Pàgina d'inici > Noticies

Homilia del Papa per Pentecosta

Homilia del papa Francesc a la Plaça de Sant Pere del Vaticà en la missa per als membres dels moviments, de les noves comunitats, de les associacions i de les agregacions de laics de tot el món, Diumenge de Pentecosta 19 de maig de 2013 “Avui contemplem i revivim en la litúrgia l’efusió de l’Esperit […]

Homilia del papa Francesc a la Plaça de Sant Pere del Vaticà en la missa per als membres dels moviments, de les noves comunitats, de les associacions i de les agregacions de laics de tot el món,

Diumenge de Pentecosta 19 de maig de 2013

“Avui contemplem i revivim en la litúrgia l’efusió de l’Esperit Sant, per obra de Crist Ressuscitat, sobre la seva Església; un esdeveniment de gràcia que va omplir el cenacle de Jerusalem per expandir-se pel món sencer.
 
Però què va passar aquell dia, avui tan llunyà de nosaltres, i alhora tan proper que arriba a la intimitat del nostre cor? Sant Lluc ens ofereix la resposta en el fragment dels Fets dels Apòstols que hem ascoltat. L’evangelista ens condueix a Jerusalem, al pis de dalt de la casa on es troben reunits els apòstols. El primer element que atrau la nostra atenció és la remor que de sobre ve del cel, «com si es girés una ventada impetuosa» i omple la casa; després les «llengües com de foc» que es dividien i es coÅ€locaven sobre cadascun dels apòstols. Remor i llengües de foc són senyals precisos i concrets que colpeixen els apòstols, no només exteriorment, sinó també en el seu profund: en la ment i en el cor. La conseqüència és que «tots van quedar plens de l’Esperit Sant», el qual desprèn el seu dinamisme irresistible, amb resultats sorprenents: «Començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se». S’obre llavors al nostre davant un quadre del tot inesperat: una gran multitud s’aplega i es queda meravellada perquè cadascú sent parlar els apòstols en la seva llengua. Tothom fa una experiència nova, que mai no havia passat abans: «Els sentim en la nostra llengua materna». I de què parlen? «De les grandeses de Déu».
 
A partir d’aquest fragment dels Fets, voldria reflexionar sobre tres paraules lligades a l’acció de l’Esperit: novetat, harmonia, missió.
 
1. La novetat sempre ens fa una mica de por perquè ens sentim més segurs si ho tenim tot sota control, si som nosaltres els qui construïm, programem, projectem la nostra vida segons els nostres esquemes, les nostres seguretats, els nostres gustos. I això passa també amb Déu. Sovint el seguim, l’acollim, però fins a un cert punt; ens és difícil abandonar-nos a Ell amb plena confiança, deixant que sigui l’Esperit Sant l’ànima, la guia de la nostra vida en totes les nostres opcions. Tenim por que Déu ens faci recórrer camins nous, ens faci sortir del nostre horitzó sovint limitat, tancat, egoista, per obrir-nos als seus horitzons. Però, en tota la història de la salvació, quan Déu es revela, porta novetats – Déu sempre porta novetats – , transforma i  demana que ens fiem totalment d’Ell: Noè construeix una arca escarnit per tothom i se salva; Abraham deixa la seva terra amb només una promesa; Moisès afronta la potència del faraó i guia el poble cap a la llibertat; els apòstols, espantats i tancats al cenacle, en surten valents per anunciar l’Evangeli. No es tracta de la novetat per la novetat, de buscar coses noves per superar l’avorriment, com passa sovint en el nostre temps. La novetat que Déu porta en la nostra vida és el que veritablement ens realitza, el que ens dóna la joia veritable, la veritable serenor, perquè Déu ens estima i vol només el nostre bé. Preguntem-nos avui: estem oberts a les “sorpreses de Déu”? O bé ens tanquem amb por a la novetat de l’Esperit Sant? Som prou valents per anar pels nous camins que la novetat de Déu ens ofereix, o ens defensem, tancats en estructures caduques que han perdut la capacitat d’acollida? Ens farà bé fer-nos aquestes preguntes al llarg del dia d’avui.
 
 2. Una segona idea: l’Esperit Sant, aparentment, sembla que creï desordre en l’Església, perquè porta diversitat de carismes, de dons; però tot això, en canvi, sota la seva acció, és una gran riquesa, perquè l’Esperit Sant és l’Esperit de la unitat, que no significa uniformitat, sinó reconduir tot a l’harmonia. En l’Església l’harmonia la fa l’Esperit Sant. Un dels Pares de l’Església té una expressió que m’agrada molt: l’Esperit Sant «ipse harmonia est». Ell mateix és l’harmonia. Només Ell pot suscitar la diversitat, la pluralitat, la multiplicitat i, al mateix temps, actuar la unitat. També aquí, quan som nosaltres els qui volem fer la diversitat i ens tanquem en els nostres particularismes, en els nostres exclusivismes, portem la divisió; i quan som nosaltres els qui volem fer la unitat segons els nostres projectes humans, acabem portant la uniformitat, l’homologació. Si, en canvi, ens deixem guiar per l’Esperit, la riquesa, la varietat, la diversitat no arriben a ser mai un conflicte, perquè Ell ens empeny a viure la varietat en la comunió de l’Església. Caminar juntament amb l’Església, guiats pels Pastors, que tenen un ministeri i un carisma especial, és senyal de l’acció de l’Esperit Sant; el sentit eclesial és una característica fonamental per a cada cristià, per a cada comunitat, per a cada moviment. És l’Església qui em porta Crist i em porta a Crist; els camins paraÅ€lels són tan perillosos! Quan ens aventurem anant més enllà (proagon) de la doctrina i la comunitat eclesial – diu l’apòstol Joan en la seva Segona Carta – i no ens hi mantenim, no estem units al Déu de Jesucrist. Demanem-nos, doncs: estic obert a l’harmonia de l’Esperit Sant, superant tot exclusivisme? Em deixo guiar per Ell vivint en l’Església i amb l’Església?
 
3. L’últim punt. Els teòlegs antics deien: l’ànima és com una barca de vela, l’Esperit Sant és el vent que bufa sobre la vela per fer-la anar endavant, els impulsos i les empentes del vent són dons de l’Esperit. Sense la seva empenta, sense la seva gràcia, nosaltres no anem endavant. L’Esperit Sant ens fa entrar en el misteri del Déu viu i ens salva del perill d’una Església gnòstica i d’una Església autoreferencial, tancada en el seu recinte, ens empeny a obrir les portes per sortir, per anunciar i testimoniar la vida bona de l’Evangeli, per comunicar la joia de la fe, de la trobada amb Crist. L’Esperit Sant és l’ànima de la missió. El que va passar a Jerusalem fa gairebé dos mil anys no és un fet llunyà de nosaltres, és un fet que ens ateny, que es fa experiència viva en cadascun de nosaltres. La Pentecosta del cenacle de Jerusalem és el començament, un començament que es perllonga. L’Esperit Sant és el do per exceÅ€lència de Crist Ressuscitat als seus apòstols, però Ell vol que arribi a tothom. Jesús, com hem escoltat en l’Evangeli, diu «i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre». És l’Esperit Defensor, el «Consolador», que dóna el coratge de recórrer els camins del món portant l’Evangeli! L’Esperit Sant ens mostra l’horitzó i ens empeny fins a les perifèries existencials per anunciar la vida de Jesucrist. Demanem-nos si tenim tendència a tancar-nos en nosaltres mateixos, en el nostre grup, o si deixem que l’Esperit Sant ens obri a la missió. Recordem avui aquestes tres paraules: novetat, harmonia, missó.
 
La litúrgia d’avui és una gran pregària que l’Església amb Jesús eleva al Pare, perquè renovi l’efusió de l’Esperit Sant. Que cadascun de nosaltres, cada grup, cada moviment, en l’harmonia de l’Església, s’adreci al Pare per demanar-li aquest do. Avui també, com en el seu naixement, juntament amb Maria, l’Església invoca: «Veni Sancte Spiritus! – Vine, Esperit Sant, omple el cor dels teus fidels i encèn-hi el foc del teu amor! ». Amén”

 

T'interessarà ...

El més llegit