Pàgina d'inici > Noticies

Homilia al Col.legi Espanyol de Roma

Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la festa del Beat Manuel Domingo i Sol, al Col·legi Espanyol de Sant Josep a Roma, 29 de gener de 2011 Celebrem amb joia la festa del nostre estimat Beat Manuel Domingo i Sol, sacerdot de la diòcesis de Tortosa, a la qual em […]

Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la festa del Beat Manuel Domingo i Sol, al Col·legi Espanyol de Sant Josep a Roma, 29 de gener de 2011

Celebrem amb joia la festa del nostre estimat Beat Manuel Domingo i Sol, sacerdot de la diòcesis de Tortosa, a la qual em sento molt vinculat en el record ple d’afecte i d’agraïment pels cincs primers meravellosos anys que li vaig dedicar de la meva vida i del meu ministeri episcopal, en la meva primera diòcesi com a bisbe diocesà, de la qual tant he rebut. 

El nostre estimat Beat, fundador de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, nasqué el primer dia d’abril de 1836 a la capital de la diòcesi Dertosense i als 15 anys d’edat va ingressar al Seminari diocesà, on va cursar tres anys de filosofia, set de teologia i un de dret canònic. Va rebre l’ordenació sacerdotal com a sacerdot diocesà de Tortosa el 2 de juny de 1860. En iniciar el seu ministeri presbiteral va voler abraçar tots els apostolats, però aviat va intuir que el remei per recristianitzar la societat calia cercar-lo en la seva pròpia arrel. Veié que la formació dels sacerdots i el ministeri presbiteral era la clau de la collita en tots els camps de la missió de l’Església. Ell dirà que “entre totes les obres de zel no n’hi ha cap tan gran i de tanta glòria a Déu com contribuir a donar molts i bons sacerdots a l’Església”.

Mossèn Sol es dedicà en cos i ànima a aquesta tasca fundant la Germandat dels Sacerdots Operaris Diocesans, una obra dedicada a aquesta importantíssima tasca de la formació dels futurs sacerdots en els seminaris, culminant la seva vocació amb la creació del Col·legi Espanyol de Sant Josep, més que centenari, al Palazzo Altems, a Roma, on vaig tenir el goig entranyable de residir en els anys del Concili Vaticà II, visitat pels estimats Pontífexs Joan XXIII i Pau VI.

Amb la celebració de l’Eucaristia donem gràcies a Déu per la vida i l’obra del Beat Manuel Domingo i Sol. A ell podem aplicar-li les paraules del profeta Jeremies: “Abans de formar-te en el ventre, et vaig escollir, abans que sortissis del si matern, et vaig consagrar”. Agraïm al Senyor que l’escollís i li concedís aquest carisma que ha contribuït a donar resposta al problema de les vocacions sacerdotals i de la deguda formació dels seminaristes, carisma que va motivar la fundació de la Germandat que continua realitzant aquesta important tasca en la Església, en seminaris, en la pastoral vocacional i sacerdotal i en aquest estimat Col·legi Espanyol que el nostre Beat va fundar. Amb raó el Papa Joan Pau II, en la seva homilia de la Beatificació de Mossèn Sol, el 29 de març de 1987, va dir que és anomenat en l’Església “el sant apòstol de les vocacions sacerdotals”, tot afirmant el Sant Pare que “en presentar-lo avui a l’Església com un model sobresurt, per sobre de tot, el seu intens apostolat en favor de les vocacions consagrades i especialment les sacerdotals, a les quals va dedicar els millors esforços de la seva vida”. Avui, davant l’hivern vocacional de la nostra Europa occidental, el carisma del nostre Beat és molt actual. La nostra acció de gràcies a Déu està motivada també pel treball que han realitzat i estan realitzant els Operaris en molts seminaris i en la direcció d’aquest Col·legi seguint les petjades del Beat Domingo i Sol.

Commemorar la vida i l’obra del Beat que ens aplega ens ajuda especialment a nosaltres sacerdots a considerar la necessitat i importància del ministeri presbiteral. El Papa Benet XVI recorda que “la missió del sacerdot en l’Església és irreemplaçable” (Missatge per a la 43 Jornada Mundial per les vocacions, de 5 de març de 2006). Sense sacerdots, l’Església no podria viure aquella obediència fonamental que se situa en el mateix cor de la seva existència i de la seva missió en la història. Això queda expressat en aquests manaments de Jesús: “Aneu i feu deixebles a tots els pobles” (Mt 28, 14) i “feu això que és el meu memorial” (Lc 22, 19).

El zel pastoral amb què va viure el Beat Domingo i Sol el seu ministeri sacerdotal i el carisma que va rebre del Senyor per a treballar per la pastoral vocacional ens interpel·la a tota l’Església, però especialment als qui hem rebut el sagrament de l’Orde. Escollits també nosaltres abans de sortir del si matern, hem de donar gràcies al Senyor per la vocació rebuda, la millor part de l’herència. Perquè com ens va dir Joan Pau II, “aquesta elecció demostra l’amor de Jesucrist al sacerdot. Precisament aquest amor, més que cap altre amor, exigeix correspondència ja que hem estat escollits gratuïtament pel Senyor com a instruments vius de l’obra de la Salvació” (Pastores dabo vobis, 25).

Aquesta correspondència a aquest amor preferencial que el Senyor ens ha manifestat demana a tots els sacerdots un esforç de formació permanent, però a vosaltres estimats sacerdots de les diòcesis espanyoles que esteu ampliant estudis a Roma, us exigeix dedicar-vos amb intensitat generosa i constant a la vostra formació intel·lectual, que redundarà en bé del treball pastoral de les Esglésies diocesanes. Si som feliços per la vocació rebuda i la valorem moltíssim, imitarem el Beat Domingo i Sol, i treballarem constantment en la pastoral vocacional. Si bé és aquesta una responsabilitat de tota l’Església (cf. Concili Vaticà II, Optatam Totius, 2), el paper dels preveres és indispensable. Els sacerdots podem ser decisius en el naixement, discerniment i acompanyament d’una vocació sacerdotal. El Concili Vaticà II no dubta a parlar d’aquest servei presbiteral com un deure i ho raona amb aquests termes: “Aquest deure pertany, en efecte, a la missió sacerdotal mateixa per la qual el prevere participa de la preocupació de tota l’Església perquè al Poble de Déu no li manquin mai obrers aquí a la terra” (Presbyterorum Ordinis, 11).

El testimoni de la pròpia vida i del ministeri presbiteral és l’aportació més específica i més vàlida de cada un de nosaltres a la pastoral vocacional. Són rares les vocacions que no puguin fer referència, en la seva història, a un sacerdot conegut, estimat i valorat. No hi ha res tan apropiat per suscitar vocacions com el testimoni apassionat de la pròpia vocació per fer-la atractiva, i res més lògic i coherent en una vocació que engendrar altres vocacions. La mateixa vida dels sacerdots, el seu testimoni de servei amorós al Senyor i a l’Església -un testimoni marcat per la creu, acollida en l’esperança i en el goig pasqual-, la seva concòrdia fraterna i el seu zel per l’evangelització del món són el factor primer i més persuasiu de la fecunditat vocacional (cf. Concili Vaticà II, Optatam totius, 2).

El Papa Benet XVI, en un diàleg fraternal amb els sacerdots, va posar de relleu la importància del testimoni dels sacerdots, afirmant que “és molt important viure la realitat del presbiteri, de la comunitat dels sacerdots que s’ajuden entre ells, que avancen junts en el camí comú, amb solidaritat en la fe compartida. Si els joves veuen sacerdots que viuen molt aïllats, tristos i cansats, pensen: ‘Si aquest és el meu futur, no ho podré resistir’. Cal crear realment aquesta comunió de vida, que pugui portar els joves a aquest convenciment: ‘Sí, aquest pot ser un futur, també per a mi’ “(Conversa informal amb el clergat de la diòcesi d’Aosta, 25 juliol 2005).

El Papa, en l’homilia de la Beatificació de Mossèn Sol, va remarcar aquesta intervenció dels sacerdots en la pastoral vocacional en afirmar que “aquesta glorificació ha de suposar per als sacerdots un estímul per prendre consciència de com és d’important i fonamental aquest objectiu. L’Església necessita sacerdots. Però, alhora, és propi de la missió sacerdotal buscar entre el poble fidel joves i adults que, responent generosament a la crida de Crist ‘vine i segueix-me’, siguin acompanyats i formats com a ministres idonis per ensenyar també a altres (2Tm 2, 2)”. Que tots puguem dir el que va afirmar el nostre Beat de si mateix: “El Senyor m’ha fet assaborir abundantment tots els consols i fatigues dels diferents camps ministerials: direcció d’ànimes, ensenyament, religioses, associacions i últimament el foment de vocacions eclesiàstiques, i, de tot, això últim és allò que forma i formarà el meu goig i la meva corona”.
Tot i la constatació que va fer Joan Pau II en la seva primera exhortació apostòlica sobre Europa, que el nostre continent viu un hivern vocacional, Benet XVI ha afirmat que “mai ha de faltar la confiança que Crist segueixi suscitant homes que, deixant qualsevol altra ocupació, es dediquin totalment a la celebració dels sagrats misteris, a la predicació de l’Evangeli i al ministeri pastoral” (Sacramentum caritatis, 26).

En aquesta festa que celebrem ens unim al nostre estimat Beat Domingo i Sol i als membres de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans que viuen intensament el carisma del fundador, renovant el nostre agraïment al Senyor per haver-nos cridat al ministeri sacerdotal, corresponent al seu amor preferencial immerescut i demanant la intercessió de Maria perquè hi hagi molts joves que, cridats pel Senyor al ministeri, responguin amb generositat i confiança amb un fiat a imitació d’aquella jove de Natzaret cridada per Déu a la maternitat divina.

T'interessarà ...

El més llegit