltar els primers testimonis dels quals creuen arribar a terra segura.

A Lesbos hi havia una organització i logística extraordinària. Les diferents organitzacions de voluntaris estaven molt ben coordinades i, fins i tot, podies saber en tot moment on calia l’ajuda i les tasques a realitzar. Però, no tothom pot arribar a Europa. Només hi ha permisos d’acollida per iraquians, Afganesos i Sirians, les guerres reconegudes per Europa. Altres persones que també fugen dels conflictes bèl·lics dels seus països no podran entrar. Però no ho saben.

Acompanyen a la gent fins Atenes i allà de nou es troben en camps assistencials. No tan ben organitzats com a Lesbos però sempre amb el mateix desig, arribar a Macedònia i començar el camí per Europa fins als països de destí. Aquí els camps estan portats per grecs i hi ha camps d’atenció primària. Però la mirada és a Idomeni, la frontera. Allà s’acaba el primer pas per Europa.

Idomeni, en Rafel i Guillem retroben persones que van acompanyar a Lesbos i ara esperen travessar la frontera.
La paradoxa natural que explica Rafel és que per “nosaltres” era un èxit que haguessin arribat a la frontera i “per a ells” era el primer pas d’una sèrie d’etapes fins al seu destí. Encara quedaven moltes jornades de fred, pluja, mort, dolor i de tant en tant de distraccions gràcies als voluntaris.

Amb un regust agredolç tornen a casa però els qui els escoltem som conscients de què en aquells dies han alleugerit el dolor i la tristor de molts que ho han deixat tot i ara tenen res. Però el poc que els queda ho comparteixen. I així ho destaquen fets concrets: Un tros de manta es converteix en la seva casa, a terra. I et conviden a seure i a compartir el que gairebé ni tenen. Una lliçó de despreniment i generositat.

Són pares i fills, preocupats per la seva família, capaços de fer un somriure i de distreure les hores amb un partit de futbol, de veure un espectacle de pallassos, de jugar amb joguines, de dibuixar i fins i tot de cantar les cançons que tot jove avui canta. El mòbil és la peça clau, el seu contacte amb el seu passat (d’on venen i als qui han deixat enrere) i amb el seu futur (a on van i a qui els acollirà). Per tant, una prioritat és la de tenir sempre la bateria carregada.

És colpidor veure com ho van perdent tot, els diners, la roba tradicional, els costums i fins i tot la dignitat. I és indignant la resposta dels nostres governs i els interessos polítics i econòmics que hi ha al darrere dels conflictes. Com deia en Rafel, de nou, el poble, la gent està per davant dels mandataris i els governs. Ells van tornar amb la sensació que havien rebut molt més del que van anar a donar.

Autor: Joan Tortajada 

T'interessarà ...

El més llegit