Pàgina d'inici > Noticies

Homilia de monsenyor Omella amb motiu de la Solemnitat de la Puríssima Concepció

Homilia de l’arquebisbe metropolità de Barcelona, Joan Josep Omella, en la Eucaristia celebrada a la seva seu el passat dijous, 8 de desembre de 2016 amb motiu de la Solemnitat de la Puríssima Concepció  Germans preveres,Germans tots en Crist el nostre Salvador,            És habitual que felicitem els éssers estimats amb un bell […]

Homilia de l’arquebisbe metropolità de Barcelona, Joan Josep Omella, en la Eucaristia celebrada a la seva seu el passat dijous, 8 de desembre de 2016 amb motiu de la Solemnitat de la Puríssima Concepció 

Germans preveres,
Germans tots en Crist el nostre Salvador,

           És habitual que felicitem els éssers estimats amb un bell ram de flors. Avui, en aquesta Festa de la Inmaculada, voldria felicitar Santa María, la Mare de Jesús i mare nostra, amb un ram virtual de tres roses, signe del nostre amor, de la nostra gratitud i de la nostra petició a Ella, que sempre escolta la pregària dels seus fills.

         Primera rosa, la de felicitació per la seva festa, perquè Ella és Immaculada. Maria és sempre un referent perquè és la mare de l’Església i el model de tot cristià. Tant de bo que la devoció, admiració i afecte que tenim i que manifestem vers la nostra Mare del cel creixi  i segueixi creixent al llarg de tota la nostra vida. Ella, com en les Noces de Canà, és prop de nosaltres, els seus fills, i ens ajuda a tirar endavant en el camí de la vida.  Ella no ens abandona mai. Així ho diem cada vegada que cantem, per exemple, una vella cançó que probablement coneixem: “Preneu, Verge pura”. En aquesta cançó diem: “no ens abandonis mai, mai”.  Certament, Maria, no abandona mai els seus fills. Així ho expressava el Papa sant Joan Pau II en l’Encíclica Redemptoris Mater quan deia: L’Església veu la Benaurada Mare de Déu en el misteri salvífic de Crist i en el seu propi misteri; la veu profundament arrelada en la història de la humanitat, en l’eterna vocació de l’home segons el designi providencial que Déu ha predisposat eternament per a ell; la veu maternalment present i partícip en els múltiples i complexos problemes que acompanyen avui la vida dels individus, de les famílies i de les nacions; la veu socorrent al poble cristià en la lluita incessant entre el bé i el mal, perquè no “caigui” o, si cau, “s’aixequi” (Redemptoris Mater, 52).

Segona rosa, la gratitud, l’acció de gràcies, pel Concili Vaticà II. Com tots recordeu, el Concili Vaticà II, el 21è Concili Ecumènic de la història, es va clausurar el 8 de desembre de l’any 1965. Aquest Concili va ser una gran gràcia de la qual estem encara rebent els seus fruits. I el Papa Pau VI, dirigint-se als pares conciliars va declarar que Maria Santíssima és Mare de l’Església.

Sí, la Verge Maria és la Mare de tots els homes i especialment dels membres del Cos Místic de Crist, des que és Mare de Jesús per l’Encarnació. Jesús mateix ho va confirmar des de la Creu abans de morir, en donar-nos la seva Mare per mare nostra en la persona de Sant Joan, i el deixeble la va acollir com a Mare; nosaltres hem de tenir la mateixa actitud que el Deixeble Estimat. Per això, la pietat de l’Església a la Santíssima Verge és un element intrínsec del culte cristià. Anem complint així la profecia de la Verge, que va dir: “totes les generacions em diran Benaurada” (Lc 1,48).

Tercera rosa, la família. Sí, mirant la Verge pensem de seguida que Crist va triar una família per venir a aquest món i va posar com a model per a les famílies, la sagrada família de Natzaret. Per aquest motiu avui resem de manera especial per totes les famílies.

         Certament, no fa falta ser gaire espavilat per adonar-se que la família és a l’ull de l’huracà de tots els canvis socials que es volen introduir al nostre món postmodern. Es comença per canviar els noms. Es parla de parelles, de gènere, de companys sentimentals… Es parla també de parelles de fet, de Pacs, d’unions civils… Es camina obstinadament cap a la destrucció de la família, deformant-ne l’autèntica concepció i la sola raó d’existir.

         La família sempre ha tingut dificultats i problemes per subsistir. La mateixa Sagrada Escriptura no amaga aquests problemes. En la genealogia de Jesús es recorden famílies poc exemplar i unes altres que passen per dificultats i incomprensions entre germans, fills i pares.

  • La primera parella en crisi és la d’Adam i Eva, que, a més de no entendre’s, s’acusen mútuament sobre la responsabilitat del pecat. Després tampoc aconsegueixen ensenyar els seus fills Caín i Abel a estimar-se, els quals acabaran tràgicament la seva relació.
  • Els fills de Noé no saben respectar el seu pare.
  • Abraham és incapaç de fer regnar la pau entre els seus, tant entre Sara i Agar, com entre la seva gent i la del seu nebot Lot.
  • La família de Jacob és un escenari de lluita a mort dels germans de Josep.
  • Maria i Aarón es posen d’acord per molestar el seu germà Moisès.
  • La família de David es taca de sang primer pel seu adulteri i consegüent homicidi, i després per la rebel·lió contra ell del seu fill Absalon.
  • I… a la mateixa família de Natzaret no li falten moments de sofriment. Josep va voler, en un determinat moment, separar-se secretament de Maria. I Maria i Josep van patir també en no entendre el seu fill quan decideix quedar-se al temple de Jerusalem.

Sin embargo, el modelo más hermoso que tenemos los cristianos, para vivir la vida de familia y para superar todas las crisis, es ciertamente el modelo de Nazaret. Y esta fiesta de la Inmaculada es una ocasión hermosísima para mirar a la Virgen, a san José y al Niño, de manera que nos empapemos de sus virtudes domésticas. Es también una ocasión hermosa para que oremos por todas las familias y para que nos comprometamos con todo empeño en la defensa de la familia frente a todos los ataques que puedan venirle.

San Pablo nos ha indicado, en la carta a los Colosenses, cómo vivir la vida cristiana, con qué sentimientos: La misericordia, la bondad, la humildad, la mansedumbre, la paciencia, soportándonos y perdonándonos siempre. Y por encima de todo, nos decía: vestíos del amor, llevad la paz en el corazón y sed agradecidos.

Estas virtudes valen para todo cristiano, pero de manera especial para vivir en familia. Son virtudes que hacen crecer el amor, la armonía y la felicidad en la familia. Pidamos que el Señor, por intercesión de Santa María, nos conceda vivir estas virtudes en nuestra familia, en nuestras comunidades, en nuestra sociedad.

Podría ir recorriendo cada una de estas virtudes y explicitarlas un poco. Me voy a detener en dos aspectos que me parecen importantes a resaltar para vivir en familia según el modelo de la de Nazaret. En ella lo central e importante era la caridad, el amor.

a)    La proximidad de Dios. La primera manera de dejarse formar y plasmar por la caridad es ser fieles al proyecto de Dios. Ser signo y sacramento del amor de Dios para el mundo, signo e instrumento de la caridad de Cristo, testimonio e imagen viva de la proximidad misma de Dios. Esa es la primera e insustituible tarea de una familia cristiana. Dios, en verdad, camina codo a codo con la familia cristiana, está en el centro de la misma vida familiar. Abramos pues, las puertas de nuestros corazones y acojamos al Señor que vienen a reforzar y estrechar los lazos de amor entre los miembros de la familia.

b)   Amor recíproco. El primer sendero de la caridad, como recuerda Familiaris Consortio, es “vivir fielmente la realidad de la comunión con el compromiso constante de desarrollar una auténtica comunidad de personas” (nº 18). Es decir vivir en profundidad el amor interpersonal. Amor que supone un acuerdo perfecto, buen entendimiento, serenidad recíproca, capacidad para sonreír, para comprender, para dar cuerda al discurso del otro; ausencia de prejuicios recíprocos, superación de distancias, de reticencias, de desconfianzas, de esos momentos maníacos que con frecuencia vienen a turbar las relaciones familiares; capacidad para realizar intercambios y enriquecimientos recíprocos entre las distintas generaciones.

En el fondo se trata de encontrar juntos el nervio, la fuerza y la alegría de unir las manos y manifestar a Dios los sentimientos más profundos del corazón.

Y entre los posibles modos para manifestar todo esto a Dios, que eso es la oración, propongo: orar juntos con las palabras que sepamos; orar juntos un salmo; orar con una palabra del Evangelio. Es decir orar juntos, en familia, en comunidad. La oración ayuda a vivir el amor recíproco.

La Família de Natzaret va viure d’aquesta manera; va viure en una profunda relació amorosa en la presència de Déu. I ens convida a viure d’aquesta manera, encara que hàgim d’anar contra corrent. Estem cridats a ser testimonis d’aquesta vida de família que brolla del mateix projecte de Déu.

Santa Maria, Verge Inmaculada, cuida i protegeix de tot mal les nostres famílies i totes les famílies del món. Amén.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

T'interessarà ...

El més llegit