Pàgina d'inici > Noticies > Església de Barcelona

El risc d'un nou 'integralisme catòlic' i el dret a decidir

Si per una banda és bo comprometre's seriosament per tot allò que és just a nivell polític i nacional, cal tenir present de no caure en el risc d'una identificació pràctica del cel nou i la terra nova cristiana amb un ideal polític o nacional concret

Des de fa un cert temps, el dret a decidir avui ha esdevingut una qüestió ben viva a Catalunya i hem vist que, a més dels partits polítics, també s’han posicionat públicament diverses entitats i organitzacions, entre les quals algunes de l’Església catòlica. Estem doncs, en el camp lliure i responsable de les diverses opcions envers el país en què vivim.

La novetat, però, pel que pertoca a les entitats d’Església, és que algunes, en les seves declaracions i ponències fetes públiques, han proposat una reflexió que té el risc de caure en el que es podria anomenar integralisme catòlic(diferent d’integrisme!). Aquesta formulació, forjada a Itàlia, serveix per qualificar el risc d’alguns nous moviments catòlics que, intentant superar els clàssics nacionalcatolicisme, cristians pel socialisme, fonamentalisme, Tea Party…, busquen una nova articulació, com més integradora millor, entre la fe cristiana i una opció política concreta, però resten sovint abocats a confondre-les en una espècie de religió civil per a tothom! Per això, en aquest context cal recordar que, si per una banda és bo comprometre’s seriosament per tot allò que és just a nivell polític i nacional, per altra banda cal tenir present de no caure en el risc d’una quasi identificació pràctica del cel nou i la terra nova cristiana amb un ideal polític o nacional concret.

M’adono honestament i amb certa sorpresa que hi ha formulacions recentment publicades que es podrien apropar a aquesta concepció, segurament sense que els seus autors ho vulguin i en siguin conscients. En aquest sentit, cal partir dels clars ensenyaments de la doctrina social de l’Església catòlica amb les justes concrecions dels documents dels bisbes de Catalunya (Arrels cristianes de Catalunya, 1985; Al servei del nostre poble, 2011), que toquen el concepte de nació amb els seus drets i la seva aplicació a Catalunya.

Ara bé: notem que aquest ensenyament de l’Església té la funció d’afirmar els principis ètics bàsics, tot deixant a cada persona les decisions polítiques amb les seves possibles concrecions. No es tracta, doncs, de criticar o de contradir el dret bàsic a decidir que comporta ser una nació -per això es va lluitar tant per la democràcia, i ja s’ha anat exercint aquest dret des de llavors fins ara-, sinó que cal tenir clar que la seva concreció avui no és, tal com afirmen alguns dels textos publicats i més divulgats, ni una opció fonamental -com a opció decisiva-, ni un principi ètic directament exigit per la doctrina social de l’Església, sinó que és el fruit raonat d’una opció prudencial i política, i per això els catòlics que creuen altrament sobre la seva forma d’exercir-lo avui no són infidels a l’ensenyament de l’Església, com alguns d’aquests textos publicats semblen apuntar.

Atenció, doncs, a aquest risc, de segur que involuntari i de bona fe, el de caure en aquest nou i més modern perill d’integralisme catòlic. En efecte, els cristians hauríem de ser molt cautelosos, tot seguint el Concili Vaticà II, que subratlla la justa autonomia del món (GS 36-39) i alhora tot diferenciant entre el principis generals de l’ensenyament de l’Església i les seves diverses concrecions prudencials, i, alhora, recordant el mal, i fins i tot l’escàndol, que ha provocat la seva barreja indiscriminada en la història de l’Església, també a casa nostra.

Per això, ni a la teologia ni òbviament a l’Església com a tal els pertoca avui ser protagonistes d’aquesta situació, sinó que cal partir d’una laïcitat seriosa que comporta afirmar la justa autonomia pròpia del món civil i polític. D’aquesta forma l’Església, particularment per mitjà del viu i respectuós testimoni compromès dels cristians, podrà fer més actuals les paraules de Jesús quan va afirmar, causant ja forta sorpresa en el seu temps, que cal “donar el que és de Déu a Déu, i el que és del Cèsar al Cèsar”.

Article escrit pel Dr. Salvador Pié-Ninot, rector de Santa Maria del Mar, i publicat a La Vanguardia del dilluns 1 de setembre del 2014

T'interessarà ...

El més llegit