Pàgina d'inici > Noticies

La fraternitat, fonament i camí per a la pau

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA CELEBRACIÓ DE LA XLVII JORNADA MUNDIAL DE LA PAU 1 DE GENER DE 2014 LA FRATERNITAT, FONAMENT I CAMÍ PER A LA PAU Fraternitat, fonament i camí per a la pau 1. En aquest meu primer Missatge per a la Jornada mundial de la pau, voldria dirigir a […]

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

XLVII JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2014

LA FRATERNITAT, FONAMENT I CAMÍ PER A LA PAU

Fraternitat, fonament i camí per a la pau

1. En aquest meu primer Missatge per a la Jornada mundial de la pau, voldria dirigir a tothom, persones i pobles, l’auguri d’una vida plena d’alegria i d’esperança. Al cor de cada home i cada dona hi ha, de fet, el desig d’una vida plena, a la qual pertany un anhel inesborrable a la fraternitat, que empeny cap a la comunió amb els altres, en els quals no hi ha enemics o competidors, sinó germans a acollir i a abraçar.

De fet, la fraternitat és una dimensió essencial de l’home, que és un ésser relacional. La viva consciència d’aquest estar relació ens porta a veure i a tractar cada persona com una veritable germana i un veritable germà; sense això resulta impossible construir una societat justa, una pau sòlida i duradora. I cal tot seguit recordar que la fraternitat es comença a aprendre en general a l’interior de la família, especialment gràcies a les funcions responsables i complementàries de tots els seus membres, especialment el pare i la mare. La família és la font de tota la fraternitat, i per tant també és el fonament i el principal camí de la pau, ja que, per vocació, hauria de contagiar el món amb el seu amor.

El creixent nombre d’interconnexions i de comunicacions que envolten el nostre planeta fa més palpable la consciència de la unitat i de la compartició d’un destí comú entre les nacions de la terra. En la dinàmica de la història, tot i la diversitat d’ètnies, de cultures i de societats, veiem sembrada així la vocació a formar una comunitat composta de germans que s’acullen recíprocament, prenent cura els uns dels altres. Aquesta vocació és, però, encara sovint contrastada i negada en els fets, en un món caracteritzat per la “globalització de la indiferència” que ens fa lentament “acostumar-nos” als sofriments dels altres i a tancar-nos en nosaltres mateixos.

En molts llocs del món, sembla que no conegui terme la greu violació dels drets humans fonamentals, especialment el dret a la vida i el dret a la llibertat de religió. El tràgic fenomen del tràfic d’éssers humans, sobre la vida i la desesperació especula gent sense escrúpols, n’és un exemple preocupant. A les guerres fetes d’enfrontaments armats se sumen guerres menys visibles, però no menys cruels, que lluiten entre elles en camps econòmics i financers amb mitjans igualment destructius de vida, de famílies, d’empreses.

La globalització, segons ha afirmat Benet XVI, ens fa més pròxims, però no ens fa germans. (1) A més, moltes situacions de desigualtat, de pobresa i d’injustícia, marquen no sols una profunda falta de germanor, sinó també l’absència d’una cultura de la solidaritat. Les noves ideologies, caracteritzades per un generalitzat individualisme, egocentrisme i consumisme materialista, afebleixen els llaços socials, alimentant la mentalitat de “residus”, que porta al menyspreu i l’oblit dels més vulnerables, dels que són considerats “inútils”. Així que la societat humana es fa cada vegada més com un simple do ut despragmàtic i egoista.

Alhora, és clar que fins i tot les ètiques contemporànies són incapaces de produir vincles autèntics de fraternitat, perquè una fraternitat sense referència a un Pare comú, com a fonament seu últim, no pot existir. (2) Una veritable fraternitat entre els homes suposa i exigeix una paternitat transcendent. A partir del reconeixement d’aquesta paternitat, es consolida la fraternitat entre els homes, o bé aquell fer-se “proïsme” que pren cura de l’altre.

“On és el teu germà?” (Gn 4,9)

2. Per comprendre millor aquesta vocació de l’home a la fraternitat, per reconèixer més adequadament els obstacles per a la seva realització i identificar les formes de superar-los, és important guiar-se pel coneixement del designi de Déu, tal com és presentat d’una manera eminent en Sagrada Escriptura.

Segons el relat dels orígens, tots els homes deriven de pares comuns, Adam i Eva, parella creada per Déu a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,26), de la qual neixen Caín i Abel. En la història de la família llegim la gènesi de la societat, l’evolució de les relacions entre les persones i els pobles.

Abel és pastor, Caín és agricultor. La seva identitat profunda, i en conjunt, la seva vocació és la de ser germans, tot i la diversitat de les seves activitats i la cultura, la seva forma de relacionar-se amb Déu i la creació. Però l’assassinat d’Abel per part de Caín confirma tràgicament el rebuig de la vocació radical de ser germans. La seva història (cf. Gn 4,1-16) posa en relleu la difícil tasca a la qual tots els homes són cridats a viure junts, a tenir cura l’un de l’altre. Caín, no acceptant la predilecció de Déu per Abel, que li oferia el millor del seu ramat –”va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva” (Gn 4,4-5)– mata per enveja Abel. D’aquesta manera, es nega a reconèixer-se germà, a relacionar-se positivament amb ell, a viure davant Déu, assumint les pròpies responsabilitats de cura i de protecció dels altres. A la pregunta, “On és el teu germà?” amb la qual Déu interpel•la Caín, per demanar-li que informi sobre la seva acció, respon: “No ho sé. ¿No sóc pas jo el guardià del meu germà? “(Gn 4,9). Després, el Gènesi diu: “I Caín s’allunyà de la presència del Senyor” (4,16).

Convé interrogar-nos sobre les raons de fons que van portar Caín a desconèixer el vincle de fraternitat i, junts, el vincle de reciprocitat i de comunió que l’unia al seu germà Abel. Déu mateix denuncia i retreu a Caín una contigüitat amb el mal: “el pecat aguaita a la porta” (Gn 4,7). Caín, però, es nega a oposar-se al mal i decideix augmentar igualment la seva “mà contra el seu germà Abel” (Gn 4,8), menyspreant el projecte de Déu. Ell frustra així la seva originària vocació a ser fill de Déu i a viure la fraternitat.

La història de Caín i Abel ensenya que la humanitat porta inscrita en ella una vocació a la fraternitat, però també la possibilitat dramàtica de la seva traïció. Ho testimonia l’egoisme quotidià, que és a la base de tantes guerres i de tantes injustícies: de fet, molts homes i dones moren a mans de germans i de germanes que no saben reconèixer-se com a tals, és a dir, com a éssers fets per a la reciprocitat, per a la comunió i per al do.

“I tots vosaltres sou germans” (Mt 23,08)

3. Sorgeix espontània la pregunta: ¿els homes i dones d’aquest món podran mai correspondre plenament a l’anhel de fraternitat, imprès en ells per Déu Pare? Reeixiran amb els seus propis esforços a superar la indiferència, l’egoisme i l’odi, a acceptar les legítimes diferències que caracteritzen els germans i les germanes?

Parafrasejant les seves paraules, podríem sintetitzar així la resposta que ens dóna el Senyor Jesús: ja que hi ha un sol Pare, que és Déu, tots vosaltres sou germans (cf. Mt 23,8-9). L’arrel de la fraternitat està continguda en la paternitat de Déu. No es tracta d’una paternitat genèrica, indistintament i històricament ineficaç, sinó de l’amor personal, puntual i extraordinàriament concret de Déu per cada home (cf. Mt 6,25-30). Una paternitat, per tant, eficaçment generadora de fraternitat, perquè l’amor de Déu, quan és acollit, esdevé l’agent més poderós de transformació de l’existència i de les relacions amb els altres, obrint els homes a la solidaritat i a la compartició activa.

En particular, la fraternitat humana é regenerada en per Jesucrist a través de la seva mort i resurrecció. La creu és el “lloc” definitiu de fonament de la fraternitat que els homes no són capaços de generar per si mateixos. Jesucrist, que ha assumit la naturalesa humana per redimir-la, estimant el Pare fins a la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,8), per la resurrecció ens constitueix com una nova humanitat, en plena comunió amb la voluntat de Déu, amb el seu projecte, que inclou la plena realització de la vocació a la fraternitat.

Jesús reprèn des del principi el designi del Pare, tot reconeixent-li la primacia sobre tota cosa. Però Crist, amb el seu abandonament a la mort per amor del Pare, esdevé principi nou definitiu de tots nosaltres, cridats a reconèixer-nos en Ell com a germans, perquè som fills d’un mateix Pare. Ell és l’Aliança mateixa, l’espai personal de la reconciliació de l’home amb Déu i dels germans entre ells. En la mort de Jesús a la creu hi ha també la superació de laseparació entre els pobles, entre el poble de l’Aliança i el poble dels Gentils, privat d’esperança perquè fins aquell moment era estrany als pactes de la promesa. Com es llegeix en la Carta als Efesis, Jesucrist és aquell que reconcilia en si mateix tots els homes. Ell és la pau, ja que dels dos pobles n’ha fet un, i ha trencat el mur de separació que els dividia, l’enemistat. Ell ha creat en si mateix un sol poble, un sol home nou, una sola nova humanitat (cf. 2:14-16).

Qui accepta la vida de Crist i viu en Ell, reconeix Déu com a Pare i a Ell es dóna totalment ell mateix, estimant-lo per sobre de tot. L’home reconciliat veu en Déu el Pare de tots i, per tant, anima a viure una fraternitat oberta a tothom. En Crist, l’altre és acceptat i estimat com a fill o filla de Déu, com a germà o germana, no com un estrany, i encara menys com un antagonista o fins i tot un enemic. En la família de Déu, on tots som fills d’un mateix Pare, i perquè empeltats en Crist, fills en el Fill, no hi ha “vides desaprofitades”. Tots tenen una dignitat igual i inviolable. Tots són estimats per Déu, tots han estat redimits per la sang de Crist, que va morir a la creu i va ressuscitar per tots. Aquesta és la raó per la qual no pot romandre indiferents davant la sort dels germans.

La fraternitat, fonament i camí a la pau

4. Dit això, és fàcil entendre que la fraternitat és fonament camí a la pau. Les encícliques socials dels meus Predecessors ofereixen una valuosa ajuda en aquest sentit. Seria suficient referir-se a les definicions de pau de la Populorum Progressio de Pau VI o de la Sollicitudo rei socialis de Joan Pau II. De la primera, obtenim que el desenvolupament integral dels pobles és el nou nom de la pau. (3) De la segona, que la pau és opus solidaritatis. (4)

Pau VI diu que no sols les persones, sinó també les nacions s’han d’unir en un esperit de germanor. Ell explica: “En aquesta comprensió mútua i amistat recíproques, en aquesta comunió sagrada hem de […] treballar junts per construir un futur comú de la humanitat”.(5) Aquest deure afecta sobretot els més afavorits. Les seves obligacions tenen les arrels en la fraternitat humana i sobrenatural i es presenten sota tres aspectes: el deure de solidaritat, que exigeix que les nacions riques ajudin les menys avançades; el deure de la justícia social, que demana refer en termes més correctes les relacions defectuoses entre pobles forts i pobles febles; el deure de la caritat universal, que implica la promoció d’un món més humà per a tothom, un món en què tothom tingui alguna cosa a donar i a rebre, sense que el progrés dels uns constitueixi un obstacle per al desenvolupament dels altres. (6)

Així que, si tenim en compte la pau com opus solidaritatis, de la mateixa manera, no podem pensar que la fraternitat no serà la base principal. La pau, diu Joan Pau II, és un bé indivisible. O és bé de tothom o no ho és de ningú. Pot ser realment conquerida i fruïda, com a millor qualitat de vida i com a desenvolupament més humà i sostenible només si s’activa, per part de tots “una determinació ferma i perseverant de comprometre’s pel bé comú”. (7) Això implica no deixar-se guiar per l’”afany de lucre” i per la “set de poder.” Convé tenir la voluntat de “’perdre’s’ a favor de l’altre en lloc d’explotar, i a”servir-lo”en lloc d’oprimir-lo per al propi profit. […] L'”altre” –persona, poble o nació– [no ha de ser vist] com una espècie d’instrument, per aprofitar a baix cost la seva capacitat de treball i la resistència física, abandonant-lo quan ja no és útil, sinó com un nostre ‘semblant’, un ‘ajuda’”. (8) 

La solidaritat cristiana pressuposa que el proïsme és estimat no sols com “un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tothom, sinó [com] una imatge viva de Déu Pare, redimit per la sang de Jesucrist i posada sota l’acció permanent de l’Esperit Sant”, (9) com un altre germà. “Llavors la consciència de la paternitat comuna de Déu, la germanor de tots els homes en Crist, ‘fills en el Fill’, de la presència i de l’acció vivificadora de l’Esperit Sant, conferirà –recorda Joan Pau II– a la nostra visió del món com un nou criteri per interpretar-lo”, (10) per transformar-lo.

Fraternitat, premissa per superar la pobresa

5. A la Caritas in veritate el meu predecessor recordava al món que la manca defraternitat entre els pobles i els homes és una de les principals causes de lapobresa. (11) En moltes societats experimentem una profunda pobresa relacional, a causa de la manca de sòlides relacions familiars i comunitàries. Assistim amb preocupació al creixement de diversos tipus de dificultats, de marginació, de soledat i de diverses formes de dependència patològica. Aquesta pobresa es pot superar només a través del redescobriment i la millora de les relacions fraternes en les famílies i en les comunitats, a través de la compartició d’alegries i tristeses, de dificultats i èxits que acompanyen la vida de les persones.

A més, si d’una banda hi ha una reducció de la pobresa absoluta, d’altra banda no podem reconèixer un important augment de la pobresa relativa, és a dir, de desigualtats entre persones i grups que conviuen en una determinada regió o en un context històric i cultural particular. En aquest sentit, també serveixen les polítiques eficaces que promoguin el principi de fraternitat, que assegurin a les persones –iguals en la seva dignitat i els seus drets fonamentals– accés als “capitals”, als serveis, als recursos educatius, sanitaris tecnològics, de manera que cadascú tingui l’oportunitat d’expressar i de realitzar el seu projecte de vida, i pugui desenvolupar-se plenament com a persona.

També reconeix la necessitat de polítiques que serveixin per mitigar una desigualtat excessiva dels ingressos. No hem d’oblidar l’ensenyament de l’Església sobre l’anomenada hipoteca social, en què si és permès, com diu sant Tomàs d’Aquino, i fins i tot necessari “que l’home tingui la propietat dels béns”, (12) en relació amb l’ús ells “posseeix no sols com a propis, sinó també com a comuns, en el sentit que puguin beneficiar no únicament a ell sinó també als altres”. (13)

Finalment, hi ha una forma addicional de promoure la fraternitat –i així superar la pobresa– que ha de ser a la base de totes les altres. És la separació d’aquells que trien de viure l’estil de vida sobri i essencial, d’aquells que, compartint les pròpies riqueses, són així capaços d’experimentar la comunió fraterna amb els altres. Això és fonamental per seguir Jesucrist i ser veritablement cristians. Aquest és el cas no sols de les persones consagrades que professen vot de pobresa, sinó també de moltes famílies i molts ciutadans responsables que creuen fermament que la relació fraterna amb el proïsme constituir el bé més valuós.

El redescobriment de la fraternitat en l’economia

6. Les greus crisis financeres i econòmiques contemporànies –que troben el seu origen en la progressiva separació de l’home de Déu i del proïsme, en la recerca àvida de béns materials, d’una banda, i en l’empobriment de les relacions interpersonals i comunitàries, de l’altra– han portat molts a buscar la satisfacció, la felicitat i la seguretat en el consum i el guany més enllà de tota lògica d’una economia sana. Ja el 1979 el Papa Joan Pau II denunciava l’existència d'”un perill real i perceptible que, alhora que avança enormement el domini de l’home sobre el món de les coses, d’aquest seu domini perdi els temes essencials, i en molts aspectes la seva humanitat sigui sotmesa a aquell món, i ell mateix esdevingui ell mateix objecte d’una manipulació multiforme, encara que sovint no directament perceptible, a través de tota l’organització de la vida comunitària, a través del sistema de producció, a través de la pressió dels mitjans de comunicació social”. (14)

La successió de crisis econòmiques ha de portar a repensar oportunament els models de desenvolupament econòmic i un canvi en els estils de vida. La crisi actual, malgrat la seva greu herència per a la vida de les persones, també pot ser una bona oportunitat per recuperar les virtuts de la prudència, de la temprança, de la justícia i de la fortalesa. Aquestes ens poden ajudar a superar els moments difícils i per redescobrir els llaços fraternals que ens uneixen els uns als altres, en la profunda confiança que l’home necessita i és capaç d’alguna cosa més que la maximització del propi interès individual. Sobretot aquestes virtuts són necessàries per a construir i mantenir una societat conforme a la dignitat humana.

La fraternitat apaga la guerra

7. Durant l’any passat, molts dels nostres germans i germanes han continuat experimentant l’esquinçament de la guerra, que constitueix una ferida greu i profund infligida a la fraternitat.

Hi ha molts conflictes que es consumeixen en la indiferència general. Per a tots aquells que viuen en països on les armes imposen terror i destruccions, asseguro la meva proximitat personal i la de tota l’Església. Aquesta última té la missió de portar la caritat de Crist, fins i tot a les víctimes indefenses de les guerres oblidades, a través de la pregària per la pau, el servei als ferits, als afamats, als refugiats, als desplaçats famolencs i als qui viuen en la por. L’Església també aixeca la veu per transmetre als responsables el crit del sofriment i el dolor d’aquesta humanitat sofrent, i per fer cessar, junt amb les hostilitats, cada injustícia i violació dels drets humans fonamentals. (15)

Per aquest motiu, vull expressar una ferma crida als qui amb les armes sembren la violència i mort: descobriu en aquell que ara considereu només un enemic a abatre el vostre germà i atureu la vostra mà! Renuncieu al camí de les armes i sortiu a trobar l’altre amb el diàleg, el perdó i la reconciliació per reconstruir la justícia, la confiança i l’esperança al voltant vostre! “En aquest context, és evident que en la vida dels pobles els conflictes armats són sempre la deliberada negació de qualsevol possible concòrdia internacional, creant divisions profundes i doloroses ferides que demanen molts anys per curar-se. Les guerres són la negativa pràctica a comprometre’s a aconseguir aquells grans objectius econòmics i socials que la comunitat internacional s’ha donat. (16)

No obstant això, mentre hi haurà una gran quantitat d’armes en circulació com l’actual, sempre es podran trobar nous pretextos per iniciar les hostilitats. Per això faig meva la crida dels meus predecessors a favor de la no proliferació de les armes i del desarmament per part de tots, començant pel desarmament nuclear i químic.

No podem, però, deixar de tenir en compte que els acords internacionals i les lleis nacionals, tot i ser altament desitjables i necessàries, no són suficients per si mateixes per portar la humanitat a evitar el risc de conflictes armats. Cal una conversió dels cors que permeti que cadascú reconegui en l’altre un germà a cuidar, amb el qual pugui treballar conjuntament per construir una vida en plenitud per a tothom. Aquest és l’esperit que anima moltes de les iniciatives de la societat civil, incloses les organitzacions religioses, a favor de la pau. Espero que el treball diari de tots continuï donant fruit i que també puguem aconseguir l’aplicació efectiva en el dret internacional, del dret a la pau com un dret humà fonamental, necessària condició prèvia per a l’exercici de tots els altres drets.

La corrupció i la delinqüència organitzada s’oposen a la fraternitat

8. L’horitzó de la fraternitat remet al creixement en plenitud de cada home i dona. Les justes ambicions d’una persona, especialment quan és jove, no han de ser frustrades ni ofeses, no han de robar l’esperança de poder-les aconseguir. No obstant això, l’ambició no s’ha de confondre amb la prevaricació. Al contrari, convé competir en l’estima dels altres (cf. Rm 12,10). Fins i tot en les disputes, que són un aspecte inevitable de la vida, cal recordar-se sempre de ser germans i per tant educar i educar-se a no considerar els altres com a un enemic o un adversari a eliminar.

La fraternitat genera la pau social, ja que crea un equilibri entre llibertat i justícia, entre responsabilitat personal i solidaritat, entre el bé individual i el bé comú. Una comunitat política, doncs, ha d’actuar amb transparència i responsabilitat per promoure tot això. Els ciutadans han de sentir-se representats pels poders públics en el respecte de la llibertat. En lloc d’això, sovint, entre els ciutadans i les institucions, es fomenten interessos partidistes que distorsionen aquesta relació, propiciant la creació d’un clima de conflicte perpetu.

Un veritable esperit de germanor venç l’egoisme individual que contrasta la capacitat de les persones a viure en llibertat i harmonia entre elles. Aquest egoisme es desenvolupa socialment, ja sigui en moltes formes de corrupció, ara tan àmplia, ja sigui en la formació d’organitzacions criminals, dels grups petits als organitzats a escala global, que, assetjant profundament la legalitat i la justícia, colpeixen la dignitat del cor de la persona. Aquestes organitzacions ofenen greument Déu, perjudiquen els germans i la creació, sobretot quan tenen connotacions religioses.

Penso en el drama punyent de la droga, en el qual s’obtenen beneficis menyspreant les lleis morals i civils; en la contaminació dels recursos naturals i a la pol·lució en curs; en la tragèdia de l’explotació laboral. Penso en el tràfic il·lícit de diner i en l’especulació financera, que sovint pren un caràcter depredador i perjudicial per als sistemes econòmics i socials sencers, exposant milions d’homes i dones a la pobresa. Penso en la prostitució que cada dia mata víctimes innocents, especialment entre els més joves, i els roben el seu futur. Penso en l’abominació del tràfic dels éssers humans, en els delictes i en els abusos contra els menors, en l’esclavitud que encara estén el seu horror en moltes parts del món, en la tragèdia sovint desconeguda emigrants sobre els quals s’especula indignament en la il·legalitat. Joan XXIII va escriure sobre això: “Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana. En ella, efectivament, és inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes de veure’s facilitades i estimulades a progressar i perfeccionar-se elles mateixes”. (17) Però l’home, pot convertir-se i mai no ha de desesperar-se de la possibilitat de canviar de vida. M’agradaria que aquest missatge sigui un missatge de confiança per a tothom, fins i tot per a aquells que han comès crims atroços, perquè Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui (cf. Ez 18,23).

En l’ampli context de la sociabilitat humana, pel que fa al delicte i la pena, també es pensa en les condicions inhumanes de moltes presons, on el detingut és sovint reduït a un estat infrahumà, seva dignitat d’home es troba violada, sufocat en la seva expressió i la seva voluntat i de redempció. L’Església fa molt en totes aquestes àrees, la major part del temps en silenci. Insto i animo a fer més i més, amb l’esperança que aquestes accions per part de tants homes i dones coratjosos puguin ser cada vegada més lleialment i honestament recolzades també pels poders civils.

La fraternitat ajuda a preservar i conrear la natura

9. La família humana ha rebut un regal del Creador en comú: la natura. La visió cristiana de la creació comporta un judici positiu sobre la legalitat de les intervencions en la natura per treure’n benefici, a condició d’actuar de forma responsable, és a dir, reconeixent la “gramàtica” que s’inscriu en ella i ussant assenyadament els recursos en benefici de tots, respectant la bellesa, la finalitat i la utilitat de cada ésser viu i de la seva funció en l’ecosistema. En resum, la naturalesa està a la nostra disposició, i nosaltres som cridats a administrar-la responsablement. En lloc d’això, sovint som guiats per la cobdícia, l’orgull de dominar, de posseir, de manipular, de treure’n profit; no protegim la natura, no la respectem, no la considerem com un do gratuït del qual hem de tenir cura i posar-lo al servei dels germans, incloses les generacions futures.

En particular, el sector agrícola és el sector productiu primari que té la vocació vital de cultivar i de preservar els recursos naturals per alimentar la humanitat. En aquest sentit, el flagell persistent de la fam al món em porta a compartir amb vosaltres la pregunta: com fem servir els recursos del planeta? Les empreses d’avui han de reflexionar sobre la jerarquia de prioritats a les quals es destina la producció. De fet, és un deure obligatori utilitzar els recursos de la terra de tal manera que tothom quedi deslliurat de la fam. Les iniciatives i les possibles solucions són múltiples i no es limiten a l’augment de la producció. És ben conegut que l’actual és suficient, i no obstant això hi ha milions de persones que pateixen i moren de fam, i això és un veritable escàndol. És, doncs, necessari trobar la manera perquè tothom pugui beneficiar-se dels fruits de la terra, no sols per evitar que s’eixampli l’escletxa entre els qui més tenen i els qui s’han de conformar amb les engrunes, sinó també i sobretot per una exigència de justícia, d’equitat i de respecte per a cada ésser humà. En aquest sentit, m’agradaria recordar a tots aquest necessari destí universal dels béns que és un dels principis cardinals de la doctrina social de l’Església. El respecte d’aquest principi és la condició essencial per permetre un accés efectiu i equitatiu als béns essencials i primaris que cada home necessita i mereix.

Conclusió

10. La fraternitat necessita ser descoberta, estimada, experimentada, anunciada i demostrada. Però és només l’amor donat per Déu que ens permet acceptar i viure plenament la fraternitat.

El realisme necessari de la política i de l’economia no pot reduir-se a una tècnica desproveïda d’ideal, que ignora la dimensió transcendent de l’home. Quan manca aquesta obertura a Déu, tota activitat humana esdevé més pobra i les persones es redueixen a objectes del qual hom treu profit. Només si s’accepta desplaçar-se en l’ampli espai que ofereix aquesta obertura a Aquell que estima cada home i cada dona, la política i l’economia podran estructurar-se sobre la base d’un veritable esperit de caritat fraterna i podran ser una eina eficaç per al desenvolupament humà integral i la pau.

Els cristians creiem que en l’Església som membres els uns dels altres, tots recíprocament necessaris, perquè a cada un de nosaltres ha estat donada la gràcia d’acord amb la mesura del do de Crist, pel bé comú (cf. Ef 4,7.25; 1Co 12,7). Crist va venir al món per portar la gràcia divina, és a dir, la possibilitat de participar en la seva vida. Això implica teixir una relació fraterna, basada en la reciprocitat, el perdó, el do total de si mateix, d’acord amb l’amplitud i la profunditat de l’amor de Déu ofert a la humanitat per Aquell que, crucificat i ressuscitat, ho atrau tot cap a ell: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Com jo us he estimat, així també us estimeu també vosaltres els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns amb els altres” (Jn 13,34-35). Aquesta és la bona notícia que reclama de cadascú un pas més, un exercici permanent d’empatia, d’escolta del sofriment i de l’esperança de l’altre, fins i tot el més allunyat de mi, tot comprometent-se en el difícil camí d’amor i que se sap donar i gastar-se gratuïtament per al bé de cada germà i de cada germana.

Crist abraça tota la persona i no vol que ningú es perdi. “Déu no ha enviat el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món se salvi per ell” (Jn 3,17). Ho fa sense oprimir, sense forçar ningú a obrir-li les portes del cor i de la seva ment. ” Però vosaltres no heu d’actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix” –va dir Jesucrist– “Jo estic entre vosaltres com el qui serveix” (Lc 22,26-27). Cada tasca ha de ser, doncs, marcada per una actitud de servei a la gent, especialment els més allunyats i els més desconeguts. El servei és l’ànima d’aquesta fraternitat que construeix la pau.
Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes en aquesta nostra estimada terra.

Des del Vaticà, 8 desembre 2013. Francesc

1. Vegeu Enc. Caritas in Veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.
2. Vegeu Francesc, Enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.
3. Vegeu Pau VI, Enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.
4. Vegeu Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.
5. Enc Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279).
6. Vegeu ibid., 44: AAS 59 (1967), 279.
7. Enc Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.
8. Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.
9. Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.
10. Ibid.
11. Vegeu Enc. Caritas in Veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.
12. Suma Teològica II-II, q. 66, art. 2.
13. Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral. sobre l’Església en el món contemporani Gaudium et spes, 69. Vegeu Lleó XIII, Encíclica. Rerum Novarum(15 maig 1891), 19: ASS 23 (1890/91), 651; Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 ( 1988), 573-574; Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església, núm. 178 .
14. Enc Redemptor Hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.
15. Vegeu Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església , núm. 159 .
16. Francesc, Carta al President Putin 4 setembre 2013: L’Osservatore Romano, 6 setembre 2013, pàg. 1.
17. Enc Pacem in Terris (11 abril 1963), 17: AAS 55 (1963), 265.

T'interessarà ...

El més llegit