Pàgina d'inici > Noticies

Lampedusa: mort, injustícia i insolidaritat. Com situar-nos respecte a això?

La recent tragèdia dels immigrants a Lampedusa ha sacsejat els cors i les consciències. El mateix Papa Francesc ha manifestat públicament el seu rebuig, dolor, i pregària. Ahir mateix el mandataris que assitiaren al comiat dels morts per l’ injustícia foren escridassats.  Us oferim aquesta reflexió de mà de les fundacions Migra Studium i Lluís Espinal […]

La recent tragèdia dels immigrants a Lampedusa ha sacsejat els cors i les consciències. El mateix Papa Francesc ha manifestat públicament el seu rebuig, dolor, i pregària. Ahir mateix el mandataris que assitiaren al comiat dels morts per l’ injustícia foren escridassats.  Us oferim aquesta reflexió de mà de les fundacions Migra Studium i Lluís Espinal – Cristianisme i Justícia, que pretenen ajudar-nos a situar-nos respecte aquest terribles fets.

El 3 d’octubre un vaixell amb unes cinc-centes persones, entre les quals moltes dones embarassades i molts infants, naufraga davant l’illa italiana de Lampedusa, no gaire lluny de la nostra costa. El vaixell s’avaria i comença a enfonsar-se. Un dels supervivents va explicar: «Com que estàvem a prop de la costa vam decidir d’encendre un foc per cridar l’atenció, però el pont estava brut de benzina i en pocs segons el vaixell va quedar envoltat de flames; molts ens vam llançar al mar cridant mentre el vaixell bolcava». Entre morts i desapareguts, unes tres-cents cinquanta persones. Algunes barques de pesca van sentir els crits d’auxili però els van ignorar. Altres – també la Guàrdia Costanera– van rescatar unes cent cinquanta persones. Tots provenien d’Eritrea i Somàlia. Des del 1990, Lampedusa ha recollit més de vuit mil cadàvers.

Malauradament, no serà l’última catàstrofe

Itàlia, país solidari però alhora intransigent amb la immigració clandestina, va decretar un dia de dol nacional i ha fet una crida perquè Europa els ajudi. Malta, Xipre, Grècia, Espanya pateixen el mateix problema. Milers d’africans però també d’asiàtics utilitzen el Magreb com a pont de trànsit cap a Europa. Encara que molts es neguin a veure-ho, en aquest trànsit hi ha el futur demogràfic d’Europa per a les properes dècades. La pressió demogràfica que hi ha en determinades zones del món fa pensar que, malauradament, la tragèdia del 3 d’octubre no serà pas la darrera. N’hi haurà moltes més. Els immigrants cerquen una vida millor i assumeixen el risc del «viatge migratori», encara que les expectatives de fracàs (és a dir, de no poder arribar, morir pel camí o ser expulsats) siguin molt elevades. L’any 2012 travessaren irregularment la frontera sud espanyola 6.992 persones, mentre que 14.944 van ser interceptades, i 225 van morir en l’intent (cf. Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía). La desesperació porta algunes dones a projectar embarassos abans del viatge, perquè són conscients que en aquest estat la legislació de molts països europeus les protegirà.

Un problema d’una gran complexitat

Culpar Europa o les seves institucions, com si aquestes institucions no tinguessin res a veure amb nosaltres, no deixa de ser una sortida fàcil. Europa té un fort teixit civil solidari. Tots, institucions i societat civil, hem de reaccionar per a poder millorar la nostra capacitat d’actuació, els nostres serveis d’acollida i la nostra capacitat de denúncia, i ho hem de fer amb urgència. Hem de ser conscients, però, de la complexitat del problema, en què intervenen actors molt diversos: persones que només volen una vida millor i delinqüents que trafiquen amb els desigs i els somnis dels altres, sotmetent-los a uns transports que comporten un risc enorme. Alhora que lluitem contra les tragèdies, ens cal lluitar contra aquest tràfic inhumà que prolifera a tot el nord d’Àfrica.

També ens cal obrir un debat rigorós en el si de la ciutadania europea. Quina funció tenen les fronteres? Com podem ordenar amb humanitat un fenomen que ara com ara és inevitable i que creixerà en un futur proper? Quins efectes tenen determinades lleis aprovades als nostres parlaments? Alguns vaixells pesquers van fugir i no van ajudar a salvar vides a Lampedusa. L’alcaldessa, Giusi Nicolini, va atribuir la suposada actitud insolidària d’alguns pescadors a l’actual legislació italiana, aprovada el 2008 pel govern de Silvio Berlusconi i inspirada pel llavors ministre Roberto Maroni, de la xenòfoba Lliga Nord. «Si van marxar i no han ajudat és perquè el nostre país ha processat pescadors i armadors que havien salvat vides».

I com a cristians…

El passat juliol, el papa Francesc havia visitat Lampedusa per fer un acte de solidaritat i profetisme. El mossèn de Lampedusa, Stefano Nastasi, el va convidar a l’illa perquè conegués aquella realitat. El Papa va celebrar una missa en un altar que era el casc d’una pastera i va dir: «Qui de nosaltres ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes, de tots aquells que viatjaven sobre aquestes barques, per les joves mares que portaven els seus fills, per aquests homes que cercaven qualsevol cosa per a mantenir la seva família? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor… La il•lusió per allò insignificant ens mena cap a la indiferència vers els altres, cap a la globalització de la indiferència».

Com a cristians hem de posar-nos en moviment i actuar. Tots en som responsables. Cal mantenir i millorar les activitats d’acollida i de reacció d’emergència davants les crisis. Los poblacions més allunyades de les costes tenen la mateixa responsabilitat. Cal també continuant promovent la integració i plena ciutadania dels ja arribats, reclamant la recuperació del dret a l’assistència sanitària a totes les persones, amb independència de la seva situació administrativa. Hem de fer sentir la nostra veu de denúncia, sumant-la a la de les institucions polítiques i representatives. Les organitzacions amb responsabilitats de control de fronteres –policies, armades, Frontex– han d’exercir les seves funcions amb plena garantia dels drets humans, entre els quals, el dret a demanar asil –un dret sovint menystingut. Com que la causa de la immigració és sobretot la manca d’oportunitats de vida digna al país d’origen, hem d’aspirar a aconseguir que el nostre país i la Unió Europea no afluixin la seva política de cooperació al desenvolupament ni la seva política integral cap a l’Àfrica. La crisi econòmica no justifica el baix pressupost que Espanya hi dedica o l’abandó d’estratègies integrals com ara els plans Àfrica 2006 i 2009. La política immigratòria s’ha de concertar amb els països d’origen, però no podem exigir que ells siguin els nostres guàrdies de fronteres.

Tots som «nosaltres»

El corrent migratori i l’aportació de noves llengües i religions és viscut per moltes persones com una amenaça a la cohesió social i les nostres tradicions. Aquesta reacció de temor, que fins a un cert punt és explicable, no ens pot paralitzar, ni encara menys fer-nos derivar cap a reaccions defensives o xenòfobes. Recordem l’exhortació de Joan Pau II a l’inici del seu pontificat: «no tingueu por». L’estranger és imatge del germà i de nosaltres mateixos. Tots som «nosaltres». Com deia la religiosa Teresa Losada, que va dedicar la vida a la relació amb els immigrants, «en l’encontre no hi ha itineraris previs. Tan important com la meta és el punt de partida. És una exigència evangèlica i, per tant, no hi podem posar fronteres ni límits. És un procés obert perquè participem d’un misteri insondable i la nostra fe ens repta a anar més enllà de les fronteres. Potser començarem a ser veritablement cristians quan fem deu passes, tot i que l’altre només en faci una. Dialogar, conviure, donar sense la certesa d’esperar reciprocitat manifesta la gratuïtat més gran a què ens convida la nostra fe. Una de les resistències més tenaces de l’opció cristiana és la suposició que no hi ha reciprocitat. Cal arriscar-se».

Barcelona, 9 d’octubre 2013

Fundació Migra Studium 

Fundació Lluís Espinal – Cristianisme i Justícia 

T'interessarà ...

El més llegit