Pàgina d'inici > Noticies

Conferència del Sr. Cardenal al Abat Oliba CEU

Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach, en l’acte de clausura de les jornades “Situació i perspectives del catolicisme en el món” a la Universitat Abat Oliba CEU, el divendres 8 de juliol de 2011 La Basílica de la Sagrada Família, realitat i símbol de la Nova Evangelització Em plau agrair als responsables […]

Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en l’acte de clausura de les jornades “Situació i perspectives del catolicisme en el món”

a la Universitat Abat Oliba CEU, el divendres 8 de juliol de 2011

La Basílica de la Sagrada Família, realitat i símbol de la Nova Evangelització

Em plau agrair als responsables d’aquest curs d’estiu de la Universitat Abat Oliba CEU que m’hagin invitat per participar i poder parlar d’una realitat de la nostra ciutat i arxidiòcesi de Barcelona que especialment des de la visita apostòlica del Papa gaudeix d’una altíssima presència mediàtica arreu del món. Com tots encerteu, es tracta de la Basílica de la Sagrada Família.

El curs de la Universitat d’estiu que organitza aquesta estimada Universitat, està dedicat a la situació i perspectives del catolicisme en el món. És un desig de veure la realitat del catolicisme amb una visió universal per trobar i suggerir camins per millorar la situació constatada. Penso que és una bona aportació entesa la dimensió universal que ens ajuda a obrir-nos i atès també el desig d’oferir suggeriments de futur. Es bo constatar, també, que l’objectiu d’aquest estiu coincideix en el que és la nova evangelització. Aquesta “és una acció que exigeix un procés de discerniment sobre l’estat de salut del cristianisme, la verificació del passos acomplerts i de les dificultats trobades”.

L’observació del catolicisme en el món ens portarà segurament a constatar la necessitat arreu de l’evangelització, que en alguns indrets es tractarà de la primera evangelització i en altres llocs consistirà en la nova evangelització, penso en els països d’antiga cristiandat. Tanmateix arreu serà necessari l’anunci explícit de Jesucrist.

I això per una raó fonamentalment constitucional de l’Església. En un document del Papa Pau VI, Evangelii Nuntiandi, de 8 de desembre de 1975, molt actual encara avui, s’afirma que “el deure d’evangelitzar tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església… Evangelització és, en efecte, la gràcia i la vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. Existeix per evangelitzar”. L’Església ha nascut amb la missió d’evangelitzar i, si renunciés a aquesta tasca, empobriria la seva pròpia natura.

Tampoc podem oblidar les paraules del Papa Beat Joan Pau II, el 7 desembre de 1990, en la seva encíclica Redemptoris Missio: “El nombre dels qui encara no coneixen el Crist ni formen part de l’Església augmenta constantment; més encara, des del final del Concili, gairebé s’ha duplicat”. I quan el Papa va escriure aquesta encíclica havien passat només uns vint-i-cinc anys de l’acabament del Concili Vaticà II. Això, doncs, és impactant i posa en relleu la necessitat i la urgència de l’evangelització.

Tanmateix no podem oblidar que la missió de l’Església té tres dimensions essencials: l’evangelització i catequesi, la celebració litúrgica de la fe i el testimoni de la caritat. Aquestes tres dimensions haurien d’estar molt presents en la Basílica de la Sagrada Família. Aquests tres aspectes aniran sortint en les pàgines que segueixen en aquesta exposició.

I tots sabem que evangelitzar consisteix en anunciar Jesucrist amb el testimoniatge de la vida i també amb les paraules. És important el que afirma Pau VI: “El més esplèndid testimoniatge es revelarà a la llarga impotent, si no queda aclarit, justificat i explicitat per un anunci clar i inequívoc del Senyor Jesús… No hi ha veritable evangelització mentre no s’anunciï el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu”. I aquí cal recordar les precioses i riquíssimes paraules del nostre estimat Sant Pare Benet XVI en la seva primera encíclica Déu és amor: “ No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un horitzó a la vida i amb això una orientació decisiva”.

Evangelitzar ha estat l’objectiu de fons del Pla Pastoral de l’Arxidiòcesi de Barcelona que acaba aquest curs i ho serà del nou Pla Pastoral que estem acabant de preparar. Aquest objectiu de fons posa la nostra Església de Barcelona en sintonia amb tota l’Església i amb la que peregrina en el nostre continent europeu. En aquest sentit, Joan Pau II, en la seva exhortació postsinodal Església a Europa, de 28 de juny de 2003, ens deia que “L’Església ha d’oferir a Europa el bé més preciós i que ningú més no pot donar-li: la fe en Jesucrist, font de l’esperança que no defrauda, do que és a l’origen de la unitat espiritual i cultural dels pobles europeus, i que encara avui i en el futur pot fer una contribució essencial al seu desenvolupament i a la seva integració”.

A la nostra estimada ciutat de Barcelona tenim la Basílica de la Sagrada Família. Ha estat, és ara molt més amb motiu de la seva dedicació pel Sant Pare Benet XVI, i serà més i més realitat i símbol de la nova evangelització. El Papa ha tingut la intuïció molt encertada de crear un nou dicasteri de la Cúria romana, el Consell Pontifici per a la promoció de la nova evangelització, el 21 de setembre de 2010, presidit per l’arquebisbe Rino Fisichella. I aquest dicasteri ha escollit la Basílica de la Sagrada Família com imatge per a la seva identificació i significació, i aquesta és la raó donada pel seu president: “En la Sagrada Família de Gaudí es retroba una gran icona d’allò que el nou dicasteri pensa dedicar-se. Les seves torres, fletxes llençades cap a dalt, obliguen a mirar cap al cel”. I en una conferència reprodueix el tema i afirma: “La bellesa de la Sagrada Família sap parlar a l’home d’avui, conservant al mateix temps els trets fonamentals de l’art antic. La seva presència semblaria que contrasta amb la ciutat feta d’edificis i carrers que en recorre’ls mostren la modernitat a què som enviats. Les dues realitats conviuen i no desentonen, al contrari, semblen fetes l’una per a l’altra; l’església per a la ciutat i viceversa. Apareix evident, llavors, que la ciutat sense l’església estaria privada de quelcom substancial, manifestaria un buit que no pot ser omplert per qualsevol altra construcció, sinó per quelcom més vital que empeny a mirar amunt sense defallir i en el silenci de la contemplació”.

En la situació i perspectives del catolicisme en el món, la Basílica de la Sagrada Família hi té un paper a jugar que és considerable. Més ben dit, ja el té de temps aquest paper i penso que l’ha anat realitzant, per la seva projecció universal. Només cal recordar que en els últims dotze anys entraren a visitar la Sagrada Família per dintre encara en construcció vint-i-quatre milions de persones d’arreu del món, i es calcula que cada any la visiten només per fora quatre milions de persones. També és bo considerar que fins a la visita del Sant Pare era el monument més visitat d’Espanya juntament amb la Alhambra de Granada.

El dia 7 de novembre de 2010 fou un dia històric per a la ciutat de Barcelona, “cap i casal” de Catalunya i per la Arxidiòcesi, per la Visita Apostòlica del Papa Benet XVI amb motiu de la dedicació del temple de la Sagrada Família i la seva proclamació de Basílica. Quan preguntaven a Antoni Gaudí qui acabaria aquell temple, l’arquitecte contestava que l’acabaria Sant Josep. I tenia molta raó perquè el Papa que ha acabat aquest temple per dedicar-lo al culte porta com a nom de baptisme Josep: Joseph Ratzinger. Gaudí deia que en la Sagrada Família tot és providencial. Penso que ha estat providencial que un servidor com a President de la Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família hagi pensat un dia que convenia dedicar aquest temple sense esperar que estigui tot el seu exterior acabat i que fos el Sant Pare qui presidís la seva dedicació. I els dos desitjos es pogueren realitzar i la Basílica de la Sagrada Família, que ja tenia una dimensió universal per la munió de persones d’arreu del món que la visitaven, a partir de la presència del Papa en les seves naus, de l’eucaristia de dedicació i de la pregària de l’angelus davant de la façana del Naixement, ha aconseguit un ressò encara molt més universal.

Ha estat especialment emotiu que el Sant Pare hagi acceptat la meva invitació per presidir la dedicació del temple de la Sagrada Família, que per la seva monumentalitat, bellesa artística, innovació tècnica i simbologia bíblica, catequètica i litúrgica pot considerar-se únic en el món, obra de l’arquitecte genial i del cristià exemplar que fou Antoni Gaudí i Cornet, que té el procés de canonització incoat a la Congregació per a les Causes dels Sants.

Gaudí va projectar el temple com el que ha de ser una església: casa de Déu i de la comunitat cristiana per a la celebració del culte, especialment l’eucaristia. El somni d’aquest “arquitecte de Déu”, com el de tots els constructors de catedrals, era representar en el temple projectat la Jerusalem celestial, la ciutat nova i santa que, com diu l’Apocalipsi, baixarà del cel, venint de Déu, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, inspirant-se també en la visió del profeta Ezequiel relativa al temple de la nova Jerusalem.

I aquest somni de Gaudí es va assolir, com varem poder contemplar i gaudir, d’una manera especial en la celebració eucarística de la dedicació, reunida l’assemblea litúrgica presidida pel successor de Pere, amb la proclamació de la Paraula de Déu, la lloança al Senyor de la glòria, l’encens, els cants, etc. Va ser una celebració inoblidable per a tots i en primer lloc per al Sant Pare. Ell mateix en l’àpat del dinar a l’Arquebisbat em va dir que “de la celebració d’aquest matí en conservaré un record inoblidable”. I el portaveu pontifici, el P. Lombardi, en una conferència de premsa aquell migdia va dir als periodistes que el tema del viatge apostòlic era l’accés de l’home a Déu i va afegir: “La litúrgia d’aquest matí ha estat l’expressió més solemne, més articulada entre home i Déu que he vist durant els cinc anys de pontificat”. S’havia assolit el que havia dit Benet XVI a la catedral de Notre Dame de Paris, el 12 de setembre de 2008: “Les nostres litúrgies terrenes no podran ser més que un pàl·lid reflex de la litúrgia que se celebra en la Jerusalem del cel, punt d’arribada del nostre pelegrinatge sobre la terra. Tanmateix, les nostres celebracions podran acostar-se a ella el màxim possible i fer-la assaborir”.

En el marc esplèndid de la Basílica aquell diumenge al matí poguérem participar de l’ars celebrandi que es va aconseguir mitjançant el celebrant principal – el nostre estimat Papa Benet – , el ritus de la dedicació – tan ric en símbols, l’artista – el nostre Antoni Gaudí, que esperem que sigui el primer arquitecte beatificat en la història de l’Església –, el seu temple originalíssim i únic en el món i l’assemblea activa i participant, durant tres hores, escrivint un bellíssim himne de lloança i de glòria a Déu que en va fer preassaborir la litúrgia del cel.

La celebració de l’Eucaristia en la Basílica és una activitat cabdal, tenint molt present tota la seva realitat. La cripta on està ubicada l’església parroquial des de la seva construcció pel mateix Antoni Gaudí i on reposen les seves despulles de servent de Déu, té com activitat principal la celebració del culte litúrgic. La grandiositat de la Basílica amb una capacitat permesa ara pels responsables de la seguretat d’uns gairebé cinc mil fidels i per les celebracions de l’Eucaristia se segueix el model de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

Hi ha una íntima relació entre la celebració litúrgica de la fe i l’evangelització. Fisichella afirma que “la nova evangelització es fa forta també en un altre moment particular de la vida de l’Església: l’acció litúrgica”. La litúrgia és l’acció principal mitjançant la qual l’Església expressa en el món el seu caràcter de mitjancera de la revelació de Jesucrist i per això el sentit profund de la seva espiritualitat. Des dels seus orígens, tot el que la comunitat cristiana predicava, anunciant l’Evangeli de salvació, ho feia després present i viu en la pregària litúrgica que es transformava en el signe visible i eficaç de la salvació.

Antoni Gaudí va tenir consciència de la seva vocació de ser “arquitecte de Déu”. Ell va sentir la urgència de portar l’Evangeli i la presència de Déu al poble a través de la seva obra. Desitjava que les seves obres arquitectòniques acostessin les persones que les contemplaven a Déu. Amb aquest esperit evangelitzador, Gaudí va treure les retaules a les façanes del temple: naixement, passió i glòria, per tal que contribuïssin a evangelitzar i catequitzar a tots els que passaven a prop i les contemplaven. Així va posar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

S’ha acomplert el desig de Gaudí. Són milions les persones que visiten el temple cada any. Després de la seva dedicació superarem els tres milions anuals. Molts d’aquests visitants són cristians i la rica simbologia bíblica i litúrgica que ofereixen especialment la façana del Naixement i de la Passió, constitueixen una autèntica i sòlida catequesi per un major coneixement de la seva fe cristiana. La visita amb aquests grups comença per l’exterior de la Basílica i acaba a l’interior.

A l’actualitat hi ha un dèficit de coneixements dels continguts de la fe per part de molts cristians. És ben necessària una catequesi d’adults. La visita a la Basílica ha de facilitar una rica catequesi. No podem oblidar aquest servei eclesial que està oferint la Sagrada Família. Gaudí va enriquir de simbologia el temple ja que s’inspirava en tres llibres com ens ha recordat el Papa Benet XVI en la seva visita: “En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a artista: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la salvació, tal com és narra en la Bíblia i és actualitzada en la Litúrgia”.

Però moltíssimes persones que visiten la Basílica són d’altres religions i un bon nombre no creients. La Sagrada Família atrau aquests visitants perquè la “nova arquitectura” que Gaudí inicià descansa sobre allò que l’esperit humà cerca amb insistència: la proporció, l’harmonia, en definitiva, la bellesa. Podem dir que el temple gaudinià és una cartografia del sagrat, un gran mapa on el món pot llegir les grans preguntes de la vida, de l’origen i del fi, del cel i de la terra. Antoni Gaudí coneixia que la bellesa tenia un poder provocador i atrau cap a la bondat i la veritat. Sabia que la seva obra invitava i movia a la fe, que rere les pedres del temple una eloqüència que parlava de l’infinit.

La Sagrada Família sorgeix al centre d’una ciutat cosmopolita que participa de la secularització pròpia de les grans ciutats de l’occident europeu. Alguns es pregunten què significa aixecar un temple com aquest en una societat moderna. La resposta l’ha donada abans el propi Gaudí. I també la va donar el Papa Benet XVI en la seva homilia de dedicació de la Basílica en preguntar-se: “Què fem en dedicar aquest temple?” I respon: “Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequen una immensa mole de matèria, fruit de la natura i d’un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d’aquesta obra d’art. Ella és una signe visible del Déu invisible, a glòria del qual s’alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l’absolut de la llum i d’Aquell que és la Llum, l’Altura i la Bellesa mateixa”.

Malgrat que la cultura actual del nostre món europeu és poc sensible a la transcendència, l’home creat a imatge i semblança de Déu cerca el sentit de la vida i es planteja interrogants que transcendeixen l’espai i el temps. Penso que no hem de perdre la riquesa del misteri perquè en la nostra vida hi ha constantment la presència del misteri de Déu que moltes vegades no apareix explícitament.

La presència de la Basílica en el centre de la nostra ciutat de Barcelona i visible d’arreu, té un significat profund i molt beneficiós en una època en la qual l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si Déu no existís. És la presència de la transcendència enmig de la vida secular de la ciutat. Per això el Papa en aquella homilia ens digué que Gaudí “obrint el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a una trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa”.

Per a molts visitants de la Basílica de la Sagrada Família, aquesta pot ser d’alguna manera com un “atri dels gentils”. El Papa, en el seu discurs a la Cúria romana, el 21 de desembre de 2009, digué que l’Església hauria d’obrir avui una sèrie “d’atri dels gentils” on els homes puguin acostar-se a Déu i trobar-lo. La bellesa extraordinària i la riquíssima simbologia religiosa del temple gaudinià és un camí cap al transcendent, vers el misteri últim, vers Déu.

La dimensió evangelitzadora de la Basílica de la Sagrada Família és un repte important en aquest temps en que és molt urgent l’anunci de la Bona Nova de Jesús. El nou dicasteri romà sobre la promoció de la nova evangelització vol implicar a onze grans ciutats en una proposta de nova evangelització destinada a les grans metròpolis per les peculiars característiques pastorals que aquestes presenten.

Ha demanat a onze ciutats d’Europa similars en el seu aspecte socio-religiós-cultural per treballar conjuntament. Una d’aquestes onze ciutats és la de Barcelona. El proper dia 11 d’aquest mes de juliol els pastors d’aquestes onze Esglésies tindrem la primera reunió a Roma. Enmig d’una ciutat europea com és la nostra i un temps en que el laïcisme sembla decidit a relegar l’expressió de la fe en l’àmbit privat, obstaculitzant la visibilitat de la fe i de les comunitat religioses, la nostra Basílica, visible des de tots els racons de la ciutat, és una invitació a no quedar-nos en la dimensió horitzontal de l’existència humana, sinó a aixecar el nostre esperit cap a dalt.

I aquest era el desig de Gaudí ja que contemplant en la seva imaginació aquesta “catedral dels pobres” i concretament les seves torres que avui són com símbols de la nostra ciutat, deia: “Aquestes inscripcions seran com una tira helicoïdal que pujarà per les torres. Tots els qui ho llegeixin, fins hi tot els incrèduls, entonaran l’himne a la Santíssima Trinitat, a mida que descobriran el seu contingut: el Sanctus, Sanctus, Sanctus que mentre ho llegiran, portaran la seva mirada cap al cel”.  

Considero que la significació de la celebració de la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família es va complementar amb la visita que el Sant Pare féu a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu. Vaig demanar al Papa aquesta visita fonamental per tres raons. La primera, perquè estar al costat de dues cents famílies posava en relleu la unió entre la dedicació del temple de la Sagrada Família i les pedres vives d’aquelles famílies cristianes. La segona, aquesta visita deia amb fets el que diu sempre l’Església, un sí a la vida humana des de l’inici de la seva concepció, un sí a ajudar a les dones que esperen un fill i un no a l’avortament; en efecte, el Papa anava a agrair a aquells pares que havien acollit amb amor el seu fill amb Síndrome de Down. I tercera, manifestar amb imatges entranyables que el Sant Pare Benet XVI té un cor càlid i tendre al costat d’aquells infants, adolescents i joves.

La significació de la celebració d’aquell matí s’enriquí amb la realitat d’aquella tarda. Així ho manifestà el mateix Sant Pare amb aquestes paraules: “Amb la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, s’ha posat en relleu aquest matí que el temple és signe del veritable santuari de Déu entre els homes. Ara, vull destacar com, amb l’esforç d’aquesta i altres institucions eclesials anàlogues, es posa de manifest que, per al cristià, tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba en necessitat”. I a l’aeroport ens va dir: “Són com dos símbols en la Barcelona d’avui de la fecunditat d’aquesta mateixa fe, que va marcar també les entranyes d’aquest poble i que, a través de la caritat i de la bellesa del misteri de Déu, contribueix a crear una societat més digna de l’home. En efecte, la bellesa, la santedat i l’amor de Déu porten l’home a viure en el món amb esperança”.

La Basílica de la Sagrada Família és una presència de l’Església en el nostre país i arreu del món. Es tracta d’una presència pública i amb una assistència multitudinària. Enmig d’una cultura i una política laïcista present en moltes societats, aquesta realitat, fruit de la fe d’un poble que des de 1882 ha mantingut la voluntat de la construcció de la Sagrada Família, posa en relleu el valor positiu i la presència de la religió en la societat, en la cultura i en l’art.

Hem de valorar l’aportació que l’Església fa amb la construcció d’aquesta obra de singular bellesa al món de la cultura i, per tant, a les relacions entre fe i cultura i l’evangelització de la cultura. El cardenal Camillo Ruini, en la seva recent visita a la Basílica ha manifestat que “la Sagrada Família romandrà en els segles futurs, com un dels grans, malauradament poc nombrosos, testimonis de la trobada entre fe i art en els temps que vivim”. Ja deia Pau VI, l’any 1975, que “la ruptura entre Evangeli i cultura és, sense cap mena de dubte, el drama de la nostra època, com ho fou també en altres èpoques. D’aquí que calgui fer tots els esforços amb vista a una generosa evangelització de la cultura, més exactament, de les cultures. Aquestes han de ser regenerades pel trobament amb la bona nova. Però aquest trobament no es durà a terme si la bona nova no és proclamada”.

La nostra Basílica ha de contribuir també acollint el que sigui adient per fer present l’Església i el seu missatge de salvació en el nostre país i amb dimensió universal. La Basílica per la seva titularitat ens ha d’ajudar a valorar, estimar i defensar les famílies, aquestes comunitats de vida i d’amor entre els esposos i els fills. La família és l’acolliment específic i adient de la vida humana, aquest do de Déu fruit de l’amor dels esposos. La família és on neix la vida humana, s’educa i es desenvolupa. I és el lloc on es defensa la vida humana des del primer instant de la seva concepció, autèntic santuari de la vida perquè la família es fonamenta en el matrimoni d’un home i una dona que s’estimen i es lliuren l’un a l’altre per sempre.

El temple de la Sagrada Família es construí en temps de Gaudí en un barri pobre de Barcelona, que d’alguna manera va donar nom a aquest temple: “la catedral dels pobres”. L’arquitecte fou ben sensible a les necessitats socials i culturals d’aquell barri i va construir en el mateix solar del temple una escola pels infants d’aquell indret amb moltes necessitats. Penso que aquesta realitat i la dimensió essencial de la caritat pròpia de l’Església ha de ser una dimensió que s’ha d’oferir als visitants d’aquesta obra monumental plena de bellesa i de simbologia religiosa. El Papa Benet XVI en el seu discurs als artistes que han ofert 60 obres commemorant el 60 aniversari de la seva ordenació sacerdotal, ha dit que aquesta exposició es titula: “L’esplendor de la veritat, la bellesa de la caritat” i ha dit que “és propi de la unió, voldria dir de la simfonia, de la perfecta harmonia de veritat i caritat, que emana l’autèntica bellesa, capaç de suscitar admiració, meravella i joia vertadera en el cor dels homes”. I afegeix: “Tenim necessitat que la bellesa de la veritat colpeixi l’íntim del nostre cor i el faci més humà”.

L’arxidiòcesi de Barcelona amb el seu pastor és ben conscient del tresor que és la Basílica de la Sagrada Família per al culte litúrgic i en especial per a l’ars celebrandi de l’Eucaristia, per a la catequesi dels cristians de totes les edats, per a l’evangelització d’una munió de persones d’arreu del món que com un “atri dels gentils” els pot portar a Déu, per la revalorització de la preuada institució de la família realitzadora del bé de les persones, de la societat i de l’Església i per la presència de l’Església en el món de la cultura, afavorint les relacions entre la fe i la cultura i l’evangelització de les cultures i pel testimoniatge de la caritat.

Barcelona, 8 de juliol de 2011

T'interessarà ...

El més llegit