Pàgina d'inici > Noticies

Conferència del Cardenal sobre Antoni Gaudí

Gaudí, precursor del Concili Vaticà II  Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe de  Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, amb motiu del Centenari del bisbe Pere Campins i el final de l’obra de reforma de la Catedral de Mallorca. Palma de Mallorca, 29 de maig de 2014 Estem celebrant el Centenari de la mort del gran bisbe […]

Gaudí, precursor del Concili Vaticà II 

Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe de  Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, amb motiu del Centenari del bisbe Pere Campins i el final de l’obra de reforma de la Catedral de Mallorca. Palma de Mallorca, 29 de maig de 2014

Estem celebrant el Centenari de la mort del gran bisbe mallorquí Pere Campins i Barceló i el final de l’obra de reforma de la Catedral de Mallorca que va realitzar l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Amb goig participo en aquesta commemoració tenint molt present l’especial relació entre la Catedral de Palma i la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, pel treball que realitzà el mateix arquitecte a la Catedral mallorquina i a la “Catedral dels pobres” barcelonina.

El bisbe Campins va encarregar a Gaudí la restauració de la Catedral de Palma. L’objectiu principal de la seva intervenció artística era restituir a la Catedral la grandiositat espacial que tenia en el seu origen el temple gòtic. Gaudí sabia perfectament que no s’havien sol·licitat els seus serveis a l’illa per a realitzar una imitació de l’estil del segle XV. L’arquitecte va adoptar una decisió molt contemporània, una arquitectura inequívocament pròpia del trànsit entre els segles XIX i XX i no respon a una imitació del gòtic.

En definitiva commemorem dos personatges: Campins i Gaudí. Dos personatges que en les estades de Gaudí al bisbat de Mallorca, mantenien perllongades converses sobre arquitectura religiosa i litúrgia. Les obres de restauració de la Catedral de Palma es van perllongar fins el 1914, ara fa cent anys.

Estem parlant dels primers anys del segle XX, llunyans encara de la celebració del Concili Vaticà II que fou convocat pel Papa Sant Joan XXIII, i que s’inicià el 12 d’octubre de 1962, a la Basílica de Sant Pere, del Vaticà. Tanmateix Antoni Gaudí es va avançar a aquest Concili.

El Concili Vaticà II posà en relleu la naturalesa de la litúrgia i la seva importància en la vida de l’Església, afirmant en la seva constitució Sacrosanctum Concilium que “la Litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força”[1]. El document conciliar afirma, també, que “les accions litúrgiques no són accions privades, sinó celebracions de l’Església, que és ‘sagrament d’unitat’, o sigui poble sant aplegat i estructurat sota el guiatge dels bisbes”[2]. Són, certament, una autorealització i una epifania de l’Església. Això demana retornar a l’assemblea litúrgica el protagonisme que li correspon en les celebracions de l’Església. I en aquestes celebracions litúrgiques tots els fidels han de sentir-se actius i participants. Així, l’ars celebrandi no afecta únicament o no es refereix només al president de l’assemblea litúrgica, sinó que involucra tots els seus membres.

Com a conseqüència de tot això, el mateix document conciliar parla de la participació dels fidels i s’afirma que “la mare Església desitja molt que tots els pobles siguin conduïts a aquella participació plena, conscient i activa, en les celebracions litúrgiques que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme, té dret i obligació el poble cristià, ‘llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat’ (1 Pe, 2, 9)”[3]. Més endavant assenyala que aquesta participació activa ha de ser interna i externa[4] i tracta també de la participació conscient, piadosa i activa en l’acció sagrada[5].

Uns cinquanta anys abans del Concili Vaticà II, Antoni Gaudí, arquitecte genial, estava realitzant les bellíssimes obres arquitectòniques a Barcelona i a Palma de Mallorca, al servei de la celebració de la fe cristiana. I el qui alguns denominaven “l’arquitecte de Déu”, s’avançà a la reforma litúrgica propugnada pel Concili, participant del moviment litúrgic que va preparar des de l’inici del segle passat els continguts litúrgics de l’Assemblea conciliar dels anys 1962-1965.

En l’homilia que Benet XVI va pronunciar en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, a Barcelona el 7 de novembre de 2010, es fa referència als “tres llibres” en que Gaudí es va inspirar per a la seva gran obra. Aquestes van ser les paraules del Papa: “En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la Natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la Salvació, tal com és narrada en la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia”. Aquestes paraules del Papa es poden aplicar també a l’obra arquitectònica que Gaudí realitzà a la bellíssima Catedral insular.

En Gaudí i en el temple barceloní es va realitzar el que va dir Benet XVI, en l’audiència general del 18 de novembre de 2009, parlant als fidels del rerefons teològic de les catedrals: “Quan la fe, especialment celebrada en la litúrgia, es troba amb l’art, es crea una sintonia profunda, perquè totes dues realitats volen parlar amb Déu, fent visible l’invisible”. Gaudí, a més, reconeixent la seva admiració per l’art oriental, deia: “Jo he anat a prendre l’arquitectura allà on la va deixar l’estil bizantí”. I va posar tots els elements de la seva basílica – sobretot la llum i el so – al servei d’un objectiu: que la basílica pogués estar plena de fidels, celebrant la litúrgia, especialment l’Eucaristia, sota la presidència del bisbe i dels seus sacerdots. Penso que aquí rau el motiu principal pel qual el Papa Benet XVI va acceptar la meva invitació de venir a Barcelona a dedicar el temple de Gaudí: ell i Gaudí tenen el mateix concepte del que és una església, un temple. A la basílica de la Sagrada Família hi ha només un altar, una seu pel president de l’assemblea litúrgica, i un ambó per a la Paraula de Déu.

L’admiració de Gaudí per la litúrgia té uns noms: Josep Torras i Bages, bisbe de Vic; Pere Campins i Barceló, bisbe de Mallorca, que va encarregar a l’arquitecte la restauració del presbiteri de la Catedral de Palma; Joan Baptista Grau i Vallespinós, bisbe d’Astorga, ciutat on es va construir el palau episcopal, i Sant Enric d’Ossó, fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, religioses per les quals Gaudí va construir el col·legi del carrer Ganduxer de Barcelona, inspirant-se en el llibre Las Moradas, de la gran santa d’Àvila, col·legi on hi col·laborava mossèn Jacint Verdaguer.

Se sap, a més, que un dels llibres de capçalera de Gaudí era l’Année liturgique, de Dom Prosper Guéranger, Abat benedictí de Solesmes. El mateix arquitecte ho confessa amb aquestes paraules: “He après la litúrgia viva seguint el cicle anual de l’Església, amb els quinze densos volums de Dom Guéranger que llegia en francès”. Quan va morir, a la petita biblioteca de Gaudí s’hi va trobar: l’Any cristià, el Missal Romà, el Cerimonial dels bisbes i el ja esmentat Année liturgique.

Antoni Gaudí era un home de fe. Ell deia que “l’home sense religió és un home truncat espiritualment, un home mutilat”[6]. El nostre arquitecte va ser un gran creient. Joan Maragall, el gran intèrpret de les intencions de Gaudí, va escriure que per a totes les preguntes que es puguin fer en aquest àmbit sobre el temple hi ha “una sola resposta: la fe”.

Van ser molt i altament elogioses les paraules de Benet XVI sobre Gaudí durant la jornada de la dedicació del temple a Déu, aquell 7 de novembre de 2010. Potser les més expressives sobre la personalitat humana i cristiana de l’arquitecte van ser les que va pronunciar al final de la cerimònia, abans del res de l’Angelus a la façana del Naixement. Digué: “El geni d’Antoni Gaudí, inspirat per l’ardor de la seva fe cristiana, va aconseguir convertir aquell temple en una lloança a Déu feta de pedra”.

Podem dir que Gaudí, en acceptar la construcció del temple de la Sagrada Família, va treballar a partir d’una doble sensibilitat. Per un cantó, la seva habilitat arquitectònica per elaborar unes formes constructives singulars, tant en la manera de realitzar-les com en el resultat que aconseguí. Per un altre cantó, la seva espiritualitat, arrelada en la seva fe i en el coneixement de la Bíblia i de la Litúrgia.

Gaudí va fer la Sagrada Família, però podem dir que el temple el va fer ell, sobretot com a cristià. Quan va iniciar les obres, la seva fe no estava gaire consolidada, però aquell encàrrec, que l’aniria absorbint fins a esdevenir l’encàrrec de la seva vida, el va canviar[7]. La última etapa de la seva vida, la va dedicar exclusivament a la construcció del temple, renunciant a ofertes que eren molt temptadores a diferents capitals del món. La seva vida es va identificar més i més amb el temple de la Sagrada Família, vivint en el taller-estudi que tenia en el temple.

En els seus últims anys, Gaudí era un home d’una fe robusta. La conversa amb Gaudí era molt edificant. Cèsar Martinell ens diu que “normalment, en coses doctrinals, no improvisava”. I afegeix: “L’exemple de la seva vida també era edificant. Creient fervorós com era, agermanava tots els seus actes amb la pràctica de les virtuts cristianes, perquè estava convençut que sense elles és impossible la rectitud de conducta”.

Gaudí va projectar el temple de la Sagrada Família com el que ha de ser una església: casa de Déu i de la comunitat cristiana per a la celebració del culte, especialment l’eucaristia. El somni del nostre “arquitecte de Déu”, com el de tots els constructors de catedrals, era representar en el temple projectat la Jerusalem celestial, la ciutat nova i santa que, com diu l’Apocalipsi, baixarà del cel, venint de Déu, com una núvia abillada per al seu espòs, inspirant-se també en la visió del profeta Ezequiel, relativa al temple de la nova Jerusalem.

Quan el visitant entra a la nau de la basílica gaudiniana es troba com davant d’un bosc de palmeres. Cadascun d’aquests arbres – les columnes – està dedicat a una Església local i n’hi ha cinquanta-dos que corresponen als diumenges de l’any litúrgic. Les que envolten el presbiteri estan dedicades a l’Advent i a la Quaresma – els dos temps forts de l’any cristià – ; les quatre del creuer, a Nadal, Rams, Pasqua de Resurrecció i Pentecosta; les del transsepte, al temps pasqual; i les de l’espai de les cinc naus als diumenges de durant l’any.

La unitat entre l’arquitecte Gaudí i el creient Gaudí o en paraules de Benet XVI, en la Butlla de concessió del títol de Basílica Menor al temple de la Sagrada Família acabada de dedicar, “aquesta perfecta relació de l’art del temps present amb la fe i la litúrgia”, fan que Gaudí configuri el temple que vol construir com una determinada imatge d’Església, amb tots els components que es troben en l’Església present i en peregrinació per aquest món i que, al mateix temps, condueixi, en la seva tipologia, vers aquelles imatges de la Jerusalem celestial en la visió que d’ell ens dóna l’Apocalipsi.

La construcció d’una església i especialment aquesta de la Sagrada Família és una presència de la transcendència en la vida secular de la ciutat. Benet XVI, en l’homilia de dedicació, digué que aquest temple és una “suma admirable de tècnica, d’art i de fe”, i es va preguntar: “Què fem en dedicar aquest temple?, tot responent: “Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la natura i d’un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d’aquesta obra d’art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a glòria del qual s’alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l’absolut de la llum i d’Aquell que és la Llum, l’Altura i la Bellesa mateixa”. Gaudí afirmava que “un temple és la única cosa digna de representar el sentit d’un poble, ja que la religió és la cosa més elevada de l’home”.

Era extraordinari l’entusiasme amb el que Gaudí explicava als visitants de l’obra les grans celebracions litúrgiques que acolliria el seu temple quan estigués acabat. L’arquitecte veia el temple ple de fidels davant un solar llavors pràcticament buit.

Un somni profètic que s’ha realitzat

Aquest somni de Gaudí s’ha fet realitat d’una manera molt solemne, més del que podia somiar “l’arquitecte de Déu”. El dia 7 de novembre de 2010 fou un dia històric per a la Sagrada Família, per a Barcelona “cap i casal” de Catalunya i per a l’Arxidiòcesi, per la Visita Apostòlica del Papa Benet XVI amb motiu de la dedicació del temple de la Sagrada Família i la seva proclamació de Basílica.

Quan preguntaven a Antoni Gaudí qui acabaria aquell temple, ell contestava que l’acabaria Sant Josep, perquè l’Associació de Devots de Sant Josep fou la que va promoure el temple. I tenia molta raó perquè el Papa que ha acabat aquest temple per a dedicar-lo al culte portava com a nom de baptisme Josep: Joseph Ratzinger. Gaudí deia que en la Sagrada Família tot és providencial. Penso que ha estat també providencial que un servidor com a President de la Fundació constructora del temple, hagués pensat un dia – estem tots tan acostumats a que la construcció de la Sagrada Família és encara més lenta que l’obra de la Seu – que convenia dedicar aquest temple sense esperar que estigués tot el seu exterior acabat i que fos el Sant Pare qui presidís la seva dedicació. I els dos desitjos es pogueren realitzar.

Ha estat especialment emotiu que el Papa Benet XVI hagués acceptat la meva invitació per a presidir la dedicació del temple de la Sagrada Família que per la seva monumentalitat, bellesa artística, innovació tècnica i simbologia bíblica, catequètica i litúrgica pot considerar-se únic en el món, obra de l’arquitecte genial i cristià exemplar que fou Antoni Gaudí i Cornet, que té el procés de canonització incoat en la Congregació per a les Causes dels Sants.

Com deia, aquell somni de Gaudí es va assolir amb escreix, quan varem poder contemplar i gaudir, en la celebració eucarística de la dedicació de la Basílica, reunida l’assemblea litúrgica presidida pel successor de Pere, amb la proclamació de la Paraula de Déu, la lloança al Senyor de la glòria, l’encens, els cants, etc. Va ser una celebració inoblidable per a tots i en primer lloc per al Sant Pare. Ell mateix en l’àpat del dinar a l’Arquebisbat em va dir que “de la celebració d’aquest matí en conservaré un record inoblidable”. I us puc dir que les vegades que vaig parlar amb ell després d’aquell esdeveniment recordava amb molta satisfacció la dedicació de la basílica. Recentment, en la missa de canonització dels dos sants pontífex: Joan XXIII i Joan Pau II, abans de començar la concelebració el vaig saludar i ell mateix em va parlar de Barcelona i de la Sagrada Família amb un somriure. I el portaveu pontifici, el P. Lombardi, en una conferència de premsa aquell migdia, va dir als periodistes que el tema del viatge apostòlic era l’accés de l’home a Déu i va afegir: “La litúrgia d’aquest matí ha estat l’expressió més solemne, més articulada entre home i Déu que he vist durant els cinc anys de pontificat”. S’havia assolit el que havia dit Benet XVI a la catedral de Notre Dame de Paris, el 12 de setembre de 2008: “Les nostres litúrgies terrenes no podran ser més que un pàl·lid reflex de la litúrgia que se celebra en la Jerusalem del cel, punt d’arribada del nostre pelegrinatge sobre la terra. Tanmateix, les nostres celebracions podran acostar-se a ella el màxim possible i fer-la assaborir”.

En el marc esplèndid de la Basílica aquell diumenge al matí poguérem participar de l’ars celebrandi que es va aconseguir mitjançant el celebrant principal – el nostre estimat Papa Benet – , el ritus de la dedicació – tan ric en símbols–, l’artista – el nostre Antoni Gaudí, que esperem que sigui el primer arquitecte beatificat en la història de l’Església –, el seu temple originalíssim i únic en el món i l’assemblea activa i participant. Durant tres hores, escriguérem un bellíssim himne de lloança i de glòria a Déu que ens va fer preassaborir la litúrgia del cel.

Parlant de l’ars celebrandi, desitjo reproduir unes declaracions de Mons. Guido Marini, Mestre de Cerimònies del Papa Benet, en les que afirmava que “tots els qui estan presents en la celebració del Papa poden percebre alguns aspectes de la seva manera de celebrar. Certament, el Papa viu, en el moment de la celebració, el moment més alt, més important del seu ministeri com a Summe Pontífex”. I afegeix aquesta impressió personal: “El veig sempre molt recollit durant la missa, partícip en primera persona del que està celebrant, del que està vivint. Penso que poder estar present en una celebració del Papa, per a tots – i per a mi d’una manera especial – és una vertadera escola del celebrar, com diria el Papa, de l’ars celebrandi” (Gaudium press, Entrevista al Mestre de Cerimònies del Sant Pare, 11 de juny de 2010).

La basílica icona d’evangelització i de catequesi

Hi ha una íntima relació entre la celebració litúrgica de la fe i l’evangelització. Fisichella afirma que “la nova evangelització es fa forta també en un altre moment particular de la vida de l’Església: l’acció litúrgica”[8]. La litúrgia és l’acció principal mitjançant la qual l’Església expressa en el món el seu caràcter de mitjancera de la revelació de Jesucrist i per això el sentit profund de la seva espiritualitat. Des dels seus orígens, tot el que la comunitat cristiana predicava, anunciant l’Evangeli de salvació, ho feia després present i viu en la pregària litúrgica que es transformava en el signe visible i eficaç de la salvació.

Antoni Gaudí va tenir consciència de la seva vocació de ser “arquitecte de Déu”. Ell va sentir la urgència de portar l’Evangeli i la presència de Déu al poble a través de la seva obra. Desitjava que les seves obres arquitectòniques acostessin les persones que les contemplaven a Déu. Amb aquest esperit evangelitzador, Gaudí va treure les retaules a les façanes del temple: naixement, passió i glòria, per tal que contribuïssin a evangelitzar i catequitzar a tots els que passaven a prop i les contemplaven. Així va posar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

S’ha acomplert el desig de Gaudí. Són milions les persones que visiten el temple cada any. Després de la seva dedicació superem els tres milions anuals. Molts d’aquests visitants són cristians i la rica simbologia bíblica i litúrgica que ofereixen especialment la façana del Naixement i de la Passió, constitueixen una autèntica i sòlida catequesi per un major coneixement de la seva fe cristiana. La visita amb aquests grups comença per l’exterior de la Basílica i acaba a l’interior.

A l’actualitat hi ha un dèficit de coneixements dels continguts de la fe per part de molts cristians. És ben necessària una catequesi d’adults. La visita a la Basílica ha de facilitar una rica catequesi. No podem oblidar aquest servei eclesial que està oferint la Sagrada Família. Gaudí va enriquir de simbologia el temple ja que s’inspirava en tres llibres com ens ha recordat el Papa Benet XVI en la seva visita i un d’aquests llibres és la Sagrada Escriptura. Es pot dir que els continguts catequètics de la basílica fan d’aquesta una catequesi en pedra.

Moltíssimes persones que visiten la Basílica són d’altres religions i no creients. La Sagrada Família atrau a més de tres milions de visitants perquè la “nova arquitectura” que Gaudí inicià descansa sobre allò que l’esperit humà cerca amb insistència: la proporció, l’harmonia, en definitiva, la bellesa. Podem dir que el temple gaudinià és una cartografia del sagrat, un gran mapa on el món pot llegir les grans preguntes de la vida, de l’origen i del fi, del cel i de la terra. Antoni Gaudí coneixia que la bellesa tenia un poder provocador i atrau cap a la bondat i la veritat. Sabia que la seva obra invitava i movia a la fe, que rere les pedres del temple hi havia una eloqüència que parlava de l’infinit.

Malgrat que la cultura actual del nostre món europeu és poc sensible a la transcendència, l’home creat a imatge i semblança de Déu cerca el sentit de la vida i es planteja interrogants que transcendeixen l’espai i el temps. Penso que no hem de perdre la riquesa del misteri perquè en la nostra vida hi ha constantment la presència del misteri de Déu que moltes vegades no apareix explícitament.

La presència de la Basílica en el centre de la nostra ciutat de Barcelona i visible d’arreu, té un significat profund i molt beneficiós en una època en la qual l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si Déu no existís. És la presència de la transcendència enmig de la vida secular de la ciutat. Per això el Papa en aquella homilia ens digué que Gaudí “obrint el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a una trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa”. Penso que l’arxidiòcesi de Barcelona ha de fer un esforç important perquè els qui visiten la Sagrada Família entenguin que es troben davant d’una vertadera síntesi del misteri cristià i puguin identificar-lo i reconèixer-lo. Això serveix per a tots: els creients actius, els creients no formats, els qui han deixat de creure, els agnòstics i els creients d’altres religions.

Hem de valorar l’aportació que l’Església fa amb la construcció d’aquesta obra de singular bellesa al món de la cultura i, per tant, a les relacions entre fe i cultura i l’evangelització de la cultura. El cardenal Camillo Ruini, en la seva visita a la Basílica ha manifestat que “la Sagrada Família romandrà en els segles futurs, com un dels grans, malauradament poc nombrosos, testimonis de la trobada entre fe i art en els temps que vivim”. Ja deia Pau VI, l’any 1975, que “la ruptura entre Evangeli i cultura és, sense cap mena de dubte, el drama de la nostra època, com ho fou també en altres èpoques. D’aquí que calgui fer tots els esforços amb vista a una generosa evangelització de la cultura, més exactament, de les cultures. Aquestes han de ser regenerades pel trobament amb la bona nova. Però aquest trobament no es durà a terme si la bona nova no és proclamada”[9].

La basílica de les famílies

La basílica de la Sagrada Família, per la seva mateixa advocació, ens ha d’ajudar a valorar, estimar i defensar les famílies. Aquesta és una institució creada per Déu i cèl·lula de la societat. Avui és molt valorada en l’opinió en general, però malgrat això està poc protegida per tal que pugui ser una íntima comunitat de vida i d’amor per als esposos i els fills.

El temple de la Sagrada Família va començar com una ofrena votiva a la Família de Natzaret, com un temple expiatori pels pecats comesos contra la santedat del matrimoni i de la família. La dedicació de la basílica va ser també una invitació a dedicar, és a dir, a oferir a Déu el santuari viu que són les famílies, veritables esglésies domèstiques, tal com afirma el Concili Vaticà II.

Bennet XVI, en la bella homilia de la dedicació, ens va recordar la vinculació de la basílica amb les famílies per obra de l’associació de Devots de Sant Josep, de la qual formava part el senyor Josep M. Bocabella i el mercedari pare Rodríguez, els dos grans inspiradors del temple, tasca per a la qual van comptar amb la col·laboració de primera hora de Sant Josep Manyanet, un gran apòstol de la família. I el Papa ens digué que “des de sempre, la llar formada per Jesús, Maria i Josep ha estat considerada com a escola d’amor, pregària i treball”. Tenen encara vigència aquestes virtuts avui? El Papa reconeixia que “les condicions de vida han canviat molt i s’ha avançat enormement en àmbits tècnics, socials i culturals”. Però també va afegir que “no podem acontentar-nos amb aquests avenços. Al seu costat ha d’haver-hi sempre els progressos morals, com l’atenció, protecció i ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, el seu naixement, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on existeixen l’amor i la fidelitat, neix i perdura la veritable llibertat”.

El Papa Francesc està molt interessat en el matrimoni i la família, convocant una assemblea extraordinària del Sínode de Bisbes pels dies 5-19 d’octubre d’enguany dedicat als problemes i als reptes que han d’afrontar avui les famílies cristianes en el món. L’assemblea ordinària del Sínode de 2015 estarà dedicada al mateix tema. La temàtica és importantíssima i delicada. S’ha fet una consulta al poble de Déu i n’hem pres consciència. La pregària és absolutament necessària.

El 29 de desembre de 2013, diumenge de la Sagrada Família, en l’al·locució de l’Angelus, els 4000 fidels congregats a la basílica de Gaudí, al final de la celebració de l’Eucaristia que vaig convocar i va presidir  l’arquebisbe Vicenzo Paglia, President del Consell Pontifici per a la Família, veiérem aparèixer a les pantalles de la basílica, en connexió directa amb la plaça de Sant Pere, del Vaticà, la figura del Papa Francesc que va dir el següent: “Adreço una salutació especial als fidels que s’han connectat amb nosaltres des de Natzaret, a la basílica de l’Anunciació, on ha viatjat el secretari general del Sínode de Bisbes, des de Barcelona, a la basílica de la Sagrada Família, on ha anat el president del Pontifici Consell per la Família, des de Loreto (Itàlia), a la basílica-santuari de la Santa Casa”. Aquestes tres basíliques preguen per les famílies del món i pels treballs dels dos Sínodes de Bisbes, per tal que l’Esperit Sant il·lumini aquests treballs i es pugui harmonitzar la fidelitat a la Paraula de Déu i la misericòrdia del Senyor. Penso que la nostra Basílica de la Sagrada Família ha de ser un Santuari Universal de les Famílies, on tots puguin acudir per pregar a la Sagrada Família de Natzaret per la seva família i per les famílies del món.


[1] N. 10.

[2] N. 26.

[3] N. 14.

[4] Cf. N. 19.

[5] Cf. N 48.

[6] I. Puig-Boada, El pensament de Gaudí, Barcelona 1981, 413.

[7] Cf. Ll. Martínez Sistach, Gaudí, l’home, l’artista i el cristià, Barcelona 2014, 25-26.

[8] La nova evangelització i la comunicació, a Documents d’Església, 1 de juny de 2011, p. 339, nº985,

[9] Evangelii Nuntiandi, 20.

T'interessarà ...

El més llegit