Pàgina d'inici > Noticies

Conferència del Cardenal Sistach en el 60è aniversari dels Equips de la Mare de Déu

Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe de  Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, als Equips de la Mare de Déu de Catalunya i Menorca en el seu 60 i 40 aniversari. Barcelona, 10 de maig de 2014. La joia d’anunciar l’Evangeli de la família  És un motiu de goig celebrar el 60 i 40 aniversari de la presència […]

Conferència del Sr. Cardenal Arquebisbe de  Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, als Equips de la Mare de Déu de Catalunya i Menorca en el seu 60 i 40 aniversari. Barcelona, 10 de maig de 2014.

La joia d’anunciar l’Evangeli de la família 

És un motiu de goig celebrar el 60 i 40 aniversari de la presència dels Equips de la Mare de Déu a Catalunya i a Menorca, respectivament. Durant aquest llarg període de temps els Equips han prestat un excel·lent servei als matrimonis de casa nostra, l’estan prestant i desitgem que el continuïn prestant durant molts anys. Aquesta commemoració és per a felicitar-vos pel servei preuat que els Equips de la Mare de Déu ofereixen als esposos, als fills, a l’Església i a la societat.

En el conclave de març de 2013, els cardenals amb l’assistència de l’Esperit Sant i amb la pregària de tota l’Església, elegírem el Cardenal Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, com a Bisbe de Roma i Successor de Pere. La “fumata bianca” d’aquesta elecció fou molt positiva. Vaig viure l’experiència eclesial de participar en el meu primer conclave. Abans de participar-hi us puc dir que pensava en la gran responsabilitat que tenia i pensava també que em tremolaria la mà quan escriuria el nom del meu candidat que considerava més convenient, i quan renovant el jurament dipositaria el vot en la urna. Tanmateix no va ser així. No per falta de responsabilitat, sinó pel clima eclesial que es creà en el preconclave i en el mateix conclave. La consciència de tota l’Església pregant pel bon resultat del conclave, l’assistència de l’Esperit Sant que purifica les intencions dels cardenals i els hi dóna llum pel seu discerniment, i el treball i la pregària dels cardenals, va fer que no em tremolés la mà i vaig viure intensament aquesta experiència eclesial única. Un cop elegit el cardenal Jorge Mario Bergoglio, se li preguntà si acceptava ser Bisbe de Roma i Successor de Pere. Un cop acceptà, ens va sorprendre gratament en dir-nos el nom que escollia. Digué: Francesc, i per evitar confusions – ell és jesuïta com ho eren Sant Francesc Xavier i Sant Francesc Borja – afegí, “en memòria de Sant Francesc d’Assís”. Francesc continuà innovant, en el moment de passar els cardenals a saludar-lo i manifestar-li la nostra obediència. Ho va fer dret i no assegut i els cardenals agenollats. Va sorprendre també gratament tot el món en sortir a la lògia de la Basílica de Sant Pere, saludant el poble que omplia la plaça de Sant Pere, amb “Buona sera”, en lloc del clàssic “Dominus vobiscum”.

El Papa Francesc ha sorprès gratament a tots i ha iniciat en l’Església una primavera, pels creients i no creients. Aquests s’interessen també pel que diu i pel que fa Francesc. La popularitat del Papa ha crescut encara més respecte dels seus antecessors, com es veu en les audiències dels dimecres i en l’Angelus dels diumenges a la plaça de Sant Pere. Em sembla que tots en tenim consciència i n’estem contents i esperançats. Té una força mediàtica molt gran.

Durant el primer any del seu pontificat, Francesc ha fet gestos i ha pres decisions que marquen unes reformes en el si de l’Església. Va començar el mateix dia de la seva elecció amb signes que li permeteren ja entrar en el cor de moltíssimes persones que estaven aquell vespre del dia 13 de març al Vaticà i que ho seguien pels mitjans de comunicació. El 24 de novembre de 2013, el Papa Francesc ens feu un bon obsequi: un document escrit amb les seves dues mans. És el document que els Papes publiquen després de cada celebració d’una assemblea sinodal. Aquesta exhortació apostòlica titulada “La joia de l’Evangeli”, és el document que ell ha escrit després del Sínode de Bisbes del mes d’octubre de 2012, dedicat a la nova evangelització per a la transmissió de la fe.

Tots coincideixen en què aquest document és el document programàtic del seu servei eclesial com a Bisbe de Roma i Successor de Pere pels anys que exerceixi aquest servei; però és també, per voluntat seva, un document programàtic per a tota l’Església, per a tots els cristians i cristianes. Ell mateix ens ho diu molt clarament a l’inici del document, amb aquestes paraules: “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys” (N. 1).

Ens podem preguntar quin és el programa que el Papa Francesc ens presenta en aquest document seu. La resposta la trobem en el N. 27, quan ens diu: “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació”.   

El Papa ens parla de “transformar-ho tot”, naturalment de tot el que en l’Església es pot transformar que és molt, quedant però, aquelles coses que Jesús ha deixat establertes, és a dir, les parets mestres. Però podem i hem de canviar molts envans.

I ens cal preguntar-nos quin és el criteri per a transformar-ho tot a l’Església. És una pregunta important. Són els nostres gustos? ¿O millor els canvis han d’obeir a unes exigències que sorgeixen de la mateixa naturalesa de l’Església per tal que l’Església sigui més el que ha de ser per voluntat de Jesucrist?

El Papa Francesc respon a aquesta pregunta i ens diu en el mateix document que comentem quin és el criteri. Francesc afirma “La reforma de les estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre’s en aquest sentit: procurar que totes elles es tornin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat” (N.27).

El criteri per a realitzar la reforma de l’Església és la dimensió missionera i evangelitzadora. I això és ben obvi, perquè com ens va dir el Papa Pau VI, en un document encara molt actual – Evangelii nuntiandi–, l’Església existeix per evangelitzar i evangelitzar és la seva missió essencial. Si l’Església no evangelitza no serveix per allò per el que ha estat fundada per Jesucrist.

Així, doncs, cal que tot i tots en l’Església siguem més evangelitzadors, que facilitem l’anunci de Jesucrist i el seu Evangeli. Aquesta exigència i actitud evangelitzadora i missionera, el Papa Francesc l’expressa amb aquestes paraules: “Una Església en sortida”. I ho concreta més dient-nos que “l’Església en sortida és una Església amb les portes obertes. Sortir cap els altres per arribar a les perifèries humanes no implica córrer cap al món sense rumb i sense sentit” (N. 46). I ens diu també: “Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (N. 49).

¿D’on neix la nostra actitud i actuació evangelitzadora? El Papa Francesc ens diu que neix de l’encontre personal de cadascú de nosaltres amb Jesús. Així, nosaltres gràcies a aquest trobament – o retrobament – amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable. Aquí hi ha la font de l’acció evangelitzadora. Perquè, ¿si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres? (cf. N. 8). No hi ha dubte que el bé sempre tendeix a comunicar-se.

La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. Aquestes són les paraules amb que comença el document del Papa Francesc, intitulat “La joia de l’Evangeli”. Estem preparant-nos també per a visitar la Basílica de la Sagrada Família i per a celebrar l’Eucaristia a la cripta construïda per Antoni Gaudí, arquitecte genial i cristià exemplar. Gaudí fou un gran evangelitzador mitjançant l’exercici de la seva professió, com a laic cristià. Coronava tots els edificis amb un signe religiós i la seva obra magna, el Temple de la Sagrada Família, és una bíblia en pedra, col·locant els retaules del naixement, de la passió i de la glòria, no dintre del temple, sinó fora, perquè evangelitzessin les persones que no entraven en el temple. I en les torres hi col·locà amb lletres molt grans la inscripció “Sanctus, sanctus, sanctus”, perquè, com digué, tots els qui visitaran el Temple aixecaran el cap al cel i llegint aquestes paraules lloaran Déu. A Gaudí, per tot això, el denominaven alguns “l’arquitecte de Déu”.

 

El Papa Francesc té un interès especial per la família, de tal manera que ha convocat una assemblea extraordinària del Sínode dels Bisbes, pels dies 5-19 d’octubre d’aquest any, dedicat precisament als desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització i ha determinat que l’Assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes de 2015, es dediqui al mateix tema.

El Consistori de tots el cardenals presidits pel Papa Francesc, el 20 i 21 de febrer d’enguany, es dedicà a aquest tema. El Cardenal Kasper va fer una llarga exposició i després hi hagueren les intervencions dels cardenals. En la meva intervenció vaig parlar de dues coses: la primera dedicada a la formació dels joves per tal que puguin contreure matrimoni cristià amb la deguda preparació, el seu matrimoni sigui reeixit i formin bé els seus fills. La segona part la vaig dedicar als problemes pastorals dels divorciats i tornats a casar. Penso que el tractament sinodal del tema ha d’incloure aquestes dues parts i no quedar-se només amb la segona part. Hem de procurar que els matrimonis tinguin bona salut i no s’arribi al divorci.

Tots sabem que els reptes que té avui la família són diversos i de força magnitud. Immersos en una cultura postmodernista que valora el present i tem el futur, ha creat en els adolescents i joves i també adults una mentalitat del present i de no pensar en el futur i d’al·lèrgia a assumir compromisos perdurables i indissolubles, com és el que es necessita per a celebrar vàlidament el sagrament del matrimoni, que es contreu per a tota la vida.

D’aquí ve que hagin crescut moltíssim les separacions i els divorcis i que el matrimoni i la família no siguin una íntima comunitat de vida i d’amor per sempre. Avui, dissortadament, en gairebé totes les famílies hi ha algun membre separat i divorciat. Penso que és una situació anòmala. Sempre hi ha hagut separacions, nul·litats de matrimoni i divorcis, però en un nombre inferior. El panorama que tenim a l’Europa occidental i en més o menys intensitat arreu del món, pel que es refereix al matrimoni i a la família, és molt variat: des del matrimoni entre un home i una dona, els casats i divorciats havent creat una nova o noves famílies, la família monoparental, la unió de persones del mateix sexe, etc. Aquesta realitat ens preocupa i ens interpel·la, a la vegada que respectem plenament les persones.

En aquest any internacional de la família, Francesc invita l’Església a reflexionar sobre aquesta institució. En el document que estem comentant, el Papa diu que “la família travessa una crisi cultural profunda, com totes les comunitats i vincles socials. En el cas de la família, la fragilitat dels vincles esdevé especialment greu perquè es tracta de la cèl·lula bàsica de la societat” (N. 66).

El món actual està vivint una crisi antropològica. L’individualisme i el consumisme posa en discussió la cultura tradicional de la família, les condicions econòmiques i laborals fan moltes vegades difícil la convivència i la cohesió en el si de la família. Per això creix el nombre dels qui tenen por a fundar una família o que fracassen en la realització del seu projecte de vida, i ha augmentat també de manera dramàtica el nombre d’infants que no tenen la sort de créixer en una família unida.

A vosaltres benvolguts matrimoni cristians i famílies cristianes us correspon en el nostre món, en la nostra societat, anunciar l’evangeli de la família i fer-ho amb joia, perquè estimeu i valoreu molt el vostre matrimoni i la vostra família i perquè constateu l’enriquiment humà i cristià que us ofereix a les vostres vides d’esposos i pares i, d’una manera molt especial, als vostres fills.

Vosaltres, estimats esposos, heu d’evangelitzar amb el testimoni de la vostra vida matrimonial i familiar. Heu de manifestar que viviu una íntima comunitat de vida i d’amor, que el vostre amor us dóna força per comprendre, acollir, ajudar, perdonar, recomençar i fer així que el vostre amor vagi creixent, madurant i aprofundint-se més i més. Amb el testimoni de la vostra vocació d’esposos i de pares viscuda amb joia, generositat i esperança, comuniqueu als vostres fills i a moltíssimes famílies l’evangeli de la família i esteu fent un servei molt preuat a les persones, a la societat i a l’Església. I aquest testimoniatge cal donar-lo amb joia, i no pas com refereix el Papa Francesc: “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua” (cf. Evangelii gaudium, 6).

Estem celebrant els 50 anys del Concili Vaticà II que va ser un autèntic esdeveniment d’Església. En un dels seus documents – la constitució Gaudium et spes – es parla del matrimoni i de la família. En primer lloc, afirma que el bé de les persones, de la societat i de l’Església depèn moltíssim de la salut del matrimoni i de la família. Amb aquestes dues realitats ens hi juguem molt. El futur de la humanitat passa per la família. Sense la família no hi ha futur, sinó l’envelliment de la societat, perill al que estan abocades les societats occidentals.

En segon lloc, Joan Crisòstom parla de l’església domèstica. La família ve designada també com església domèstica. Els membres de la família – de l’església domèstica – treuen força de la Paraula de Déu per a la seva vida quotidiana. Davant de les ruptures de la transmissió generacional de la fe, la família té un important encàrrec catequètic de guiar vers la joia de la fe. Els seus membres preguen tots junts per les seves intencions i pels problemes del món. L’eucaristia dominical hauria de ser celebrada pels seus membres com a font i cimal de tota la vida cristiana. Les esglésies domèstiques són cridades de manera especial a transmetre la fe en el seu propi ambient. Tenen un deure profètic i missioner. Com Jesús ha vingut a anunciar l’Evangeli als pobres, també les famílies han rebut del Mestre el deure d’anunciar l’Evangeli als pobres (cf. Lc 7, 22). Les famílies tenen necessitat de l’Església i l’Església té necessitat de les famílies per estar present al centre de la vida i en els ambients moderns de vida. Sense les esglésies domèstiques, l’Església és aliena a la realitat concreta de la vida. Les famílies són les primeres i millors anunciadores de l’Evangeli de la família, són el camí de l’Església.

En tercer lloc, el mateix document conciliar presenta el matrimoni com una “íntima comunitat de vida i d’amor”. Penso que és com una definició del matrimoni molt rica de contingut. Es tracta de dos persones – un home i una dona – que fan una comunitat, de la qual en formaran part els fills. I consisteix en una íntima comunitat entre les persones que formen part de la família. És ben obvi, que el matrimoni no és una societat d’interessos de cadascun dels esposos, ni una pensió per a conviure aïlladament. Es tracta d’una íntima comunitat humana i cristiana, pels qui viviu el sagrament del matrimoni.

La “comunió” es refereix a la relació personal entre el “jo” i el “tu”. La “comunitat”, en canvi, supera aquest esquema apuntant vers un “nosaltres”. La família sorgeix quan es realitza l’aliança del matrimoni que obre els esposos a una perenne comunió d’amor i de vida, i es completa plenament i de manera específica en engendrar els fills.

Tanmateix aquesta comunitat està presidida per l’amor entre els esposos i entre els pares i els fills i els fills entre sí. L’amor conjugal especifica el matrimoni i ha de presidir sempre la vida conjugal i familiar. Un amor que amb els anys no caduca, no s’apaga ni desapareix, sinó que madura i es fa més profund i més intens, unint plenament els esposos formant una sola carn fins a la mort.

El matrimoni i la família és una comunitat de vida. La convivència conjugal i familiar és molt necessària per tal que sigui una comunitat d’amor. La separació dels membres de la família fàcilment refreda el seu amor. Una convivència que és enriquidora dels esposos i dels fills per l’estimació mútua i pel diàleg entre tots ells. Una convivència entre persones que s’estimen, però que són diferents i, per tant, una convivència que no sempre és fàcil i participa de la creu que és una expressió de l’amor.

Sant Pau en la seva carta als cristians d’Efes, parla del matrimoni cristià, tot dient: “Aquest misteri és gran, en tant que es realitza en el Crist i l’Església” (Ef 5, 32). Si en l’Antic Testament el matrimoni significava l’aliança entre Yahvé i el poble d’Israel, en el Nou Testament, l’apòstol Pau ens diu que el sagrament del matrimoni és imatge de la unió entre Crist i l’Església.

D’aquestes paraules de Pau en podem treure unes consideracions. El matrimoni és una unió d’amor entre els esposos, ja que és l’amor el que presideix i defineix les relacions entre Crist i l’Església. Per significar les relacions entre Crist i l’Església s’usa la imatge del matrimoni: Crist és l’espòs i l’Església és l’esposa.

Aquest amor que configura el matrimoni cristià com imatge de les relacions entre Crist i l’Església, és un amor fidel, entre l’espòs i l’esposa, entre l’esposa i l’espòs. És un amor conjugal, íntim, exclusiu en aquest nivell conjugal envers tota altra persona. Crist estima una sola Església, una sola esposa, i l’Església estima només Crist, el seu espòs. Per tal que el matrimoni cristià sigui imatge de l’amor entre Crist i l’Església, els esposos s’han d’estimar amb un amor fidel.

L’amor entre Crist i l’Església és per sempre. L’aliança entre Déu i els homes és nova i eterna. L’amor entre els esposos cristians és un amor per sempre, fins a la mort. I això perquè ha de ser un amor autèntic, i l’amor autèntic és per sempre i dura sempre. No es tracta d’un contracte per un temps determinat. Només aquest amor autèntic, sense límits de temps i d’intensitat és el que fa feliços els esposos i ofereix el niu adequat pels fills per oferir-los-hi una deguda formació humana i cristiana. En el consentiment matrimonial els nuvis s’anomenen amb el propi nom: “… jo et prenc per muller – per marit – i et prometo que et seré fidel… i que t’estimaré i t’honoraré tota la vida”.

Sabem ben bé que la persona només es pot trobar ella mateixa en plenitud en el lliurament sincer de sí mateixa. Això podria semblar una contradicció, però no ho és de cap manera. És, més aviat, la gran i meravellosa paradoxa de l’existència humana: l’amor fa que l’home i la dona es realitzin mitjançant el lliurament sincer de si mateix.

L’amor entre Crist i l’Església fa a aquesta fecunda, engendra nous fills pel sagrament del baptisme. En el matrimoni, l’amor entre els esposos és un amor fecund. Quan els esposos s’estimen de veritat s’ajuden molt positivament per a la seva realització personal, fan créixer en cadascun d’ells la seva vida humana i cristiana. I a la vegada, aquest amor conjugal participa de l’acció creadora de Déu engendrant fills i aquest amor ajuda moltíssim a la formació dels fills perquè esdevinguin bones persones i bons cristians. És el que Déu digué als nostres primers pares en el Paradís, després del pecat original: “Creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra”.

La família rep la seva pròpia naturalesa comunitària d’aquella comunió fonamental dels esposos que es prolonga en els fills. “¿Esteu disposats a rebre de Déu responsablement i amorosament els fills, i a educar-los…?”, us pregunta el celebrant durant la celebració del vostre matrimoni. La vostra resposta afirmativa va correspondre a l’íntima veritat de l’amor que us unia.

Quan els pares transmeten la vida al fill, un nou “tu” humà s’insereix en l’òrbita del “nosaltres” dels esposos, una persona que anomenaran amb un nom nou: “el nostre fill Jordi; la nostra filla Montserrat”. “He procreat un noi, gràcies al Senyor” (Gen 4, 1), diu Eva, la primera dona de la història. Un ésser humà esperat durant nou mesos i manifestat després als pares, germans i germanes. El procés de la concepció i del desenvolupament en el si matern, el part, el naixement, serveixen per crear com un espai adequat perquè la nova creatura pugui manifestar-se com a “do”.

L’amor entre l’home i la dona no està tancat en sí mateix; es transcendeix ell mateix i es concretitza en els fills que neixen d’aquest amor. L’amor entre un home i una dona i la transmissió de la vida són inseparables. Això no vol dir que l’acte de generar no vagi més enllà. El primer naixement continua en el següent, aquell social i cultural, en la introducció a la vida a través de la transmissió dels valors i les virtuts.

El discurs de la paternitat i maternitat responsable té un significat més profund del que sovint se li atribueix. Significa que Déu confia allò més preciós que pot donar, és a dir la vida humana, a la responsabilitat de l’home i de la dona. Aquests poden decidir responsablement sobre el nombre de fills i els temps de llur naixement. I això ho han de fer amb responsabilitat davant Déu i en el respecte de la dignitat i del bé de l’altre cònjuge, amb responsabilitat envers el bé dels fills, envers el futur de la societat i en el respecte de la naturalesa humana (cf. Gaudium et spes, 50).

La família no és només una comunitat personal privada. És la cèl·lula fonamental i vital de la societat. És l’escola d’humanitat i de les virtuts socials, necessàries per a la vida i el desenvolupament de la societat (cf. Gaudium et spes, 47; 52). És fonamental per al naixement d’una civilització de l’amor i per a la humanització i personalització de la societat.

Els pares són els primers i principals educadors dels seus fills i en aquest camp tenen una competència fonamental. Són educadors perquè són pares. A ells els hi correspon la primera responsabilitat i han de rebre l’ajut de l’Estat respectant la subsidiarietat. Als pares us correspon.

Uns dels camps en els quals la família és insubstituïble és certament el de l’educació religiosa, gràcies a la qual la família creix com a “església domèstica”. L’educació religiosa i la catequesi dels fills situen la família en l’àmbit de l’Església com un veritable subjecte d’evangelització i d’apostolat. Avui constatem que pares que han celebrat el sagrament del matrimoni obliden de catequitzar els seus fills des de petits. A la parròquia se li fa molt difícil suplir el que els pares han de fer en la catequesi dels fills.

La problemàtica actual matrimonial planteja reptes importants a la pastoral, derivats molts d’ells dels divorciats i tornats a casar. En ordre a preparar el Sínode es repartí una consulta a tota l’Església per tal de trobar camins que posin en relleu la misericòrdia de Déu i la tendresa de l’Església en relació a les persones ferides, en les perifèries geogràfiques i existencials.

En les diòcesis s’ha difós aquest document i s’han rebut moltes respostes, canalitzades per les Conferències Episcopals, oferint el parer de molts cristians sobre qüestions que interpel·len la pastoral familiar, especialment sobre la pastoral per afrontar algunes situacions matrimonials difícils, sobre la situació dels casats divorciats i casats de nou, sobre les unions de persones del mateix sexe, sobre l’educació dels fills en situacions matrimonials difícils, sobre l’apertura dels esposos a la vida, etc.

Si es veu la importància de les famílies per al futur, el nombre creixent de famílies separades apareixen com una tragèdia encara més gran. El problema no es pot reduir a la qüestió de l’admissió a la comunió. Inclou tota la pastoral matrimonial i familiar, comença en la preparació al matrimoni, continua amb l’acompanyament pastoral dels esposos i de les famílies, amb l’actuació quan els matrimonis entren en crisi cercant una reconciliació i amb l’apropament als divorciats per invitar-los a la vida de l’Església.

Sant Joan Pau II, en la seva exhortació apostòlica sobre la família, de 22 de novembre de 1981, dedica un apartat a l’acció pastoral davant algunes situacions irregulars, i es fixa també en els divorciats casats de nou, que és un dels casos freqüents avui en la nostra societat. En el document s’afirma que “l’Església no pot deixar sols els qui – units ja amb el vincle matrimonial sacramental – han intentat passar a noves núpcies. Per això, procurarà infatigablement posar a llur disposició els mitjans de salvació” (N. 84). El Papa distingeix distintes situacions: “Hi ha diferències entre els qui sincerament s’han esforçat per a salvar el primer matrimoni, i els qui per culpa greu han destruït un matrimoni canònicament vàlid. Finalment, hi ha els qui han contret una segona unió en vista a l’educació dels fills, i a voltes estan subjectivament segurs en consciència que el precedent matrimoni irreparablement destruït mai no havia estat vàlid” (N. 84).

En el document es demana una actitud d’acollida de la comunitat cristiana: “Que ajudin els divorciats, casats de nou, procurant amb sol·lícita caritat que no se sentin separats de l’Església, poden i encara han de participar com a batejats, en la seva vida” (N. 84). I continua dient: “Se’ls exhortarà a escoltar la Paraula de Déu, a assistir al sacrifici de la Missa, a perseverar en la pregària, a aportar la seva contribució a les obres de caritat i a les iniciatives de la comunitat a favor de la justícia, a educar els fills en la fe cristiana, a cultivar l’esperit i les obres de penitència per implorar així, un dia i altre, la gràcia de Déu. Que l’Església pregui per ells, els animi, es presenti com a llur mare misericordiosa i així els sostingui en la fe i l’esperança” (N. 84).

Queda el problema de la participació del sagrament de la reconciliació i de l’Eucaristia, que no els hi és possible per la seva situació matrimonial. El Papa Francesc és molt sensible a aquesta problemàtica i també per això, encara que no únicament, ha convocat els dos Sínodes de Bisbes. Molts de vosaltres potser heu participat responent a aquelles preguntes abans esmentades. Ens cal pregar pel treball que es faran en les dues trobades sinodals. La Basílica de la Sagrada Família, juntament amb les Basíliques de Natzaret i de Loreto (Itàlia), per voluntat explícita del Papa, preguen per totes les famílies del món i pels dos Sínodes de Bisbes dedicats a la família.

L’Església no pot proposar una solució diversa o contrària a les paraules de Jesús. La indissolubilitat d’un matrimoni sacramental i la impossibilitat d’un nou matrimoni durant la vida de l’altre espòs o esposa, fa part de la tradició de fe vinculant de l’Església. La misericòrdia de Déu en últim terme és la fidelitat de Déu envers ell mateix i la seva caritat. Misericòrdia i fidelitat van juntes. La pregunta és, doncs, com l’Església pot correspondre a aquest binomi inseparable de fidelitat i misericòrdia de Déu en l’actuació pastoral respecte dels divorciats casats de nou civilment.

El Cardenal Kasper, en la seva conferència al Consistori de febrer de 2014, plantejà dues situacions i posà per a cadascuna d’elles una pregunta. Caldrà en els dos Sínodes de Bisbes aprofundir en aquestes situacions i cercar la llum de l’Esperit per tal de cercar solucions que uneixin la fidelitat i la misericòrdia com a resposta a les situacions humanes difícils.

Davant d’aquestes situacions, cal aconsellar els interessats sobre la possibilitat de la declaració de nul·litat del seu matrimoni cristià, per tal que mirin si és realment possible i així poder solucionar el seu problema celebrant el sagrament del matrimoni. A l’arxidiòcesi de Barcelona, en el Tribunal Eclesiàstic, hi ha un servei gratuït de consulta per part de persones separades o divorciades que discerneix  si és possible la declaració de nul·litat.

Els matrimonis cristians oferiu a la societat una alternativa vàlida i preuada en el camp de les relacions afectives entre les persones. Teniu i viviu la realitat cristiana de l’amor conjugal i de l’amor familiar, que és – avui i sempre – molt necessari. És un amor que engendra tot un procés de maduració humana i cristiana. És el camí per tal d’assolir el sentit de la pròpia vida i per gaudir d’una existència fecunda. Encara que us costi sacrificis i sofriments. Recordem aquestes paraules de Jesús: “Si el gra de blat quan cau a terra mor, dóna fruit” (Jn 12, 24). I també aquestes altres: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la seva vida pels seus amics” (Jn 15, 13).

Hem de promoure i protegir amb convicció i decisió la identitat de la família fonamentada en el matrimoni. El document dels bisbes de Catalunya, Arrels cristianes de Catalunya, de l’any 1985,  afirma que “estem convençuts que una aportació de fidelitat conjugal, d’harmonia entre els membres de les diferents generacions que formen una família, d’iniciació dels fills en les virtuts essencials, d’apertura i generositat en l’acolliment de la vida, a més del seu valor intrínsec, significaria una aportació positiva per al futur del nostre país, greument amenaçat per la baixa natalitat”.

Podem dir que són moltíssimes les llars que donen una resposta generosa al Senyor i, a més, abundants experiències pastorals. Cal donar gràcies a Déu per totes les famílies cristianes que arreu del món s’esforcen per a ser autèntiques comunitats de vida i d’amor i així donen testimoni de l’Evangeli de la família. Són, sou, famílies evangelitzadores que exerciu el joiós deure d’evangelitzar i d’aquesta manera ajudeu l’Església a assolir la reforma que necessita per a realitzar degudament la missió que Jesucrist li ha confiat i que ens demana el Papa Francesc. 

T'interessarà ...

El més llegit