Pàgina d'inici > Noticies > Diaconat

El diaconat al servei de l'Església

El Vicari General de la diòcesi de Lieja i especialista en la teologia del diaconat, Alphonse Borràs, analitza a fons el paper d'aquest ministeri dins de la institució eclesial


En quin estat es troba el diaconat?

Actualment ens trobem en una fase de reactivació. I ve de 50 anys enrere. No només a nivell litúrgic, sinó també a nivell de pla pastoral. Jo l’anomeno “reactivació del diaconat de manera permanent”.

Quin futur li espera?

El futur no solament depèn de la reactivació, que ja és cosa del passat. Depèn també de la representació i de la recepció. Tot i la reactivació, encara no tenim una representació tan clara com pot ser la de la figura del sacerdot i la del bisbe, que tenen un paper d’incidència. S’ha de començar alguna cosa nova en un context radicalment nou. Avui en dia encara fa falta representació del ministeri diaconal.

Es parla del diaca com el servidor de la comunitat, però això no és suficient. És massa ampli. El diaca té un paper de coordinació i articulació dels demés ministeris. No és que el diaca hagi de ser el cap de departaments, però pel seu arrelament apostòlic forma part del sagrament de l’ordre, i així queda reflectit en el document de la comissió internacional. Aquest aspecte és molt important: la relació del ministeri apostòlic que representa el diaca i la seva relació amb els ministeris laïcals.

El diaca tindrà una figura específica?

Això no vol dir que en un futur el diaca tingui una figura concreta, sinó vàries. En el meu llibre parlo de la figura del diaca samarità, enfocat en el ministeri de la caritat. També de la figura del diaca profeta, que té en compte la caritat però que també té una vessant política en el sentit col·lectiu. La tercera és la del diaca levita, l’animador de l’oració. Amb aquestes tres figures podem classificar el que no veiem i constatem en la realitat de les nostres Esglésies.

La tendència de l’accentuació de la tercera figura, la del diaca levita, pot ser interpretada com una conseqüència de la disminució del clergat presbiteral, que provoca que hi hagi una crida per tal que els diaques assumeixin la presidència de comunitats a nivell infraparroquial o intraparroquial. Per aquest motiu és tan important que cada Església local tingui clar el seu projecte.

L’últim punt, en relació amb els anteriors, és la recepció. Tenim la sort que a Bèlgica o a França la reactivació va tenir lloc fa 50 anys. Tenim la sort de tenir un aprenentatge d’aquest nou ministeri exercit en permanència. Hi ha diferencies clares entre Europa, Americà Llatina o Àsia. A l’Àfrica el diaconat quasi no existeix. A Europa, el diaca francòfon és samarità i profeta, mentre que en altres països europeus el diaca és levita. Hi ha feina. I en aquests congressos podem integrar experiències i elaborar una teologia crítica per aconseguir aquesta perspectiva diaconal i no sacerdotal.

Ens trobem en un moment on l’Església s’ha d’apropar molt a la gent, ha d’arribar a les perifèries, ha de formar a les famílies i ha d’atendre problemes de separacions o divorcis. En molts documents es parla que el clergat hauria de tenir una formació específica, referint-se a futurs sacerdots. En canvi, tenim una figura ministerial important que podria ser aquest pont, perquè hi ha tota aquesta experiència familiar viscuda, més l’experiència pastoral que es pot viure. Creu que s’hauria d’emfatitzar més aquest paper? Es té la impressió que hi hauria d’haver una resposta molt més elaborada sobre el que realment pot fer un diaca en aquest paper de pont.

Un bon metge no ha tingut totes les malalties. El diaca té la seva pròpia experiència, el seu arrelament a la societat civil, i en aquest sentit, el diaconat ajuda a una inculturació de la fe. Els diaques, gràcies a la seva família i els compromisos socials adquirits, contribueixen a aquesta representació de la proximitat de la realitat de l’Església.

Els diaques ajuden a la comunitat cristiana, són un pont, una mediació. Això s’ha de subratllar. A partir de les seves experiències elaboren una reflexió amplia a nivell diocesà.

En quins aspectes teològics s’ha de profunditzar?

El denominador comú de tots els ministeris és el servei. Però quin tipus de servei és cridat a complir a la comunitat el diaca? El servei diaconal està caracteritzat per la seva apostolicitat. La fidelitat a l’evangeli no solament anunciat i celebrat, sinó viscut. En aquest sentit, s’ha d’elaborar l’especificitat del diaconat com a servei.

Un altre punt important és el paper litúrgic del diaconat. En ambients francòfons l’aspecte litúrgic no té prou incidència. El diaca té un paper mínim a la litúrgia. Fins i tot trobem sacerdots i bisbes que els molesta quan el diaconat té un paper més ampli.

El diaca ha de tenir un paper d’animador. Ell és el que anima a l’assemblea, el que permet expressar un diàleg litúrgic. El problema de les Esglésies és que molts aspectes litúrgics a partir dels principis de la reforma litúrgica han estat assumits per laics. És difícil que laics sense tenir un ministeri, un ofici formal, recuperin aquests aspectes litúrgics. S’ha de fer amb diplomàcia i discerniment. Això no vol dir que els diaques hagin de tenir un monopoli en la litúrgia. Tampoc el sacerdot l’ha de tenir.

Moltes vegades s’intenta substituir moltes activitats que estan contemplades en el codi de dret canònic com a rector. La gent, a les parròquies,  veuen el diaca com un escolà especialitzat. Veu possibilitats d’avançar en un futur?

Ens trobem en el nivell del que anomeno diaca levita. La disminució del clergat presbiteral provoca aquesta crida a diaques en camps parroquials com a animadors. El diaca no és el cap de la parròquia. És l’animador, el guia d’una part de la comunitat. Jo tinc com a model de parròquia la “multicampanària”, és a dir, la parròquia com a unitat pastoral, on hi ha un rector que integra diferents comunitats on el diaca exerceix d’animador.

T'interessarà ...

El més llegit