Pàgina d'inici > Noticies

La veritat es proposa, no s’imposa

L’Osservatore Romano publica en la seva edició d’aquest dijous, 30 de maig,  les paraules del cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach, amb la seva reflexió sobre l’Evangeli con proposta de vida, i no pás impossició. El paper de l’Església en la societat La veritat es proposa, no s’imposa Pel Cardenal Lluís Martínez Sistach (Article publicat a […]

L’Osservatore Romano publica en la seva edició d’aquest dijous, 30 de maig,  les paraules del cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach, amb la seva reflexió sobre l’Evangeli con proposta de vida, i no pás impossició.

El paper de l’Església en la societat

La veritat es proposa, no s’imposa

Pel Cardenal Lluís Martínez Sistach

(Article publicat a L’Osservatore Romano del 30/05/2013)

Quan el cristians parlem del desenvolupament hem d’entendre’l com el va proposar l’encíclica Populorum progressio, és a dir, com el desenvolupament de tots el homes i de l’home integral. L’autèntic desenvolupament de l’home afecte, de manera unitària, la totalitat de la persona en totes les seves dimensions. Pau VI afirma en la seva encíclica que el progrés – en la seva font i en la seva essència- és una vocació: “En el designi de Déu, tot home està cridat a un desenvolupament, perquè tota vida és vocació”. Això és precisament el què legitima la intervenció de l’Església en la problemàtica del desenvolupament. Si això fes referència només als aspectes tècnics de la vida de l’home i no al sentit del seu caminar en la història, aleshores l’Església no en tindria que parlar.

La dimensió pública de la religió, o si es vol de l’Església, és molt important. Donat que la convivència de les persones en la societat és quelcom innat a la persona humana, i tenint en consideració que la presència de la religió és també una realitat que no pot ser viscuda fora de la societat, és normal que la religió tingui una presència pública en la convivència social.

La Declaració Universal dels Drets Humans ofereix un elenc de drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a la llibertat religiosa, en els termes expressats a l’article 18 d’aquesta Declaració. Aquest dret no fa referència solament al culte i a les creences personals amb públic o en privat, sols o associats. Aquest dret inclou també l’exercici creatiu de la fe i de la vida religiosa, la seva manifestació pública i la seva difusió mitjançant l’exercici del dret de lliure reunió, d’expressió i d’associació, recollits en els articles 19 i 20. Es tracta per tant d’un dret que l’Estat a de tutelar i que no pot ignorar. Una vegada més, una pretesa separació de camps de competència entre Església i Estat, fruit de la recíproca ignorància entre els dos organismes, no és ni jurídicament ni políticament acceptable. És necessari distingir entre el què és la “ laïcitat de l’Estat” i el què és una “societat laica”. No es pot ignorat que la laïcitat de l’Estat està al servei d’una societat pluralística en l’esfera religiosa. Una societat laica, en canvi, comportaria la negació social del fenomen religiós o almenys, del dret de viure la fe en la seva dimensió pública. I això, seria contrari a la laïcitat de l’Estat.

L’Església, lluny de tancar-se en sí mateixa renunciant a l’acció, ha de mantenir-se viva i incrementar el seu dinamisme. Els cristians han de donar respostes positives i convincents a les expectatives i als interrogants de la gent. Si ho sabrem fer, l’Església farà un gran servei als nostres països. La societat pluralista en la que vivim vol trobar el “lloc” propi dels cristians i de l’Església en aquesta nova situació “sociocultural”, sense que això suposi la pèrdua de la pròpia identitat.

L’Església no pot pretendre imposar als altres la pròpia veritat la importància social i pública de la fe cristiana ha d’evitar una pretensió d’hegemonia cultural que es produiria si no es reconegués que la veritat es proposa, però que no s’imposa. Però això no significa que l’Església no tingui que oferir-la a la societat, amb tot el que significa realitzar l’ “anunci de l’Evangeli”. És necessari oferir totes les riqueses contingudes a l’humanisme cristià, de gran interès per a moltes persones- sobretot els joves- i viure’l amb il·lusió i joia. La presentació del missatge de Jesús, de manera clara i fidel, és la tasca prioritària de l’Església en la nostra societat. Certament, el ple reconeixement de l’àmbit del que és religiós és quelcom vital per a una adequada i fecunda presència pública de l’Església en la societat. El que és religiós va més enllà dels actes propis de la predicació i del culte; repercuteix i s’expressa, per la seva pròpia naturalesa, en aquelles actituds morals i humanes que es fan efectives en els camps de l’educació, del servei social, de la vida, del matrimoni i de la família, i de la cultura.

L’Església presta a la societat un servei molt important i de gran transcendència en l’ordre prepolític de les idees i dels valors morals, de les imatges globals de l’home i de la vida. El Cardenal Narcís Jubany parla de la important funció “nutrícia” de l’Església en la societat.

La societat democràtica necessita grups socials, religiosos i culturals que s’ocupin d’una irrigació espiritual i ètica dels ciutadans, amb la finalitat que després aquests, en el lliure exercici dels seus drets i de la seva participació política, trametin a l’Estat el reflex d’aquestes sensibilitats morals i exigeixin el respecte, la tutela i la protecció d’aquest vigor espiritual, sense el qual no pot existir una societat lliure ni una ciutadania responsable.

Per copsar el servei que l’Església fa, només cal pensar allò que seria una ciutat, per exemple Santiago de los Caballeros o Barcelona, sense la presència i l’acció de les parròquies, de les comunitats religioses, de les associacions i institucions eclesials en el camp de l’espiritualitat, de les relacions interpersonals, de la pobresa i la marginació, de l’atenció als ancians i als malalts, de l’educació i l’ensenyament, de la cultura. Serien ciutats pobres, molt pobres, deshumanitzades, amb greus problemes socials.

La presència de l’Església en la societat i les relacions entre jerarquia i autoritats civils en d’ésser de diàleg lleial i de col·laboració constructiva a partir de la pròpia identitat. L’Església ha de contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en la societat i que tenen incidència en l’autèntica realització de la persona humana i de la convivència social.

Per tot això, no hauria de molestar ningú la veu profètica de l’Església sobre la vida familiar, social i política, fins i tot, quan va a contracorrent d’unes opinions àmpliament difoses. Pel nostre conformisme privaria la societat d’una antiga saviesa que hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història.

L’Estat no pot ignorar l’existència del fenomen religiós en la societat. Pretendre que l’Estat laic  hagi d’actuar com si aquest factor religiós, fins i tot com a cos social organitzat, no existís equival a situar-se al marge de la realitat. El problema fonamental del laïcisme que exclou de l’àmbit públic la dimensió religiosa consisteix en el fet que es tracta d’una concepció de la vida social que pensa i que vol organitzar una societat que no és la societat real. La fe o la no creença són objecte d’una opció que els ciutadans han de realitzar en la societat, sobretot en una societat culturalment pluralista en relació amb el fet religiós. L’Estat és laic, però la societat no ho és.

T'interessarà ...

El més llegit