Pàgina d'inici > Noticies

El portal de la Setmana Santa

El primer diumenge De l’hora no en sabem res. Prou que ens ho recorda cada any solemnement el Pregó que ens introdueix a la Vetlla pasqual: “!¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts”. No en sabem l’hora. Però en sabem el dia: l’endemà del dissabte (cf. Mt […]

El primer diumenge

De l’hora no en sabem res. Prou que ens ho recorda cada any solemnement el Pregó que ens introdueix a la Vetlla pasqual: “!¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts”. No en sabem l’hora. Però en sabem el dia: l’endemà del dissabte (cf. Mt 23,1; Mc 16,1; Lc 24,1; Jo 20,1), és a dir, l’endemà del dia setè, que és el dia “vuitè”, el dia de l’eternitat, de la transcendencia, el dia del món nou (Carta a Bernabé, XV,9). Si ho voleu d’una altra manera: l’endemà del dissabte, torna a ser el dia “primer” de la semana. O, com ho diu l’Apocalipsi, el “dia senyorial”; el “diumenge” que diem nosaltres.

Aquest és el dia en què Jesús ressuscità d’entre els morts i, per tant, des d’aquell mateix diumenge, els cristians hem celebrat amb joia cada diumenge i l’hem celebrat, sobretot, amb la joia de la unitat eucarística, amb la joia del Crist ressuscitat amb tots els seus deixebles aplegats entorn d’ell. Recordem l’Evangeli de sant Joan: “El vespre d’aquell endemà de dissabte…” (Jo 20,19), i més endavant: “Vuit dies més tard…” (Jo 20,26).

Tot això ho podríem sintetitzar així: hi hagué un matí amb resurrecció i un vespre amb eucaristía, i fou el primer diumenge. I, amb el diumenge, tenim el primer fonament sòlid del que més tard seria l’any litúrgic.

Un diumenge privilegiat

Més endavant, els cristians van voler donar un relleu especial a un diumenge de l’any, aquell diumenge que s’esqueia pròxim a l’aniversari de la Pasqua del Senyor, del misteri del seu pas de la mort a la vida. Perquè, de fet, encara que alguns ho van fer d’una altra manera i celebraven la festa de Pasqua el 14 de Nissan, caigués el dia que caigués de la semana, el gruix dels cristians sempre van celebrar la festa de Pasqua en diumenge, el dia que va quedar marcat, de manera singular i per sempre, per la resurrecció de Crist. Per això la festa de pasqua és el diumenge següent al primer pleniluni que ens trobem passat l’equinocci de primavera.

El tríduum pasqual

Però, per aquesta celebració de la Pasqua no en van tenir prou amb el diumenge, sinó que van celebrar la festa de Pasqua al llarg de tres dies, com deia sant Agustí: “el triduum sagrat del crucificat, del sepultat i del ressuscitat” (Carta 54,14). Celebrar la Pasqua, desglossant-la en un tridu, no era cosa nova. D’una banda tenim la profecia d’Osees, en la qual el Senyor fa que el seu poble penedit clami: “Ens tornarà la vida en dos dies, el dia tercer ens farà aixecar”, ens ressuscitarà (Os 6,2), text que l’Església ha llegit com una clara referència a la resurrecció de Crist al tercer dia d’haver mort. Tenim també el relat de Jonàs, que passa “tres dies i tres nits al ventre del peix” (Jo 2,1), per sortir-ne vivent a profetitzar. És el signe que trobem en l’evangeli de Mateu perquè en aquell que, abans de ressuscitar, havia d’estar tres dies i tres nits en el sepulcre tothom hi veiés el Messies enviat per Déu (Mt 12,40;16,4).

Hi ha encara una altra referència a fets ocorreguts al llarg de tres dies. La tenim molt al començament de l’evangeli de sant Joan (1,21-2,12). Ens trobem amb un primer dia en el qual Joan Baptista presenta Jesús com a l’Anyell de Déu i com a Fill de Déu perquè veié com l’Esperit Sant davallava damunt d’ell quan havia batejat Jesús en el Jordà. El segon dia hi tenim la crida dels primers deixebles i la resposta dels deixebles, que el seguiren per poder “estar” amb ell. “El tercer dia”, llegim literalment a Jo 2,1, es van celebrar unes noces a Canà de Galilea.

Aquestes noces, tal com están descrites, bé poden ser una profecía de les noces del Salvador amb la humanitat redimida (cf. Ap 19,6-8) que participa del seu convit nupcial i tasta el vi del nou Regne, prefigurat en el vi millor del qual Jesús en fa do com a coronament de les noces de Canà. En aquests tres dies hi trobem, doncs, una referencia a l’Anyell redemptor i al sagraments del Baptisme i de l’Eucaristia, dels quals Jesús ens fa do en vessar sang i aigua del seu costat traspassat per la llança. No hi ha referèbcia a la resurrecció, perì sí referència al convit dels ressuscitats.

La setmana major o santa

Així, de cada diumenge, com a dia pasqual per excel·lència, hem passat al diumenge dels diumenges, la gran solemnitat anual de la Pasqua, per arribar al Tridu Sagrat. A aquest Tridu, com és normal davant d’un gran fet, s’hi van afegir preparacions, de manera particular la de la setmana precedent al Tridu. Aquesta setmana ha rebut el nom de Setmana Major, la més noble de l’any i, més en concret “Setmana Santa” perquè és una semana que res no ens distreu ni ens aparta del misteri sant de la nostra redempció.

La litúrgia propia d’aquests dies, les seves lectures, les seves pregàries, els seus ritus, tot està centrat en l’obra santa del redemptor. Per això, encara que tot el temps sigui sant des que el Fill de Déu vingué a conviure amb els homes, el temps d’aquesta setmana que ens apropa, de manera específica, al Sant Déu, al Sant Fort, al Sant Immortal que ha tingut pietat de nosaltres i ens ha redimit, amb raó rep el nom de “Setmana Santa”.

La primera setmana santa

De Setmana Santa també ja n’hi havia hagut una. ¿És que potser no va ser santa la primera setmana del món?

Déu ho anava creant tot del no-res. Només servint-se de la Paraula, que de manera eficaç feia que totes les coses existissin i l’Esperit Sant voleiant sobre tot quan començava a tenir vida i posant ordre arreu de l’univers. Tot el que Déu anava fent era bo i va voler coronar tota la seva obra amb la creació de l’home i la dona i els va donar per habitacle el jardí que ell havia plantat a l’Edèn, tot un paradís on Déu mateix es passejava a l’aire fresc de la tarda (Gn 3,8). I al mig del paradís un arbre per posar a prova els qui tenien cura del paradís. I recordem que, un cop acabada la creació, al llarg de sis dies, el Senyor va reposar, fent del dia setè un dia sagrat. No cal ara que recordem que l’experiència no fou positiva, aquell home i aquella dona van fer mal ús de l’arbre que era el punt de partença del camí del bé o del camí del mal. Van ser expulsats del paradís i la mort va començar a fer estralls al món.

De tot això, fixem-nos només en dues coses. Allà va començar la historia d’una humanitat ferida per la mort, que va començar a fer estralls en aquesta terra. I va començar també la historia de la bondat de Déu. És tant important que no oblidem tots aquests fets que quan arriba el primer diuenge de Quaresma escoltem algún dels primers relats del Gènesi, pe poder seguir, els altres diumenges mostrant-nos la tenacitat amb què Déu no ha parat d’inserir-se en la historia humana. D’altra banda, quan a la Vetlla Pasqual escoltem tot un compendi de les Escriptures, les primeres paraules que escoltem són: “Al començament, Déu creà el cel i la terra…” (Gn 1,1).

L’altra cosa en què ens hem de fixar és que així com el dia sisè l’home va aparèixer a la terra, ara, un dia sisè, un divendres, hi apareix l’home redimit, redimit gràcies a l’arbre de la creu, que ens obre el camí vers el nou Paradís. I el dia setè, Déu va descansar. I el dia setè, el dissabte Crist va reposar al sepulcre de l’obra inmensa de la redempció, que el va portar fins a l’abisme dels inferns per deslliurar els qui eren allà encadenats sota el poder de la mort.

Deixem aquí aquests paral·lelismes, perquè es tractava que avui ens aturéssim en la Setmana Santa d’ara. Però si ens hem aturat en aquest garbell de situacions és perquè ens adonem com tot està entrelligat i que si no ens mirem cada fet de l’actualitat amb una mirada ampla sobre tot quan ha precedit ens quedarem amb una visió molt esquifida del que ara s’esdevé.

Què cal que sigui la Setmana Santa

Setmana Santa. El primer que cal tenir present és que durant aquesta semana no fem un recorregut històric dels darrers dies de la vida de Jesús. Tot hi que, restar-hi atenció ens pot ajudar a ambientar-nos espiritualment i contemplar-los de manera que ens els mirem “como si presente me hallase”, que diria sant Ignasi de Loiola. En realitat, el que fem al llarg d’aquests dies sants és endinsar-nos en el misteri de la redempció, probar de tenir els mateixos sentiments de Crist, per arribar a “compredre millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit” (Col·lecta del II diumenge de Pasqua).

Diumenge de Rams

Un diumenge amb tres noms: VI diumenge de Quaresma. Diumenge de Rams. La Passió del Senyor.

Tot i el caliu de festa d’aquest diumenge, no podem deixar de banda que el vivim en el context de la Quaresma, en el context de preparació espiritual per viure amb densitat la Pasqua de nostre Senyor Jesucrist, actitud que vol dir, també, fer el que està al nostre abast per poder participar, nosaltres mateixos, dels seus fruits, per la nostra comunió amb Ell.

El segon nom és el que ha fet “popular” aquest diumenge. És una “popularitat” respectar, al mateix temps que cal fer-ne un mitjà per anunciar el misteri de la Creu de Crist a tots els qui aquest diumenge acuden a l’església per retre homenatge a Crist rei mentre branden les palmes que porten a les mans.

El tercer nom d’aquest diumenge és fácil d’entendre perquè el porta: el porta perquè el punt més alt de la litúrgia de la Paraula el trobem en el fet que, aquest diumenge, l’Església es mostra atenta a la veu de Crist escoltant el relat de la seva passió.

Fixant-nos en els noms d’aquest diumenge ja disposem d’un cert esbós del que significa i de què cal que tinguem més present.

Fixem-nos també, però, en alguna cosa més. De les primeres coses que se’ns diu, quan ja  estem reunits per la benedicció i la processó dels rams, és que Jesús, per dur a terme el seu misteri pasqual, “va entrar a Jerusalem, la seva ciutat”. És a dir, al diumenge de Rams, a la Setmana Santa, hi entrem per la porta que, amb Jesús, ens introdueix a Jerusalem, la ciutat santa, la ciutat escollida, la ciutat estimada per Déu, la ciutat que té el temple on Déu fa estada, la ciutat on els fills de Déu són beneïts (cf. Salm 147,13). Allà comencem la Setmana Santa, proclamant que Crist és el nostre rei, el nostre cap, el qui ve en nom del Senyor i que reconeixem com el qui Déu ha beneït i, al mateix temps ens porta la benedicció de Déu.

Però, si seguim Jesús, si el volem seguir fins a la Jerusalem del cel, de la qual n’és imatge la de la terra, haurem de sortir de Jerusalem, com Jesús, que va sortir de la seva ciutat portant-se ell mateix la creu, perquè el qui tenia la seu del seu reialme a Jerusalem no podia morir dins les seves muralles, havia de morir fora de la ciutat beneïda per Déu.

Heus aquí perquè, al costat de l’exaltació de Crist, en els primers moments del diumenge de Rams, l’altre moment significatiu és la lectura de la seva passió. Un text que no només caldrà escoltar amb piadosa atenció, sinó que será bo que el rellegim, a poc a poc, a casa nostra. Primer acollim Jesús amb palmes a les mans. Després acollim Jesús amb la sinceritat del cor que vol comprendre el misteri de la seva passió, de la passió a la qual ell es va lliurar voluntàriament pel perdó dels nostres pecats.

De dillunts sant a dimecres sant

Els evangelis d’aquests tres dies ens recorden que, entre els qui seguien Jesús hi havia un traïdor. El misteri del mal i del pecat que envolta la passió de Crist no és només una cosa teórica, sino que és un fet personalitzat. Sense fer dramatismes, també aquests dies hem de prestar atenció als detalls que envoltaren la passió i la creu de Crist. I, tal com fan els bizantins quan es preparen per combregar amb el cos de Crist, que preguen confesant que no es volen apropar a Crist donant-li el bes que li va donar Judes, també nosaltres hem de pregar perquè del nostre cor no en surtin ni grans ni petites traïcions, que poden enfosquir, tots aquests dies sants, el fet de poder acompanyar Crist, fins a passar amb ell de la mort a la vida.

Certament que hi ha d’altres aspectes que ens poden ajudar a viure aquests dies moguts per la fe. Quedem-nos amb aquest.

Amb tot, no podem oblidar, en aquests immediats de preparació per a la novetat de la Pasqua, aquella celebració singular que se’n diu “Missa del Crisma”. És aquella missa en la qual el bisbe convoca la diòcesi sencera, preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques… i en aquella missa són beneïts l’oli dels catecúmens i l’oli dels malalts, i és consagrat l’olorós sant Crisma, perquè tots els qui hagin de ser ungits (o tot allò que hagi de ser ungit) a partir de la Pasqua es faci amb oli nou, així com també es posa de relleu que, gràcies a aquests olis sants, el bisbe es fa present en totes aquelles accions sagramentals que comporten uncions.

Mn. Josep Urdeix

T'interessarà ...