Pàgina d'inici > Noticies

“El gran repte és fer entendre als mitjans que no totes les notícies de l’Església són negatives”

Entrevista a Ramón Ollé, nou Delegat diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Barcelona [FLAMA] Curiositat. Sense cap mena de dubte, aquest és el terme que millor definiria a Ramón Ollé, el nou Delegat diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Barcelona. I és que, segons les seves pròpies paraules, és […]

Entrevista a Ramón Ollé, nou Delegat diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Barcelona

[FLAMA] Curiositat. Sense cap mena de dubte, aquest és el terme que millor definiria a Ramón Ollé, el nou Delegat diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Barcelona. I és que, segons les seves pròpies paraules, és “un home de renaixement fascinat per tots els canvis que s’han produït” a la seva època. També és un home polivalent i ocupat en tasques tan diverses com la de professor o la d’assessor al Servei d’Atenció a Persones Divorciades i Separades. Però sobretot, és una persona amb valors i convençuda que és possible apropar a tothom al món de l’Església i mostrar als mitjans de comunicació que les notícies d’aquest àmbit tenen moltes coses bones i molta gent col·laborant al darrera i que, per tant, es mereixen espai i consideració.

Com es definiria?

Em definiria com una persona de molta inquietud i molta curiositat. Per això, a vegades puc fer la sensació que estic ficat i que abasto moltes coses. Les meves inquietuds venen d’una actitud purament humana que tinc des de jove: el voler conèixer, saber-ho tot, experimentar, aprofundir… Per això, em defineixo com un home de renaixement que el que volia era saber més perquè realment se sentia atret per tots els canvis del seu voltant. En el meu cas, em fascina l’època en que m’ha tocat créixer i totes les transformacions tecnològiques que he pogut experimentar. A més a més, sempre dic que, si Déu vol, intentaré morir amb un llibre entre les mans encuriosit per alguna cosa que en aquell moment no sàpiga i vulgui aprofundir.

Però, com un enginyer de telecomunicació ha acabat en el món eclesiàstic?

El món de l’Església no és nou per mi ja que tota la meva vida he estat molt proper per raons de creença, de vivència i de proximitat. La considero casa meva i, de fet, des de jove he participat en moltes activitats que es feien a La Salle com un membre de confiança, he estat patró de la Universitat Ramon Llull i he participat en la creació de la Universitat Oberta d’Andorra, entre moltes d’altres coses. Però també he tingut clar que volia dedicar-me al jovent així que quan el 2007 un amic germà de La Salle em va oferir fer el salt al món acadèmic no m’ho vaig pensar i vaig deixar el món empresarial que també m’havia fet feliç.

Va ser aquesta relació tan especial amb l’Església la que potser el va empènyer a estudiar Teologia?

Tornem a la curiositat: des de molt jove jo tenia un gran interès per una col·lecció de diapositives i treballs sobre “El Sant Llençol de Torí”. La curiositat es va anar convertint en atracció per l’estudi del personatge i allò que representava al llarg de la Història de l’Església. Així que el 1988 vaig decidir estudiar Teologia de forma reglada i des de llavors no he deixat de fer-ho perquè forma part de la meva curiositat per conèixer les raons per les que hi crec. És a dir, quan un vol donar raons a la seva fe necessita argumentar què hi ha darrera de la seva creença.

Com va arribar i en què consisteix la seva feina com a Delegat de Comunicació de l’Arquebisbat de Barcelona?

El cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, em va demanar que m’encarregués dels mitjans de comunicació social. Em vaig sentir atret perquè es tractava d’una feina amb clara vocació de servei i no podia dir que no. Del que es tracta és de posar a l’abast del Pla Pastoral les eines que el comuniquin amb un món que utilitza noves tecnologies i que parla a través de les xarxes socials i d’Internet. És a dir, el primer repte que tinc és interpretar allò que vol l’arquebisbe que sigui als mitjans de comunicació de la Diòcesi de Barcelona. El segon, és fer una àmplia difusió i de forma verídica però no només entre aquells que hi creuen i van a missa sinó també pels que no hi creuen i no hi van mai. I, per últim, el tercer i gran repte és trobar la manera per a què també la gent jove pugui copsar aquest missatge mil·lenari a través dels canals que utilitzen diàriament i amb el llenguatge en què parlen. Això vol dir que el missatge no canvia però sí les paraules per comunicar-lo.

Precisament, ja han començat a parlar en “l’idioma” de les noves tecnologies amb els codis QR inclosos al seu full dominical, no és així?

El més important del nostre full dominical no és que inclogui els codis QR sinó que també té el codis KR. El primer reconeix un logotip determinat el qual ens permet accedir a una informació que està a la Xarxa i en canvi el segon ens detecta una imatge fotogràfica que ens permet expandir la realitat amb, per exemple, vídeos o música. A més a més, ens permet que totes aquelles informacions que no tenen espai per sortir al full dominical en paper es puguin consultar a través d’aquests codis. De moment, estem experimentant ja que hi ha setmanes que pengem àudios i d’altres vídeos però el feedback és realment interessant. Mesurem el tràfic que ha tingut el nostre web entre divendres i dilluns i hem notat que gairebé s’ha triplicat. I els canvis continuaran ja que a partir de Pasqua a través d’aquests codis també es podrà triar l’idioma de la informació, et donarà l’oportunitat de poder trucar o enviar un correu electrònic al servei de la diòcesi que correspongui i a més es podrà triar el tipus de contingut que es vol consultar: més explicatiu, de caire musical o de tipus històric.

I respecte al concepte espai, creu que els mitjans donen suficient cobertura als temes d’Església?

De moment, els mitjans de comunicació donen molt poc espai al que representa la vida de l’Església. Aquesta vida, malauradament, sovint es confon simplement amb la vida de les autoritats, dels poders o del propi clergat. Però abasta molt més, és molt més àmplia perquè hi ha moltes persones que hi estan implicades. A més a més, crec que el gran repte és fer entendre als mitjans que no totes les notícies de l’Església són negatives. N’hi ha de molt bones que tenen implicada a molta gent que dedica moltes hores sense demanar res a canvi i molts joves que hi treballen perquè hi creuen i tenen fe. Una fe que sovint ens il·lumina a tots.

Els joves potser són una de les assignatures pendents: Com es pot fer que més joves s’interessin per l’Església i el món que l’envolta?

Insisteixo de nou en la curiositat. Em sobta que els joves no se sentin encuriosits pel seu projecte vital o per respondre què fem o per què estem al món. Jo els hi aconsellaria que encuriosits s’apropin a l’Església per veure què fa i per saber si és capaç de donar resposta a alguna d’aquestes preguntes. Potser troben la raó de la seva vida, de la seva esperança i, moltes vegades, la justificació del seu propi ser com a persona que al final és el que ens guia a tots.

També participa al Servei d’Atenció a Persones Divorciades i Separades. En què consisteix aquest Servei?

La delegació pastoral de la família s’encarrega, entre d’altres coses, d’ajudar o encarrilar a parelles que es troben en una situació de dificultat ja sigui perquè han estat divorciades o estan en procés de fer-ho i per tant, de moment, estan separades. Si és possible, intentem mostrar a les parelles que ens demanen ajuda un camí per entendre’s i si no és així els oferim la mà per a que sàpiguen que no estan sols i que poden continuar comptant amb l’Església. És a dir, no és cert que l’Església rebutgi a aquestes famílies ja que els ofereix un servei d’escolta i ajuda.

Parlant de casaments, segons les últimes dades, Catalunya és la 4a comunitat on es registren més divorcis. Hi ha algun patró que es repeteixi entre les parelles que decideixen deixar-ho?

No hi ha un perfil únic però el que sí que es pot dir és que on es produeixen més ruptures és entre els joves, sobretot, entre les que no superen els 6 mesos de casats. És un fenomen complex que potser ve donat perquè molts joves no volen assolir compromisos definitius i alguns, a més a més, tenen la idea que la vida en parella té caducitat.

I per què la gent ja no opta tant per casar-se per l’Església i ho fa cada cop més civilment? És un tema econòmic?

És erroni creure que casar-se per l’Església és més car que casar-se civilment. La immensa majoria de les esglésies no tenen cap tarifa fixada. A més a més, el que demanen sempre és per a la parròquia i per ajudar als que ho necessiten. Jo crec que el problema és que la gent creu que és més difícil desfer un casament per l’Església que civilment. Però estan equivocats perquè en tots dos casos s’han de seguir els mateixos procediments burocràtics. I si anem més enllà, cada cop menys gent es casa per la via civil i opta per viure en parella perquè creuen que els lligams són encara menors sense saber que avui dia existeixen una sèrie de lleis que protegeixen la convivència.

A part de tot el que m’ha explicat, ha tret temps per escriure un llibre “Àngels al treball”. Parli’ns una mica.

Bé, en sí el llibre és un recull d’uns comunicats titulats “Àngels al treball” que jo escrivia cada mes als empleats de tota Europa de la corporació on treballava. Estaven centrats en els valors com a persona, un tema que em tenia veritablement preocupat. A més a més, intentaven mostrar com fer bé les coses a la feina però sense oblidar que s’ha de riure perquè sóc dels que creu que el bon ambient augmenta la productivitat. Aquests comunicats es feien en castellà, anglès, francès i alemany. Precisament, el pare d’un dels empleats que ho rebia en alemany era editor i va decidir unir-los tal qual i crear el llibre. També s’ha fet la versió en castellà però amb la diferència que em van demanar revisar-los i que escrivís uns quants “àngels” o comunicats més.

Amb aquestes idees, molts el prendrien per desassenyat…

El problema és que molts alts càrrecs se n’obliden del més important: el potencial gratuït d’un treballador. I és que si ens demanen les coses de bones maneres, quan ens equivoquem ens fan la crítica de manera constructiva i no com a una descarrega d’adrenalina de l’encarregat de torn segurament estarem disposats a regalar a l’empresa més del nostre temps. En definitiva, donarem coses que no estan contemplades dins del nostre sou i del nostre horari de feina perquè estarem motivats pel que fem. És el que li dic als estudiants de l’Escola de Negocis: Per dirigir bé una empresa s’ha de tenir clar que el que s’ha d’aprendre és a governar persones, no números, i de tractar-les tal i com ens agradaria que a nosaltres ens tractessin. Si es fa així, la direcció anirà per bon camí.

T'interessarà ...

El més llegit