Pàgina d'inici > Noticies

“El que ens uneix com a cristians és molt més gran que el que ens separa”

[Catalunya Religió] Amb el títol “Fidels a la crida, units en el Crist” aquest diumenge cinc representants del laïcat de l’Església a Catalunya van publicar una carta oberta conjunta a La Vanguardia reflexionant sobre el reptes de l’Evangelització. Hi participen l’exdirector general d’Afers Religiosos Jordi López Camps, el president de la Fundació Joan Maragall Josep […]

[Catalunya Religió]

Amb el títol “Fidels a la crida, units en el Crist” aquest diumenge cinc representants del laïcat de l’Església a Catalunya van publicar una carta oberta conjunta a La Vanguardia reflexionant sobre el reptes de l’Evangelització. Hi participen l’exdirector general d’Afers Religiosos Jordi López Camps, el president de la Fundació Joan Maragall Josep Maria Carbonell, el polític i advocat Josep Maria Cullell, el president d’E-Cristians Josep Miró i Ardèvol, i el filòsof i teòlegFrancesc Torralba Roselló. El text és vol ser un programari comú des de sensibilitats eclesials diverses que es presenta amb motiu del Sínode sobre la Nova Evangelització.

Fidels a la crida, units en el Crist

1. El que ens uneix i ens preocupa

Nosaltres, Francesc, Jordi, Josep, Josep Maria, i Josep Maria, cristians laics que vivim la pertinença a l’Església des de diverses sensibilitats i experiències de la fe, volem fer arribar als nostres germans del Poble de Deu i a totes les persones de bona voluntat, la nostra reflexió comuna i constructiva, amb motiu del proper Sínode sobre la nova evangelització i com una modesta aportació a una més fraterna unitat eclesial. 

Partim de la idea que el que ens uneix com a cristians és molt més gran que el que ens separa i estem convençuts que l’hora present ens demana a tots un profund sentit de pertinença a l’Església i un compromís ferm amb el país i, especialment, amb les persones i els col·lectius que pateixen de manera més greu els estralls de la crisi.

La crisi estructural que estem patint afecta greument les persones i les institucions. És una crisi global que afecta totes les esferes de la vida i que exigeix unitat de criteri en la resposta. No hi ha solucions màgiques, ni receptes miraculoses, però estem convençuts que, inspirats en el pensament social de l’Església, podem aportar solucions per afrontar el present i els futurs anys. Com a cristians, ens sentim cridats a participar activament en l’edificació d’un món més just i fratern i a enfortir els llaços de fraternitat entre tots els membres del Poble de Déu i a cercar el que ens uneix a tots els nostres conciutadans.

2. I, malgrat tot, esperançats

L’esperança és el motor de l’acció cristiana en el món. Es fonamenta en la confiança de què no estem sols i de què Déu actua, misteriosament, a través de les persones que cerquen el bé, la justícia, la veritat i la bellesa. Entenem que no estem deixats de la mà de Déu i que Ell actua en la història obrint camins de pacificació i de reconciliació. Contra la moral de derrota i l’escepticisme indolent tan estès en el moment actual, vindiquem l’esperança madura, la que no defalleix davant de les dificultats i que cerca, amb intel·ligència, formes per pal·liar els nostres sofriments i per millorar el món que hem rebut.

Ens dol l’eclipsi de Déu en la nostra realitat cultural, social, econòmica i política i aspirem a què Europa sigui fidel als valors humanístics que l’han feta ser com és. Déu no és notícia. Ha estat arraconat de la vida pública, però també de l’esfera privada de gran part de conciutadans nostres. Entenem que Déu és la força que ens empeny a transformar el que és injust en just, el que és mesquí en noble, és aquesta Potència creadora que tot ho renova tot.

Volem que l’humanisme integral, cimentat en el respecte a la dignitat de tota persona humana, en la justícia social i en la llibertat de pensament, d’associació, d’acció i de creences, siguin els principis que regeixin la vida política d’Europa, més enllà de la legítima pluralitat ideològica, que és la condició de possibilitat de la vida democràtica. En aquest àmbit, els catòlics tenim molt a aportar. Hem de proposar amb naturalitat a la societat el que creiem.

Volem reiterar allò que ens uneix per sobre tota altra diferencia. La dispersió i la fragmentació ens fa mal com a comunitat de fe i ens manlleva energies per transformar creativament el món a la llum l’Evangeli. Ens uneix la fe en un Déu que és Amor infinit, que vetlla per cada ésser humà, que s’ha fet present en la història dels homes i s’ha revelat definitivament en Jesucrist.

Entenem que el seguiment de Jesucrist és una opció de vida, lliurement escollida, que assumim plenament, perquè entenem que Ell és el camí, la veritat i la vida. També manifestem un sentit amorós de pertinença a l’Església per Ell instituïda, malgrat les nostres pobreses humanes, debilitats i contradiccions, així com les febleses i limitacions de les nostres institucions eclesials. Entenem que l’Església, entesa com a Poble de Déu, és el lloc privilegiat per viure, celebrar i compartir la fe i per a proposar-la raonablement als nostres conciutadans. Perquè estimem l’Església volem que sigui llum i sal en el món tal com ens demana Jesús.

L’Església, per l’acció de l’Esperit de Deu, travessa la història, aportant una Història mes gran, la de la Bona Nova que som portadors per la gràcia de la Revelació: Déu inabastable, inefable, indefinible, en la seva realitat, s’ha fet present en la vida humana per a dir-nos que ens estima amb l’amor més gran de tots, com a Pare nostre, que ens vol amb Ell per viure la vida plena de la felicitat eterna. Creiem que hem de continuar el que Jesús reclama com a voluntat de Pare: “L’Esperit del Senyor és sobre meu, perquè m’ha ungit per a dur la bona nova als pobres, m’ha enviat a anunciar als captius l’alliberament i als cecs el cobrament de la vista, a posar en llibertat els oprimits, a promulgar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 18-19). Aquesta és la Bona Nova de Jesús.

Evangelitzar de nou significa portar a totes les persones aquesta Bona Nova anunciada per Jesucrist. Per fer-ho, tenim present el seu mandat. Llegim en l’Evangeli: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne” (Lc 12, 32).

3. Una acció transformadora. Contra el derrotisme

Respectant l’autonomia del món i les lliures decisions de les persones, Déu actua com un suau oratjol, com recorda la Bíblia, per no vulnerar, ni malmetre la nostra llibertat. L’autonomia del món i la seva llibertat explica l’opció de la descreença, i en un altre ordre, l’existència del mal i del sofriment. 

La fe no és una evidència lògica, ni es pot verificar experimentalment; és un acte de la voluntat; una opció lliure i raonable que obre un nou horitzó en l’existència humana. Volem transmetre-la i comunicar-la als nostres conciutadans, perquè creiem que és un bé valuós, que transforma el cor de les persones i les orienta en el camí de la felicitat.

Enfront del misteri indescriptible de Deu, l’ésser humà ha d’adoptar una actitud d’humilitat. Volem cridar a aprofundir l’experiència de Déu en el si de la comunitat eclesial i a potenciar la vivència de Déu, perquè és en ella en la qual el creient troba el seu fonament, les seves energies i la seva raó de ser. Dedicar-se a Déu significa romandre temps amb Ell i fer real l’amor al proïsme.

Estimar el germà com a un mateix no és una opció, és un mandat que té una dimensió personal en la vida quotidiana de cadascú i una altra de col·lectiva, perquè som Poble de Deu en raó de l’Aliança renovada que Ell ha fet amb nosaltres. Llegim: “Com germans estimeu-vos intensament els uns els altres de tot cor” (1P 1, 22). La fe necessita d’obres perquè “si no té obres, és morta” (Jm 2, 17).

En l’àmbit individual, estimar, fins hi tot als que ens volen mal és una exigència que emana de l’Evangeli i que fa possible la pau i la reconciliació entre les persones i els pobles. Molts cristians no contribuïm d’una forma prou eficaç a aquesta obligació, malgrat que sabem que “al final del temps serem judicats en l‘amor”.

La dimensió col·lectiva d’amor, la caritat té una de les seves més altes expressions en la política, segons han manifestat reiteradament els últims papes. Això es concreta en l’acció a favor dels mes desafavorits, els pobres i els sofrents, que té des de sempre dues dimensions: una de caràcter pal·liatiu, ajudar de manera pràctica i eficaç tots els qui ho necessiten i, una altra de caràcter crític, transformar les estructures que generen aquesta situació. La justícia brolla de la fe. Els cristians fem, en termes comparatius, una gran feina, no sempre ben reconeguda en relació amb la fe que la impulsa, però la seva bondat no significa que no puguem fer més bé amb la gràcia de Déu.

Hi ha una segona dimensió: la de combatre pacífica i tenaçment les estructures de pecat que generen tota mena d’injustícies en el món. En aquest àmbit no estem mancats de recursos. Tot el contrari. La Doctrina Social de l’Església, que no és un programa polític, ni ho pretén ser; és el projecte més formidable i complert alternatiu al sistema actual. Llegim en l’Evangeli: “He enderrocat dels trons els poderosos i ha exalçat els humils. Ha omplert de béns els famejants i ha acomiadat buits els rics” (Lc 1, 52-53).

Transformar la nostra societat per superar la profunda crisi moral, econòmica, educativa, social, demogràfica i ambiental que pateix, exigeix de nosaltres el mateix esforç que pal·liar la situació dels desfavorits. No podem limitar-nos a treure aigua de la barca si cada vegada n’entra més. Cal investigar-ne les raons i proposar canvis en les estructures dins dels marges que ofereix el sistema democràtic.

Volem cridar tots els cristians, totes les persones de bona voluntat, a actuar de manera més decidida guiats per la Doctrina Social de l’Església en la necessària acció transformadora de la nostra societat.

4. El sínode, un nou alè per evangelitzar

El proper Sínode que tindrà lloc durant el proper mes d’octubre és una ocasió especial per reflexionar com transmetem allò que creiem en la societat, quines fortaleses i febleses té el nostre testimoniatge i ens exigeix, a la vegada, cercar allò més essencial, així com un llenguatge adequat perquè els nostres contemporanis besllumin la riquesa inherent al missatge alliberador de l’Evangeli.

L’època actual ens exigeix audàcia per proclamar allò que creiem en contextos molt allunyats de la fe, però, a la vegada, intel·ligència i sentit crític per trobar les millors formes i mediacions per fer present l’Evangeli i propiciar la relació íntima i personal amb Déu, veritable factor de transformació.

Ho hem de fer amb convenciment i decisió, sabent demanar perdó quan defallim, personal i institucionalment, en el testimoniatge de l’amor de Déu.

La Nova Evangelització solament serà possible si els cristians renovem la nostra fe, prenem consciència del meravellós do que hem rebut, del goig de ser vetllats i estimats per Déu, la gran possibilitat que se’ns ha donat en ser engendrats. També hem de pregar perquè l’Església sigui testimoni d’amor i de compromís a favor de la causa de Jesús.

La invitació a creure solament és creïble si va acompanyada d’un testimoniatge sincer, d’una actitud de respecte i d’estimació envers tots els ciutadans, independentment d’allò que creguin i professin.

Jordi López Camps. Josep Maria Carbonell i Abelló. Josep Maria Cullell i Nadal. Josep Miró i Ardèvol. Francesc Torralba Roselló

T'interessarà ...

El més llegit