Pàgina d'inici > Noticies

Homilia del Sr. Cardenal en la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la missa per pregar pels difunts de la Guerra de 1714, a la Basílica de Santa Maria del Mar, 11 de setembre de 2014 Celebrem amb goig un acte molt important amb motiu de la festa de la Mare de Déu de la […]

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la missa per pregar pels difunts de la Guerra de 1714, a la Basílica de Santa Maria del Mar, 11 de setembre de 2014

Celebrem amb goig un acte molt important amb motiu de la festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i de la Província eclesiàstica de Barcelona. Estem celebrant el banquet de noces, de la nova i eterna Aliança que ens ha salvat i alliberat, la mort i resurrecció de Jesucrist. I ho fem en la presència de la Mare de Déu de la Mercè en aquesta entranyable Basílica, com estigué també present Maria en aquelles noces de Canà, com hem escoltat en l’Evangeli.

La presència de Maria en aquell banquet nupcial de Canà posa en relleu la seva intercessió maternal envers tots els homes i totes les dones de la humanitat. Per la seva intercessió sant Pere Nolasc i santa Maria de Cervelló donaren inici a l’obra mercedària en la Barcelona medieval que contribuí i contribueix a l’alliberament de moltes persones de tot tipus d’esclavatge. Per això, avui, als peus de la nostra patrona, el poble de Déu de Barcelona, amb les seves autoritats, fa seva la pregària a la Verge Maria com a “consol dels afligits i alliberadora dels captius”, tot demanant Déu que per la constant “intercessió de Maria, concedeixi als qui viuen sota qualsevol esclavatge la veritable llibertat dels fills de Déu”.

La presència de Maria en les noces de Canà és un paradigma de la nostra presència de creients enmig del món. Fou una presència amorosa i atenta a les necessitats d’aquells nous esposos, ella que era plena de gràcia i mare. Ella va observar que s’acabava el vi i que, conseqüentment, els esposos quedarien malament i la festa no acabaria bé. Fou, també, una presència solidària, perquè Maria va considerar que aquella dificultat no era només un problema dels esposos, sinó que era també el seu problema. Per a Maria no era vàlida aquesta actitud tant poc humana i cristiana que expressen aquestes paraules:  “No és el meu problema”. La solidaritat no permet dir aquestes paraules, perquè les necessitats i els problemes dels altres són també les nostres necessitats i els nostres problemes en força mesura.

I la presència de Maria fou alhora una presència de fe. Ella era una dona de fe i creia que Jesús, el Fill de Déu encarnat en les seves entranyes virginals per obra de l’Esperit Sant, podia solucionar aquell problema material però important d’aquells esposos. Per això Maria, com hem escoltat en l’evangeli, diu a Jesús: “No tenen vi”. Penso que no es tractava d’un comentari, sinó d’una autèntica petició de Maria curulla de fe. Aquesta fe va fer avançar l’hora de Jesús i, realitzant els qui servien tot el que ell els digué, l‘aigua de les gerres es convertí en el vi millor del banquet, essent suficient per a tota la festa nupcial.

La presència dels cristians en la societat està amarada d’amor a les persones i a les institucions. El nostre amor al país i a la ciutat forma part de l’amor al proïsme, però no només en la seva dimensió individual, sinó també en la seva realitat social. Això és ben bé així si pensem en l’aportació molt positiva i rica de les parròquies, de les comunitats religioses, de Càritas, dels moviments i associacions eclesials en el camp de l’espiritualitat, de la pobresa i marginació, de la vellesa, dels hospitals, de l’ensenyament, de la cultura, etc., sempre però especialment en aquest temps de crisi econòmica.

La presència de l’Església i dels cristians en la nostra societat, a imitació de Maria, ens fa constatar amb dolor el caràcter força generalitzat de la increença la nostra Europa occidental. No es tracta d’un refús obert i sistemàtic de Déu, sinó més aviat d’una actitud d’indiferència religiosa, d’agnosticisme. Els pobles d’Àfrica i d’Àsia admiren les prestacions tècniques i la ciència d’Occident, però  temen davant un tipus de raó que exclou totalment Déu de la concepció de l’home, com la forma més sublim de la racionalitat. L’amenaça a la seva identitat no la veuen en la fe cristiana, sinó en el menyspreu de Déu i en elevar la utilitat a criteri suprem per als futurs èxits de la recerca científica i tècnica.

Tanmateix l’home i la dona d’avui com de sempre només poden aconseguir la seva plenitud en el trobament amorós amb el Déu que és amor i en l’acolliment de la seva voluntat salvadora. Per això, quan la cultura dominada pel laïcisme nega Déu i oblida la transcendència, està tancant a la persona humana l’únic camí que la pot portar fins a la seva plenitud i al seu últim destí.

Hem d’estar més oberts a l’Àfrica per tal d’ajudar al seu desenvolupament econòmic. Fereixen els nostre sentiments humans i cristians la realitat i les imatges de la munió d’immigrants que arriben o pretenen arribar aquí en condicions dramàtiques i inhumanes. El Papa Francesc en el seu viatge a Lampedusa ho va denunciar clarament. La immigració obeeix fonamentalment a la impossibilitat de trobar treball i mitjans per guanyar-se la vida, no veient altra sortida que emigrar del seu país. Convé recordar el que ara fa ja quaranta anys digué el Concili Vaticà II, que és preferible exportar capitals que no pas exportar persones.

L’Orde mercedària i de la Mare de Déu de la Mercè ens ha de fer més solidaris del món de la presó, el qual la té per patrona. Jesús diu en l’evangeli: “Era a la presó i vinguéreu a veure’m”. Certament Jesús estigué, està i estarà a la presó en cadascuna de les persones que aquí i arreu estan empresonades. La presó és dins de la ciutat, però està poc present en la vida de la societat. I tanmateix està plena de persones: les que estan al servei dels empresonats i les que, privades de llibertat, compleixen condemna o esperen el judici o la sentència.

El cristianisme ofereix un missatge d’esperança a tots als qui són a la presó. Aquest missatge reconeix que Jesús cerca cada persona en qualsevol situació en què es troba, per tal d’oferir-li la salvació. Crist espera de tota persona una acceptació confiada de viure practicant el bé. Es tracta d’un camí de vegades llarg però estimulant, perquè no es recorre en solitari, sinó en companyia del mateix Crist.

La presó té sentit quan, afirmant les exigències de la justícia i reprovant el delicte, serveix per renovar l’home, canviar de vida i integrar-se amb plenitud a la societat. Si s’aconsegueix això, amb l’ajut de tots, tota la societat s’alegrarà i les mateixes persones a les quals s’ha ofès amb els delictes experimentaran que se’ls ha fet més justícia en veure el canvi interior dels delinqüents que en constatar el càstig que han pagat.

La presència dels cristians és també una presència de fe. Nosaltres enmig del món hem de treballar amb tots els homes i dones per transformar-lo. Però tenim quelcom que és peculiar de nosaltres, la pregària, la confiança que Déu està interessant en la transformació d’aquest món i pot moure els cors perquè contribueixin a realitzar-ho. El miracle de convertir l’aigua en el vi millor del banquet amb una petició  confiada com la de Maria pot repetir-se per tal que tot home i tota dona tingui un plat en la taula que el Déu creador ha parat per a tota la humanitat. 

Posem en les mans de la nostra Patrona les mancances que tenim a tots els àmbits i les il·lusions i esperances que amb el treball i l’esforç personal i social omplen els nostres cors pel nostre present i el nostre futur.

T'interessarà ...

El més llegit