Pàgina d'inici > Noticies

Homilia de la Missa d’acció de gràcies a la Sagrada Família

Homilia del Cardenal Lluís Martínez Sistach, en la celebració d’acció de gràcies per la Visita del Sant Pare i del Dia de la Família i de la Vida Basílica de la Sagrada Família, dissabte 18 de desembre 2010 Amb goig hem viscut la visita pastoral del Sant Pare Benet XVI els dies 6 i 7 […]

Homilia del Cardenal Lluís Martínez Sistach, en la celebració d’acció de gràcies per la Visita del Sant Pare i del Dia de la Família i de la Vida

Basílica de la Sagrada Família, dissabte 18 de desembre 2010

Amb goig hem viscut la visita pastoral del Sant Pare Benet XVI els dies 6 i 7 del mes de novembre d’aquest any. Ha estat un autèntic do de Déu. El Papa ha visitat la nostra Església de Barcelona i ens ha manifestat el seu afecte i la seva sol·licitud apostòlica.  Venim a donar gràcies a Déu per aquesta inoblidable visita, i ho fem aquí, a la Basílica de la Sagrada Família que el Sant Pare ha dedicat. La nostra pregària eucarística és, també, per a la institució preuada del matrimoni i de la família i pel valor innegociable de la vida humana, des del primer moment de la concepció fins a la mort natural.

La nostra celebració ens farà recordar constantment la celebració que el Sant Pare va presidir ara fa més d’un mes. Us parlo amb el cor ple d’alegria per aquell importantíssim esdeveniment, com no dubto que també vosaltres estimats diocesans l’experimenteu, participant d’aquella alegria que, com ens va dir el Sant Pare, va experimentar ell mateix en “dedicar el temple de la Sagrada Família, obra del genial arquitecte Antoni Gaudí –lloança a Déu feta de pedra- i de visitar l’Obra del Nen Déu, iniciativa que posa de manifest que la caritat és el distintiu de la condició cristiana”

Desitjo expressar, en nom de tota l’Església de Barcelona, la nostra emotiva gratitud al Sant Pare per haver-nos honrat amb la seva visita, per haver-nos animat en el compliment de la nostra missió com a Església, per haver-nos donat ànim i il·lusió per a no desanimar-nos davant les dificultats i per haver-nos ajudat a adquirir una major consciència de ser una Església local en comunió amb l’Església universal, estesa des d’Orient a Occident.

Un dels fruits de les visites del Papa consisteix en adonar-nos que cadascuna de les Esglésies locals mereix ser destinatària de l’interès del Papa. Cadascuna de les Esglésies diocesanes és un santuari vivent, una assemblea de persones que en la confessió de la fe fan visible la presència de Crist enmig dels homes. La visita del Sant Pare ens ha fet prendre major consciència de la nostra Església diocesana i ens anima a estimar-la més. Estimar la nostra arxidiòcesi és estimar l’Església de Crist. Desitjo agrair-vos a tots el treball que feu amb la pregària i l’acció, amb els vostres compromisos en les comunitats i en la societat; tot això és una manifestació del vostre amor a l’Església que com a mare ens ha engendrat a la vida de fills i filles de Déu i alimenta aquesta nova vida amb la Paraula i els sagraments.

Déu, amic de l’home i amic de la vida

El tema central de les paraules del Papa Benet XVI a Barcelona i a Santiago ha estat el de Déu. És ben conegut que la primera prioritat del Papa en el seu pontificat és portar els homes d’avui a l’accés a Déu. El tema de Déu és d’una importància cabdal en les nostres societats de l’occident europeu en les quals un gran nombre de persones viuen com si Déu no existís, amb totes les conseqüències negatives i doloroses que això té per al bé de les persones i de la societat.

Dedicar aquesta majestuosa i bellíssima basílica de la Sagrada Família a Déu enmig de la ciutat cosmopolita de Barcelona és d’alguna manera oferir una presència de Déu i de l’Església, no amagada sinó molt visible d’arreu de la ciutat. Avui és molt necessari facilitar espais reservats al diàleg entre Déu i els homes, per al culte litúrgic i per a la lloança a Déu.

Benet XVI ens ha dit que “és una tragèdia que a Europa, sobretot al segle XIX, s’afirmés i divulgués la convicció que Déu és l’antagonista de l’home i l’enemic de la seva llibertat. Amb això es volia enfosquir la veritable fe bíblica en Déu”. La dedicació d’aquesta Basílica en una època en la que l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat i de molta actualitat.

Benet XVI afirma que “Déu és l’origen del nostre ésser i fonament i cimal de la nostra llibertat, no el seu oposant”. Davant d’aquesta veritat, el Papa es fa unes preguntes atesa la realitat de indiferència religiosa que es respira a Europa: “Com es  fundarà a si mateix l’home mortal i com es reconciliarà amb si mateix l’home pecador? Com és possible que s’hagi fet silenci públic sobre la realitat primera i essencial de la vida humana?”

El Sant Pare Benet recordava a aquesta Europa tan oblidadissa de les seves arrels cristianes que Déu és amic dels homes i ens invita a ser amics seus. Gaudí amb la seva obra plena de bellesa, d’exaltació de la naturalesa creada per Déu i rica de simbologia religiosa, “ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home”. I el secret de l’autèntica originalitat d’aquest meravellós temple, que ha encisat al món, rau, com deia Gaudí, a tornar a l’origen que és Déu. Com afirma el mateix Sant Pare, l’arquitecte de la Sagrada Família, obrint el seu esperit a Déu, ha estat capaç de crear en aquesta ciutat de Barcelona un espai de bellesa, de fe i d’esperança que porta l’home a la trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa”.

La glòria de Déu i la glòria de l’home

El Sant Pare en els seus missatges ha tractat també d’aquest altre tema ben actual:  l’home com a tal i l’home en la seva relació amb Déu. L’home, amb la seva intel·ligència i amb les seves obres, està cridat a donar glòria a Déu. “En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia “. Hi ha una harmonia entre aquests tres llibres, perquè és el mateix Déu el qui crea i el qui salva. Benet XVI, en la seva recent Exhortació postsinodal Verbum Domini, ens parla de la “Cristologia de la Paraula” i ens diu que “podem contemplar així la profunda unitat en Crist entre creació i nova creació i de tota la història de la salvació” (Verbum Domini, exhortació postsinodal sobre la Paraula de Déu, de 30 de setembre de 2010, 13).

El Papa a la Sagrada Família ens va dir que l’arquitecte de Déu “va fer una cosa que és una de les tasques més importants d’avui: superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa […] Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autèntica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu “.

Ja sant Ireneu de Lió, al segle II de l’era cristiana, deia que la glòria de Déu és l’home vivent: “Gloria Dei homo vivens”. Si a la Sagrada Família el Papa ens va convidar a unir-nos a la glorificació de Déu davant aquell Càntic de les criatures en pedra i en llum, a la plaça de l’Obradoiro va unir a la glòria de Déu la glòria de l’home, perquè la causa de Déu i la causa de l’home són inseparables: “Aquest Déu i aquest home són els qui s’han manifestat concretament i històrica en Crist”. “Deixeu-me que proclami des d’aquí la glòria de l’home, que adverteixi de les amenaces a la seva dignitat per l’espoliació dels seus valors i riquesa originaris, per la marginació o la mort infligides als més febles i pobres”.

Això és el que l’Església vol aportar a Europa: vetllar per Déu i vetllar per l’home, des de la comprensió que se’ns ofereix de tots dos en Jesucrist. Aquest és un gran objectiu que el Papa ens demana que el treballem com una tasca de cada cristià i de les nostres comunitats i institucions d’Església. És una feina engrescadora. Demana la participació de tots els qui estimem Déu, l’Església i els germans. Per assolir-ho la construcció de l’exterior de la Sagrada Família que s’està fent pot ser com una paràbola per realitzar aquesta proposta que ens ha ofert Benet XVI. Ens cal un esperit de fe i d’esperança; ens cal un treball constructiu ben solidari i complementari, fent-nos costat els uns als altres i per a aquest treball tots som necessaris.

Un espai de fe, de bellesa i d’esperança

Cap al final de la seva homilia a la Sagrada Família, el Papa ens va fer aquesta confidència: “En contemplar admirat aquest recinte sant de sorprenent bellesa, amb tanta història de fe, demano a Déu que en aquesta terra catalana es multipliquin i consolidin nous testimonis de santedat, que prestin al món el gran servei que l’Església pot i ha de prestar a la humanitat: ser icona de la bellesa divina, crida ardent de caritat, via perquè el món cregui en Aquell que Déu ha enviat (cf. Jn 6,29)”.

D’aquesta manera, com ens va dir el Papa en acomiadar-se la tarda del 7 de novembre, podrem treballar per mostrar al món la fecunditat de la fe cristiana, “en la qual s’agermanen veritat i bellesa i que contribueix a través de la caritat i de la bellesa del misteri de Déu a crear una societat més digna de l’home. En efecte, la bellesa, la santedat i l’amor de Déu porten l’home a viure en el món amb esperança”.

Encara que la cultura actual del nostre occident europeu és poc sensible a la transcendència, l’home creat a imatge i semblança de Déu cerca el sentit de la vida i sovint es planteja interrogants que transcendeixen l’espai i el temps, creat com és per a l’eternitat. La basílica de la Sagrada Família atreu perquè la “nova arquitectura” que Gaudí inicià descansa damunt d’allò que l’esperit humà busca amb insistència: la proporció, l’harmonia, en definitiva, la bellesa. Es pot dir que és una cartografia del sagrat, un gran mapa obert on el món pot llegir les grans preguntes de la vida, de l’origen i del fi, del cel i de la terra.

L’Evangelització amb la vida i les paraules

L’Església duu a terme el seu propi camí interior, aquell que la condueix, a través de la fe, l’esperança i l’amor, a fer-se transparència de Crist per a el món. La missió de l’Església consisteix en anunciar a Jesucrist, ja que l’Església existeix per evangelitzar. El Papa en la homilia de la dedicació de la Sagrada Família ens ha dit que “l’Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat”. Hauríem de parlar menys de l’Església i centrar l’atenció més en Jesucrist. El mateix Benet XVI, a l’inici de la seva encíclica “Déu és amor”, ens ha dit que “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida” (Núm. 1). Aquesta persona és Jesucrist.

En la Carta Pastoral Anuncieu a tothom l’Evangeli, de 24 de setembre de 2009, he demanat que tota la diòcesi sigui missionera i evangelitzadora. Avui tenim el repte de l’evangelització per tal d’anunciar la vida i el missatge de Jesucrist. Anunciant amb la paraula i el testimoni de la pròpia vida Jesucrist Déu i home, estem realitzant el que el Papa ens ha dit que és “el gran treball”, que consisteix a “mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia”. Així podrem donar un testimoniatge cristià al nostre món “amb alegria, coherència i senzillesa, a casa, a la feina i en el compromís com a ciutadans”. Perquè “no hi ha major tresor que puguem oferir als nostres contemporanis”.

Amb la dedicació del temple de la Sagrada Família presidida pel Sant Pare, el món ha fixat els seus ulls no només en l’exterior de la basílica, sinó també en el seu interior. I ha quedat meravellat. La seva bellesa i la seva riquíssima simbologia bíblica, teològica, litúrgica i catequètica es posen al servei de l’evangelització i de la catequesi. Gaudí ho va projectar profèticament ara fa 128 anys. Ell sabia que aixecava quelcom singular per la seva profunditat, per la seva capacitat d’emocionar i per la seva possibilitat de parlar amb registres plàstics arquitectònicament innovadors i espiritualment densos.

Davant dels milions de persones que anualment visiten aquesta obra hom es pot preguntar: ¿Què els impulsa a conèixer l’obra d’aquest místic cristià, quan molts semblen persones religiosament indiferents i molts altres ni tan sols cristians? ¿Aquest interès per la Sagrada Família no serà signe d’una petició d’espiritualitat i de recerca de Déu? Penso que hem d’aprofitar les celebracions del culte litúrgic amb tota la seva bellesa i la realitat única de la basílica com he indicat abans, per evangelitzar i catequitzar a aquells que amb interès entren en el seu interior per poder assaborir anticipadament d’alguna manera la bellesa, la joia i la pau de la Jerusalem celestial.

La família de Natzaret i les famílies cristianes

A l’Àngelus, el Papa va reafirmar “la dignitat i el valor primordial del matrimoni i la família, esperança de la humanitat, en la qual la vida humana troba acollida, des de la seva concepció al seu declivi natural”. I en l’homilia de la missa de la dedicació havia advocat “per adequades mesures econòmiques i socials perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització; perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot el que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar “.

El matrimoni és la íntima comunitat de vida i d’amor entre un  home i una dona oberta a la vida. La família, fonamentada en el matrimoni, és una autèntica església domèstica on els seus membres donen culte i lloança a Déu en els seus cors compartint la vida i l’amor. És, també, la primera escola per a la formació dels fills en la fe, les virtuts humanes i cristianes i el compromís social. Amb raó el Concili Vaticà II ha pogut dir que “el benestar de la persona i de la societat humana i cristiana està estretament lligat amb una feliç situació de la comunitat conjugal i familiar” (Gaudium et spes, 47).

Benet XVI ens va regalar a la basílica de la Sagrada Família un missatge que considero que en bellesa teològica i moral està a l’alçada de la bellesa del temple d’Antoni Gaudí. Convé que el mantinguem en la nostra memòria i en el nostre esperit. El Papa, passant de la família a la comunitat de l’Església, afegia que “ens ha ensenyat que tota l’Església, escoltant i complint la seva Paraula, es converteix en la seva Família”. Molt hem d’aprendre d’aquesta visió de l’Església. Però de l’Església el Papa Benet XVI no dubtava a passar a la societat sencera fent una proposta, no pas una imposició: “I, encara més, ens ha encomanat ser llavor de fraternitat que, sembrada en els cors, encoratgi l’esperança”. El Papa sap que l’esperança és una gran necessitat de la nostra humanitat actual.

Avui amb la celebració de l’Eucaristia preguem per la vida humana des del seu inici fins a la mort natural. Aquest el dret fonamental més important. L’Església ha defensat sempre la vida del que ha de néixer i la societat manifesta el seu grau d’humanització en el respecte que té a la vida humana. La presència del Sant Pare a l’Obra del Nen Déu fou una manifestació del valor que dóna a la vida humana sense o amb minusvalideses i el compromís que l’Església i els cristians hem d’assumir per ajudar a les dones embarassades perquè no es vegin encaminades o obligades per circumstàncies adverses a recórrer a l’avortament. El Papa va afirmar que “és imprescindible que els nous desenvolupaments tecnològics en el camp mèdic mai no vagin en detriment del respecte a la vida i a la dignitat humana, de manera que aquells que pateixen malalties o minusvalideses físiques o psíquiques puguin rebre sempre aquell amor i aquelles atencions que els facin sentir valorats com a persones en les seves necessitats concretes”.

La solidaritat amb els pobres i malalts

Enmig de la crisi econòmica que estem vivint en el món i també en el nostre país, amb conseqüències tan negatives i doloroses per a moltes persones i famílies, el Papa va dir: “Jo voldria convidar Espanya i Europa a edificar el seu present i projectar el seu futur des de la veritat autèntica de l’home, des de la llibertat que respecta aquesta veritat i mai la fereix, i des de la justícia per a tots, començant pels més pobres i desvalguts. Una Espanya i una Europa no només preocupades de les necessitats materials dels homes, sinó també de les morals i socials, de les espirituals i religioses, perquè totes elles són exigències genuïnes de l’únic home i només així es treballa eficaçment, íntegra i fecunda pel seu bé”.

El Papa va voler felicitar i agrair als catòlics del nostre país “la generositat amb que sostenen tantes institucions de caritat i de promoció humana. No deixeu de mantenir aquestes obres que beneficien tota la societat, l’eficàcia de les quals s’ha posat de manifest de manera especial en l’actual crisi econòmica, així com en ocasió de les greus calamitats naturals que han afectat diversos països”.

Però va ser en la visita de la tarda del 7 de novembre a l’Obra social diocesana del “Nen Déu” on va ser més palesa la proximitat paternal del Papa a les famílies amb fills afectats per la síndrome de Down o altres discapacitats. En aquest acte va aparèixer el cor ple de bondat, d’afecte i de consol del Papa teòleg i  intel·lectual. Va convidar a tots – ja que la seva presència en aquesta institució volia ser un reconeixement a totes les altres obres similars de l’arxidiòcesi – a ser solidaris amb els patiments de moltes persones. “En aquests moments en què moltes llars afronten serioses dificultats econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, mostrant que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana.”

Allà va acabar Benet XVI amb aquesta exhortació: “Us demano que seguiu socorrent als més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos”, alhora que feia un elogi de tots aquells que en aquesta i en moltíssimes altres institucions similars encarnen “aquest important ministeri de consolació davant les fragilitats de la nostra condició, que l’Església busca exercir amb els mateixos sentiments del Bon Samarità (cf. Lc10, 29-37) “.

Hem de vetllar pels fruits de la visita del Sant Pare, intensificant amb renovada il·lusió la nostra fidelitat a Déu i a l’Església. Hem d’estimar al Sant Pare i valorar el seu ministeri de successor de sant Pere, hem de créixer en l’amor a Déu i als germans i hem de treballar amb generositat en la nova evangelització de la nostra societat.

T'interessarà ...

El més llegit