Pàgina d'inici > Noticies

El Papa Francesc rep els pastors de les grans ciutats

Estimats germans, Us agraeixo la vostra participació en aquesta trobada, que ens recorda el moment preparatori celebrat a Barcelona el passat mes de maig. Agraeixo al cardenal Martínez Sistach les seves paraules d’introducció.  Enlloc de fer un discurs formal –en part perquè voldria ser una mica espontani i en part perquè no he tingut temps […]

Estimats germans,

Us agraeixo la vostra participació en aquesta trobada, que ens recorda el moment preparatori celebrat a Barcelona el passat mes de maig. Agraeixo al cardenal Martínez Sistach les seves paraules d’introducció.

 Enlloc de fer un discurs formal –en part perquè voldria ser una mica espontani i en part perquè no he tingut temps per a fer un discurs formal, entre els textos de Turquia i els d’Europa estava molt ocupat..- jo us parlaré a partir de la meva experiència personal, el d’un que ha estat pastor d’una ciutat populosa i multicultural com és Buenos Aires. I també a partir de l’experiència que hem realitzat junts com a bisbes de les 11 diòcesis que formen aquella regió eclesiàstica; amb ells, partint dels diversos àmbits i propostes hem cercat en comunió eclesial d’afrontar alguns aspectes pastorals per a l’evangelització d’aquell conjunt urbà amb una població de prop de 13 milions de persones, comptant les 11 diòcesis. Buenos Aires en té tres milions a la nit i gairebé vuit durant el dia a causa de les moles persones que es desplacen a la ciutat. Però globalment són 13 milions. Buenos Aires està en el tretzè lloc entre les ciutats del món més densament poblades. En aquerst moment de reflexionar amb vosaltres, desitjo entrar en aquest “corrent” per tal d’obrir nous camins; desitjo també ajudar a superar possibles pors, que molt sovint tots sentim d’una manera o d’un altra, i que ens desorienten i ens paralitzen.

A l’Evangelii gaudium he volgut cridar l’atenció sobre la pastoral urbana, però sense cap oposició envers la pastoral rural. Aquesta que estem vivint és una excel·lent ocasió per aprofundir sobre els reptes i els horitzons d’una pastoral urbana. Reptes, és a dir llocs des dels qual Déu en està cridant; horitzons, és a dir, aspectes als qual crec que hem de prestar una especial atenció. Parlaré només de quatre, però vosaltres en descobrireu molts més, amb tota seguretat.

Primer repte, potser el més difícil: viure un canvi en la nostra mentalitat pastoral. Ens cal canviar!

A la ciutat necessitem uns altres “fulls de ruta”, uns altres paradigmes, que ens ajudin a reestructurar els nostres pensaments i les nostres actituds. No podem romandre desorientats, perquè aquest desconcert ens porta a equivocar el camí, sobretot a nosaltres mateixos, però després porta a la confusió tot el poble de Déu i aquells que cerquen amb sinceritat de cor la Vida, la Veritat i el Sentit.

Venim d’una pràctica pastoral secular, en la qual l’Església era l’únic referent de la cultura. És així, és la nostra herència. Com a mestra autèntic, l’Església ha sentit la responsabilitat de delinear i d’imposar, no només les formes culturals, sinó també els valors, i més profundament crear l’imaginari personal i col·lectiu, és a dir, les hidstòries, els fonaments en els que les persones s’hi recolzen per tal de trobar els significats últims i les respostes a les seves preguntes vitals.

Tanmateix, ja no estem més en aquella època. És un temps que ja ha passat. No estem en la situació de cristiandat, de cap manera no hi estem. Avui nosaltres ja no som els únics que produïm cultura, ni els primers, ni els més escoltats. Tenim necessitat, per tant, d’un canvi de mentalitat pastoral, però no vers una “pastoral relativista – no, això no- que per tal de fer-se present a la “cuina cultural” per l’horitzó evangèlic, deixant l’home abandonat a si mateix i emancipat de la mà de Déu. No, això no. Aquest és el camí relativista, el més còmode. Aquest camí no es podria anomenar pastoral!  Qui actua d’aquesta manera no té un veritable interès per l’home, sinó que el deixa exposat a dos perills igualment greus: li amaguen Jesús i la veritat sobre l’home mateix. I amagar Jesús i la veritat sobre l’home són dos perills greus! És un camí que porta l’home cap a la solitud de la mort (cfr. Evangelii .gaudium, 3-97).

 Cal tenir el coratge de fer una pastoral evangelitzadora audaç i sense pors, perquè l’home, la dona, les famílies i els diversos grups que habiten la ciutat esperen de nosaltres, i en tenen necessitat per a la seva vida, la Bona Notícia que és Jesús i el seu Evangeli. Molt sovint sento dir que hi ha un sentiment de vergonya a l’hora de manifestar-se. Hem de treballar per no sentir vergonya o temor a l’hora d’anunciar Jesucrist; cal, però, cercar la millor manera… Aquest és un treball-clau.

Diàleg amb la multiculturalitat

El diàleg amb la multiculturalitat. A Estrasburg he parlar d’una Europa multipolar. Però també les grans ciutats són multipolars i multiculturals. I hem de dialogar amb aquesta realitat, sense por. Es tracta de fer realitat un diàleg cultural sense relativismes, que no negoci sobre la pròpia identitat cristiana, però que desitja arribar al cor de l’altre, dels altres diferents de nosaltres, i sembrar en ells la llavor de l’Evangeli.

Necessitem tenir una actitud contemplativa, que sense rebutjar les aportacions de les diverses ciències per conèixer el fenomen urbà –aquestes aportacions són importants- mira de descobrir el fonament de les cultures, que en el seu nucli més profund són sempre obertes i assedegades de Déu. Els hi ajudarà molt el coneixement dels imaginaris i de les ciutats invisibles, és a dir, aquells grups o aquells territoris humans que s’identifiquen ells mateixos amb els seus símbols, els seus llenguatges, ritus o les formes per explicar la vida. Molt sovint jo penso en la creativitat i en coratge que va tenir Pau en el seu discurs a Atenes. Pobret, li va anar malament allí… Però va tenir creativitat, no es va paralitzar davant dels ídols… Situem-nos en la mentalitat judeo-cristiana. Pau va entrar en la cultura dels seus oients… No fou un èxit, certament, però fou molt creatiu! Ell es proposava fer-se entendre per aquella multiculturalitat que estava tan lluny de la mentalidad hebraico-cristiana

La religiositat del poble

El tercer aspecte és la religiositat del poble. Déu habita en la ciutat. Cal anar a buscar-lo i parar-se allí on Ell està actuant. Sóc conscient que això no és igual en els diversos Continents, però hem descobrir, en la religiositat dels nostres pobles, l’autèntic rerafons religiós, que en molts casos és cristià i catòlic. No en tots: hi ha religiositats no cristianes. Però cal arribar fins allí, fins al nucli. No podem desconèixer ni minusvalorar aquesta experiència de Déu que, tot i ser a vegades dispersa i barrejada, demana ser descoberta i no construïda. Allí hi ha les semina Verbi, sembrades per l’Esperit del Senyor. No està gens bé fer valoracions apressades i genèriques com les que diuen: “Aquesta és només una expressió de la religiositat natural”. No, això no es pot dir! Des d’allí podem començar el diàleg evangelitzador, com va fer Jesús amb la Samaritana i segurament amb molts altres més enllà de la Galilea. I per fer el diàleg evangelitzador és necessària la consciència de la pròpia identitat cristiana i també l’empatia amb l’altra persona. Això em sembla que us ho vaig dir a vosaltres, els bisbes de l’Àsia, no? Cal aquesta empatia per tal de trobar en la religiositat aquest rerafons.

 L’Església a Amèrica Llatina i al Carib, des de fa alguns decennis, ha copsat aquesta força religiosa, que prové sobretot de les majories pobres.

Déu segueix parlant-nos avui, com ho ha fet sempre, per mitjà dels pobres, de la “resta”. En general, avui les grans ciutats estan habitades per nombrosos emigrants i pobres, que provenen de les zones rurals, o d’altres continents, amb altres cultures. També passa això a Roma. El bisbe vicari de Roma ho pot dir, no? Tants indigents per tot arreu… Són pelegrins de la vida que cerquen la “salvació”, que sovint tenen la força d’anar endavant i de lluitar gràcies a un sentit últim que reben d’una experiència senzilla i profunda de fe en Déu. El repte és doble: ser acollidors envers els malalts i el immigrants –la ciutat en general no ho és, els rebutja!- i valorar la seva fe. És molt probable que aquesta fe estigui barrejada amb elements del pensament màgic i immanentista, però ens cl cercar-la, reconèixer-la, interpretar-la i segurament també evangelitzar-la. Però no dubto que en la fe d’aquests homes i dones hi ha un potencial enorme per a l’evangelització de les àrees urbanes.

Els pobres urbans

Quart –tot continuant -: parlem dels pobres urbans. La ciutat, juntament amb la multiplicitat d’ofertes precioses per a la vida, té una altra cara que no es pot amagar i que en moltes ciutats és cada vegada més evident: els pobres, els exclosos, els descartats. Avui podem parlar de les persones descartades. L’Església no pot ignorar el crit d’aquests persones, ni fer el joc als sistemes injustos, mesquins i interessats que intenten fer invisibles aquestes persones.Trobem molts pobres, víctimes d’antigues i de noves pobreses. Trobem les noves pobreses! Pobreses estructurals i  endèmiques que estan excloent moltes famílies. Pobreses econòmiques, socials, morals i espirituals. Pobreses que marginen i descarten les persones, fills i filles de Déu. En la ciutat, el futur dels pobres ´s més pobresa. Cal anar allí!

Algunes propostes

Us proposo dos nuclis pastorals, que són accions, però no solament això. Em sembla que la pastoral és més que acció, és també presència, continguts, actituds i gestos.

Una primera cosa: sortit i donar facilitats.

Es tracta d’una veritable transformació eclesial. Tot pensat en clau de missió. Es un canvi de mentalitat que va: del rebre al sortit, de l’esperar que vinguin al anar a cercar-los. Per a mi això és fonamental!

Sortir per trobar Déu que habita en les ciutats i en els pobres. Sortir per viure una trobada, per escoltar, per beneir, per caminar amb la gent. És facilitar la trobada amb el Senyor. Fer accesible el sagrament del Baptisme. Esglésies obertes. Secretaries amb horaris accessibles per a les persones que treballen. Catequesis adaptades als continguts i als horaris de la ciutat.

És més fàcil fer créixer la fe que ajudar-la a néixer. Penso que hem de continuar aprofundint en els canvis necessaris en les nostres diverses catequesis, en especial en el nostres mètodes pedagògics, a fi que els continguts siguin més ben compresos, però al mateix temps ens fa falta aprendre a desvetllar en els nostres interlocutors la curiositat i l’interès per Jesucrist. Aquesta curiositat té un sant patró: Zaqueu. Demanem-li que ens ajudi a desvetllar-la. I després invitar a adherir-se a Jesús i a seguir-lo. Ens cal aprendre la manera de suscitar la fe. Suscitar la fe! I després no anar cap aquí o cap allà… No! Sembrar! Si la fe comença, hi ha l’Esperit que farà que aquesta persona torni a mi o torni a un altre per demanar de fer un pas més, un pas més… Però cal suscitar la fe.          

Segona proposta: l’Església samaritana. Ser-hi,

Es tracta d’un canvi en el sentit del testimoni. En la pastoral urbana la qualitat vindrà de la capacitat de donar testimoni de l’Església de cada cristià. El Papa Benet parlava d’això quan va dir que l’Església no creix per proselitisme sinó per atracció. És el testimoni que atreu, que suscita la curiositat de la gent.

Aquí està la clau. Amb el testimoni podem incidir en els nuclis més profunds, allí on neix la cultura. Per mitjà del testimoni l’Església sembra el gra de mostassa, però ho fa en el cor mateix de les cultures que s’estan generant en la ciutat. El testimoni concret de misericòrdia i de tendresa que cerca de fer-se present en les perifèries existencials i pobres, actua directament sobre els imaginaris socials, tot creant orientacions i sentit per a la vida de la ciutat. D’aquesta manera, com a cristians, contribuïm a construir una ciutat en la justícia, en la solidaritat i en la pau.

 Amb la pastoral social, amb la Càritas, amb diverses organitzacions, com sempre ha fet l’Església en el curs dels segles, podem fer-nos càrrec dels més pobres amb accions significatives, amb unes accions que facin present el Regne de Déu, tot manifestant-lo i estenent-lo. També ho podem fer aprenent a treballar amb aquells que ja estan fent coses de molta eficàcia en favor dels més pobres. És aquest un espai propici per a la pastoral ecumènica caritativa, en la que assumim compromisos de servei als m´s pobres juntament amb els germans d’altres Esglésies i comunitats eclesials.

 En tot això és molt important el protagonisme dels laics i dels mateixos pobres. I també la llibertat del laic, perquè el que tanca, que no fas obrir les portes, és una manifestació del clericalisme. I es tracta d’un dels problemes més greus.

 Estimats germans i germanes, això és tot el que la reflexió sobre l’experiència pastoral m’ha suggerit. Em produeix una gran alegria pensar que estem fent junts un camí, i que el fem seguint les petjades de tants sants pastors que ens han precedit. Cito, per exemple, només el beat Giovanni Battista Montini, que durant el seu episcopat a Milà va promoure amb un zel apassionat la gran missió ciutadana. En els escrits del beat Pau VI, quan era arquebisbe de Milà, hi tota una cantera, una cantera de coses que ens podran ajudar en això.  Que el seu exemple i la seva intercessió, amb la de la nostra Mare del cel, ens ajudin a posar en pràctica un fructífer canvio de mentalitat, a augmentar la nostra capacitat de dialogar amb les diverses cultures, a valorar la religiositat dels nostres pobles i a compartir l’Evangeli i el pa amb els més pobres de les nostres ciutats. Gràcies.

  

     

T'interessarà ...

El més llegit