Pàgina d'inici > Noticies

Festivitat del beat Pere Tarrés

Sant Vicenç de Sarrià visqué el 30 de maig de 2012 la festivitat del beat Pere Tarrés i Claret en una solemne eucaristia, en la festa del sacerdot, metge i fejociste, tant estimat de la nostra Arxidiòcesi. Presidi l’eucaristia Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que en la seva homilia proposa la figura del […]

Sant Vicenç de Sarrià visqué el 30 de maig de 2012 la festivitat del beat Pere Tarrés i Claret en una solemne eucaristia, en la festa del sacerdot, metge i fejociste, tant estimat de la nostra Arxidiòcesi. Presidi l’eucaristia Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que en la seva homilia proposa la figura del prevere diocesà com a model del lliurament en el sacerdoci, tot recordant l’expressió del sant sacerdot: “quin goig haver pogut ser sacerdot”. Concelebraren la missa nombrosos preveres entre ells Mn. Francesc Raventós, postulador de la causa del beat Tarrés.

Homilia de Mons. Sebastià Taltavull en la festa del beat Pere Tarrés

A les discussions que acaparen la majoria del temps, Jesús hi intercala una pregunta que toca l’arrel de la nostra decisió per ell. Fent-se’n portaveus, així ho demanen al seu Mestre els deixebles Jaume i Joan: “concedeix-nos de seure amb tu a la glòria, l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra“. La preocupació que cova i que és font de constant discussió són els primers llocs i, el resultat, l’enveja que provoca. Quan els altres deu ho sentiren s’indignaren contra els dos germans.

La distinció de favor que demanen no entra dins els plans de Jesús. Demanen llocs d’honor i de govern que deixen entreveure les aspiracions polítiques pròpies dels qui intueixen l’oportunitat de participar en la constitució d’un regne d’aquest món, alimentat per ànsies de triomf. Jesús els dirà clarament: “entre vosaltres no ha de ser així!” i centrarà tota la seva atenció en la realitat del glop amargque li espera: la creu. Només els demana una cosa: “¿esteu disposats a empassar-vos aquest glop?“, és a dir “¿podeu beure la copa que jo he de beure? Marc hi afegeix: “¿podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?” La resposta no es deixa esperar i és espontàniament contundent: “Sí que podem!“.

Quan Jesús els ha dit abans de tot “no sabeu què demaneu!” posa de relleu la seva ignorància en relació a la missió, difícil d’acceptar per les conseqüències que tindrà per ells. No saben què demanen, però es decideixen a seguir-lo. Ell els havia instruït sobre el seu destí i no els amagava el desconcert que manifestava la seva oposició. Els deia: “Graveu bé aquestes paraules dins vosaltres: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes…, el mataran; però un cop mort, al cap de tres dies, ressuscitarà“.

La correcció és evident i la novetat que proposa assenyala un camí humanament ben difícil d’emprendre, el de la creu. El camí que els apòstols no entenen gens i el que Pere vol eliminar del tot. Jesús li ha de dir, qui sap!, les paraules més dures que apareixen a l’Evangeli: “ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure“.

Ni l’escalada dels primers llocs ni l’enveja que conté són propis de l’estil de Jesús. Ho dirà així: “si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots“. Vet aquí la definició del concepte cristià de l’autoritat: un servei no unit als honors, sinó a la creu.

La mateixa dificultat dels apòstols i de Pere la tenen els primers cristians quan la manca de maduresa els porta a gelosies i desavinences, dividint-se entre ells per no tenir clar a qui segueixen.

El nostre temps segueix patint del mateix dèficit, quan s’està insistint en la necessitat d’una formació humana i cristiana a tots els nivells que capaciti per a ser persones madures. La nova evangelització ens obliga avui a enfrontar-nos amb situacions que no es poden resoldre sols amb bona voluntat, sinó que demanen fortalesa i bona preparació.

La cosa és més greu si a aquest dèficit de formació i de maduresa en la fe s’hi afegeixen les gelosies i desavinences, fruit de fer de cada comunitat o de cada dirigent un absolut.

Viure de preferències personals o d’atribucions excloents empobreix molt les nostres comunitats perquè perden la referència fonamental que és Crist; aleshores les relacions personals estan a mercè de favoritismes, de gusts personals, de competitivitat, de lluita pel poder i l’únic que importa és el prestigi acumulat, la superioritat d’uns sobre els altres, els èxits dels dirigents o dels grups que imposen com a únicament vàlida la seva actuació. Pregar per la unitat de l’Església implica començar a fer-la realitat entre nosaltres, amb actitud humil i un cor reconciliat.

Amb aquesta visió tan clarament evangèlica he volgut contemplar des de la pregària la figura del beat Pere Tarrés. Del seu ser sacerdot s’ha escrit amb molt d’encert que era vida, impuls per a la seva missió de metge del cos i de l’esperit, un prevere extraordinàriament exemplar i estimulador. Des de la seva figura, voldria reivindicar la necessitat del capellans com ell, sants i tot terreny, que avui tanta falta ens fan: persones dedicades nit i dia al ministeri, sense regatejar temps, ni esforç, ni sacrificis pel bé de tots. Ser sacerdot diocesà implica un ser i voler ser del poble, identificat amb els seus goigs i esperances, amb les seves tristeses i angoixes, com diu el Vaticà II referint-se a tot cristià.

Un home de cap a peus, d’aquells que no enganyen, com dirà Jesús. El beat Pere Tarrés, referint-se a la identificació amb Crist en l’Eucaristia, dirà que el sacerdot en la seva entrega, “a l’altar s’ha de sentir realment víctima, altrament és un pur comediant”. Encarna del tot l’estil de vida que Jesús ens acaba de proposar a l’Evangeli, fet tot ell d’humilitat, de servei, d’abnegació i d’entrega total als germans. Al final de la seva vida deia: “He sentit tota la follia de l’apostolat i m’he llençat de ple a tot el que fos fer d’apòstol, i amb tota l’ànima, malgrat no trobar-hi consol. El meu sacerdoci ha estat sempre un martiri. De vegades penso en sant Francesc Xavier, que moria contemplant la Xina que volia convertir; jo contemplo fàbriques i xemeneies”. 

Aquest ardor apostòlic, mostra del seu enamorament de Jesús i de l’entorn humà a qui l’ha de fer present, dóna unitat a la seva vida a través de la qual s’irradia l’amor de Déu. Un queda admirat que als 45 anys hagués pogut desenvolupar fins el darrer alè una vida tant intensa i posant totes les seves capacitats humanes i espirituals al servei de l’Església i de l’extensió de l’Evangeli. M’he demanat davant de Déu, ¿com viuria avui el beat Pere Tarrés aquests moments de crisi econòmica quan per a ell era evident que “no podia tenir ni guardar diners, mentre hi haguessin necessitats al seu entorn”. Segurament la seva preocupació i intercessió i caritat està suggerint en aquesta moments moltes accions que s’estan duent a terme en favor dels més pobres.

Avui agraïm el Senyor el seu testimoni i que hagi entès tan clarament la pregunta que Jesús ens ha fet a l’Evangeli: “¿podeu beure la copa que jo he de beure?”. El  beat pare Tarrés va dir un sí incondicional i les seves darreres paraules abans de morir ho manifesten: “Quin goig haver pogut ser sacerdot i morir en un acte continuat d’amor i sofriment, com una presentalla digna del Pare del cel”.

T'interessarà ...

El més llegit