Pàgina d'inici > Noticies

Les 10 millors pel•lícules de cine espiritual del 2012

El 2012 no ha tingut una collita brillant i múltiple com l’any passat. La producció, distribució i exhibició cinematogràfica estan navegant enmig d’una crisi econòmica tan brutal per als febles com per a la cultura. El pensament únic impera i el negoci de les grans companyies monopolitza les cartelleres. Així les petites produccions, si assoleixen […]

El 2012 no ha tingut una collita brillant i múltiple com l’any passat. La producció, distribució i exhibició cinematogràfica estan navegant enmig d’una crisi econòmica tan brutal per als febles com per a la cultura. El pensament únic impera i el negoci de les grans companyies monopolitza les cartelleres. Així les petites produccions, si assoleixen arribar a terme, no passen als cinemes; al mateix temps que es redueixen els doblatges o les propostes subtitulades, originant que moltes pel·lícules premiades en festivals o de reconegut valor no aconsegueixin estrenar-se ni tan sols passar-les al DVD. El cinema espiritual que sobreviu és el de les grans operacions comercials però es ressent d’una estètica efectista i d’una narració que sacrifica la fondària i la veritat a l’espectacle. Encara que, en contrast, emergeix la intuïció que aquesta greu crisi antropològica tanca oportunitats que exigeixen altres formes reconstruir relats de sentit, de reorganització, l’exhibició cinematogràfica, i s’aguditza l’enginy, davant la concentració del poder comunicatiu, obrint-se pas propostes creatives i espirituals. Avui sobretot hem d’estar atents al cinema que no arriba a les sales d’exhibició o passa fugaçment, probablement per aquí trobarem les perles precioses i els tresors amagats.

1. “ La invenció d’Hugo” de Martin Scorsese

La pel·lícula de Scorsese té una estupenda realització posant els efectes de les 3D al servei d’una història sobre la vocació com servei i sentit de la vida. Amb un homenatge al cinema des de la figura de Méliès, es converteix en una reivindicació del paper de la imaginació per a mostrar la dimensió transcendent de l’aventura humana. Drama, comèdia, relat d’iniciació, història d’amor i fantasia es reuneixen en una proposta que confirma el cinema com contador de relats que fan millors les persones.

Basada en el llibre per a joves de l’escriptor i il·lustrador Brian Selznick “La invenció d’Hugo Carbet” (2007), la novel·la semblava reclamar la pel·lícula, doncs es presenta amb paraules i imatges que Scorsese ha recreat en la pantalla gran. El petit curt de Méliès “Viatge a la lluna” es converteix en la icona cap a la que conflueixen la trama del nen orfe, l’encantadora amiga i el seu misteriós pare així com una sèrie de curiosos personatges que habiten a l’estació de Montparnasse el 1931

Com relat iniciàtic resulta especialment indicada per a joves i educadors, a més de ser adequada per a tota la família.

2. “La vida de Pi” de Ang Lee

Una pel·lícula amb un enigma i un final que ha de ser completat per l’espectador. Quina és la història veritable, la rondalla o el relat realista? Ets un tigre o una hiena o per ventura un orangutan o una zebra?

Aquestes preguntes es plantegen seguint la novel·la fantàstica d’aventures homònima escrita pel canadenc Yann Martel. Després d’un principi que suposa una visita a les grans religions des de la recerca del jove Pi, som conduïts després d’una terrible tempestat a una barca on passen coses meravelloses i terribles que se’ns mostraran amb un desplegament impressionant d’efectes especials de gran bellesa visual.

Interessant per a plantejar preguntes, és recomanable per a animar els joves a enfrontar-se al misteri d’allò que és real. Convida a la possibilitat de rebre el do, acollir-lo com el miracle de la Presència que ens ve a l’encontre per a acompanyar i salvar. Encara que es queda en el pòrtic, resulta oberta a la interpretació i suggeridora per a l’aprofundiment.

3. “El molí i la creu” de Lech Majewski

Una obra mestra rotunda i descarnada, creient i pessimista. El director ens acompanya a contemplar un quadre que suposa acostar-nos a una història de dolor i d’opressió. En els Països Baixos sota la dominació dels Terços de Flandes es repeteix la història de la crucifixió. El quadre en qüestió és “La pujada al Calvari” de Pieter Bruegel.

Realitzada amb gran bellesa estètica articulant, a través de la composició digital, el quadre amb el seu estatisme, la naturalesa amb el seu poder i bellesa juntament amb els personatges enmig del drama del món. Al capdamunt, el molí que controla el temps, allà el moliner serà Déu, que distant contempla el dolor del món i accepta la creu del seu Fill en aparent, encara que no total, impassibilitat                                                                                                                                                                                                                                            La passió del Fill, amagat en el centre del quadre entre centenars de personatges, es fa actual en el dolor i mort infringits als que són acusats d’heretges. Però en el dolor es mol la farina del pa de la vida.

Pel·lícula per a cinèfils que exigeix una mirada contemplativa i la disposició per afrontar el sofriment. La sorpresa estètica enmig del dolor i una mirada creient bastant pessimista.

4. “ Prefereixo el paradís” de Giacomo Campiotti

Nova pel·lícula de Sant Felip Neri després de la petjada de “Sigueu bons, si podeu” (1984) de Luigi Magni. En aquest cas la direcció la porta Giacomo Campiotti, especialitzat en aquest tipus de pel·lícules produïdes per Lux Vide per a la RAI. Originalment es realitza com minisèrie per a la televisió, encara que s’estrena en sala en un muntatge reduït.

La vida del sant de Roma es desplega des de la seva arribada a la ciutat cercant convertir-se en missioner jesuïta, es centra en la seva dedicació a un grup de nens que anirà creixent i es convertirà en el germen de l’Oratori, i es va comparant la seva vida amb la vida de Jesús. Així veiem la seva predicació, els seus miracles, el seu grup de deixebles amb seguidors fidels i algun traïdor i la persecució dels poderosos.

Pel·lícula senzilla i lluminosa per a tots els públics que pot ser adequada per al cinema familiar i que coompta amb una banda sonora vibrant i unes cançons agafadisses, compostes per Marco Frisina, sacerdot i mestre de capella de la catedral de Roma.



5. “Professor Lazard” de Philippe Falardeau

Pel·lícula nominada a l’Oscar 2012 a la Millor pel·lícula de parla no anglesa, resulta una grata sorpresa. Basada en l’obra “Bashir Lazhar” d’Évelyne de la Chenelière conta la historia d’un professor algerià substitut que ha d’incorporar-se a una aula en circumstàncies tràgiques i que serà l’únic, que gràcies a la seva pròpia història familiar esgarrifosa, pot acompanyar els seus petits alumnes per enfrontar el dol i mirar la vida amb esperança.

Pel·lícula esplèndida, on l’emoció no és manipulació i on l’esperança es descobreix amagada després de la dura veritat. En ella batega la convicció que les diferències culturals ens permeten trobar-nos si mirem des de l’entranya profunda de l’ésser humà.

Pel·lícula que parteix del suïcidi d’una professora i que resulta incòmoda i provocadora. Es proposa més que fugir, afrontar i més que amagar, guarir. No apta per a nens i per als que busquen únicament passar l’estona sense sobresalts.




6. “Els miserables” de Tom Hooper

El millor de la novel·la romàntica de Victor Hugo es reuneix amb el millor del musical de gran èxit d’Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg, amb lletres de Herbert Kretzmer i 50 cançons plenes d’inspiració cristiana. La realització de Tom Hooper, que ens va sorprendre amb la seva “El discurs del rei”, és espectacular encara que a vegades una miqueta plana però emocionant arriba a esglaiar fent-nos penetrar en aquest drama de connotacions polítiques, ètiques i religioses.

L’enfrontament entre la gràcia redimida de Jean Valjean (Hugh Jackman) i la llei sense misericòrdia de l’inspector Javert (Russell Crowe) que es creuen amb la maternitat crucificada de Fantine (Anne Hathaway) i la bandera de l’esperança representada per la parella de Cosette (Amanda Seyfried) i Marius (Eddie Redmayne). Com fons, el relat cristià de la creu i la resurrecció on emergeix la convicció que el canvi social comença amb la conversió de les persones.

Indicada per als romàntics de tota la vida i d’avui, profunda des del punt de vista espiritual, és una oferta on l’espectacle serveix a la fondària de la fe cristiana.




7. “Arrugues” d’Ignacio Ferreras

Aquesta animació, destinada a joves majors o adults, té el gust de les narracions contades des de la veritat nua. Presenta un dibuix que traspassa emoció en la seva senzillesa i una animació detallista en la simplicitat. Formalment s’allunya del tipus de propostes basades en l’espectacularitat a l’estil dels grans estudis tipus Pixar-Walt Disney o Dream Works.

Emili és un director de banc jubilat que ha dedicat tota la seva vida a treballar i que quan comença a patir Alzheimer la seva família decideix enviar-lo a una residència de gent gran. Allà es trobarà amb Miquel, un murri que ha sobreviscut a força de no crear vincles amb ningú per a així no esperar res de ningú. L’ambient del centre serà de clausura, determinat per les limitacions dels que es van deteriorant, la passivitat dels que ja viuen desconnectats, l’abandó dels familiars i les bones, encara que en general inútils, intencions dels professionals que els assisteixen.

Molt indicada perquè el públic adult contrasti el que cal assumir com inevitable i el que cal convertir per a recobrar el futur. També especialment adequada per als més grans, així com per als professionals de centres soci-sanitaris i hospitals.




8 . “Popieluzko” de Rafal Wieczynski

Narrada amb un estil èpic inserida en la història de ficció amb imatges reals dels esdeveniments viscuts per les lluites obreres del sindicat “Solidaritat” i de les dues primeres visites de Juan Pau II a la seva pàtria. Amb un ritme marcat pel suspens acosta la figura d’aquest sacerdot que va acabar convertit en un heroi de la resistència espiritual i política a la dictadura.

El protagonista està interpretat amb encert per Adam Woronowicz. El procés personal ens permet comprendre com aquest jove de poble i de senzilla formació es va convertint en sacerdot i guia espiritual més per coherència que per voluntat pròpia. Així destaca la seva fidelitat a les persones, la seva senzillesa marcada pel sentit de l’humor, el seu coratge malgrat la por i la seva profunda consciència de cercar els camins de Déu. La solidaritat amb els treballadors, la disponibilitat al servei a l’Església, el fort sentit evangèlic que avança cap el perdó i el dolor per la situació d’opressió del seu poble emmarquen les opcions que progressivament el van col·locant en una situació de màxim risc. Així la pel·lícula està marcada pel presagi d’una mort que a l’hora de la veritat es presenta brutal i aferrissada.

Pel·lícula també per a adults que cal comprendre des del seu caràcter televisiu i testimonial que li dóna el seu veritable valor.




9. “El hobbit: un viatge inesperat” de Peter Jackson

Aquell que va tenir, reté. La història de Bilbo Bolsón creada per J. R. R. Tolkien com història d’iniciació per als seus fills segueix els passos d’èxit de “El senyor dels anells” i sota la mateixa direcció cinematogràfica de Sir Peter Robert Jackson. Precedida d’un gran llançament comercial ens arribarà en tres lliuraments durant el pròxim trienni.

La història de la transformació de Bilbo (Martin Freeman) acompanyada pel grup dels nans i la guia espiritual de Gandalf (Ian McKellen) arribarà a meravellar amb moments memorables, que ens mostraran com tots tenim en el fons un do valuós capaç d’emergir quan es posa a prova des de la generositat a l’hora d’afrontar les proves. En el costat del mal l’ambigu Gollum (Andy Serkis) segueix sent genial i El Nigromant (Benedict Cumberbatch) serà el rostre de mal radical.

Encara que no apta per a nens és interessant des del punt de vista espiritual ja que el text de fons sosté la pel·lícula. La recreació segueix sent inspirada però peca d’excessos d’ambició per cessions a l’espectacularitat i a l’autocomplaença en allò ja vist però no recreat.




10. “L’elefant blanc” de Pablo Trapero

Una proposta ben intencionada que manté la tensió narrativa i que proposa un model de compromís creient i social basat en la independència i la reconciliació sostingut sobre un fons de fe.

L’elefant blanc” pren el seu nom d’un gran hospital mai acabat i abandonat que es converteix en el símbol d’una vila misèria. Es tracta, com indica la dedicatòria final, d’un homenatge al pare Carlos Mugica, sacerdot argentí profundament compromès que vinculat al Moviment de Sacerdots per al Tercer Món, va exercir el seu ministeri a Villa de Retiro, un barri marginal de Buenos Aires, on va morir assassinat el 1974 presumptament per la Triple A, en un crim que mai va ser esclarit.

Pel·lícula per a adults que resulta suggeridora per la realitat que descriu i el compromís cristià del que dóna testimoniatge. Adequada per a presentar la dimensió social de la fe en temps de proves.

Des del punt de vista espiritual hi ha altres títols interessants com la contemplació d’ “Amor “sota l’arç blanc” (Zhang Yimou), la ingenuïtat de “Kiseki (Miracle)” (Hirokazu Kore-eda), la resistència en l’esperança en ““Les neus del Kilimanjaro” (Robert Guédiguian), la recerca vacil·lant de “Prometheus” (Ridley Scott) o la impactant però suggeridora “Tyrannosaur, redempció” (Paddy Considine). Per al públic infantil destaca “Brave (Indomable)” pel·lícula d’animació i aventures de Disney-Pixar, dirigida per Mark Andrews i Brenda Chapman. I per al públic més cinèfil amb inquietuds existencials destaquem “Holy motors” dirigida per Leos Carax i “César ha de morir” dirigida per Paolo Taviani i Vittorio Taviani sobre l’obra de Shakespeare “Juli César” interpretada per persones privades de llibertat de la presó romana de Rebibbi.

T'interessarà ...

El més llegit