Pàgina d'inici > Noticies

Homilia de Benet XVI a l’obertura de l’Any de la Fe

Santa Missa per a l’obertura de l’Any de la Fe. Homilia del Sant Pare Benet XVI Plaça de Sant Pere. Dijous, 11 d’octubre de 2012 Venerables germans, Benvolguts germans i germanes, Avui, amb gran alegria, en l’escaiença del 50è aniversari de l’obertura del concili ecumènic Vaticà II, donem inici a l’Any de la fe. Em […]

Santa Missa per a l’obertura de l’Any de la Fe. Homilia del Sant Pare Benet XVI

Plaça de Sant Pere. Dijous, 11 d’octubre de 2012

Venerables germans,

Benvolguts germans i germanes,

Avui, amb gran alegria, en l’escaiença del 50è aniversari de l’obertura del concili ecumènic Vaticà II, donem inici a l’Any de la fe. Em complau saludar a tots, en particular a Sa Santedat Bartomeu I, patriarca de Constantinoble, i a Sa Gràcia Rowan Williams, arquebisbe de Canterbury. Una salutació especial als patriarques i als arquebisbes majors de les Esglésies catòliques orientals, i als presidents de les conferències episcopals. Per a rememorar el Concili, el qual alguns dels aquí presents ―als quals saludo amb particular afecte― hem tingut el goig de viure en primera persona, aquesta celebració s’ha enriquit amb alguns signes específics: la processó d’entrada, que ha volgut recordar la que de manera memorable van fer els pares conciliars quan van ingressar solemnement en aquesta Basílica; l’entronització de l’evangeliari, còpia del que es va utilitzar durant el Concili; i l’entrega dels set missatges finals del Concili i del Catecisme de l’Església catòlica, que faré al final, abans de la benedicció. Aquests signes no són simples recordatoris, sinó que ens ofereixen també la perspectiva per anar més enllà de la commemoració. Ens inviten a entrar més profundament en el moviment espiritual que ha caracteritzat el Vaticà II, per a fer-lo nostre i realitzar-lo en el seu veritable sentit. I aquest sentit ha estat i continua sent la fe en Crist, la fe apostòlica, animada per l’impuls interior de comunicar Crist a tots i cadascun dels homes durant el pelegrinatge de l’Església pels camins de la història.

L’Any de la fe que avui inaugurem està vinculat coherentment amb tot el camí de l’Església en els últims cinquanta anys: des del Concili, mitjançant el magisteri del servent de Déu Pau VI, que va convocar un Any de la fe l’any 1967, fins al Gran Jubileu del 2000, amb el qual el beat Joan Pau II va proposar novament a tota la humanitat Jesucrist com a únic Salvador, ahir, avui i sempre. Aquests dos pontífexs, Pau VI i Joan Pau II, van convergir profundament i plenament a posar Crist com a centre del cosmos i de la història, i en l’anhel apostòlic d’anunciar-lo al món. Jesús és el centre de la fe cristiana. El cristià creu en Déu per mitjà de Jesucrist, que n’ha revelat el rostre. Ell és el compliment de les Escriptures i el seu intèrpret definitiu. Jesucrist no és només l’objecte de la fe, sinó, com diu la carta als Hebreus, «el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud» (12,2).

L’evangeli d’avui ens diu que Jesucrist, consagrat pel Pare en l’Esperit Sant, és el protagonista de l’evangelització vertadera i perenne: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres» (Lc 4,18). Aquesta missió de Crist, aquest dinamisme seu continua en l’espai i en el temps, travessa els segles i els continents. És un moviment que parteix del Pare i, amb la força de l’Esperit, porta la bona notícia als pobres en sentit material i espiritual. L’Església és l’instrument principal i necessari d’aquesta obra de Crist, perquè està unida a ell com el cos al cap. «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn 20,21). Això diu el Ressuscitat als deixebles, i alenant damunt seu, afegeix: «Rebeu l’Esperit Sant» (v. 22). Déu, per mitjà de Jesucrist, és l’artífex principal de l’evangelització del món; però Crist mateix ha volgut transmetre a l’Església la seva missió, i ho ha fet i ho continua fent fins al final dels temps infonent l’Esperit Sant en els deixebles, aquell mateix Esperit que es va posar damunt d’ell i va romandre en ell durant tota la seva vida terrenal, donant-li la força per «proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum»; «posar en llibertat els oprimits» i «proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19).

El concili Vaticà II no ha volgut incloure el tema de la fe en un document específic. I, això no obstant, va estar completament animat per la consciència i el desig, per dir-ho així, d’endinsar-se novament en el misteri cristià, per proposar-lo novament eficaçment a l’home contemporani. Pel que fa a això s’expressava així dos anys després de la conclusió de l’assemblea conciliar, el servent de Déu Pau VI: «Volem fer notar que, encara que el Concili no parli explícitament de la fe, en parla en cada pàgina; en reconèixer-ne el caràcter vital i sobrenatural, la suposa íntegra i amb força, i construeix sobre ella els seus ensenyaments. Seria suficient recordar [algunes] afirmacions conciliars […] per adonar-se de la importància essencial que el Concili, en sintonia amb la tradició doctrinal de l’Església, atribueix a la fe, a la fe veritable, a aquella que té com a font Crist i el magisteri de l’Església per canal» (Audiència general, 8 març 1967). Això deia Pau VI l’any 1967.

Però ara ens hem de remuntar a aquell qui va convocar el concili Vaticà II i el va inaugurar: el beat Joan XXIII. En el discurs d’obertura va presentar la finalitat principal del Concili en aquests termes: «L’interès suprem del Concili ecumènic és que el dipòsit sagrat de la doctrina cristiana sigui custodiat i ensenyat de manera cada vegada més eficaç. […] La tasca principal d’aquest Concili no és, per tant, la discussió d’aquest o aquell tema de la doctrina. […] Per a això no era necessari un Concili […]. Cal que aquesta doctrina vertadera i immutable, que ha de ser respectada fidelment, s’aprofundeixi i es presenti segons les exigències del nostre temps» (AAS 54 [1962], 790. 791-792). Això deia el papa Joan en la inauguració del Concili.

A la llum d’aquestes paraules, es comprèn el que jo mateix vaig tenir llavors ocasió d’experimentar: durant el Concili hi havia una tensió emocionant en relació amb la tasca comuna de fer resplendir la veritat i la bellesa de la fe en el nostre temps, sense sacrificar-la a les exigències del present ni encadenar-la al passat: en la fe ressona el present etern de Déu que transcendeix els temps i que, això no obstant, només pot ser acollit per nosaltres en l’avui irrepetible. Per això mateix considero que el més important, especialment en una efemèride tan significativa com l’actual, és que es revifi en tota l’Església aquella tensió positiva, aquell anhel de tornar a anunciar Crist a l’home contemporani. Però, a fi que aquest impuls interior a la nova evangelització no es quedi només en un ideal, ni caigui en la confusió, cal que ella se sostingui en una base concreta i precisa, que són els documents del concili Vaticà II, en els quals ha trobat l’expressió. Per això, he insistit repetidament en la necessitat de tornar, per dir-ho així, a la «lletra» del Concili, és a dir als seus textos, per trobar també en ells l’autèntic esperit, i he repetit que la vertadera herència del Vaticà II es troba en ells. La referència als documents evita caure en els extrems de nostàlgies anacròniques o de fugir cap endavant, i permet acollir la novetat en la continuïtat. El Concili no ha proposat res nou en matèria de fe, ni ha volgut substituir el que era antic. Més aviat s’ha preocupat perquè aquesta fe continuï vivint-se avui, perquè continuï sent una fe viva en un món en transformació.

Si sintonitzem amb el plantejament autèntic que el beat Joan XXIII va voler donar al Vaticà II, podrem actualitzar-lo durant aquest Any de la fe, dins l’únic camí de l’Església que desitja contínuament aprofundir en el dipòsit de la fe que Crist li ha confiat. Els Pares conciliars volien tornar a presentar la fe de manera eficaç; i si es van obrir amb confiança al diàleg amb el món modern era perquè estaven segurs de la seva fe, de la roca ferma sobre la qual se sostenien. En canvi, en els anys posteriors, molts van acceptar sense discerniment la mentalitat dominant, posant en discussió les bases mateixes del depositum fidei, que desgraciadament ja no sentien com a pròpies en la seva veritat.

Si avui l’Església proposa un nou Any de la fe i la nova evangelització, no és per a commemorar unes efemèrides, sinó perquè és necessari, encara més que fa cinquanta anys. I la resposta que cal donar a aquesta necessitat és la mateixa que van voler donar els Papes i els pares del Concili, i que està continguda en els seus documents. També la iniciativa de crear un consell pontifici destinat a la promoció de la nova evangelització, al qual agraeixo l’especial dedicació amb vista a l’Any de la fe, s’insereix en aquesta perspectiva. En aquests decennis ha augmentat la «desertificació» espiritual. Si ja en temps del Concili es podia saber, per algunes tràgiques pàgines de la història, el que podia significar una vida, un món sense Déu, ara lamentablement ho veiem cada dia al voltant nostre. S’ha difós el buit. Però precisament a partir de l’experiència d’aquest desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament l’alegria de creure, la seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. Al desert es torna a descobrir el valor del que és essencial per viure; així, en el món contemporani, són molts els signes de la set de Déu, del sentit últim de la vida, sovint manifestats de manera implícita o negativa. I al desert es necessiten sobretot persones de fe que, amb la pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança. La fe viscuda obre el cor a la gràcia de Déu que allibera del pessimisme. Avui més que mai evangelitzar vol dir donar testimoniatge d’una vida nova, transformada per Déu, i així indicar el camí. La primera lectura ens ha parlat de la saviesa del viatger (cf. Sir 34,9-13): el viatge és metàfora de la vida, i el viatger savi és aquell que ha après l’art de viure i ho comparteix amb els germans, com succeeix amb els pelegrins al llarg del Camí de Santiago, o en altres camins que no per casualitat s’han multiplicat en aquests anys. Per què tantes persones senten avui la necessitat de fer aquests camins? No és potser perquè en ells troben, o almenys intueixen, el sentit del nostre ser en el món? Així podem representar aquest Any de la fe: com un pelegrinatge als deserts del món contemporani, portant amb nosaltres només el que és essencial: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni dos vestits, com diu el Senyor als Apòstols en enviar-los a la missió (cf. Lc 9,3), sinó l’evangeli i la fe de l’Església, dels quals el concili ecumènic Vaticà II són una expressió lluminosa, com ho és també el Catecisme de l’Església catòlica, publicat fa vint anys.

Venerats i estimats germans, l’11 d’octubre de 1962 se celebrava la festa de Maria Santíssima, Mare de Déu. Li confiem a ella l’Any de la fe, com ho vaig fer fa una setmana, pelegrinant a Loreto. Que la Mare de Déu brilli sempre com a estrella en el camí de la nova evangelització. Que ella ens ajudi a posar en pràctica l’exhortació de l’apòstol Pau: «Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa […] Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’ell a Déu Pare» (Col 3,16-17). Amén.

T'interessarà ...

El més llegit