Pàgina d'inici > Noticies > Crítiques > Església de Barcelona > Cinema

El millor cinema espiritual de l’any

Descobreix el TOP 10 de les millors pel·lícules del 2018 per a regalar durant aquestes festes i reflexionar a través de la pantalla

El cinema espiritual d’aquesta setmana desitja un bon any nou fent un repàs del millor d’aquest 2018. Per això, el crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sànchez, mostra la seva valoració en un Top 10 de les millors estrenes que hi ha hagut, tenint en compte els valors que aporten a l’espectador. En total, fa un llistat, de menys a més, de les deu més importants. Alhora, suposa un llistat d’idees per a regalar durant aquestes festes, un obsequi amb un sentit espiritual.

Tal com explica Mn. Peio, “l’espiritualitat es fa font indispensable de la qual brollen històries inspiradores”. “La novetat rau en el reconeixement en festivals, crítica i públic d’algunes d’aquestes obres, fins i tot encara que siguin petites i menys espectaculars”, afegeix.

  1. Ganar al viento (2016) Anne-Dauphine Julliand

Indispensable documental francès dirigit per Anne–Dauphine Julliand, una dona francesa que, a partir de la seva vivència personal, mostrarà la importància de la vida, així com del present més imminent de la mirada de cinc nens. Les històries de Ambre, Camille, Charles, Imad i Tugdual, cinc nens d’entre sis i nou anys que combaten greus malalties. En la pel·lícula els petits-campions són tractats amb immensa delicadesa, els seus testimonis són lliçons de vida i els seus pares o cuidadors – sempre en segon pla gairebé en desenfoque- són, com l’espectador, esglaiats per la força de la Vida, més fort que la mort. “Quan mori ja no estaré més malalt” deixarà dit un d’ells. Tal com explica Mn. Peio, la directora descobreix a l’espectador, com el títol es refereix, més que “Guanyar el vent”, a “guanyar la vida”.


  1. L’aparició (2018) Xavier Giannoli

“Aquest film és el més ben plantat a les pel·lícules d’aparicions tipus la recent Garabandal, només Déu ho sap, de Brian Alexander Jackson”. Així ho explica Mn. Peio, que escolleix en el nové lloc aquesta producció sobre el misteri de la presència de Déu. Així doncs, La trama ens presenta el Jacques, un reporter francès que acaba de perdre un col·lega i amic en una guerra oblidada. Aquest, acaba formant part de la comissió que investiga unes suposades aparicions de la Mare de Déu, que estan tenint gran repercussió pública. La investigació anirà, a poc a poc, traient a la llum aspectes personals ocults. “La presència de Déu serà més ordinària que extraordinària, més profunda que espectacular”, explica Mn. Peio.

  1. María Magdalena (2018) Garth Davis

En vuitè lloc retorna la imatge més bíblica d’aquesta ferma seguidora de Jesús. Garth Davis, el director que es va endur grans reconeixements per Lion (2017) s’endinsa al cinema religiós i porta aquesta producció a la gran pantalla. L’actriu Rooney Mara posa cara i ulls a la protagonista, Maria Magdalena, una dona que busca un gir a la seva vida i deixarà els seus lligams familiars per seguir a Jesús de Natzaret.

El crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sánchez destaca la mirada del director i dels guionistes els quals miren de retransmetre la mirada més feminista dels apòstols. A través del relat, es reivindica el paper activista de Maria Magdalena. Es mostra la seva força alliberadora enmig una societat tradicional que gira entorn l’home i margina la dona.

  1. El reverendo (2017) Paul Schrader

Una de les destacades, també, ho és El reverend, del director Paul Schrader. Tal com explica Mn. Peio Sánchez, Schrader, mostra un estil dur i emotiu. Conté un rerefons espiritual, on predomina l’anàlisi de la persona. En aquest cas, es tracta de la història del reverend, Ernst Toller, (Ethan Hawke), que viu marcat des de la mort del seu fill a l’Iraq, a qui va animar perquè s’allistés a la guerra. Així doncs, en una situació de remordiments i confusió sobre les seves creences, decideix deixar la seva parròquia de sempre i traslladar-se al nord de Nova York.

La seva manera de veure el món es capgira, fins a tal punt, de plantejar-se sortides que mai hauria imaginat. Segons Mn. Peio, és una pel·lícula “compromesa i ferotge, reflexiva i rabiosa, creient i descreguda”. “No apta per simples ni ànimes sensibles”. “Mira a l’abisme tan a prop que sembla que anem a caure”, puntualitza l’expert.


  1. Lady Bird (2017) Greta Gerwig

Mn. Peio selecciona, també, Lady Bird de la directora Greta Gerwig, premiada amb el Globus a la millor pel·lícula de comèdia i actriu en aquest gènere, Saoirse Ronan. Posa de relleu la reconciliació d’una mare i una filla que en un principi estan en disputa i, a poc a poc, aniran trobant l’entesa entre les dues. Tal com exposa el crític, és “un homenatge de l’escriptora i directora Gerwing als seus anys d’educació secundària en un centre catòlic a Sacramento (Califòrnia)”. “Amb un guió una mica carregat deixa, malgrat tot, un bon sabor espiritual molt ben desenvolupada i amb una gran estima pels valors cristians més enllà de la cultura dominant”.

  1. Lazzaro feliz (2017) Alice Rohrwacher

Enmig el Top 10, hi ha l’estil més líric, a través de Lazzaro Felice, dirigida per Alice Rohrwacher. La directora, d’origen italià mostra amb aquesta producció una fabula, que fa reflexionar l’espectador sobre la bondat de l’ésser humà. La pel·lícula se situa en un poble de la rural Itàlia, sotmès a les influències d’una rica propietària. En aquesta vila hi ha el Lazzaro, un noi transparent i humil que sempre actua segons la bondat. Aquest coneixerà el Tancredi, el qual és ric, arrogant i noble. Tot i ser oposats, entre tots dos naixerà una relació sincera. Serà doncs, una revelació pel Lazzaro, que travessarà el temps i viatjar a la ciutat.

La pel·lícula ha estat guardonada amb el premi al Millor Guió en el festival de Cannes 2018 i amb el premi Especial del Jurat al Festival de Sitges 2018. De fet, en general, la crítica cinematogràfica ha lloat el film. D’una banda, s’ha destacat un gran talent estètic que reviu grans directors com Fellini i, d’altra banda, s’ha valorat molt l’anàlisi que fa de la societat.

  1. El insulto (2017) Ziad Doueiri

Es tracta d’una producció libanesa de Ziad Doueiri que posa en context l’enfrontament entre un libanés i un pakistanès. Un mal dia un encarregat d’obra palestí musulmà insulta un cristià libanès tossut. La petita batussa es converteix primer en un enfrontament judicial amb matisos polítics i al final en una confrontació nacional. Segons el crític de Cinema Espiritual, Mn. Peio Sánchez, es mostra  com la reconciliació política pot dificultar la reconciliació entre les persones. “Es destapen a poc a poc les diferents capes del problema i allò que comença amb un petit insult esdevé una tragèdia familiar que s’estendrà a tota la societat”.

  1. Francisco, palabra de hombre (2018), Wim Wenders

Entre els documentals, Wim Wenders mostra més que a un pontífex, una persona que viu allò que predica. Un home que s’ha guanyat la confiança de les persones, independentment de les seves creences o tradicions. Així, el documental relata el dia a dia del Sant Pare. Presenta la feina de Bergoglio al capdavant de l’Església i difon les seves idees sobre justícia, immigració, ecologia, pobresa, materialisme o el paper de la família.

“És una producció per a cristians i no cristians”. Així ho afirma el crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sánchez, el qual destaca com la producció subratlla la figura de Sant Francesc d’Assís i la preferència per al pobres.


  1. Roma (2018), Alfonso Cuarón

Estrenada fa poques semanes, en segon lloc està Roma, d’Alfonso Cuarón. Segons Mn. Peio, “un homenatge a la dona indígena que el va cuidar de nen, enmig d’una família burgesa en greu crisi amb el pare absent i la mare abandonada. Aclamada per la crítica aquest film, en blanc i negre, es convertirà en una pel·lícula de culte”.

D’altra banda, tal com apunta Peio, “la religió apareix com un factor d’acomodament (música rock sobre Jesucrist, oració de la impotència, orientalismes manipuladors), però també, emergeix una espiritualitat dels petits que enmig dels conflictes”.

  1. Tres anuncios en las afueras (2017), Martin McDonagh

Finalment, destaca la pel·lícula que ha guanyat més Globus d’Or en la Gal·la 2018. 

Es tracta de Tres anuncis als afores, el film dirigit pel cineasta britànic Martin McDonagh, que aconsegueix impactar, fer riure i plorar, a través de l’actriu protagonista interpretada per Frances McDormand, guanyadora del globus per la millor actuació en cinema dramàtic.

Quant a la vessant més espiritual, Mn. Peio Sánchez destaca com la història, una barreja entre el drama, la comèdia i el suspens, porta a reflexionar sobre la reconciliació. A més a més, es percep a través de la trama la transformació dels personatges que presenten “un rerefons espiritual de misericòrdia”.

T'interessarà ...