Pàgina d'inici > Noticies

Crònica des de l'interior de la JMJ

[religiondigital.com] Ulls que no veuen, cor que no sent Brasil és el mirall de Francisco: humil, servicial, generós, catòlic… (Itziar Bravo Tomàs). – En aquesta última setmana tots els mitjans de comunicació s’han centrat en el Papa Francesc i en les paraules que ha transmès en tots els actes de la Jornada Mundial de la […]

[religiondigital.com]

Ulls que no veuen, cor que no sent

Brasil és el mirall de Francisco: humil, servicial, generós, catòlic…

(Itziar Bravo Tomàs). – En aquesta última setmana tots els mitjans de comunicació s’han centrat en el Papa Francesc i en les paraules que ha transmès en tots els actes de la Jornada Mundial de la Joventut als que ha assistit. Però molts periodistes s’han oblidat d’anar més enllà, d’investigar i conèixer, de sortir al carrer.

D’adonar-se que el Brasil, el país que acollia la JMJ, és el mirall de Francesc. Humil, servicial, generós, catòlic. D’entendre que els brasilers han posat tota la seva energia en aquesta gran ‘festa de la fe’ juvenil, que ho han donat tot malgrat la pobresa que els caracteritza.

Lliçó d’humilitat

Tot això tan sols ho han pogut comprovar els pelegrins, els veritables protagonistes de la JMJ. Durant la Setmana Missionera (del 15 al 21 de juliol), per exemple, el grup de la Conferència Episcopal Espanyola -format per uns 150 pelegrins, aproximadament- es va allotjar a Campo Limpo, una diòcesi molt humil de Sao Paulo.

Per parelles o grups de tres, els joves es van instal·lar en cases de famílies d’acollida. Algunes eren senyores grans, vídues, que deixaven l’habitació que els sobrava, o fins i tot el seu dormitori, per als pelegrins. Però també hi havia parelles joves que van decidir dormir al sofà perquè els seus hostes estiguessin còmodes en el seu llit de matrimoni. O parelles que deixaven les claus de casa seva i s’anaven a viure aquella setmana amb els seus cunyats o els seus cosins, deixant la casa i les pertinences a un grup desconegut.

Aquí és on va arribar la lliçó d’humilitat per als pelegrins: ‘¿Faries tu el mateix a Espanya? Deixaries la teva casa a algú que no coneixes de res?’, es preguntaven entre ells. I és que tots els joves pelegrins van dormir en matalassos, ben còmodes, i mai els va faltar un plat a taula ni una abraçada en començar el dia.

No només van conviure amb els pelegrins les famílies d’acollida, també els voluntaris. Joves amb un dur testimoni a l’esquena que treballaven dia i nit, autèntics herois. La seva tasca va ser impressionant: organitzar les activitats de cada dia, preparar-les, guiar als pelegrins, protegir-los, ensenyar-los el seu estil de vida, cantar i ballar a missa… i tot això amb un somriure i una energia que mai perdien. La Setmana Missionera va ser un període destinat a l’intercanvi cultural i religiós entre joves brasilers i espanyols, enriquiment que cadascú adaptarà al seu país d’origen en breu. Els espanyols veien molt clar traslladar el dinamisme i l’alegria de les eucaristies brasileres a la “monotonia” de les misses occidentals.

‘Aneu, sense por, per servir’

A través de la televisió és molt difícil recollir l’ambient que es vivia entre els joves que van participar en la JMJ. Era impossible saber que, cada dos minuts, un venedor ambulant proclamava a Copacabana: “Capa de chuvia (impermeable)”. O que els pelegrins caminaven quilòmetres per tal de canviar records com polseres o banderes amb altres pelegrins. O que al llarg del dia era habitual trobar militars pels carrers amb grans metralletes, granades i gas lacrimògen, que imposaven amb la seva imatge però no amb la seva edat ja que eren xavals d’uns 25 anys d’edat com a molt.

O que, per tal de desplaçar-se pels voltants de Copacabana, els pelegrins formaven cadenes humanes impossibles de trencar que portaven a que molta gent es perdés per desvinculació amb el seu grup. O veure les grans cues en tot tipus de restaurants i cadenes de menjar ràpid a l’hora de dinar. O fins i tot, i encara que sigui desagradable dir-ho, veure que molts grups de pelegrins van haver de dormir prop dels lavabos, que emetien una pudor inhumana, en la nit de la Vigília perquè a la platja de Copacabana no hi havia més lloc.

Sense dubtar-ho, els pelegrins van ser els autèntics protagonistes de la JMJ ja que van aguantar la pluja i la calor dia i nit, esperant ansiosos per veure i sentir el Papa Francesc. Durant aquests dies, es van adonar que ser catòlic no és alguna cosa estranya, que hi ha molts joves com ells, i això els va donar força i energia per no perdre l’esperança i continuar lluitant per evangelitzar els altres joves. Però ara els queda el més difícil: ‘aneu’, ‘sense por’, ‘per servir’.

Itziar Bravo Tomàs, 5 d’agost 2013

T'interessarà ...

El més llegit